Judici a la xenofòbia

Article publicat a CatalunyaPress el 17 d'abril de 2013

L’alcalde de Badalona, García Albiol, serà jutjat per incitació a la xenofòbia arran dels opuscles  que vinculaven immigració i delinqüència en la campanya de les municipals del 2011. I és bo recordar també que Sanchez Camacho l’acompanyava en aquella proesa.

No hauríem de passar per alt aquest fet, prou significatiu.

La convivència es fonamenta en un equilibri compartit. Però depèn com, s’empetiteix en una fràgil línia en moments de tensió.  No és casualitat que les darreres eleccions municipals fos un banc de proves, de la mà del PP i PxC, immersos ja en la profunditat de la crisi. Cal plantar cara i de forma clara als que utilitzen la xenofòbia amb finalitats electoralistes. Perquè en les seves paraules i actituds, a més de trencar la convivència, no hi ha propostes de solucions als problemes, al contrari es recreen en el conflicte perquè és aquesta font de la que s’alimenten. És massa còmode i denunciable per altra banda atiar la hostilitat sense viure-hi i des del benestar, com era el cas de García Albiol. També és massa senzill des del cantó oposat donar segons quines lliçons, tot i les bones intencions, sense conviure en el que és quotidià en molts dels nostres barris.

Celebrem que es jutgi la xenofòbia, especialment des de la irresponsabilitat que suposa les finalitats purament partidistes. Crec tanmateix que hem d’anar més enllà. Perquè la millor manera de combatre aquests postulats és amb respostes a les aspres existències que es viuen a les zones urbanes i colpejades per la crisi. La immigració accelerada i exponencial dels darrers anys provoquen impactes socials, culturals, demogràfics,… que cal governar de forma inexcusable i que se sumen a dèficits urbans anteriors. Amb lleis i amb polítiques des de la proximitat del món local. Sovint els ajuntaments han estat sols a l’hora de resoldre els problemes, sense competències i sense recursos, i caldrà reconèixer i avaluar el paper fonamental que molts municipis han desenvolupat per respondre a aquest fenomen. No existeixen respostes simplistes a la complexitat.

No parlar-ne tampoc facilita les coses. Fer-ho només des de la xenofòbia i el conflicte ho agreuja molt més. Cal parlar-ne i canalitzar les preocupacions de la ciutadania que conviu diàriament amb els reptes socials i econòmics que aterren a peu de carrer. Les percepcions, que van més enllà de les estadístiques però que és el termòmetre del clima social. Per això el primer que es necessita, crec, és comprensió d’aquestes realitats.

Ara, sense eleccions de forma immediata a la vista i sotmesos a una actualitat política i econòmica atropellada, la immigració ha desaparegut, mediàticament parlant. No vol dir però que el malestar no hi sigui. Els reptes continuen existint i encara pot empitjorar més si es renuncia a polítiques d’inversió, gestió i comprensió del que està passant als barris com és el cas. El que siguem capaços de fer, per acció o per omissió, ens ho trobarem, sense cap mena de dubte.

Per acabar, sobre l’actitud del PP vers aquest judici així com amb els “escraches”. Refugiar-se en el victimisme és massa fàcil, denota desesperació i sobretot la falta d’orientació. Els perdedors són uns altres.

Judici a la xenofòbia

Article publicat a CatalunyaPress el 17 d'abril de 2013

L’alcalde de Badalona, García Albiol, serà jutjat per incitació a la xenofòbia arran dels opuscles  que vinculaven immigració i delinqüència en la campanya de les municipals del 2011. I és bo recordar també que Sanchez Camacho l’acompanyava en aquella proesa.

No hauríem de passar per alt aquest fet, prou significatiu.

La convivència es fonamenta en un equilibri compartit. Però depèn com, s’empetiteix en una fràgil línia en moments de tensió.  No és casualitat que les darreres eleccions municipals fos un banc de proves, de la mà del PP i PxC, immersos ja en la profunditat de la crisi. Cal plantar cara i de forma clara als que utilitzen la xenofòbia amb finalitats electoralistes. Perquè en les seves paraules i actituds, a més de trencar la convivència, no hi ha propostes de solucions als problemes, al contrari es recreen en el conflicte perquè és aquesta font de la que s’alimenten. És massa còmode i denunciable per altra banda atiar la hostilitat sense viure-hi i des del benestar, com era el cas de García Albiol. També és massa senzill des del cantó oposat donar segons quines lliçons, tot i les bones intencions, sense conviure en el que és quotidià en molts dels nostres barris.

Celebrem que es jutgi la xenofòbia, especialment des de la irresponsabilitat que suposa les finalitats purament partidistes. Crec tanmateix que hem d’anar més enllà. Perquè la millor manera de combatre aquests postulats és amb respostes a les aspres existències que es viuen a les zones urbanes i colpejades per la crisi. La immigració accelerada i exponencial dels darrers anys provoquen impactes socials, culturals, demogràfics,… que cal governar de forma inexcusable i que se sumen a dèficits urbans anteriors. Amb lleis i amb polítiques des de la proximitat del món local. Sovint els ajuntaments han estat sols a l’hora de resoldre els problemes, sense competències i sense recursos, i caldrà reconèixer i avaluar el paper fonamental que molts municipis han desenvolupat per respondre a aquest fenomen. No existeixen respostes simplistes a la complexitat.

No parlar-ne tampoc facilita les coses. Fer-ho només des de la xenofòbia i el conflicte ho agreuja molt més. Cal parlar-ne i canalitzar les preocupacions de la ciutadania que conviu diàriament amb els reptes socials i econòmics que aterren a peu de carrer. Les percepcions, que van més enllà de les estadístiques però que és el termòmetre del clima social. Per això el primer que es necessita, crec, és comprensió d’aquestes realitats.

Ara, sense eleccions de forma immediata a la vista i sotmesos a una actualitat política i econòmica atropellada, la immigració ha desaparegut, mediàticament parlant. No vol dir però que el malestar no hi sigui. