Economia del bé comú

Article publicat a CatalunyaPress el 17 de juliol de 203

En l’article d’avui podria parlar de la crisi política i institucional agreujada pel cas Bárcenas i companyia, i la falta de respostes urgents i contundents. Dels partits polítics en general, de les errònies mesures davant la crisi, de l’encaix de Catalunya,… que és el que ven en aquests dies, totalment justificat per altra banda.

Però vull aprofitar per parlar de les iniciatives ciutadanes, que no ocupen espai mediàtic, i sí són realment brots encoratjadors d’un nou model de relacions per a una nova societat. Iniciatives, algunes, que han passat de la indignació al compromís i l’acció. Que prediquen una nova cooperació entre els actors i practiquen noves formes de treball. Redefinint, a parer meu, el mateix concepte de ciutadania, amb nou sentit i més complert. Concretament vull parlar de l'economia del bé comú. 

Davant d’una economia especulativa, premiada per l’acumulació de capital, d’enriquiment ràpid, individualista i amb notables mancances d’ètica, -que és el que ens ha portat a la situació present- neix aquesta nova filosofia basada en valors totalment oposats a l’anterior. Assentada en la solidaritat, la sostenibilitat, en el repartiment just de la riquesa, en unes condicions laborals de qualitat, democràtica i cooperativa amb altres entitats. A més, com a valor afegit, mesura el benefici que aporta a la comunitat. En definitva estem parlant de la responsabilitat social real d’empreses, especialment cooperatives, que han iniciat aquest camí i que s’agrupen per crear noves sinergies en benefici de la pròpia creativitat i viabilitat, i sobretot en benefici del comú. Està demostrat que el cooperativisme és a nivell d'empresa qui millor resisteix a la crisi. Resisteix i creix. Tenim al país una llarga tradició d'iniciatives socials on el compromís és també un dels seus valors.

Sovint les paraules es desgasten, sobretot quan s'utilitzen com a etiquetes. Per això trobo adient un canvi, o un trànsit de concepte, de l’economia social a l’economia del bé comú. Cooperatives, algunes de fa molts anys, d'altres que neixen com a resposta a la crisi. Espais que treballen en finances ètiques, en el món de les assegurances, en cooperació amb economies del tercer món, en l'atenció a les persones, cooperatives de consumidors,… moltes i diverses iniciatives que obren camí i no tenen la necessitat d’esperar les respostes de l’administració, sempre lentes.

Crec que és una aposta realment transformadora que posa de manifest que és possible cercar la viabilitat econòmica amb la responsabilitat social.

Bé comú, concepte así mateix a reivindicar. Bé, com a quelcom que procura un avantatge, un guany, un benefici. Bé com a servei que s’ofereix i que és valorat. Comú, com a mutu, col.lectiu, públic, corporatiu. Valors, per tant, aplicables a altres àmbits, per exemple, a una nova manera d’entendre i gestionar l’espai públic, aquest on confluïm tothom. Una prova són “les ciutats col.laboratives”, experiències que neixen amb l’objectiu de gestionar part del programa de ciutat perquè intenta redefinir usos i espais, optimitzar recursos, treballar en xarxa, i va més enllà de l’admnistració.

Crisi és una conjuntura de canvis, subjecta a incertesa i a evolució. Moments també per al canvi personal i col.lectiu. Un transitar que no ha de ser en negatiu, al contrari, una recerca de renovades idees i maneres de fer, encara que el camí sigui difícil amb les circumstàncies actuals. No és casual que la incertesa sigui un dels motors de l’evolució, biològicament parlant, i crec que aplicable també a nivell social. 

Sovint els canvis es provoquen des de l’interior. Per tot això, la crisi també pot ser una oportunitat per a una nova societat que es construeix des de l’apoderament de la ciutadania i el bé comú. Serveixin aquestes línees per encoratjar a la gent que ho vol fer possible.

Foto CapGros. Yarn Bombing, intervenció a la via pública amb peces de mitja i de ganxet, acció artísitica i reivindicativa.

Economia del bé comú

Article publicat a CatalunyaPress el 17 de juliol de 203

En l’article d’avui podria parlar de la crisi política i institucional agreujada pel cas Bárcenas i companyia, i la falta de respostes urgents i contundents. Dels partits polítics en general, de les errònies mesures davant la crisi, de l’encaix de Catalunya,… que és el que ven en aquests dies, totalment justificat per altra banda.

Però vull aprofitar per parlar de les iniciatives ciutadanes, que no ocupen espai mediàtic, i sí són realment brots encoratjadors d’un nou model de relacions per a una nova societat. Iniciatives, algunes, que han passat de la indignació al compromís i l’acció. Que prediquen una nova cooperació entre els actors i practiquen noves formes de treball. Redefinint, a parer meu, el mateix concepte de ciutadania, amb nou sentit i més complert. Concretament vull parlar de l'economia del bé comú. 

Davant d’una economia especulativa, premiada per l’acumulació de capital, d’enriquiment ràpid, individualista i amb notables mancances d’ètica, -que és el que ens ha portat a la situació present- neix aquesta nova filosofia basada en valors totalment oposats a l’anterior. Assentada en la solidaritat, la sostenibilitat, en el repartiment just de la riquesa, en unes condicions laborals de qualitat, democràtica i cooperativa amb altres entitats. A més, com a valor afegit, mesura el benefici que aporta a la comunitat. En definitva estem parlant de la responsabilitat social real d’empreses, especialment cooperatives, que han iniciat aquest camí i que s’agrupen per crear noves sinergies en benefici de la pròpia creativitat i viabilitat, i sobretot en benefici del comú. Està demostrat que el cooperativisme és a nivell d'empresa qui millor resisteix a la crisi. Resisteix i creix. Tenim al país una llarga tradició d'iniciatives socials on el compromís és també un dels seus valors.

Sovint les paraules es desgasten, sobretot quan s'utilitzen com a etiquetes. Per això trobo adient un canvi, o un trànsit de concepte, de l’economia social a l’economia del bé comú. Cooperatives, algunes de fa molts anys, d'altres que neixen com a resposta a la crisi. Espais que treballen en finances ètiques, en el món de les assegurances, en cooperació amb economies del tercer món, en l'atenció a les persones, cooperatives de consumidors,… moltes i diverses iniciatives que obren camí i no tenen la necessitat d’esperar les respostes de l’administració, sempre lentes.

Crec que és una aposta realment transformadora que posa de manifest que és possible cercar la viabilitat econòmica amb la responsabilitat social.

Bé comú, concepte así mateix a reivindicar. Bé, com a quelcom que procura un avantatge, un guany, un benefici. Bé com a servei que s’ofereix i que és valorat. Comú, com a mutu, col.lectiu, públic, corporatiu. Valors, per tant, aplicables a altres àmbits, per exemple, a una nova manera d’entendre i gestionar l’espai públic, aquest on confluïm tothom. Una prova són “les ciutats col.laboratives”, experiències que neixen amb l’objectiu de gestionar part del programa de ciutat perquè intenta redefinir usos i espais, optimitzar recursos, treballar en xarxa, i va més enllà de l’admnistració.

Crisi és una conjuntura de canvis, subjecta a incertesa i a evolució. Moments també per al canvi personal i col.lectiu. Un transitar que no ha de ser en negatiu, al contrari, una recerca de renovades idees i maneres de fer, encara que el camí sigui difícil amb les circumstàncies actuals. No és casual que la incertesa sigui un dels motors de l’evolució, biològicament parlant, i crec que aplicable també a nivell social. 

Sovint els canvis es provoquen des de l’interior. Per tot això, la crisi també pot ser una oportunitat per a una nova societat que es construeix des de l’apoderament de la ciutadania i el bé comú. Serveixin aquestes línees per encoratjar a la gent que ho vol fer possible.

Foto CapGros. Yarn Bombing, intervenció a la via pública amb peces de mitja i de ganxet, acció artísitica i reivindicativa.

La planificació territorial també té ideologia

Si alguns hem incorporat al nostre discurs sobre models de ciutat conceptes com "ciutat difusa" o "ciutat compacta", són termes que tenen un autor de referència, Francesco Indovina.
El passat 13 de novembre vam tenir l'oportunitat d'escoltar les seves paraules al CCCB, arran de la publicació del llibre d'Oriol Nel.lo, "Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad". Un llibre recomanable que caldrà llegir, per l'autor i pel recorregut que fa d'aquest urbanista inconformista italià i de la seva aportació a les dinàmiques territorials i urbanes.

Serveix aquest apunt per escriure algunes de les idees de la conferència d'Indovina que em va provocar alguna reflexió.
D'entrada em va agradar la primera presentació que Indovina va fer de sí mateix i de la seva obra: "no sóc un home de biblioteques, el resultat és fruit de la trobada". I ho comparteixo. La trobada, amb les persones i amb el territori, és la praxis necessària que ens permet un coneixement de les realitats i els seus moviments, i que en tot cas hem de completar amb l'anàlisi i la recerca. Però sense la relació directa és difícil mirar i és difícil comprendre, i sense comprendre és impossible planificar (sigui a nivell territorial, sigui qualsevol política). Aquesta actitud vital segurament neix del compromís social, per això, perquè és una manera d'entendre i actuar.

Fruit de la mateixa, (sóc agoserada quan ho dic perquè no tinc un coneixement exhaustiu de l'autor) Indovina va argumentar algunes de les premisses que segons ell han de ser presents en la planificació territorial, "el territori es planifica, el problema és qui el planifica i en funció de quines interessos: propis o col.lectius".

La velocitat dels canvis actuals tenen una plasmació directa en les nostres ciutats i en noves condicions urbanes. Com preveure i planificar aquests noves condicions? com respondre als nous reptes urbans?. Trobo a faltar actualment aquest debat al nostre país, un territori que es configura en una xarxa de petites i mitjanes ciutats i una gran àrea metropolitana ("l'arxipèlag metropolità")amb interrogants que són claus i encara ho seran més en funció de la resposta o no resposta que se'l doni i de com es gestiona la crisi vigent.

És evident que la planificació, per acció o per omissió, configura o no noves oportunitats per a la ciutadania. Una planificació, que com l'autor diu, no és una tècnica, perquè el territori és on es desenvolupa la vida i les relacions, i per tant ple d'interessos i de contradiccíons. "La falta de planificació no és una mancança de govern, és conseqüencia de govern captiu" I si no, fem un repàs per exemple al desarrollisme dels anys 60 i 70 i tindrem prou imatges per entendre aquesta contundent afirmació. O quins són els riscos actuals, amb governs captius dels mercats.

Francesco Indovina, lúcidament, destacava la diferència entre "individualitat" i "individualisme". El primer com a expressió d'una societat que és heterogènia i el segon com a prinicipi del pensament liberal. I cada concepte té una traducció diferent en el disseny de les ciutats. La ciutat compacta, densa i intensa del primer, i la ciutat difusa del segon. Una societat com la nostra, lluny de la homogeneitat, té models diferents d'ocupació de l'espai públic, i penso que la cohesió es guanya en la utilització diversa de l'espai públic des dels principis democràtics.

Fidel al prinicipi d'individualitat i no individualisme, com diu Indovina, '"La planificació ha d'estar amatent a noves oportunitats que siguin alliberadores i que millorin les condicions de cadascú, i el govern del territori ha de tenir com a principal compromís la defensa dels drets de ciutadania".

El model de ciutat i de territori pot possibilitar més o menys progrés individual, que en la seva suma és col.lectiu. O dit d'una altra manera, sense progrés i oportunitats individuals no hi ha avenç col.lectiu. I les oportunitats les trobes o no al territori on vius.
En definitiva, la planificació territorial respon a una ideologia. Sé que no és cap descoberta. Però vol ser un avís.

La planificació territorial també té ideologia

Si alguns hem incorporat al nostre discurs sobre models de ciutat conceptes com "ciutat difusa" o "ciutat compacta", són termes que tenen un autor de referència, Francesco Indovina.
El passat 13 de novembre vam tenir l'oportunitat d'escoltar les seves paraules al CCCB, arran de la publicació del llibre d'Oriol Nel.lo, "Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad". Un llibre recomanable que caldrà llegir, per l'autor i pel recorregut que fa d'aquest urbanista inconformista italià i de la seva aportació a les dinàmiques territorials i urbanes.

Serveix aquest apunt per escriure algunes de les idees de la conferència d'Indovina que em va provocar alguna reflexió.
D'entrada em va agradar la primera presentació que Indovina va fer de sí mateix i de la seva obra: "no sóc un home de biblioteques, el resultat és fruit de la trobada". I ho comparteixo. La trobada, amb les persones i amb el territori, és la praxis necessària que ens permet un coneixement de les realitats i els seus moviments, i que en tot cas hem de completar amb l'anàlisi i la recerca. Però sense la relació directa és difícil mirar i és difícil comprendre, i sense comprendre és impossible planificar (sigui a nivell territorial, sigui qualsevol política). Aquesta actitud vital segurament neix del compromís social, per això, perquè és una manera d'entendre i actuar.

Fruit de la mateixa, (sóc agoserada quan ho dic perquè no tinc un coneixement exhaustiu de l'autor) Indovina va argumentar algunes de les premisses que segons ell han de ser presents en la planificació territorial, "el territori es planifica, el problema és qui el planifica i en funció de quines interessos: propis o col.lectius".

La velocitat dels canvis actuals tenen una plasmació directa en les nostres ciutats i en noves condicions urbanes. Com preveure i planificar aquests noves condicions? com respondre als nous reptes urbans?. Trobo a faltar actualment aquest debat al nostre país, un territori que es configura en una xarxa de petites i mitjanes ciutats i una gran àrea metropolitana ("l'arxipèlag metropolità")amb interrogants que són claus i encara ho seran més en funció de la resposta o no resposta que se'l doni i de com es gestiona la crisi vigent.

És evident que la planificació, per acció o per omissió, configura o no noves oportunitats per a la ciutadania. Una planificació, que com l'autor diu, no és una tècnica, perquè el territori és on es desenvolupa la vida i les relacions, i per tant ple d'interessos i de contradiccíons. "La falta de planificació no és una mancança de govern, és conseqüencia de govern captiu" I si no, fem un repàs per exemple al desarrollisme dels anys 60 i 70 i tindrem prou imatges per entendre aquesta contundent afirmació. O quins són els riscos actuals, amb governs captius dels mercats.

Francesco Indovina, lúcidament, destacava la diferència entre "individualitat" i "individualisme". El primer com a expressió d'una societat que és heterogènia i el segon com a prinicipi del pensament liberal. I cada concepte té una traducció diferent en el disseny de les ciutats. La ciutat compacta, densa i intensa del primer, i la ciutat difusa del segon. Una societat com la nostra, lluny de la homogeneitat, té models diferents d'ocupació de l'espai públic, i penso que la cohesió es guanya en la utilització diversa de l'espai públic des dels principis democràtics.

Fidel al prinicipi d'individualitat i no individualisme, com diu Indovina, '"La planificació ha d'estar amatent a noves oportunitats que siguin alliberadores i que millorin les condicions de cadascú, i el govern del territori ha de tenir com a principal compromís la defensa dels drets de ciutadania".

El model de ciutat i de territori pot possibilitar més o menys progrés individual, que en la seva suma és col.lectiu. O dit d'una altra manera, sense progrés i oportunitats individuals no hi ha avenç col.lectiu. I les oportunitats les trobes o no al territori on vius.
En definitiva, la planificació territorial respon a una ideologia. Sé que no és cap descoberta. Però vol ser un avís.

El malestar silenciós dels barris

Article publicat a CatalunyaPress dimecres 10 d'octubre

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya tinc dubtes de com s’expressarà el vot dels barris més colpejats per la crisi, i fins i tot si s’expressarà a les urnes o restarà en el silenci de l’abstenció.

Una crisi en tres dimensions: econòmica, social i política. Econòmica és evident. Social perquè cada vegada anem cap a una societat més fragmentada i més dual. I política perquè la sensació, malauradament, és que per a molta gent la política deixa de ser l’eina útil per transformar la societat i per donar respostes als problemes i als interessos col.lectius. Per això també dic que l’ofensiva neoliberal actual és econòmica i és política. El desprestigi de la política és calculat i beneficia als que no volen límits al poder, i perjudica el sentiment col.lectiu i per tant, als que només poden confiar en la política com a eina útil i transformadora. Terriblement perillós.

Malgrat les polítiques de regeneració urbana exitoses (cal dir-ho també perquè crec que estaríem molt pitjor si no s’haguessin fet), impulsades per ajuntaments i per la Llei de Barris, el malestar urbà existeix. Per una banda perquè aquelles polítiques han quedat erròniament retallades just en el moment que més es necessiten. I per l’altra, els sentiments i les percepcions són difícils de mesurar en política, però cada vegada juguen un paper més important, i la percepció és de malestar, generalment difús però amb riscos d’esclat en funció com evolucionin les coses.  Creix la pobresa i les desigualtats al costat del sentiment totalment fonamentat que aquesta crisi només la paguen injustament les classes treballadores.

Als balcons de molts barris no hi ha estelades penjades, o no només, el que pengen són les incerteses. Aquesta és també la Catalunya actual.

La crisi econòmica, l’atur, la precarietat laboral, la immigració, les pors davant el futur dels fills, el sentiment d’inseguretat sovint provocat per la qualitat de l’entorn, la desconfiança vers l’Estat de Benestar (ja sigui com a percepció o sigui per una desprotecció social real) i cada vegada més retallat,... realitats creixents a peu de carrer que no podem obviar. Les actuals polítiques d’austeritat provoquen més recessió i més fractura. No ens en sortirem si no sortim de forma col.lectiva, i els actuals governs de CIU i PP estan fent tot el contrari.

L’abstenció en determinades zones urbanes ha anat creixent en els darrers anys, especialment en les eleccions catalanes. I no oblidem el vot del descontent que va canalitzat el populisme xenòfob de PxC en les eleccions municipals del 2011 ja en plena crisi.

Cal dir també que tot plegat implica especialment un gran repte per  a l’esquerra social i política.

Ara es presenten unes eleccions molt monopolitzades pel sentiment identitari. Caldrà veure com s’hi sumarà aquest debat als sentiments de frustració i incerteses i quina serà la reacció. Dependrà de la campanya. Però m’imagino que pot ser una campanya tensionada cap els extrems i  que jugarà un paper important els sentiments i les emocions.

El malestar silenciós dels barris

Article publicat a CatalunyaPress dimecres 10 d'octubre

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya tinc dubtes de com s’expressarà el vot dels barris més colpejats per la crisi, i fins i tot si s’expressarà a les urnes o restarà en el silenci de l’abstenció.

Una crisi en tres dimensions: econòmica, social i política. Econòmica és evident. Social perquè cada vegada anem cap a una societat més fragmentada i més dual. I política perquè la sensació, malauradament, és que per a molta gent la política deixa de ser l’eina útil per transformar la societat i per donar respostes als problemes i als interessos col.lectius. Per això també dic que l’ofensiva neoliberal actual és econòmica i és política. El desprestigi de la política és calculat i beneficia als que no volen límits al poder, i perjudica el sentiment col.lectiu i per tant, als que només poden confiar en la política com a eina útil i transformadora. Terriblement perillós.

Malgrat les polítiques de regeneració urbana exitoses (cal dir-ho també perquè crec que estaríem molt pitjor si no s’haguessin fet), impulsades per ajuntaments i per la Llei de Barris, el malestar urbà existeix. Per una banda perquè aquelles polítiques han quedat erròniament retallades just en el moment que més es necessiten. I per l’altra, els sentiments i les percepcions són difícils de mesurar en política, però cada vegada juguen un paper més important, i la percepció és de malestar, generalment difús però amb riscos d’esclat en funció com evolucionin les coses.  Creix la pobresa i les desigualtats al costat del sentiment totalment fonamentat que aquesta crisi només la paguen injustament les classes treballadores.

Als balcons de molts barris no hi ha estelades penjades, o no només, el que pengen són les incerteses. Aquesta és també la Catalunya actual.

La crisi econòmica, l’atur, la precarietat laboral, la immigració, les pors davant el futur dels fills, el sentiment d’inseguretat sovint provocat per la qualitat de l’entorn, la desconfiança vers l’Estat de Benestar (ja sigui com a percepció o sigui per una desprotecció social real) i cada vegada més retallat,... realitats creixents a peu de carrer que no podem obviar. Les actuals polítiques d’austeritat provoquen més recessió i més fractura. No ens en sortirem si no sortim de forma col.lectiva, i els actuals governs de CIU i PP estan fent tot el contrari.

L’abstenció en determinades zones urbanes ha anat creixent en els darrers anys, especialment en les eleccions catalanes. I no oblidem el vot del descontent que va canalitzat el populisme xenòfob de PxC en les eleccions municipals del 2011 ja en plena crisi.

Cal dir també que tot plegat implica especialment un gran repte per  a l’esquerra social i política.

