Erasmus i Torquemada

Article publicat a CatalunyaPress el 13 de novembre de 2013

De tots és coneguda la defensa de la “mobilitat exterior” per part de la ministra Bañez, en referència als joves que surten del país a la recerca de millors oportunitats de feina. Potser perquè emigració s'associa a un fet negatiu, la ministra i el seu Govern han trobat aquest eufemisme per matisar el drama que significa haver d’emigrar per falta d’expectatives. Crec que és del tot positiu viure noves experiències laborals, culturals, d’aprenentatge de llengües... però no ho és de positiu quan més que un recorregut complementari i desitjat, és una necessitat fruit de la frustració. Ni a nivell individual ni col.lectiu.

Si realment el Govern veiés que marxar a fora és una oportunitat positiva que cal potenciar en benefici dels individus i del país, és del tot contradictori l’anunci de retallades de les beques Erasmus per part del ministre Wert, no?. Tot aquest afer, ni una cosa ni l’altra. És el problema que té jugar amb eufemismes per tapar la realitat, i és una falta de respecte vers els ciutadans.

Però hi ha molt més. La seqüència d’aquests dies és vergonyosa. Primer, Wert anuncia aquesta retallada amb el curs començat,  el que lògicament provoca l’estupefacció i la incertesa de milers d’estudiants que en aquests moments es beneficien de les beques. Segon, davant el rebombori provocat es justifica que els canvis en les condicions  ve ocasionat pels ajustos europeus (la culpa de Brussel.les) i ja tenim tota la premsa còmplice i “vocera” del PP atacant a Europa com a bons patriotes. Tercer, el comissionat europeu d’educació  desmenteix al ministre i diu ben clar que si el Govern Espanyol retalla és perquè ho fa el Govern Espanyol, i no Brussel.les. És cert que la paraula “rubbish” pot tenir més d’un significat,  però en qualsevol cas crec que denota exasperació i estar ben tip.

Els programes Erasmus han estat i són una oportunitat per ampliar coneixements i per construir l’Europa dels ciutadans. Cert que les beques no cobreixen les despeses que comporta tota l’estada, ni molt menys, però és un al.licient important per molts estudiants sense massa possibilitats econòmiques familiars. No podem renunciar-hi.

Algunes conclusions. Aquest Govern, i en particular aquest ministre, tracten a la ciutadania com si fos immadura; els eufemismes, mentides i tapadores que utilitzen són un signe més de falta de transparència i per tant de dèficit democràtic. Aquesta estratègia no serveix a Europa, potser hem de valorar que les declaracions del comissionat és un símptoma de l’esgotament que els comporta moviments d’aquesta mena. La utilització d’Europa segons convingui és un risc, atenció amb els  “patriotes” que intenten justificar els problemes del seu Govern com a mals que venen de Brussel.les, perquè així pot guanyar terreny l’eurocepticisme (que és molt diferent a confrontar la política europea actual amb alternatives). I veiem una vegada més com es fa una interpretació ideològica de l’austeritat per canviar el model social i el model educatiu i de pensament. Tindrà conseqüències polítiques? Suposo que no, al menys a curt termini, la qual cosa també demostra la frivolitat amb la que s’actua. 

Erasmus i Torquemada

Article publicat a CatalunyaPress el 13 de novembre de 2013

De tots és coneguda la defensa de la “mobilitat exterior” per part de la ministra Bañez, en referència als joves que surten del país a la recerca de millors oportunitats de feina. Potser perquè emigració s'associa a un fet negatiu, la ministra i el seu Govern han trobat aquest eufemisme per matisar el drama que significa haver d’emigrar per falta d’expectatives. Crec que és del tot positiu viure noves experiències laborals, culturals, d’aprenentatge de llengües... però no ho és de positiu quan més que un recorregut complementari i desitjat, és una necessitat fruit de la frustració. Ni a nivell individual ni col.lectiu.

Si realment el Govern veiés que marxar a fora és una oportunitat positiva que cal potenciar en benefici dels individus i del país, és del tot contradictori l’anunci de retallades de les beques Erasmus per part del ministre Wert, no?. Tot aquest afer, ni una cosa ni l’altra. És el problema que té jugar amb eufemismes per tapar la realitat, i és una falta de respecte vers els ciutadans.

Però hi ha molt més. La seqüència d’aquests dies és vergonyosa. Primer, Wert anuncia aquesta retallada amb el curs començat,  el que lògicament provoca l’estupefacció i la incertesa de milers d’estudiants que en aquests moments es beneficien de les beques. Segon, davant el rebombori provocat es justifica que els canvis en les condicions  ve ocasionat pels ajustos europeus (la culpa de Brussel.les) i ja tenim tota la premsa còmplice i “vocera” del PP atacant a Europa com a bons patriotes. Tercer, el comissionat europeu d’educació  desmenteix al ministre i diu ben clar que si el Govern Espanyol retalla és perquè ho fa el Govern Espanyol, i no Brussel.les. És cert que la paraula “rubbish” pot tenir més d’un significat,  però en qualsevol cas crec que denota exasperació i estar ben tip.

Els programes Erasmus han estat i són una oportunitat per ampliar coneixements i per construir l’Europa dels ciutadans. Cert que les beques no cobreixen les despeses que comporta tota l’estada, ni molt menys, però és un al.licient important per molts estudiants sense massa possibilitats econòmiques familiars. No podem renunciar-hi.

Algunes conclusions. Aquest Govern, i en particular aquest ministre, tracten a la ciutadania com si fos immadura; els eufemismes, mentides i tapadores que utilitzen són un signe més de falta de transparència i per tant de dèficit democràtic. Aquesta estratègia no serveix a Europa, potser hem de valorar que les declaracions del comissionat és un símptoma de l’esgotament que els comporta moviments d’aquesta mena. La utilització d’Europa segons convingui és un risc, atenció amb els  “patriotes” que intenten justificar els problemes del seu Govern com a mals que venen de Brussel.les, perquè així pot guanyar terreny l’eurocepticisme (que és molt diferent a confrontar la política europea actual amb alternatives). I veiem una vegada més com es fa una interpretació ideològica de l’austeritat per canviar el model social i el model educatiu i de pensament. Tindrà conseqüències polítiques? Suposo que no, al menys a curt termini, la qual cosa també demostra la frivolitat amb la que s’actua. 

L'ideòleg Wert no pensa en una llei d'educació

Article publicat a CatalunyaPress el 2 d'octubre de 2013

El ministre Jose Ignacio Wert, en la seva condició de sociòleg, va escriure un informe per a la FAES a l’any 2006 titulat “España, ¿la nación deconstruida?”. Un treball amb altíssimes dosis d’ideologia recentralitzadora.

En aquell mateix any, 2006, es firmava a Catalunya el Pacte Nacional per l’Educació, una bona iniciativa a nivell social i polític per tal d’establir les bases de la LLei d’Educació de Catalunya i amb l’objectiu de governar l’educació des de la corresponsabilitat dels agents, ja siguin administracions o actors implicats de la comunitat educativa, i des de l'estabilitat política tan necessària. Va ser l’any de l’Estatut, pactat políticament i refrendat pel poble català.

Com molt bé diu Joan Manuel del Pozo –professor de Filosofia de la Universitat de Girona i Conseller d’Educació en aquelles dates- el criteri de la LOMCE no respon a un canvi necessari per a la millora de l’educació, sinó a la preocupació ideològica de l’autor de l’informe. En paraules seves, “l’ideòleg del partit s’ha menjat el ministre del conjunt”.

Segons del Pozo, i jo li dono tota la raó, la llei de Wert és ideologisme. És a dir, una llei imposada des de la majoria absoluta però sense participació ni consens, sense una necessitat clara i reclamada per la població, i amb poc o gens respecte per la Constitució (en el seu Article.3 pel que fa al valor i el respecte de les llengües oficials).

L’ideòleg del partit parla en l’informe de l’existència de nacionalismes en la perifèria però no en el centre, i d’aquí la justificació expressa de la necessitat de reconstrucció d’aquest “centre”. És curiós, per dir-ho així, la intencionalitat que porta aquesta afirmació, gens gratuïta. Perquè olviden, obvien o justifiquen deliberadament,  que en els darrers anys el PP ha liderat, provocat, influït,  precisament en la deconstrucció d’Espanya. I segueixen, crec que encara de forma més concloent. Una deconstrucció territorial, pel fet de no reconèixer les nacionalitats i fins i tot enfrontant els pobles, però també una deconstrucció econòmica, social i moral.

No és la crisi, és la ideologia, o millor dit l’ideologisme, a cop de decrets (menystenint el debat democràtic del Parlament) o de lleis imposades per una majoria absoluta. L’exemple més clarificador és la utilització de la llengua catalana i l’agressió com a arma llancívola, com promou la LOMCE, o  el decret de Bauzà del Tractament Integrat de Llengües (un eufemisme més) i que ha cohesionat famílies i docents en una vaga indefinida.

Recullo una frase escoltada i agafada al vol: “quan manen els mercats, tot el camp és pels nacionalismes”. Si la línea del PP, partit del Govern Espanyol, és la confrontació nacionalista per tapar o fins i tot gestionar els problemes del país, auguro mals temps. Perquè tot té conseqüències.

Aquests darrers dies hem vist com es manifesten alguns residus feixistes. Un concepte que només pronunciar, ja fa por. No es pot banalitzar, ni frivolitzar, en absolut, s’ha de ser totalment contundent en la seva condemna.

Atenció que aquest nacionalisme ideològicament calculat, no alimenti encara més algunes passions.                                                                                                                      

L'ideòleg Wert no pensa en una llei d'educació

Article publicat a CatalunyaPress el 2 d'octubre de 2013

El ministre Jose Ignacio Wert, en la seva condició de sociòleg, va escriure un informe per a la FAES a l’any 2006 titulat “España, ¿la nación deconstruida?”. Un treball amb altíssimes dosis d’ideologia recentralitzadora.

En aquell mateix any, 2006, es firmava a Catalunya el Pacte Nacional per l’Educació, una bona iniciativa a nivell social i polític per tal d’establir les bases de la LLei d’Educació de Catalunya i amb l’objectiu de governar l’educació des de la corresponsabilitat dels agents, ja siguin administracions o actors implicats de la comunitat educativa, i des de l'estabilitat política tan necessària. Va ser l’any de l’Estatut, pactat políticament i refrendat pel poble català.

Com molt bé diu Joan Manuel del Pozo –professor de Filosofia de la Universitat de Girona i Conseller d’Educació en aquelles dates- el criteri de la LOMCE no respon a un canvi necessari per a la millora de l’educació, sinó a la preocupació ideològica de l’autor de l’informe. En paraules seves, “l’ideòleg del partit s’ha menjat el ministre del conjunt”.

Segons del Pozo, i jo li dono tota la raó, la llei de Wert és ideologisme. És a dir, una llei imposada des de la majoria absoluta però sense participació ni consens, sense una necessitat clara i reclamada per la població, i amb poc o gens respecte per la Constitució (en el seu Article.3 pel que fa al valor i el respecte de les llengües oficials).

L’ideòleg del partit parla en l’informe de l’existència de nacionalismes en la perifèria però no en el centre, i d’aquí la justificació expressa de la necessitat de reconstrucció d’aquest “centre”. És curiós, per dir-ho així, la intencionalitat que porta aquesta afirmació, gens gratuïta. Perquè olviden, obvien o justifiquen deliberadament,  que en els darrers anys el PP ha liderat, provocat, influït,  precisament en la deconstrucció d’Espanya. I segueixen, crec que encara de forma més concloent. Una deconstrucció territorial, pel fet de no reconèixer les nacionalitats i fins i tot enfrontant els pobles, però també una deconstrucció econòmica, social i moral.

No és la crisi, és la ideologia, o millor dit l’ideologisme, a cop de decrets (menystenint el debat democràtic del Parlament) o de lleis imposades per una majoria absoluta. L’exemple més clarificador és la utilització de la llengua catalana i l’agressió com a arma llancívola, com promou la LOMCE, o  el decret de Bauzà del Tractament Integrat de Llengües (un eufemisme més) i que ha cohesionat famílies i docents en una vaga indefinida.

Recullo una frase escoltada i agafada al vol: “quan manen els mercats, tot el camp és pels nacionalismes”. Si la línea del PP, partit del Govern Espanyol, és la confrontació nacionalista per tapar o fins i tot gestionar els problemes del país, auguro mals temps. Perquè tot té conseqüències.

Aquests darrers dies hem vist com es manifesten alguns residus feixistes. Un concepte que només pronunciar, ja fa por. No es pot banalitzar, ni frivolitzar, en absolut, s’ha de ser totalment contundent en la seva condemna.

Atenció que aquest nacionalisme ideològicament calculat, no alimenti encara més algunes passions.                                                                                                                      

Ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere

Article publicat a CatalunyaPress el 18 de setembre de 2013

Cal parlar d’educació i molt. Algunes xifres de la situació amb la que comencem el curs denoten la ceguesa, a parer meu, de les polítiques educatives dels actuals governs a Catalunya i a Espanya.

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l’informe “Datos y cifras del curso escolar 2013-2014” segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l’any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes, el mateix nombre de professors, i el tancament de línies principalment de l'escola pública, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s’estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o millor dit, prorrogat el del 2012 que, per cert, va ser aprovat per CIU i PP. En qualsevol cas sense el debat democràtic i parlamentari que correspondria.

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant sota una interpretació ideològica de l’austeritat. Observant el que no són prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s’està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l’educació no s’ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l’educació el fonament de la igualtat d’oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d’un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l’especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d’aquestes estratègies.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. El mestre i la mestra és una figura de prestigi i altament valorada per la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d’entorn de la LEC i la participació de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre (primordial per una societat en transformació contínua) i que ningú resti enrere (primordial pel progrés col.lectiu). S'aposta per l' autonomia de centre (novament la LEC) i l’educació pública com a paradigma d’excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat entre les dues xarxes i l’adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l’educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats socials perquè trenquen la igualtat d’oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l’economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, cultural, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: l’actual política educativa, és ceguesa o ideològicament calculada?.

foto pròpia

Ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere

Article publicat a CatalunyaPress el 18 de setembre de 2013

Cal parlar d’educació i molt. Algunes xifres de la situació amb la que comencem el curs denoten la ceguesa, a parer meu, de les polítiques educatives dels actuals governs a Catalunya i a Espanya.

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l’informe “Datos y cifras del curso escolar 2013-2014” segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l’any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes, el mateix nombre de professors, i el tancament de línies principalment de l'escola pública, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s’estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o millor dit, prorrogat el del 2012 que, per cert, va ser aprovat per CIU i PP. En qualsevol cas sense el debat democràtic i parlamentari que correspondria.

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant sota una interpretació ideològica de l’austeritat. Observant el que no són prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s’està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l’educació no s’ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l’educació el fonament de la igualtat d’oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d’un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l’especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d’aquestes estratègies.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. El mestre i la mestra és una figura de prestigi i altament valorada per la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d’entorn de la LEC i la participació de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre (primordial per una societat en transformació contínua) i que ningú resti enrere (primordial pel progrés col.lectiu). S'aposta per l' autonomia de centre (novament la LEC) i l’educació pública com a paradigma d’excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat entre les dues xarxes i l’adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l’educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats socials perquè trenquen la igualtat d’oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l’economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, cultural, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: l’actual política educativa, és ceguesa o ideològicament calculada?.

foto pròpia

L'hora de triar escola

Article publicat a CatalunyaPress el 6 de març de 2013

Aquests dies milers de famílies rumien una de les decisions més importants pel que fa a l’educació dels fills i filles: quina escola triar. Dies de portes obertes als centres escolars i de passejades i visites de mares i pares a la recerca d’una opció. Gens insignificant.

