Catalunya causa comuna

Volem enraonar, volem debatre, volem escoltar, volem noves idees. El 27 de març vam celebrar el primer plenari de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna.

El risc de parlar tant de la desafecció política és fer-la més gran. No s'hauria de parlar tant, només interessa als que s'alimenten d'ella, i la política no pot quedar segrestada. Per això, la millor manera de combatre és creant confiances i propiciant l'apropament.
Crec sincerament que al llarg dels mesos i en aquest primer plenari de la Conferència Oberta hem propiciat apropaments. Necessitem un partit que escolta, un partit amb porositat.

Un plenari com una plaça rodona, sis debats simultanis, i un espai molt obert. Un caos ordenat on sempre s'escoltava les veus d'algú.
Vull agrair i reconèixer gent que ho ha fet possible. En Raimon Obiols per la seva intuició. Els coordinadors dels debats que ens han portat la gent i han convidat a remenar les idees, Dani Font (Què esperem de l'educació avui), Jordina Freixenet (Els joves: motor de la participació), Jordi Font (El catalanisme del segle XXI), Dani de Torres (Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol), i Paco Aranda (Després de la crisi: reptes i oportunitats) i coordinador de tota la moguda.

Vull agrair sobretot als ponents i participants del debat Bones pràctiques i innovació social que he tingut el plaer de coordinar. He aprés molt. Angels Guiteras, presidenta de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya; Jordi Marí, director de Fets-finançament ètic; Miquel Miró, director de la Federació de Cooperatives de Catalunya; Gemma Lienas, presidenta de dones en xarxa; Antonio Centeno del Foro de Vida Independent; Rodérick Egal, delegat a Catalunya de Credit Cooperatif ; Quim Sabaté gerent de l'associació Ibn batuta; Josep Ma Villena, director de l'associació Diomira; Carolina Homar, directora de l'ICASS; Joan Salicrú, periodista i codirector de la revista Valors; David Pérez, director de la fundació Seira projecció i innovació del cooperativisme, Pilar Diaz, presidenta de l'associació Amputats Sant Jordi; Oriol Esculies, director de Projecte Hombre, Núria Valls, membre de la direcció de la Fundació Catalna de l'Esplai i de l'Observatori del Tercer Sector; David Elvira de Ciutadans pel Canvi.

Recomano molt fer un passeig pels links. És un tasteig, un bon tasteig, de les moltes iniciatives que neixen de la ciutadania. El dinamisme, la competitivitat i la maduresa d'una societat es mesuren, també, per la capacitat d'iniciativa de la seva ciutadania.

Les primeres Propostes del Plenari són molt potents. Catalunya la causa comuna cívica i democràtica, la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social, la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble, del bon govern de de l'ètica, de l'educació i la cultura, la causa comuna de l'autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa.

Continuarem. Volem ampliar els motius i la gent.

Catalunya causa comuna

Volem enraonar, volem debatre, volem escoltar, volem noves idees. El 27 de març vam celebrar el primer plenari de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna.

El risc de parlar tant de la desafecció política és fer-la més gran. No s'hauria de parlar tant, només interessa als que s'alimenten d'ella, i la política no pot quedar segrestada. Per això, la millor manera de combatre és creant confiances i propiciant l'apropament.
Crec sincerament que al llarg dels mesos i en aquest primer plenari de la Conferència Oberta hem propiciat apropaments. Necessitem un partit que escolta, un partit amb porositat.

Un plenari com una plaça rodona, sis debats simultanis, i un espai molt obert. Un caos ordenat on sempre s'escoltava les veus d'algú.
Vull agrair i reconèixer gent que ho ha fet possible. En Raimon Obiols per la seva intuició. Els coordinadors dels debats que ens han portat la gent i han convidat a remenar les idees, Dani Font (Què esperem de l'educació avui), Jordina Freixenet (Els joves: motor de la participació), Jordi Font (El catalanisme del segle XXI), Dani de Torres (Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol), i Paco Aranda (Després de la crisi: reptes i oportunitats) i coordinador de tota la moguda.

Vull agrair sobretot als ponents i participants del debat Bones pràctiques i innovació social que he tingut el plaer de coordinar. He aprés molt. Angels Guiteras, presidenta de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya; Jordi Marí, director de Fets-finançament ètic; Miquel Miró, director de la Federació de Cooperatives de Catalunya; Gemma Lienas, presidenta de dones en xarxa; Antonio Centeno del Foro de Vida Independent; Rodérick Egal, delegat a Catalunya de Credit Cooperatif ; Quim Sabaté gerent de l'associació Ibn batuta; Josep Ma Villena, director de l'associació Diomira; Carolina Homar, directora de l'ICASS; Joan Salicrú, periodista i codirector de la revista Valors; David Pérez, director de la fundació Seira projecció i innovació del cooperativisme, Pilar Diaz, presidenta de l'associació Amputats Sant Jordi; Oriol Esculies, director de Projecte Hombre, Núria Valls, membre de la direcció de la Fundació Catalna de l'Esplai i de l'Observatori del Tercer Sector; David Elvira de Ciutadans pel Canvi.

Recomano molt fer un passeig pels links. És un tasteig, un bon tasteig, de les moltes iniciatives que neixen de la ciutadania. El dinamisme, la competitivitat i la maduresa d'una societat es mesuren, també, per la capacitat d'iniciativa de la seva ciutadania.

Les primeres Propostes del Plenari són molt potents. Catalunya la causa comuna cívica i democràtica, la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social, la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble, del bon govern de de l'ètica, de l'educació i la cultura, la causa comuna de l'autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa.

Continuarem. Volem ampliar els motius i la gent.

Gestionar responsablement la incertesa

"El progresismo está hoy allá donde se ponen en marcha procesos para configurar el futuro desconocido, donde se gestiona responsablemente la incertidumbre". Daniel Innerarity, El futuro y sus enemigos, Una defensa de la esperanza política.

Torno amb la qüestió de la "tiranía del corto plazo". Bé perquè la política està massa subjecta als mandats electorals, bé perquè està immersa en la cultura del zapping, o perquè la confrontació política és massa esclava de la immediatesa, ... el cas és que sovint falta trajectòria i el relat per explicar-ho, "donde no se prepara el futuro, la política se limita a gestionar el presente", continua Innerarity. I estic d'acord. Quina gestió del present sense pensar el futur? la gestió del present tindrà conseqüències en el futur, per a bé o malament. La gestió de la "proximitat" és important, i necessària, però dins una trajectòria, de configuració del futur col.lectiu, i que la gent té el dret de conèixer. Preparant el futur potser és com la política pot generar confiances, o dit d'una altra manera, gestionant responsablement, les incerteses, és guanyar confiances. Perquè tenim crisis de confiances (en molts sentits i no només en l'àmbit de la política).

Avui hem celebrat un nou acte de la CausaComuna, Després de la crisi: respostes i models de sortida de la crisi global, amb un molt bon cartell que podeu consultar. I justament és això, mirada llarga, per configurar, col.lectivament, com volem sortir d'aquesta crisi. Col.lectivament significa que algú ho ha de liderar i ho ha de compartir i buscar les complicitats, i això és el que ha de fer la política. Una gestió responsable no és la de l'alarmisme ni les lectures massa fàcils que alguns practiquen (els grups de l'oposició per exemple, "quan pitjor, millor"), però que no serveixen per a res. És el realisme i la capacitat d'explicar senzillament el que passa, el que pot passar, i com actuar. I evidentment actuar, i actuar col.lectivament amb un lideratge convincent.
M'agrada, gestionar la incertesa, guanyar confiança. Gens fàcil, però un bon mandat! i crec també que una demanda, encara que sigui de forma callada o en forma d' expressió abstencionista.

I pel que fa a les respostes de sortida de la crisi global, em quedo amb dues apostes: talent i ética. Dues paraules que contenen tot! i que cal desplegar molt!.

(foto collita pròpia)

Gestionar responsablement la incertesa

"El progresismo está hoy allá donde se ponen en marcha procesos para configurar el futuro desconocido, donde se gestiona responsablemente la incertidumbre". Daniel Innerarity, El futuro y sus enemigos, Una defensa de la esperanza política.

Torno amb la qüestió de la "tiranía del corto plazo". Bé perquè la política està massa subjecta als mandats electorals, bé perquè està immersa en la cultura del zapping, o perquè la confrontació política és massa esclava de la immediatesa, ... el cas és que sovint falta trajectòria i el relat per explicar-ho, "donde no se prepara el futuro, la política se limita a gestionar el presente", continua Innerarity. I estic d'acord. Quina gestió del present sense pensar el futur? la gestió del present tindrà conseqüències en el futur, per a bé o malament. La gestió de la "proximitat" és important, i necessària, però dins una trajectòria, de configuració del futur col.lectiu, i que la gent té el dret de conèixer. Preparant el futur potser és com la política pot generar confiances, o dit d'una altra manera, gestionant responsablement, les incerteses, és guanyar confiances. Perquè tenim crisis de confiances (en molts sentits i no només en l'àmbit de la política).

Avui hem celebrat un nou acte de la CausaComuna, Després de la crisi: respostes i models de sortida de la crisi global, amb un molt bon cartell que podeu consultar. I justament és això, mirada llarga, per configurar, col.lectivament, com volem sortir d'aquesta crisi. Col.lectivament significa que algú ho ha de liderar i ho ha de compartir i buscar les complicitats, i això és el que ha de fer la política. Una gestió responsable no és la de l'alarmisme ni les lectures massa fàcils que alguns practiquen (els grups de l'oposició per exemple, "quan pitjor, millor"), però que no serveixen per a res. És el realisme i la capacitat d'explicar senzillament el que passa, el que pot passar, i com actuar. I evidentment actuar, i actuar col.lectivament amb un lideratge convincent.
M'agrada, gestionar la incertesa, guanyar confiança. Gens fàcil, però un bon mandat! i crec també que una demanda, encara que sigui de forma callada o en forma d' expressió abstencionista.

I pel que fa a les respostes de sortida de la crisi global, em quedo amb dues apostes: talent i ética. Dues paraules que contenen tot! i que cal desplegar molt!.

(foto collita pròpia)

Des de causacomuna, reflexions sobre la crisi i Europa

Una cita de Churchill que Raimon Obiols a Mataró va posar com a exemple per presentar l'esperit de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna, "es necessita coratge per aixecar-se en una assemblea i dir el que es pensa, però més coratge encara es necessita estant assegut i escoltar el que els altres et diuen". D'això es tracta. Els polítics sempre criticats perquè sempre parlen però poc escolten. Canviem l'escenari i el públic doncs.

Recullo alguna idea sobre l'exposició d'Obiols a Mataró sobre la crisi i sobre Europa. 30 anys d'hegemonia de la dreta (a nivell internacional), ens ha portat a la catàstrofe actual. Dies enrerra llegia algun article sobre els principis que van aconseguir imposar l'era de Thatcher i Reagan, "el mercat ho arregla tot", "menys estat i més mercat". Els seguidors ara callen (menys un) però guaiten a l'espera.

I ens trobem, d'acord amb Raimon, en una cruïlla importat, importantìssima: o triomfa el nou activisme d'Obama i un nou reformisme a Europa per més Europa, o torna la dreta més rabiosa. Diria més, o triomfa una esquerra sostinguda en el temps amb nous lideratges i amb els valors de la socialdemocràcia, o certament la dreta més rabiosa.

"El mercat ho arregla tot" ha fet crèixer la distància entre els pobres i els rics, a dins els països i entre els països. I davant la bombolla del fals progrés ha crescut l'endeutament de la gent per un model de vida que és insostenible. Un model de progrés basat en el que es té i no en el que s'és. Recordem que tenim uns baixos nivells de formació postobligatòria entre els joves, fruit en bona part d'aquest fals model del triomf fàcil.

Està clar que cada estat per sí sol no pot fer res o poca cosa. Per això necessitem més Europa, sí, claríssim. Com s'han equivocat els que varen votar contra la Constitució Europea!! especialment els partits d'esquerra (recordem ICV-EUA, ERC), quin greu error!!.

I Raimon també va anunciar el seu candidat per presidir el Consell d'Europa, Felipe González. Necessitem forts lideratges, en l'acció i en el discurs, perquè la cruïlla no és cap broma!.

Des de causacomuna, reflexions sobre la crisi i Europa

Una cita de Churchill que Raimon Obiols a Mataró va posar com a exemple per presentar l'esperit de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna, "es necessita coratge per aixecar-se en una assemblea i dir el que es pensa, però més coratge encara es necessita estant assegut i escoltar el que els altres et diuen". D'això es tracta. Els polítics sempre criticats perquè sempre parlen però poc escolten. Canviem l'escenari i el públic doncs.

Recullo alguna idea sobre l'exposició d'Obiols a Mataró sobre la crisi i sobre Europa. 30 anys d'hegemonia de la dreta (a nivell internacional), ens ha portat a la catàstrofe actual. Dies enrerra llegia algun article sobre els principis que van aconseguir imposar l'era de Thatcher i Reagan, "el mercat ho arregla tot", "menys estat i més mercat". Els seguidors ara callen (menys un) però guaiten a l'espera.

I ens trobem, d'acord amb Raimon, en una cruïlla importat, importantìssima: o triomfa el nou activisme d'Obama i un nou reformisme a Europa per més Europa, o torna la dreta més rabiosa. Diria més, o triomfa una esquerra sostinguda en el temps amb nous lideratges i amb els valors de la socialdemocràcia, o certament la dreta més rabiosa.

"El mercat ho arregla tot" ha fet crèixer la distància entre els pobres i els rics, a dins els països i entre els països. I davant la bombolla del fals progrés ha crescut l'endeutament de la gent per un model de vida que és insostenible. Un model de progrés basat en el que es té i no en el que s'és. Recordem que tenim uns baixos nivells de formació postobligatòria entre els joves, fruit en bona part d'aquest fals model del triomf fàcil.

Està clar que cada estat per sí sol no pot fer res o poca cosa. Per això necessitem més Europa, sí, claríssim. Com s'han equivocat els que varen votar contra la Constitució Europea!! especialment els partits d'esquerra (recordem ICV-EUA, ERC), quin greu error!!.

I Raimon també va anunciar el seu candidat per presidir el Consell d'Europa, Felipe González. Necessitem forts lideratges, en l'acció i en el discurs, perquè la cruïlla no és cap broma!.

Civicus

Civicus, world aliance of citizen participation, és una xarxa de persones i organitzacions a nivell internacional, i es dedica a l'enfortiment de l'acció ciutadana i la societat civil. Té una premissa molt suggenrent que l'apunto: les societats saludables són aquelles que saben trobar un equilibri entre l'estat, el sector privat i la societat civil. Destacar "societats saludables", des d'un terme social, més enllà de l'ecològic.

Una de les iniciatives que promou Civicus a nivell internacional és l'Índex de la Societat Civil, i és l'Observatori del Tercer Sector qui desenvoluparà el projecte a Catalunya i a Espanya. Ahir varem celebrar la tercera sessió de treball del Consell Assessor de Recerca de l'Observatori i varem enraonar sobre l'avaluació de les variables de l'Índex: el compromís cívic, el nivell organitzatiu, la pràctica de valors i la percepció de l'impacte, de la societat civil. Serà una molt bona eina de treball un cop finalitzat.

Trobo particularment interessant una de les variables, la percepció de l'impacte. És a dir, quin és el pes de la societat civil en el PIB, quina capacitat d'incidència sobre les polítiques o sobre les decisions polítiques, quina imatge té ciutadania respecte la societat civil organitzada, quin grau de confiança, o sobre quins temes té més impacte,... més enllà del síndrome del patio trasero (sí, però no davant de casa), o de les causes de mobilització massa particulars i momentànies. Suggerent, caldrà continuar amb el treball.

És cert, cada vegada més, que la salut d'una societat també es mesurarà en el seu nivell d'activisme democràtic, en el contingut que prengui el terme ciutadania, i evidentment en les sinergies i sumes entre estat-sector privat-societat civil. I em puc avançar, crec que ho puc fer, a les conclusions de l'estudi: cal i caldrà invertir més perquè es donin unes més i millors condicions. En aquest sentit, cultura i accés a la informació (entorns urbans procipis a la cultura i el coneixement) és clau.

Darrerament un cúmul de coincidències, o no, (potser hi ha moviment) ha fet que m'aturi en aquestes reflexions, (aquest post i els anteriors), ja ho veieu.

Per cert, ja ha sortit el quadernet de la darrera sessió del Consell Assessor de Recerca, La crisi i el tercer sector: una oportunitat per a la transformació social. Molt adient.

Civicus

Civicus, world aliance of citizen participation, és una xarxa de persones i organitzacions a nivell internacional, i es dedica a l'enfortiment de l'acció ciutadana i la societat civil. Té una premissa molt suggenrent que l'apunto: les societats saludables són aquelles que saben trobar un equilibri entre l'estat, el sector privat i la societat civil. Destacar "societats saludables", des d'un terme social, més enllà de l'ecològic.