Ara es presenten unes eleccions molt monopolitzades pel sentiment identitari. Caldrà veure com s’hi sumarà aquest debat als sentiments de frustració i incerteses i quina serà la reacció. Dependrà de la campanya. Però m’imagino que pot ser una campanya tensionada cap els extrems i  que jugarà un paper important els sentiments i les emocions.

Plaers d'una urbanita

Sé que en aquest relat barrejo la feina i el badar. Però vull narrar el recorregut d'un dia a la ciutat, i en un dia, de forma inevitable i sortosa, hi ha moments de barreja.

Ahir, al restaurant La Lluna del carrer Santa Anna, varem celebrar la cinquena reunió del Consell Assessor de Recerca del Tercer Sector. Aquesta vegada amb un treball sobre els reptes en l'àmbit econòmic i financer de les entitats. Capacitació, diversificació dels recursos, concertació, finances ètiques, ... Gent que s'organitza, ciutadania organitzada per causes i projectes que enriqueixen la societat i la fan més forta.

Acabada la sessió, tenia una estona fins el següent acte. El fet de caminar per la ciutat et permet utilitzar un verb que utilitzem poc, badar. És tot un plaer deixar-se portar per la vida que passa, però per això s'ha de tenir la pell permeable. De camí, passant pel carrer dels Arcs, just en la cantonada amb Portaferrisa, vaig restar atrapada. Una parella de persones grans ballaven boleros al son dels músics de carrer, també grans com ells, amb l'accent zalamero dels llatinoamericans. El ritme el marcava el so encisador de les maracas. Recolzada en una paret mirava, i un senyor gran i educat em va convidar a afegir-nos al ball. Davant la meva negativa , però amb un somriure, va fer parella amb una altra senyora. Genialitats de la vida urbana.

Al Col.legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, vaig visitar una exposició molt interessat, El carrer és nostre... de tots! (Institut pour la ville en moviment). En un moment donat, llegint els escrits i les imatges, vaig pensar que l'exposició era una perllongació dels boleros del carrer, o els boleros una perllongació de l'exposició. Els llenguatges del carrer, el carrer lloc de comunicació i interCANVI. He de confesar que l'urbanisme i la sociologia urbana és una de les meves debilitats. Com són les llibreries, i especialment les llibreries de museus i institucions d'aquesta mena. Trobes coses molt curioses i boniques. I visitant la llibreria del Col.legi vaig entretenir-me mirant una fantàstica publicació, La guia secreta de la Rambla, fotografies, història, narracions, personatges,... espai urbà que ningú pot deixar de mirar.

Anant després cap al Palau de la Generalitat, vaig veure moviment a la plaça Sant Jaume, crec que la CGT manifestava no sé per quin motiu encara que m'imagino.

Al Palau de la Generalitat el Vicepresident del Govern i la Directora d'Afers Religiosos, van presentar El Mapa de religions de Catalunya i una conferència sobre el Model de laïcitat català. Pel fet d'haver ser ponent de la Llei d'espais de culte, coneixia molta gent que omplia la sala. Un públic molt i molt plural. De fet, Catalunya és plural i ho serà per sempre més. La laïcitat és l'espai públic comú, el respecte a la llibertat religiosa i de pensament, amb els límits de les lleis democràtiques comunes. Em vaig alegrar de retrobar-me amb gent que feia temps que no ens veiem. Sempre sorgeixen oportunitats.

Tot en unes hores. Gent que es reuneix i treballa per causes i projectes comuns, gent que balla boleros al carrer, gent que pensa en la ciutat com a espai de vida i de relacions, gent que es manifesta, gent que prega a diferents déus, o no, però que participa d'un espai comú de laïcitat, ... gent que bada, que passeja, gent que interCANVIA.

I el millor, badar des de l'anonimat. Tot un plaer per a una urbanita.

Plaers d'una urbanita

Sé que en aquest relat barrejo la feina i el badar. Però vull narrar el recorregut d'un dia a la ciutat, i en un dia, de forma inevitable i sortosa, hi ha moments de barreja.

Ahir, al restaurant La Lluna del carrer Santa Anna, varem celebrar la cinquena reunió del Consell Assessor de Recerca del Tercer Sector. Aquesta vegada amb un treball sobre els reptes en l'àmbit econòmic i financer de les entitats. Capacitació, diversificació dels recursos, concertació, finances ètiques, ... Gent que s'organitza, ciutadania organitzada per causes i projectes que enriqueixen la societat i la fan més forta.

Acabada la sessió, tenia una estona fins el següent acte. El fet de caminar per la ciutat et permet utilitzar un verb que utilitzem poc, badar. És tot un plaer deixar-se portar per la vida que passa, però per això s'ha de tenir la pell permeable. De camí, passant pel carrer dels Arcs, just en la cantonada amb Portaferrisa, vaig restar atrapada. Una parella de persones grans ballaven boleros al son dels músics de carrer, també grans com ells, amb l'accent zalamero dels llatinoamericans. El ritme el marcava el so encisador de les maracas. Recolzada en una paret mirava, i un senyor gran i educat em va convidar a afegir-nos al ball. Davant la meva negativa , però amb un somriure, va fer parella amb una altra senyora. Genialitats de la vida urbana.

Al Col.legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, vaig visitar una exposició molt interessat, El carrer és nostre... de tots! (Institut pour la ville en moviment). En un moment donat, llegint els escrits i les imatges, vaig pensar que l'exposició era una perllongació dels boleros del carrer, o els boleros una perllongació de l'exposició. Els llenguatges del carrer, el carrer lloc de comunicació i interCANVI. He de confesar que l'urbanisme i la sociologia urbana és una de les meves debilitats. Com són les llibreries, i especialment les llibreries de museus i institucions d'aquesta mena. Trobes coses molt curioses i boniques. I visitant la llibreria del Col.legi vaig entretenir-me mirant una fantàstica publicació, La guia secreta de la Rambla, fotografies, història, narracions, personatges,... espai urbà que ningú pot deixar de mirar.

Anant després cap al Palau de la Generalitat, vaig veure moviment a la plaça Sant Jaume, crec que la CGT manifestava no sé per quin motiu encara que m'imagino.

Al Palau de la Generalitat el Vicepresident del Govern i la Directora d'Afers Religiosos, van presentar El Mapa de religions de Catalunya i una conferència sobre el Model de laïcitat català. Pel fet d'haver ser ponent de la Llei d'espais de culte, coneixia molta gent que omplia la sala. Un públic molt i molt plural. De fet, Catalunya és plural i ho serà per sempre més. La laïcitat és l'espai públic comú, el respecte a la llibertat religiosa i de pensament, amb els límits de les lleis democràtiques comunes. Em vaig alegrar de retrobar-me amb gent que feia temps que no ens veiem. Sempre sorgeixen oportunitats.

Tot en unes hores. Gent que es reuneix i treballa per causes i projectes comuns, gent que balla boleros al carrer, gent que pensa en la ciutat com a espai de vida i de relacions, gent que es manifesta, gent que prega a diferents déus, o no, però que participa d'un espai comú de laïcitat, ... gent que bada, que passeja, gent que interCANVIA.

I el millor, badar des de l'anonimat. Tot un plaer per a una urbanita.

El teu barri, contenidor del món

Les ciutats són contenidors del món. Una expressió de Bauman, crec que totalment encertada. Els moviments i expressions del món els veiem a la ciutat, com un espai de concreció. M'apassiona el tema!.

La ciutat és un laboratori, per a la cultura i la creació i l'art, per a la convivència, per a l'arquitectura, pels moviements socials, ... per a la política. Quantes oportunitats i quants reptes tenen les nostres ciutats!.

La ciutat s'ha construït des de la diversitat, és més, no s'entén la ciutat sense la seva diversitat, és la seva raó, perquè ha estat la relació diversa (d'interessos, de procedències, d'expressions, de coneixement,...) la que ha provocat sinèrgies i progressos. Els homes i les dones lliures han nascut a la ciutat, les ciutats com espais de llibertat. És on es concreta tots els elements de ciutadania.

Intueixo, i comparteixo, que el model urbà que siguem capaços de dissenyar (en el present i en el futur) és molt més estretègic del que ens pensem. La cultura urbana en el seu sentit més ampli i transversal (l'urbanisme, l'arquitectura, les relacions socials, l'espai públic,...). Un disseny que per força ha de ser compartit, entre públic i privat, entre agents, entre els actors, diversos, que conviuen en aquest espai.

Recomano els treballs del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre la cultura urbana. En Josep Ramoneda, el seu director, en la Comissió de Cultura del Parlament, ens comentava que la curiositat és l'orígen del coneixement. Em suggereix que la curiositat és una mirada interrogant i inconformista que constantment també hem de posar als nostres espais urbans. M'agrada, perquè la curiositat ens fa veure les coses des de diferents perspectives. El CCB és un bon espai de creació i producció sobre cultura urbana, i com dèia Ramoneda, des d'una mirada barcelonina sense complexos al món.

Precisament el CCB està situat en un barri barceloní que conté el món, el Raval. I està bé que no sigui un barri només que es caracteritzi pel 55% d'immigració, sinó per ubicar, entre altres, un centre de creació, producció, coneixement, i exibició de la cultura urbana. Potser estudiant i entenent el barri, ens ajuda a entendre millor el món. I més, molt més, des de la curiositat que no pas des de la proclama.

foto: pròpia, des de les escales de la Tour Eiffel

El teu barri, contenidor del món

Les ciutats són contenidors del món. Una expressió de Bauman, crec que totalment encertada. Els moviments i expressions del món els veiem a la ciutat, com un espai de concreció. M'apassiona el tema!.

La ciutat és un laboratori, per a la cultura i la creació i l'art, per a la convivència, per a l'arquitectura, pels moviements socials, ... per a la política. Quantes oportunitats i quants reptes tenen les nostres ciutats!.

La ciutat s'ha construït des de la diversitat, és més, no s'entén la ciutat sense la seva diversitat, és la seva raó, perquè ha estat la relació diversa (d'interessos, de procedències, d'expressions, de coneixement,...) la que ha provocat sinèrgies i progressos. Els homes i les dones lliures han nascut a la ciutat, les ciutats com espais de llibertat. És on es concreta tots els elements de ciutadania.

Intueixo, i comparteixo, que el model urbà que siguem capaços de dissenyar (en el present i en el futur) és molt més estretègic del que ens pensem. La cultura urbana en el seu sentit més ampli i transversal (l'urbanisme, l'arquitectura, les relacions socials, l'espai públic,...). Un disseny que per força ha de ser compartit, entre públic i privat, entre agents, entre els actors, diversos, que conviuen en aquest espai.