Sovintejant els centres hom s’adona de la gran feina que fan la majoria dels mestres i de les ganes de tirar endavant i “vendre” educació i de qualitat malgrat la duresa del moment; i de la implicació d’associacions de mares i pares, del tot imprescindible per construir una veritable comunitat educativa.

L’escolarització és fonamental en el desenvolupament de l’infant, tant per l’adquisició de coneixements com per la seva socialització. Per això alguns dels elements que mesuren les famílies no és només el nivell i els resultats, també l’ambient escolar i l’entorn, a vegades per sobre d’altres com la proximitat del centre a la llar. En una societat diversa com la nostra i on la crisi colpeix uns territoris més que d’altres, caldrà posar molta atenció a les dinàmiques educatives i aquestes amb les territorials i col.lectives. L’aposta per l’escola pública, tota escola pública, com a referent d’excel.lència, esdevé fonamental.

Reivindico aquí un concepte que vaig escoltar fa uns dies en una presentació de l’Anuari 2011 de l’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill: l’educació com a bé comú. Un bé és quelcom que valorem, en comú és quelcom mutu. Una estimació col.lectiva vers l’educació com a bé propi i comú permetria una millor adhesió per part de tota la societat. Ens importa a tothom. Necessari per fer de l’educació el principal factor de desenvolupament i de cohesió del país.

Però en aquests dies de triar escola, vull destacar també un fet amb el que s’estan trobant alguns municipis. La conselleria d’ensenyament de la Generalitat anuncia el tancament de 73 grups de P-3 el curs vinent. Les principals raons que al.leguen són demogràfiques, reducció d’alumnes. Però en educació cal la política i criteris i no només les xifres fredes. Dels grups anunciats 61 corresponen a escoles públiques i una dotzena a concertada. Primer, diferència considerable entre una titularitat i l’altra que parla per sí sola. Segon, en alguns casos coincideix amb escoles amb projectes educatius propis, el que representa un atac contra l’autonomia de centre recollida a la Llei d’Educació de Catalunya i contra la innovació pedagògica. Tercer, suprimir grups just abans de la preinscripció va en contra de la llibertat d’elecció de les famílies, (tan defensat per CIU) perquè l’anunci desassossega a les famílies que ja hi són, crea incertesa entre les que voldrien com a primera opció i estimatitza en definitiva la pròpia escola. I quart, depén com, posa en perill la planificació escolar des de criteris de cohesió i equitat i sense el protagonisme municipal que és qui millor coneix les realitats.

Determinades accions locals són clau per a la millora educativa, i per això en educació necessitem més empoderament dels ajuntaments. És l’espai local on millor es pot començar a defensar l’educació com a bé comú.

L'hora de triar escola

Article publicat a CatalunyaPress el 6 de març de 2013

Aquests dies milers de famílies rumien una de les decisions més importants pel que fa a l’educació dels fills i filles: quina escola triar. Dies de portes obertes als centres escolars i de passejades i visites de mares i pares a la recerca d’una opció. Gens insignificant.

Sovintejant els centres hom s’adona de la gran feina que fan la majoria dels mestres i de les ganes de tirar endavant i “vendre” educació i de qualitat malgrat la duresa del moment; i de la implicació d’associacions de mares i pares, del tot imprescindible per construir una veritable comunitat educativa.

L’escolarització és fonamental en el desenvolupament de l’infant, tant per l’adquisició de coneixements com per la seva socialització. Per això alguns dels elements que mesuren les famílies no és només el nivell i els resultats, també l’ambient escolar i l’entorn, a vegades per sobre d’altres com la proximitat del centre a la llar. En una societat diversa com la nostra i on la crisi colpeix uns territoris més que d’altres, caldrà posar molta atenció a les dinàmiques educatives i aquestes amb les territorials i col.lectives. L’aposta per l’escola pública, tota escola pública, com a referent d’excel.lència, esdevé fonamental.

Reivindico aquí un concepte que vaig escoltar fa uns dies en una presentació de l’Anuari 2011 de l’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill: l’educació com a bé comú. Un bé és quelcom que valorem, en comú és quelcom mutu. Una estimació col.lectiva vers l’educació com a bé propi i comú permetria una millor adhesió per part de tota la societat. Ens importa a tothom. Necessari per fer de l’educació el principal factor de desenvolupament i de cohesió del país.

Però en aquests dies de triar escola, vull destacar també un fet amb el que s’estan trobant alguns municipis. La conselleria d’ensenyament de la Generalitat anuncia el tancament de 73 grups de P-3 el curs vinent. Les principals raons que al.leguen són demogràfiques, reducció d’alumnes. Però en educació cal la política i criteris i no només les xifres fredes. Dels grups anunciats 61 corresponen a escoles públiques i una dotzena a concertada. Primer, diferència considerable entre una titularitat i l’altra que parla per sí sola. Segon, en alguns casos coincideix amb escoles amb projectes educatius propis, el que representa un atac contra l’autonomia de centre recollida a la Llei d’Educació de Catalunya i contra la innovació pedagògica. Tercer, suprimir grups just abans de la preinscripció va en contra de la llibertat d’elecció de les famílies, (tan defensat per CIU) perquè l’anunci desassossega a les famílies que ja hi són, crea incertesa entre les que voldrien com a primera opció i estimatitza en definitiva la pròpia escola. I quart, depén com, posa en perill la planificació escolar des de criteris de cohesió i equitat i sense el protagonisme municipal que és qui millor coneix les realitats.

Determinades accions locals són clau per a la millora educativa, i per això en educació necessitem més empoderament dels ajuntaments. És l’espai local on millor es pot començar a defensar l’educació com a bé comú.

El piròman Wert al servei del nacionalisme

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de desembre de 2012

Dues reflexions al voltant de l’Avantprojecte de Llei orgànica de millora educativa.

Primera. Aquesta serà la setena reforma del sistema educatiu en democràcia. Quan el que necessitem és consens i estabilitat més enllà de criteris i canvis partidistes. Consens social i polític i especialment amb la comunitat educativa, professionals i famílies com actors principals. L’educació ha de ser la garantia de la igualtat d’oportunitats i la cohesió, l’aposta per fer del capital humà el principal actiu del país. Aquesta crisi econòmica evidencia  els errors del model econòmic que ens han portat a aquesta situació. El canvi de model és imprescindible i jo crec que passa per una major inversió en coneixements, habilitats, cultura,... de manera accessible i des de la igualtat d’oportunitats, començant per l’escola i al llarg de la vida.

La reforma que pretén el ministre va en sentit contrari, és una manera d’entendre l’educació més com a adoctrinament i control, que com a instrument de cohesió i capacitació per al progrés individual i col.lectiu, i  sense reconèixer els reptes actuals i futurs. La crisi està sent també la coartada per aplicar polítiques de dretes pures i dures i recular en drets socials i civils. Els criteris d’aquesta reforma recorda més aviat a l’escola del tardofranquisme. I és una reforma recentralitzadora continuant en la línia ideològica del Partit Popular. Recordem i defensem també que a Catalunya tenim una llei d’educació pròpia que ara seria vulnerada.

Segona. Una vegada més la llengua catalana com a dard. Una vegada més el nacionalisme per tapar la falta de resposta a la situació crítica actual, per tapar altres misèries i males polítiques, des de la més absoluta irresponsabilitat perquè provoca més fractura social i identitària. I precisament en aquests moments demostra una clara ofensiva i una inqüestionable falta de mires. Els tics del nacionalisme espanyol quan fa uns dies s’expressava al Congrés en termes “d’españolizar los ninos catalanes” ara es consuma en el projecte que acaba de presentar.

El sistema educatiu català pel que fa al model d’immersió lingüística ha estat i és un model d’èxit i de cohesió. Gràcies a gent com Marta Mata i el consens polític del moment que va defensar que tots els infants a la mateixa escola sense distinció de llengua. I per altra banda, és d’una gran pobresa que l’Estat sigui incapaç de considerar les llengües com a patrimoni propi i riquesa cultural col.lectiva. Aquesta falta de consideració, reconeixement i estima, ha estat i és una de les grans mancances que dificulta la construcció d’un Estat plurinacional.

Però he de dir que amb preocupació, veig una estratègia que va molt més enllà, estudiada i calculada. El PP fa un temps que va considerar que la manera d’entrar a Catalunya i de pas governar a Espanya, era trencant “la unitat civil del poble”, crec que un dels principis de més valor i de cohesió a Catalunya que des de fa temps molts han i hem defensat. L’atac al model educatiu i la llengua, les signatures contra l’Estatut de Catalunya, el recurs d’inconstitucionalitat, la immigració,...

Una gran irresponsabilitat. Mai els fins partidistes han de fer perillar la cohesió i la convivència.

El piròman Wert al servei del nacionalisme

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de desembre de 2012

Dues reflexions al voltant de l’Avantprojecte de Llei orgànica de millora educativa.

Primera. Aquesta serà la setena reforma del sistema educatiu en democràcia. Quan el que necessitem és consens i estabilitat més enllà de criteris i canvis partidistes. Consens social i polític i especialment amb la comunitat educativa, professionals i famílies com actors principals. L’educació ha de ser la garantia de la igualtat d’oportunitats i la cohesió, l’aposta per fer del capital humà el principal actiu del país. Aquesta crisi econòmica evidencia  els errors del model econòmic que ens han portat a aquesta situació. El canvi de model és imprescindible i jo crec que passa per una major inversió en coneixements, habilitats, cultura,... de manera accessible i des de la igualtat d’oportunitats, començant per l’escola i al llarg de la vida.

La reforma que pretén el ministre va en sentit contrari, és una manera d’entendre l’educació més com a adoctrinament i control, que com a instrument de cohesió i capacitació per al progrés individual i col.lectiu, i  sense reconèixer els reptes actuals i futurs. La crisi està sent també la coartada per aplicar polítiques de dretes pures i dures i recular en drets socials i civils. Els criteris d’aquesta reforma recorda més aviat a l’escola del tardofranquisme. I és una reforma recentralitzadora continuant en la línia ideològica del Partit Popular. Recordem i defensem també que a Catalunya tenim una llei d’educació pròpia que ara seria vulnerada.

Segona. Una vegada més la llengua catalana com a dard. Una vegada més el nacionalisme per tapar la falta de resposta a la situació crítica actual, per tapar altres misèries i males polítiques, des de la més absoluta irresponsabilitat perquè provoca més fractura social i identitària. I precisament en aquests moments demostra una clara ofensiva i una inqüestionable falta de mires. Els tics del nacionalisme espanyol quan fa uns dies s’expressava al Congrés en termes “d’españolizar los ninos catalanes” ara es consuma en el projecte que acaba de presentar.

El sistema educatiu català pel que fa al model d’immersió lingüística ha estat i és un model d’èxit i de cohesió. Gràcies a gent com Marta Mata i el consens polític del moment que va defensar que tots els infants a la mateixa escola sense distinció de llengua. I per altra banda, és d’una gran pobresa que l’Estat sigui incapaç de considerar les llengües com a patrimoni propi i riquesa cultural col.lectiva. Aquesta falta de consideració, reconeixement i estima, ha estat i és una de les grans mancances que dificulta la construcció d’un Estat plurinacional.

Però he de dir que amb preocupació, veig una estratègia que va molt més enllà, estudiada i calculada. El PP fa un temps que va considerar que la manera d’entrar a Catalunya i de pas governar a Espanya, era trencant “la unitat civil del poble”, crec que un dels principis de més valor i de cohesió a Catalunya que des de fa temps molts han i hem defensat. L’atac al model educatiu i la llengua, les signatures contra l’Estatut de Catalunya, el recurs d’inconstitucionalitat, la immigració,...

Una gran irresponsabilitat. Mai els fins partidistes han de fer perillar la cohesió i la convivència.

L'educació no es retalla. Debat dels preus públics d'educació al Ple Municipal de Mataró

El passat 26 de març es va convocar el Consell de l'Institut Municipal d'Educació, presidit aquell dia per l'alcalde, per presentar i aprovar la proposta de preus públics dels serveis municipals d'educació pel curs 2012-2013. Els preus de les Escoles Bressol Municipals, l'Escola Municipal de Música, escola d'adults de Can Noé, Insitut Miquel Biada i el centre de Tres Roques.

Tots els grups municipals, llevat de CIU evidentment, i tots els membres del Consell, vam votar en contra de la proposta. Les raons eren més que óbvies: un desmesurat augment dels preus, i  la falta de diàleg per part del Govern que ni tan sols havia fet cap pas per tenir assegurat els vots. Vaig haver de recordar a l'alcalde que el Consell Plenari de l'IME  (de fet, com altres organismes de participació) no és el consell d'administració de la seva empresa, i que el Govern està en absoluta minoria. És  a dir, que fem política, i que si la política necessita de la negociació i  en temes tan sensibles com l'educació, un Govern en minoria encara necessita més l'acord. I l'acord és negociació.
Temps que es perd per no fer bé les coses.

Finalment es van aprovar els preus públics d'educació en el darrer Ple Municipal del 3 de maig, sobre la base d'una nova proposta de preus molt més ajustada i raonable en termes generals. Cal constatar que si hem evitat que les famílies paguin molt més, ha estat pel PSC i la resta de grups de l'oposició. El Govern ha rectificat. També vam votar una moció per unanimitat reclamant a la Generalitat el pagament i la quantitat que pertoca (austera) als ajuntaments, perquè és cert, i entenem el Govern de la ciutat, de la dificultat que representa la reducció de les aportacions per les finances municipals  per tal de mantenir els serveis públics en plenes condicions.

Un dels motius pels quals en la primera proposta dels preus de les escoles bressol les famílies havíen d'assumir augments entre el 10 o el 20% , és per l'incompliment de la Generalitat de pagar el que li toca als ajuntaments. Com ja vaig dir, aquest incompliment no l'han d'assumir les famílies. El Govern de la Generalitat ha retallat l'aportació a les escoles bressol municipals un 44% del pressupost, trencant amb el compromís institucional amb els ajuntaments, i incomplint la Llei. I el mateix passa amb les aportacions a les escoles municipals de música. Aquesta mesura fa perillar l'actual sistema d'aquests serveis públics.

Algú pot argumentar, i de fet ho fan, que la situació econòmica és molt difícil. Res a dir, cert. Però dues qüestions: demostrat que les retallades indiscriminades no reactiven l'economia ni l'ocupació i creen més frustació, i que retallar en educació és letal per a la cohesió i és renunciar a invertir en un capital humà ben preparat, amb talent i coneixement, que és precisament el que necessitem per afrontar millor el futur i construir un nou model econòmic.

Darrera de la reducció dràstica del pressupost d'educació (més del 13% de reducció acumulat en els darrers dos anys) veiem quelcom encara més preocupant. Veiem un canvi de model de les polítiques educatives.
Alguns exemples prou significatius: la supressió de la 6a hora de les escoles públiques, la falta de col.laboració i fins i tot supressió dels Plans d'Entorn, la retallada en les beques, la supressió de subvencions a les AMPES (menyspreant el paper fonamental de la participació de les famílies), la falta d'ambició pel que fa a les obres i infraestructures necessàries, l'anul.lació de "l'institut-escola", la paràlisi del desplegament de la Llei d'Educació de Catalunya, les dràstiques reduccions a les escoles bressol i escoles municipals de música,... Decisions que perjudiquen molt seriosament el nostre sistema educatiu i especialment el sistema públic.

A les decisions del Govern de la Generalitat se sumen les decisions i retallades anunciades pel ministre Wert. Ens trobem per tant davant un alarmant canvi de model. En aquest sentit CIU i PP sumen per canviar el model educatiu. Ens trobem una vegada més davant la crisi com a coartada  per canviar el model social, o si més no i a parer meu,  davant una errònia interpretació de com gestionar la crisi pensant en el futur. Segurament és una qüestió d'ideologia.
El que es retalli en educació i formació ens empobreix com a país, trenca la igualtat d'oportunitats i posa en risc la cohesió. El que es retalli en educació ho pagaram molt més car sense cap mena de dubte.