Una de les iniciatives que promou Civicus a nivell internacional és l'Índex de la Societat Civil, i és l'Observatori del Tercer Sector qui desenvoluparà el projecte a Catalunya i a Espanya. Ahir varem celebrar la tercera sessió de treball del Consell Assessor de Recerca de l'Observatori i varem enraonar sobre l'avaluació de les variables de l'Índex: el compromís cívic, el nivell organitzatiu, la pràctica de valors i la percepció de l'impacte, de la societat civil. Serà una molt bona eina de treball un cop finalitzat.

Trobo particularment interessant una de les variables, la percepció de l'impacte. És a dir, quin és el pes de la societat civil en el PIB, quina capacitat d'incidència sobre les polítiques o sobre les decisions polítiques, quina imatge té ciutadania respecte la societat civil organitzada, quin grau de confiança, o sobre quins temes té més impacte,... més enllà del síndrome del patio trasero (sí, però no davant de casa), o de les causes de mobilització massa particulars i momentànies. Suggerent, caldrà continuar amb el treball.

És cert, cada vegada més, que la salut d'una societat també es mesurarà en el seu nivell d'activisme democràtic, en el contingut que prengui el terme ciutadania, i evidentment en les sinergies i sumes entre estat-sector privat-societat civil. I em puc avançar, crec que ho puc fer, a les conclusions de l'estudi: cal i caldrà invertir més perquè es donin unes més i millors condicions. En aquest sentit, cultura i accés a la informació (entorns urbans procipis a la cultura i el coneixement) és clau.

Darrerament un cúmul de coincidències, o no, (potser hi ha moviment) ha fet que m'aturi en aquestes reflexions, (aquest post i els anteriors), ja ho veieu.

Per cert, ja ha sortit el quadernet de la darrera sessió del Consell Assessor de Recerca, La crisi i el tercer sector: una oportunitat per a la transformació social. Molt adient.

Polítiques socials, oportunitats per superar la crisi

Divendres a Forum Europa Tribuna Catalunya, la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila va fer una conferència sobre la crisi econòmica i les polítiques socials. Felicito la exposició i comparteixo el relat.

Les polítiques socials són només despesa? els serveis socials només per evitar conflictes? si seriosament ens plantegem un canvi de model productiu caldrà tenir en compte que l'atenció a les persones és un sector en creixement i creador d'ocupació. Un canvi de model productiu haurà de comptar amb aquest sector, perquè societats competitives també són societats en les que la qualitat de vida és un valor afegit, així com l'autonomia de les persones. I un canvi de model productiu també significa recuperar valors, "s'arriba més lluny cooperant que competint", en paraules de la mateixa consellera: agents econòmics, administracions, ciutadania organitzada,... aliats i no competidors. Més en aquests moments.

Els principis que ens explicava Capdevila crec que són del tot encertats:
1. Consolidar el sistema català de protecció amb dos grans principis: solidaritat i treball comunitari.
2. Serveis d'atenció a les persones per a tothom, també les classes mitjanes: compromís amb allò que és públic, solidaritat intergeneracional, i cultura de l'esforç.
3. Assumir una societat diversa que ho serà per sempre més.


I divendres també varem celebrar un acte de Catalunya causa comuna, Les bones pràctiques per al progrés. I aprofitant les xarxes, ho varem poder retransmetre i seguir pel facebook (en la foto Jessica Fillol). Us reconamo l'enllaç de Raimon Obiols sobre l'acte.

Com deia avui també Raimon a l'acte de Lleida, "necessitem finestres d'oportunitat". De les aportacions, magnífiques, de la gent de divendres (Gemma Lienas, Miquel Miró, Ismael Palacín, Quim Sabaté, Jordi Marí, Carme Alumà, Josep Ma Villena, Maria Freiria, Josep Antoni Robles, i els que apuntaven des de la xarxa), recullo alguns apunts i reflexions per continuar enraonant: emprenedors socials, l'empresa (cooperatives economia social) com a transformador social; nova gestió en els recursos humans; més inversió en el millor capital, l'humà; cooperació amb la ciutadanisa compromesa i organitzada; la creativitat; les bones pràctiques que creen progrés; la responsabilitat social de les empreses; els valors de la solidaritat intergeneracional; repartiment de la riquesa i inversió; ...

Polítiques socials, oportunitats per superar la crisi

Divendres a Forum Europa Tribuna Catalunya, la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila va fer una conferència sobre la crisi econòmica i les polítiques socials. Felicito la exposició i comparteixo el relat.