Recomano els treballs del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre la cultura urbana. En Josep Ramoneda, el seu director, en la Comissió de Cultura del Parlament, ens comentava que la curiositat és l'orígen del coneixement. Em suggereix que la curiositat és una mirada interrogant i inconformista que constantment també hem de posar als nostres espais urbans. M'agrada, perquè la curiositat ens fa veure les coses des de diferents perspectives. El CCB és un bon espai de creació i producció sobre cultura urbana, i com dèia Ramoneda, des d'una mirada barcelonina sense complexos al món.

Precisament el CCB està situat en un barri barceloní que conté el món, el Raval. I està bé que no sigui un barri només que es caracteritzi pel 55% d'immigració, sinó per ubicar, entre altres, un centre de creació, producció, coneixement, i exibició de la cultura urbana. Potser estudiant i entenent el barri, ens ajuda a entendre millor el món. I més, molt més, des de la curiositat que no pas des de la proclama.

foto: pròpia, des de les escales de la Tour Eiffel

Com les ciutats surten al mapa. Mies Van der Rohe per a l'Òpera d'Oslo

Avui s'ha conegut que el premi d'arquitectura contemporània Mies Van der Rohe, premi europeu, ha estat per a l'Opera i Ballet Nacional de Noruega, a Oslo. Aquesta foto la vaig fer una tarda de tardor intentant recollir els jocs de miralls de la gran capsa de cristall que s'eleva sobre un gran pla inclinat que s'aboca al fiord.

És un edifici emblemàtic contemporani de la ciutat, defensat com a espai per a la regeneració del teixit urbà. Trobo que és així, magnífic. I com des de l'arquitectura es transmet un cert moviment i per tant provocació, en aquest cas, jugant amb els diferents colors que es reflexen als cristalls al llarg del dia, i la baixada suau del passeig que mor a les aigües. Tot i que també trobo que l'immens espai blanc, com la neu per un país acostumat a la neu, necessitaria quelcom més per ser un espai públic per aturar-se i provocar també trobaments, potser des d'una visió mediterrània, ho reconec.

Renovacions urbanes amb edificis de firma, serveixen per situar les ciutats en els mapes. I n'hi ha molts de mapes. L'encert està en l'equilibri entre edificis i espais singulars i l'apropiació per part de la ciutadania com a espais públics i propis.

Sobre un fiordo, el premio Mies

Com les ciutats surten al mapa. Mies Van der Rohe per a l'Òpera d'Oslo

Avui s'ha conegut que el premi d'arquitectura contemporània Mies Van der Rohe, premi europeu, ha estat per a l'Opera i Ballet Nacional de Noruega, a Oslo. Aquesta foto la vaig fer una tarda de tardor intentant recollir els jocs de miralls de la gran capsa de cristall que s'eleva sobre un gran pla inclinat que s'aboca al fiord.

És un edifici emblemàtic contemporani de la ciutat, defensat com a espai per a la regeneració del teixit urbà. Trobo que és així, magnífic. I com des de l'arquitectura es transmet un cert moviment i per tant provocació, en aquest cas, jugant amb els diferents colors que es reflexen als cristalls al llarg del dia, i la baixada suau del passeig que mor a les aigües. Tot i que també trobo que l'immens espai blanc, com la neu per un país acostumat a la neu, necessitaria quelcom més per ser un espai públic per aturar-se i provocar també trobaments, potser des d'una visió mediterrània, ho reconec.

Renovacions urbanes amb edificis de firma, serveixen per situar les ciutats en els mapes. I n'hi ha molts de mapes. L'encert està en l'equilibri entre edificis i espais singulars i l'apropiació per part de la ciutadania com a espais públics i propis.

Sobre un fiordo, el premio Mies

Les barraques del sevillano

Un recorregut per la ciutat informal. Per la ciutat que no es planifica des dels poders públics, la que es fa per necessitat. Un passeig amb documentació, fotografia i testimonis de les barraques de Barcelona al llarg del s.XX. Els anys 30, i dels anys 50 als 70. Autoconstruccions de la immigració. I alguns fets que s'han convertit en símbols com el sevillano.

Una bona exposició per no perdre la memòria de la construcció de les ciutats. Vaig tenir ocasió de visitar-la aquesta setmana al Museu d'Història de la Ciutat. Tot i que estava previst la seva finalització pel febrer, s'ha ajornat fins finals d'abril.

El barraquisme horitzontal es va fer desaparèixer per un nou barraquisme vertical. Grans blocs de pisos petits en mig d'un espai que no era espai públic. L'espai públic el va fer el veïnatge amb el seu activisme en molts casos.

No és un tema nou, però em serveix per recuperar una part de la nostra història propera, que és molt nostra, i és molt propera. Més enllà de les condicions infrahumanes que convivien amb la "ciutat formal", vull destacar els moviments i la lluita contra el barraquisme i la dignitat dels barris, on varen participar veïns i veïnes, gent catalana d'orígen i d'esquerres, l'església de base, ... creant, també, un sentiment de comunitat i de pertinença molt arrelat, i una identitat pròpia i forta d'alguns barris, i que encara hi és per a molts. Alguns d'aquests moviments van coincidir amb la lluita contra el franquisme, el que va fer més fortes les sinergies dels moviments obrers i d'esquerres. Causes comunes i visibles, molt visibles.

Coincidint amb la celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics, quants canvis! en tan poc temps. Els primers ajuntaments miraven per la finestra i les polítiques a realitzar eren molt clares. Ara la mirada ha de ser més profunda i l'anàlisi més complexe. Per molt que alguns intentin obviar, Catalunya s'ha fet des de les ciutats. I es fa des de les ciutats. La intervenció dels ajuntaments en els "barris de la immigració" ha estat clau, per dignitat i per justícia. I ara continua sent clau, amb noves realitats i per tant amb nous instruments per treballar.

TV3 també va oferir un 30 minuts, barraques, l'altra ciutat, que us convido a mirar, i em quedo amb la dignitat dels records dels protagonistes.

Les barraques del sevillano

Un recorregut per la ciutat informal. Per la ciutat que no es planifica des dels poders públics, la que es fa per necessitat. Un passeig amb documentació, fotografia i testimonis de les barraques de Barcelona al llarg del s.XX. Els anys 30, i dels anys 50 als 70. Autoconstruccions de la immigració. I alguns fets que s'han convertit en símbols com el sevillano.

Una bona exposició per no perdre la memòria de la construcció de les ciutats. Vaig tenir ocasió de visitar-la aquesta setmana al Museu d'Història de la Ciutat. Tot i que estava previst la seva finalització pel febrer, s'ha ajornat fins finals d'abril.

El barraquisme horitzontal es va fer desaparèixer per un nou barraquisme vertical. Grans blocs de pisos petits en mig d'un espai que no era espai públic. L'espai públic el va fer el veïnatge amb el seu activisme en molts casos.

No és un tema nou, però em serveix per recuperar una part de la nostra història propera, que és molt nostra, i és molt propera. Més enllà de les condicions infrahumanes que convivien amb la "ciutat formal", vull destacar els moviments i la lluita contra el barraquisme i la dignitat dels barris, on varen participar veïns i veïnes, gent catalana d'orígen i d'esquerres, l'església de base, ... creant, també, un sentiment de comunitat i de pertinença molt arrelat, i una identitat pròpia i forta d'alguns barris, i que encara hi és per a molts. Alguns d'aquests moviments van coincidir amb la lluita contra el franquisme, el que va fer més fortes les sinergies dels moviments obrers i d'esquerres. Causes comunes i visibles, molt visibles.

Coincidint amb la celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics, quants canvis! en tan poc temps. Els primers ajuntaments miraven per la finestra i les polítiques a realitzar eren molt clares. Ara la mirada ha de ser més profunda i l'anàlisi més complexe. Per molt que alguns intentin obviar, Catalunya s'ha fet des de les ciutats. I es fa des de les ciutats. La intervenció dels ajuntaments en els "barris de la immigració" ha estat clau, per dignitat i per justícia. I ara continua sent clau, amb noves realitats i per tant amb nous instruments per treballar.

TV3 també va oferir un 30 minuts, barraques, l'altra ciutat, que us convido a mirar, i em quedo amb la dignitat dels records dels protagonistes.

Plan E als carrers

Aquest matí he vist paletes treballant. El Plan E ja es veu al carrer. Ocupació i millora pels barris, les dues coses. Benvinguda notícia. Visualitzar feina per recuperar confiança.

Plan E als carrers

Aquest matí he vist paletes treballant. El Plan E ja es veu al carrer. Ocupació i millora pels barris, les dues coses. Benvinguda notícia. Visualitzar feina per recuperar confiança.

Problemes amb la R?

foto Cinto Lacalle
realitzada en un barri d'una ciutat

Problemes amb la R?

foto Cinto Lacalle
realitzada en un barri d'una ciutat

El món es fa petit

La globalització és la reducció dels espais i l'acceleració del temps. Definició de Josep Ramoneda ahir a les jornades de Educación, globalización e interculturalidad. Espais que es fan més petits i temps que va més depresa. Les oportunitats de mobilitat i comunicació fan que les distàncies es mesurin en minuts i no en kilòmetres.

La globalització també és el moviment de capital, d'idees i de

persones. Els moviments migratoris formen part de la història de la humanitat. Però els moviments actuals no tenen precedents, per la seva quantiat i per la seva multidireccionalitat.

Les causes d'aquesta globalització aterren a nivell local. Està l'espai local preparat per la digestió i gestió dels seus efectes? Davant la globalització l'espai local pren protagonisme. És una paradoxa?

La foto correspon a l'exposició del CCCB, "Ciutas Ocasionals".

El món es fa petit

La globalització és la reducció dels espais i l'acceleració del temps. Definició de Josep Ramoneda ahir a les jornades de Educación, globalización e interculturalidad. Espais que es fan més petits i temps que va més depresa. Les oportunitats de mobilitat i comunicació fan que les distàncies es mesurin en minuts i no en kilòmetres.

La globalització també és el moviment de capital, d'idees i de

persones. Els moviments migratoris formen part de la història de la humanitat. Però els moviments actuals no tenen precedents, per la seva quantiat i per la seva multidireccionalitat.

Les causes d'aquesta globalització aterren a nivell local. Està l'espai local preparat per la digestió i gestió dels seus efectes? Davant la globalització l'espai local pren protagonisme. És una paradoxa?

La foto correspon a l'exposició del CCCB, "Ciutas Ocasionals".