Per tot això al Ple de Mataró del maig, més enllà d'aprovar uns preus públics, convenia posar de manifest els riscos que representa per la nostra ciutat l'actual política del Govern de la Generalitat, i depén com actui el Govern Municipal, de moment desorietat, i la prova és la rectificació dels preus públics davant la sol.litud. Mataró des de fa anys va fer una aposta per l'educació i uns serveis de qualitat, assumint sovint competències que no li tocaven. Encara tenim prou dèficits pel que fa als nivells de formació de la població (i ho trobo del tot prioritari).

Com hem reclamat el PSC així com altres grups municipals i representants del Consell Plenari de l'Institut Municipal d'Educació, cal fer un debat a fons per prendre les decisions adequades que la ciutat necessita. I per defensar l'educació com a fonament de la cohesió i el progrés individual i col.lectiu. Els riscos són molt evidents.

L'educació no es retalla. Debat dels preus públics d'educació al Ple Municipal de Mataró

El passat 26 de març es va convocar el Consell de l'Institut Municipal d'Educació, presidit aquell dia per l'alcalde, per presentar i aprovar la proposta de preus públics dels serveis municipals d'educació pel curs 2012-2013. Els preus de les Escoles Bressol Municipals, l'Escola Municipal de Música, escola d'adults de Can Noé, Insitut Miquel Biada i el centre de Tres Roques.

Tots els grups municipals, llevat de CIU evidentment, i tots els membres del Consell, vam votar en contra de la proposta. Les raons eren més que óbvies: un desmesurat augment dels preus, i  la falta de diàleg per part del Govern que ni tan sols havia fet cap pas per tenir assegurat els vots. Vaig haver de recordar a l'alcalde que el Consell Plenari de l'IME  (de fet, com altres organismes de participació) no és el consell d'administració de la seva empresa, i que el Govern està en absoluta minoria. És  a dir, que fem política, i que si la política necessita de la negociació i  en temes tan sensibles com l'educació, un Govern en minoria encara necessita més l'acord. I l'acord és negociació.
Temps que es perd per no fer bé les coses.

Finalment es van aprovar els preus públics d'educació en el darrer Ple Municipal del 3 de maig, sobre la base d'una nova proposta de preus molt més ajustada i raonable en termes generals. Cal constatar que si hem evitat que les famílies paguin molt més, ha estat pel PSC i la resta de grups de l'oposició. El Govern ha rectificat. També vam votar una moció per unanimitat reclamant a la Generalitat el pagament i la quantitat que pertoca (austera) als ajuntaments, perquè és cert, i entenem el Govern de la ciutat, de la dificultat que representa la reducció de les aportacions per les finances municipals  per tal de mantenir els serveis públics en plenes condicions.

Un dels motius pels quals en la primera proposta dels preus de les escoles bressol les famílies havíen d'assumir augments entre el 10 o el 20% , és per l'incompliment de la Generalitat de pagar el que li toca als ajuntaments. Com ja vaig dir, aquest incompliment no l'han d'assumir les famílies. El Govern de la Generalitat ha retallat l'aportació a les escoles bressol municipals un 44% del pressupost, trencant amb el compromís institucional amb els ajuntaments, i incomplint la Llei. I el mateix passa amb les aportacions a les escoles municipals de música. Aquesta mesura fa perillar l'actual sistema d'aquests serveis públics.

Algú pot argumentar, i de fet ho fan, que la situació econòmica és molt difícil. Res a dir, cert. Però dues qüestions: demostrat que les retallades indiscriminades no reactiven l'economia ni l'ocupació i creen més frustació, i que retallar en educació és letal per a la cohesió i és renunciar a invertir en un capital humà ben preparat, amb talent i coneixement, que és precisament el que necessitem per afrontar millor el futur i construir un nou model econòmic.

Darrera de la reducció dràstica del pressupost d'educació (més del 13% de reducció acumulat en els darrers dos anys) veiem quelcom encara més preocupant. Veiem un canvi de model de les polítiques educatives.
Alguns exemples prou significatius: la supressió de la 6a hora de les escoles públiques, la falta de col.laboració i fins i tot supressió dels Plans d'Entorn, la retallada en les beques, la supressió de subvencions a les AMPES (menyspreant el paper fonamental de la participació de les famílies), la falta d'ambició pel que fa a les obres i infraestructures necessàries, l'anul.lació de "l'institut-escola", la paràlisi del desplegament de la Llei d'Educació de Catalunya, les dràstiques reduccions a les escoles bressol i escoles municipals de música,... Decisions que perjudiquen molt seriosament el nostre sistema educatiu i especialment el sistema públic.

A les decisions del Govern de la Generalitat se sumen les decisions i retallades anunciades pel ministre Wert. Ens trobem per tant davant un alarmant canvi de model. En aquest sentit CIU i PP sumen per canviar el model educatiu. Ens trobem una vegada més davant la crisi com a coartada  per canviar el model social, o si més no i a parer meu,  davant una errònia interpretació de com gestionar la crisi pensant en el futur. Segurament és una qüestió d'ideologia.
El que es retalli en educació i formació ens empobreix com a país, trenca la igualtat d'oportunitats i posa en risc la cohesió. El que es retalli en educació ho pagaram molt més car sense cap mena de dubte.

Per tot això al Ple de Mataró del maig, més enllà d'aprovar uns preus públics, convenia posar de manifest els riscos que representa per la nostra ciutat l'actual política del Govern de la Generalitat, i depén com actui el Govern Municipal, de moment desorietat, i la prova és la rectificació dels preus públics davant la sol.litud. Mataró des de fa anys va fer una aposta per l'educació i uns serveis de qualitat, assumint sovint competències que no li tocaven. Encara tenim prou dèficits pel que fa als nivells de formació de la població (i ho trobo del tot prioritari).

Com hem reclamat el PSC així com altres grups municipals i representants del Consell Plenari de l'Institut Municipal d'Educació, cal fer un debat a fons per prendre les decisions adequades que la ciutat necessita. I per defensar l'educació com a fonament de la cohesió i el progrés individual i col.lectiu. Els riscos són molt evidents.

Si les mares estudien, el nens també

La política educativa s'ha desenvolupat al nostre país en les darreres dècades de forma expansiva, però no tothom s'ha beneficiat igual. Ningú nega el progrés que hem fet, la meva generació té més estudis que la dels meus pares. Però els indicadors demostren que l'èxit educatiu o no, es transmet de forma intergeneracional, és a dir, que els recursos dels pares i mares és determinant. No en quant recursos econòmics exclusivament, parlem de capital formatiu, social, cultural,... I també és determinant els entorns territorials o dels col.lectius.

Interessant l'informe sobre Inclusión social en Espanya 2009, de Caixa Catalunya conjuntament amb l'Institut d'Infància i Món urbà. Aquesta és una de les principals conclusions. La fractura educativa corre el risc que es materialitzi en una fractura social. I atenció a la immigració que registra nivells de fracàs més elevats.

Fa uns mesos, arran del debat de la Llei d'Educació vaig escriure sobre això. Podem invertir molts recursos a les escoles, ho hem de fer, però el principal repte són les famílies i el seu capital. I principal repte també els recursos dels nostres barris perquè siguin accessibles a la cultura i l'educació. En aquest enllaç es pot trobar http://consol-prados.blogspot.com/2009/03/que-necessita-lescola-publica.html.

Aquest estudi també ens indica que la diferència dels resultats entre escoles públiques i concertades no es deu a la seva categoria de pública-concertada, sinó a l'entorn on s'ubiquen i les característiques de les famílies. En definitiva no ens diu res de nou. Però sí torna a posar de manifest que no podem carregar sobre l'escola la culpa de tot, ni la responsabilitat de tot. Com va dir algú que no recordo, "és la tribu la que educa".
Si som capaços de pujar el nivell de participació i compromís de les famílies per l'educació, d'entorns accessibles i atractius per la cultura, de donar valor a la formació, d'incrementar la curiositat,... de conciliar millor els temps familiars i laborals, ... segur que tot el nostre capital serà més ric.

Si les mares estudien, el nens també

La política educativa s'ha desenvolupat al nostre país en les darreres dècades de forma expansiva, però no tothom s'ha beneficiat igual. Ningú nega el progrés que hem fet, la meva generació té més estudis que la dels meus pares. Però els indicadors demostren que l'èxit educatiu o no, es transmet de forma intergeneracional, és a dir, que els recursos dels pares i mares és determinant. No en quant recursos econòmics exclusivament, parlem de capital formatiu, social, cultural,... I també és determinant els entorns territorials o dels col.lectius.

Interessant l'informe sobre Inclusión social en Espanya 2009, de Caixa Catalunya conjuntament amb l'Institut d'Infància i Món urbà. Aquesta és una de les principals conclusions. La fractura educativa corre el risc que es materialitzi en una fractura social. I atenció a la immigració que registra nivells de fracàs més elevats.

Fa uns mesos, arran del debat de la Llei d'Educació vaig escriure sobre això. Podem invertir molts recursos a les escoles, ho hem de fer, però el principal repte són les famílies i el seu capital. I principal repte també els recursos dels nostres barris perquè siguin accessibles a la cultura i l'educació. En aquest enllaç es pot trobar http://consol-prados.blogspot.com/2009/03/que-necessita-lescola-publica.html.

Aquest estudi també ens indica que la diferència dels resultats entre escoles públiques i concertades no es deu a la seva categoria de pública-concertada, sinó a l'entorn on s'ubiquen i les característiques de les famílies. En definitiva no ens diu res de nou. Però sí torna a posar de manifest que no podem carregar sobre l'escola la culpa de tot, ni la responsabilitat de tot. Com va dir algú que no recordo, "és la tribu la que educa".
Si som capaços de pujar el nivell de participació i compromís de les famílies per l'educació, d'entorns accessibles i atractius per la cultura, de donar valor a la formació, d'incrementar la curiositat,... de conciliar millor els temps familiars i laborals, ... segur que tot el nostre capital serà més ric.

Què necessita l'escola pública?

Em faig algunes reflexions, fruit de les darreres xerrades-col.loquis que he realitzat sobre la LEC, i especialment com a usuària de l'escola pública. El debat sobre l'educació ja és important, això sí, sempre i quan sigui sobre l'educació i siguem capaços de deixar per un moment el tacticisme o el corporativisme. Lamento aquestes actitud quan el que necessitem és un debat amb més amplitud de mires.

Es demostra que una de les principals variables que influeixen en el procés d'aprenentatge dels infants i adolescents, i en el seu grau d'èxit o fracàs, i en la seva continuïtat o no en la postobligatòria, és la família. Siguin en centres públics o concertats. L'escola necessita reformes, però l'atenció amb les famílies també o més encara. Comprenc la desconfiança que provoca entre el professorat d'algunes escoles públiques l'aposta per l'autonomia dels centres que impulsarà la futura Llei d'Educació de Catalunya. Una autonomia que depén dels equips docents i directius, però també i especialment de l'entorn de l'escola, i de les famílies com a part implicada, o no, de la comunitat educativa. És cert que el punt de partida, segons quina sigui la situació, no és el mateix.

L'escola pública funciona i funciona bé, cal reconèixer-ho per guanyar en confiança, així com també la seva heterogènia per ser més conseqüents. Ni equitat ni excel.lència (els dos principis als que aspirem) sense analitzar què passa a les escoles públiques d'alguns dels nostres barris. Què fer per una major implicació dels pares i mares, fins i tot per augmentar el seu nivell formatiu. Com frenar la fugida de les classes mitjanes (cal un anàlisi més profund del que es fa actualment i és clau!!). Què fer per uns entorns urbans propicis a la formació, la cultura i la mobilitat social. Què fer amb equips docents o desmotivats o estancats en la rutina. Com governar la diversitat,...

Sincerament considero preguntes que cal respondre amb certa urgència. De les respostes depèn la cohesió. La resposta fàcil: més recursos, però, només recursos?. I és aquí on discrepo una mica amb algunes postures d'alguns mestres. En aquests moments, per molt que invertim, si no som capaços de canviar algunes inèrcies, servirà de poc. I una altra, no podem deixar a l'escola amb tota la càrrega, necessita d'un acompanyament còmplice.

Des de l'atreviment, i també des de les mateixes propostes de la LEC, intento apuntar alguns elements, conscient que no existeixen les fórumules màgiques. No ens podem quedar quiets, cal combatre algunes reticències als canvis.

• un paper diferent i més reforçat de la tutoria: compartir mètodes, seguiment del procés formatiu de l'infant, recolçament mutu entre la mestre i els pares,



• accés a la informació i comunicació per part dels pares i mares que motivi el compromís,



• més confiança en les famílies que hi participen a l'escola, guanyar en confiança entre l'equip docent, el directiu i les ampes motivades (sense confiança no hi ha motivació). Les famílies formen part de la comunitat educativa, és un tot, i s'ha de ser capaç de transmetre que l'escola també és comunitat de la que formem part,



• escola de mares i pares, incrementant la formació, i insistir, i insistir,...



• les activitats extraescolars (organitzades per l'AMPA), les activitats de menjador,... han de formar part també del projecte educatiu (aquest no pot quedar relegat només a la formació acadèmica),



• una direcció amb capacitat i lideratge renovat, format, reconegut, i capaç d'establir complicitats amb la resta de la comunitat educativa, les administracions, i altres organismes de l'entorn,



• marketin i qualitat en la informació que transmet l'escola i els actes públics que realitza, sovint també és una qüestió d'imatge i dignitat,



• entorns propicis per l'educació i la cultura, on els ajuntaments tenen un paper central (plans d'entorn, urbanisme cohesionador, cultura de qualitat a l'abast de tothom, ...)



• igualtat d'oportunitats, però no anivellant per baix, sinó donant les oportunitats perquè cada infant pugui desenvolupar les seves capacitats, igual d'important és atendre els que necessiten reforç per arribar als mínims com els que poden arribar a màxims i corren el perill de caure en la desmotivació,



• revisar el model de les aules d'acollida, la matrícula oberta al llarg del curs és bastant insostenible, pels infants que arriben que no acaben d'assolir els coneixements adequats, com pels mestres i la resta del grup classe,



• estabilitat de les plantilles i els millors professionals,

L'autonomia de centre precisament ha de permetre elements per innovar i adequar el projecte educatiu a l'entorn de l'escola. Així com l'avaluació, que no és una censura, és una revisió del que funciona i del que no, per reconduir i millorar.

Recursos, sí, i nous instruments també. La Llei d'Educació és una oportunitat i desitjo que s'aprofiti, posa deures a les escoles, però sobretot a les administracions competents. També és veritat que no tot es pot solucionar o millorar per llei, és evident, sí governant, en l'ampli sentit de la paraula, també des d'una renovada gestió de l'escola.

Volem que l'escola pública, tota escola pública, sigui el referent d'equitat i excel.lència del nostre sistema educatiu. Per això cal incrementar els recursos addicionals a certes escoles públiques urbanes, però sempre i quan sigui a través d'un bon programa de treball.

Què necessita l'escola pública?

Em faig algunes reflexions, fruit de les darreres xerrades-col.loquis que he realitzat sobre la LEC, i especialment com a usuària de l'escola pública. El debat sobre l'educació ja és important, això sí, sempre i quan sigui sobre l'educació i siguem capaços de deixar per un moment el tacticisme o el corporativisme. Lamento aquestes actitud quan el que necessitem és un debat amb més amplitud de mires.

Es demostra que una de les principals variables que influeixen en el procés d'aprenentatge dels infants i adolescents, i en el seu grau d'èxit o fracàs, i en la seva continuïtat o no en la postobligatòria, és la família. Siguin en centres públics o concertats. L'escola necessita reformes, però l'atenció amb les famílies també o més encara. Comprenc la desconfiança que provoca entre el professorat d'algunes escoles públiques l'aposta per l'autonomia dels centres que impulsarà la futura Llei d'Educació de Catalunya. Una autonomia que depén dels equips docents i directius, però també i especialment de l'entorn de l'escola, i de les famílies com a part implicada, o no, de la comunitat educativa. És cert que el punt de partida, segons quina sigui la situació, no és el mateix.

L'escola pública funciona i funciona bé, cal reconèixer-ho per guanyar en confiança, així com també la seva heterogènia per ser més conseqüents. Ni equitat ni excel.lència (els dos principis als que aspirem) sense analitzar què passa a les escoles públiques d'alguns dels nostres barris. Què fer per una major implicació dels pares i mares, fins i tot per augmentar el seu nivell formatiu. Com frenar la fugida de les classes mitjanes (cal un anàlisi més profund del que es fa actualment i és clau!!). Què fer per uns entorns urbans propicis a la formació, la cultura i la mobilitat social. Què fer amb equips docents o desmotivats o estancats en la rutina. Com governar la diversitat,...

Sincerament considero preguntes que cal respondre amb certa urgència. De les respostes depèn la cohesió. La resposta fàcil: més recursos, però, només recursos?. I és aquí on discrepo una mica amb algunes postures d'alguns mestres. En aquests moments, per molt que invertim, si no som capaços de canviar algunes inèrcies, servirà de poc. I una altra, no podem deixar a l'escola amb tota la càrrega, necessita d'un acompanyament còmplice.

Des de l'atreviment, i també des de les mateixes propostes de la LEC, intento apuntar alguns elements, conscient que no existeixen les fórumules màgiques. No ens podem quedar quiets, cal combatre algunes reticències als canvis.

• un paper diferent i més reforçat de la tutoria: compartir mètodes, seguiment del procés formatiu de l'infant, recolçament mutu entre la mestre i els pares,



• accés a la informació i comunicació per part dels pares i mares que motivi el compromís,



• més confiança en les famílies que hi participen a l'escola, guanyar en confiança entre l'equip docent, el directiu i les ampes motivades (sense confiança no hi ha motivació). Les famílies formen part de la comunitat educativa, és un tot, i s'ha de ser capaç de transmetre que l'escola també és comunitat de la que formem part,



• escola de mares i pares, incrementant la formació, i insistir, i insistir,...



• les activitats extraescolars (organitzades per l'AMPA), les activitats de menjador,... han de formar part també del projecte educatiu (aquest no pot quedar relegat només a la formació acadèmica),



• una direcció amb capacitat i lideratge renovat, format, reconegut, i capaç d'establir complicitats amb la resta de la comunitat educativa, les administracions, i altres organismes de l'entorn,



• marketin i qualitat en la informació que transmet l'escola i els actes públics que realitza, sovint també és una qüestió d'imatge i dignitat,



• entorns propicis per l'educació i la cultura, on els ajuntaments tenen un paper central (plans d'entorn, urbanisme cohesionador, cultura de qualitat a l'abast de tothom, ...)



• igualtat d'oportunitats, però no anivellant per baix, sinó donant les oportunitats perquè cada infant pugui desenvolupar les seves capacitats, igual d'important és atendre els que necessiten reforç per arribar als mínims com els que poden arribar a màxims i corren el perill de caure en la desmotivació,



• revisar el model de les aules d'acollida, la matrícula oberta al llarg del curs és bastant insostenible, pels infants que arriben que no acaben d'assolir els coneixements adequats, com pels mestres i la resta del grup classe,



• estabilitat de les plantilles i els millors professionals,

L'autonomia de centre precisament ha de permetre elements per innovar i adequar el projecte educatiu a l'entorn de l'escola. Així com l'avaluació, que no és una censura, és una revisió del que funciona i del que no, per reconduir i millorar.

Recursos, sí, i nous instruments també. La Llei d'Educació és una oportunitat i desitjo que s'aprofiti, posa deures a les escoles, però sobretot a les administracions competents. També és veritat que no tot es pot solucionar o millorar per llei, és evident, sí governant, en l'ampli sentit de la paraula, també des d'una renovada gestió de l'escola.

Volem que l'escola pública, tota escola pública, sigui el referent d'equitat i excel.lència del nostre sistema educatiu. Per això cal incrementar els recursos addicionals a certes escoles públiques urbanes, però sempre i quan sigui a través d'un bon programa de treball.

Trobada a l'escola de mares i pares

Estimada Lola,

Ahir al vespre, millor dit, dijous al vespre (escric a la mitjanit), vaig fer una xerrada a l'escola sobre la llei d'educació. Erem un bon grupet, mares, algun pare, i mestres. La majoria dones, millor dit, totes dones i tres o quatre homes (ja en parlarem en un altre moment per què les dones ens impliquem més a certs nivells). T'he de dir que va ser molt agradable. La conversa i el debat, perquè va haver de debat, i molt interessant. Trobo necessari que en parlem i expressem els diferents punts de vista, com a mares i pares, com a mestres,... Vaig defensar la necessitat d'un nou compromís social per l'educació. L'educació no es pot deixar només a l'escola. És una tasca de tothom, i començant per les pròpies famílies.

Però bé, no volia parlar de la llei d'educació, ja ho het fet en altres ocasions, i tindrem més ocasions. Vaig descobrir gent. Vaig descobrir voluntats. I vaig trobar que és molt bonic explicar l'activitat legislativa, sobretot quan la iniciativa de fer aquest acte surt de l'interrogant de la mateixa societat, en aquest cas de l'AMPA. És a dir, que no és una convocatòria de partit, que sempre té un format més rígid (caldrà canviar-ho, també).
Vaig veure que són del tot necessàries les escoles de mares i pares, i malgrat costi convocar, cal insistir i crear hàbit i punt de referència. Tot canvia tan rapidíssim, que necessitem noves i renovades eines, també o especialment, en l'educació dels infants. Una escola serà no només el que treballi l'equip de docents, sinó el que empenti l'equip de mares i pares. I si és junts, molt millor. L'escola pública ha de ser el referent del sistema educatiu, sense cap mena de dubte. I les escoles públiques dels barris. Se les ha de comprendre, s'ha d' acompanyar, amb recursos i amb instruments. I en especial a les entitats de mares i pares que com aquesta tenen la voluntat de ser-hi i de fer. Les dones amb les que em vaig trobar l'altre dia tenen un gran valor (vàlua).

I una darrera reflexió. La política també són les trobades on aprenem tots com a ciutadans. I saps que li dono molta força al concepte de ciutadà i ciutadana.

Trobada a l'escola de mares i pares

Estimada Lola,

Ahir al vespre, millor dit, dijous al vespre (escric a la mitjanit), vaig fer una xerrada a l'escola sobre la llei d'educació. Erem un bon grupet, mares, algun pare, i mestres. La majoria dones, millor dit, totes dones i tres o quatre homes (ja en parlarem en un altre moment per què les dones ens impliquem més a certs nivells). T'he de dir que va ser molt agradable. La conversa i el debat, perquè va haver de debat, i molt interessant. Trobo necessari que en parlem i expressem els diferents punts de vista, com a mares i pares, com a mestres,... Vaig defensar la necessitat d'un nou compromís social per l'educació. L'educació no es pot deixar només a l'escola. És una tasca de tothom, i començant per les pròpies famílies.

Però bé, no volia parlar de la llei d'educació, ja ho het fet en altres ocasions, i tindrem més ocasions. Vaig descobrir gent. Vaig descobrir voluntats. I vaig trobar que és molt bonic explicar l'activitat legislativa, sobretot quan la iniciativa de fer aquest acte surt de l'interrogant de la mateixa societat, en aquest cas de l'AMPA. És a dir, que no és una convocatòria de partit, que sempre té un format més rígid (caldrà canviar-ho, també).
Vaig veure que són del tot necessàries les escoles de mares i pares, i malgrat costi convocar, cal insistir i crear hàbit i punt de referència. Tot canvia tan rapidíssim, que necessitem noves i renovades eines, també o especialment, en l'educació dels infants. Una escola serà no només el que treballi l'equip de docents, sinó el que empenti l'equip de mares i pares. I si és junts, molt millor. L'escola pública ha de ser el referent del sistema educatiu, sense cap mena de dubte. I les escoles públiques dels barris. Se les ha de comprendre, s'ha d' acompanyar, amb recursos i amb instruments. I en especial a les entitats de mares i pares que com aquesta tenen la voluntat de ser-hi i de fer. Les dones amb les que em vaig trobar l'altre dia tenen un gran valor (vàlua).

I una darrera reflexió. La política també són les trobades on aprenem tots com a ciutadans. I saps que li dono molta força al concepte de ciutadà i ciutadana.

Escola nova, poble lliure

Escric aquest post des de l'escó del Parlament. Un cop he escoltat el Conseller d'Educació, l'Ernest Maragall, en la presentació del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya que avui inicia el tràmit parlamentari. I celebrem aquesta llei. La necessitem. És sense cap mena de dubte una llei de país. Una llei que busca, jo estic convençuda, la qualitat i l'excel.lència de la educació.
Perquè la educació necessita inversió i recursos, i també i sobretot noves eines per optimitzar millor aquests recursos i respondre als reptes que tenim com a societat. No és una reforma curricular. Són nous instruments. Els necessitem.

Recullo paraules del conseller. "Quan parlem d'educació, parlem d'alumnes, de mestres, de pares i mares. I busquem una millor i més gran confiança entre tota la comunitat educativa: mestres, alumnes i famílies, i una confiança que es guanya des del compromís", un nou compromís, un compromís renovat com a societat amb l'educació, un compromís que necessitem d'acord amb les nostres realitats, dels nostres barris i pobles, i del nostre món global.

Alguns trets fonamentals pels que aposta el Projecte de Llei:
La autonomia dels centres, el mateix currículum, però amb flexibilitat per adaptar el projecte educatiu segons l'entorn i buscar així les millors eines per aconseguir uns bons resultats.
L'avaluació, dels resultats, per corregir el que no funciona, per millorar els instruments en benefici dels alumnes i les famílies.
La proximitat, l'educació no és exclusiu de l'escola. L'escola necessita connectivitat amb la societat, amb les altres escoles de l'entorn, amb altres institucions de l'entorn, ... busquem una educació complerta. Sovint el que els alumnes aprenen a l'escola és la mateixa societat qui s'ho carrega, i potser que comencem a implicar-nos tots plegats amb l'educació.
La funció directiva, amb més capacitat de lideratge i interlocució, amb l'autoritat suficient i compartida per lluitar per l'excel.lència del centres.
Continuïtat, en els processos educatius, institut-escola, amb la formació professional, amb els ensenyaments artístics.
La definició del Servei Educatiu de Catalunya, i que integra els dos sistemes tradicionals, el públic i el públic concertat. Que busca l'excel.lència i la qualitat.
L'escola pública, en paraules del conseller, "que ha de fixar l'estandart de la qualitat del sistema. I que la volem segura, respectable i conscient de la seva responsabilitat davant la societat. Perquè volem uns ciutadans formats i educats, lliures i responsables".

He de dir que em va sorprendre una nota que un equip de mestres d'una escola han adreçat a les seves famílies anunciant que no s'acullen a la vaga convocada per demà (divisió) però que estan en contra del projecte perquè respresenta una privatització de l'escola pública. Erroni. Em suggereix diverses coses: es necessita clarament més informació del projecte de llei i sense intoxicacions, es necessita generositat i valentia per afrontar canvis (els canvis sempre creen reticiències), es necessita més confiança entre tots els agents implicats en l'educació dels nostres fills i filles començant per més implicació i compromís de les famílies, necessitem que els mestres comptin amb tot el respecte de la societat, (com aquell alumne que s'acomiada del seu mestre: "senyor, quan sigui gran vull ser mestre com vostè"). Es necessita trencar amb el priorisme del no a tot (potser és la postura més fàcil), d'entendre que a més de recursos es necessita revisió i noves eines.

Segur que aquest projecte pot millorar. En el tràmit parlamentari tindrem ocasió, i com ha demanat el conseller: no busqueu un acord de mínims, busqueu un acord de màxims.

El títol d'aquest esrit és el lema de l'escola pública i catalana en el temps de la República i que el conseller ens ha recordat avui.

Escola nova, poble lliure

Escric aquest post des de l'escó del Parlament. Un cop he escoltat el Conseller d'Educació, l'Ernest Maragall, en la presentació del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya que avui inicia el tràmit parlamentari. I celebrem aquesta llei. La necessitem. És sense cap mena de dubte una llei de país. Una llei que busca, jo estic convençuda, la qualitat i l'excel.lència de la educació.
Perquè la educació necessita inversió i recursos, i també i sobretot noves eines per optimitzar millor aquests recursos i respondre als reptes que tenim com a societat. No és una reforma curricular. Són nous instruments. Els necessitem.

Recullo paraules del conseller. "Quan parlem d'educació, parlem d'alumnes, de mestres, de pares i mares. I busquem una millor i més gran confiança entre tota la comunitat educativa: mestres, alumnes i famílies, i una confiança que es guanya des del compromís", un nou compromís, un compromís renovat com a societat amb l'educació, un compromís que necessitem d'acord amb les nostres realitats, dels nostres barris i pobles, i del nostre món global.

Alguns trets fonamentals pels que aposta el Projecte de Llei:
La autonomia dels centres, el mateix currículum, però amb flexibilitat per adaptar el projecte educatiu segons l'entorn i buscar així les millors eines per aconseguir uns bons resultats.
L'avaluació, dels resultats, per corregir el que no funciona, per millorar els instruments en benefici dels alumnes i les famílies.
La proximitat, l'educació no és exclusiu de l'escola. L'escola necessita connectivitat amb la societat, amb les altres escoles de l'entorn, amb altres institucions de l'entorn, ... busquem una educació complerta. Sovint el que els alumnes aprenen a l'escola és la mateixa societat qui s'ho carrega, i potser que comencem a implicar-nos tots plegats amb l'educació.
La funció directiva, amb més capacitat de lideratge i interlocució, amb l'autoritat suficient i compartida per lluitar per l'excel.lència del centres.
Continuïtat, en els processos educatius, institut-escola, amb la formació professional, amb els ensenyaments artístics.
La definició del Servei Educatiu de Catalunya, i que integra els dos sistemes tradicionals, el públic i el públic concertat. Que busca l'excel.lència i la qualitat.
L'escola pública, en paraules del conseller, "que ha de fixar l'estandart de la qualitat del sistema. I que la volem segura, respectable i conscient de la seva responsabilitat davant la societat. Perquè volem uns ciutadans formats i educats, lliures i responsables".

He de dir que em va sorprendre una nota que un equip de mestres d'una escola han adreçat a les seves famílies anunciant que no s'acullen a la vaga convocada per demà (divisió) però que estan en contra del projecte perquè respresenta una privatització de l'escola pública. Erroni. Em suggereix diverses coses: es necessita clarament més informació del projecte de llei i sense intoxicacions, es necessita generositat i valentia per afrontar canvis (els canvis sempre creen reticiències), es necessita més confiança entre tots els agents implicats en l'educació dels nostres fills i filles començant per més implicació i compromís de les famílies, necessitem que els mestres comptin amb tot el respecte de la societat, (com aquell alumne que s'acomiada del seu mestre: "senyor, quan sigui gran vull ser mestre com vostè"). Es necessita trencar amb el priorisme del no a tot (potser és la postura més fàcil), d'entendre que a més de recursos es necessita revisió i noves eines.

Segur que aquest projecte pot millorar. En el tràmit parlamentari tindrem ocasió, i com ha demanat el conseller: no busqueu un acord de mínims, busqueu un acord de màxims.

El títol d'aquest esrit és el lema de l'escola pública i catalana en el temps de la República i que el conseller ens ha recordat avui.