Homenatge i reivindicació en aquest 8 de març. Així com també recordar els orígens de la celebració, per no caure en el risc de banalitzar una diada com aquesta ni reduir-la a la simplicitat dels tòpics.
El meu homenatge és per tantes dones anònimes que amb el seu afany silenciós i quotidià han fet que moltes de nosaltres arribem més lluny que elles mateixes. La lluita feminista té noms i rostres, però també el treball incansable de mares que han combinat la feina i la cura de la llar oferint les oportunitats a les seves filles que elles no han tingut. Ocupacions sovint poc remunerades i de manera freqüent en l’economia submergida que les priva ara d’una pensió digna. No han estat noms i rostres de la lluita feminista, però sí combatents incansables que han fet possible un canvi més que generacional. Ara són àvies que cuiden els fills de mares treballadores i han estat filles que han cuidat la vellesa dels seus grans, sense reconeixement i sovint des de la renúncia a una feina i cotització, o fins i tot a una vida activa i pròpia. Potser sense extraordinaris plantejaments teòrics, però sí transmetent el valor de l’esforç perquè l’han viscut en primera persona. Sí, parlo de tota una generació de dones feineres, ara ja grans, algunes o moltes vingudes d’arreu que han fet progressar els fills i han construït també comunitat i solidaritat de barri.
Temo profundament que l’ascensor social que ha funcionat en els darrers anys de construcció d’Estat de Benestar ara es trenqui. El que ens ha fet prosperar col.lectivament i en igualtat. I això és letal com a país. Les classes treballadores i mitges són les que salden els ajustos pressupostaris i en definitiva aquesta crisi, amb el risc de cronificar una pobresa que cada vegada augmenta més. I pobresa en el sentit més ampli, de mitjans, d’accés a la informació, el coneixement i la cultura, d’oportunitats i expectatives de futur. Recursos i drets que ens fa lliures i gaudir d’una ciutadania plena. Per això la meva reivindicació. La crisi la paguem en especial les dones i prova d’axiò és la davallada actual de la taxa d’ocupació femenina. I pitjor encara, paguem la mala gestió de la crisi, o el canvi de model social aprofitant la crisi com a excusa. Perquè els drets es veuen amenaçats per les mesures que s’apliquen sota una malaguanyada austeritat que fa més profund el forat on estem ficats. Segurament cal reformes per defensar i mantenir el nostre Estat de Benestar, contra les retallades linials que afecten a la gent més vulnerable i també en especial a les dones. I si no, quines conseqüències poden tenir les retallades dels ajuts familiars, la frenada de la llei d’atenció a la dependència, el no desplegament de la llei d’igualtat i la llei contra la violència masclista, la reducció del pressupost per a les llars d’infants, els desnonaments provocats per una manca de legislació justa,… I especialment la reforma laboral que condemna a la precarietat i l’atur. En les crisis i els conflictes per regla general la vulnerabilitat recau de forma particular en la dona. En la guerra, en la política o en l’empresa. Per exemple veiem que si toca reduir salaris, horaris o personal, la dona és la primera que cau, i veiem com costa consolidar carreres professionals i lideratges femenins. Sempre el mateix.
No oblidem i especialment avui, que quan han avançat els drets socials, civils i laborals de les dones sempre han avançat els drets del conjunt de la societat. Una comunitat més igual i justa és una comunitat amb més capacitats, forta i feliç. I no oblidem tampoc en aquests moments de necessària regeneració democràtica, que sense la participació paritària aquesta regeneració no serà real.
Suposo que ja saps que avui s'ha aprovat al Congrés la