Les polítiques socials són només despesa? els serveis socials només per evitar conflictes? si seriosament ens plantegem un canvi de model productiu caldrà tenir en compte que l'atenció a les persones és un sector en creixement i creador d'ocupació. Un canvi de model productiu haurà de comptar amb aquest sector, perquè societats competitives també són societats en les que la qualitat de vida és un valor afegit, així com l'autonomia de les persones. I un canvi de model productiu també significa recuperar valors, "s'arriba més lluny cooperant que competint", en paraules de la mateixa consellera: agents econòmics, administracions, ciutadania organitzada,... aliats i no competidors. Més en aquests moments.

Els principis que ens explicava Capdevila crec que són del tot encertats:
1. Consolidar el sistema català de protecció amb dos grans principis: solidaritat i treball comunitari.
2. Serveis d'atenció a les persones per a tothom, també les classes mitjanes: compromís amb allò que és públic, solidaritat intergeneracional, i cultura de l'esforç.
3. Assumir una societat diversa que ho serà per sempre més.


I divendres també varem celebrar un acte de Catalunya causa comuna, Les bones pràctiques per al progrés. I aprofitant les xarxes, ho varem poder retransmetre i seguir pel facebook (en la foto Jessica Fillol). Us reconamo l'enllaç de Raimon Obiols sobre l'acte.

Com deia avui també Raimon a l'acte de Lleida, "necessitem finestres d'oportunitat". De les aportacions, magnífiques, de la gent de divendres (Gemma Lienas, Miquel Miró, Ismael Palacín, Quim Sabaté, Jordi Marí, Carme Alumà, Josep Ma Villena, Maria Freiria, Josep Antoni Robles, i els que apuntaven des de la xarxa), recullo alguns apunts i reflexions per continuar enraonant: emprenedors socials, l'empresa (cooperatives economia social) com a transformador social; nova gestió en els recursos humans; més inversió en el millor capital, l'humà; cooperació amb la ciutadanisa compromesa i organitzada; la creativitat; les bones pràctiques que creen progrés; la responsabilitat social de les empreses; els valors de la solidaritat intergeneracional; repartiment de la riquesa i inversió; ...

Els debats del catalanisme.

Hem celebrat el primer acte de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna. Ha estat a l'Orfeó Martinenc, a Barcelona, Els debats sobre el catalanisme.

Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.

Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.

Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.

López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.

Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?

Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.

Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.

Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.

El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...

Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.

Els debats del catalanisme.

Hem celebrat el primer acte de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna. Ha estat a l'Orfeó Martinenc, a Barcelona, Els debats sobre el catalanisme.

Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.

Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.

Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.

López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.

Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?

Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.

Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.

Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.

El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...

Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.

Catalunya causa comuna

Per la gent activa, pels que volen participar, pels que tenen ganes d'enraonar, pels optimistes, pels avorrits del català emprenyat, pels activistes, per la gent innovadora i creativa, pels que fan bones pràctiques i les volen explicar, per les idees i les noves idees, pels que estan farts del tacticisme, pel progrés, pels cosmopolites, pels apassionats, pels cansats del catalanisme desfasat, pels que defensen el catalanisme cívic i obert, per una nova cultura, pels alternatius, per una nova política sense desafecció, pels ensopits de la quiexa, pels que volen construir des de la crítica, pels emprenedors, per la suma i no la resta, pel diàleg, per unes noves relacions, pels inconformistes, pels desacomplexats, per la majoria,... pels ciutadans i les ciutadanes.

http://www.causacomuna.cat/

En parlem!!

Catalunya causa comuna

Per la gent activa, pels que volen participar, pels que tenen ganes d'enraonar, pels optimistes, pels avorrits del català emprenyat, pels activistes, per la gent innovadora i creativa, pels que fan bones pràctiques i les volen explicar, per les idees i les noves idees, pels que estan farts del tacticisme, pel progrés, pels cosmopolites, pels apassionats, pels cansats del catalanisme desfasat, pels que defensen el catalanisme cívic i obert, per una nova cultura, pels alternatius, per una nova política sense desafecció, pels ensopits de la quiexa, pels que volen construir des de la crítica, pels emprenedors, per la suma i no la resta, pel diàleg, per unes noves relacions, pels inconformistes, pels desacomplexats, per la majoria,... pels ciutadans i les ciutadanes.

http://www.causacomuna.cat/

En parlem!!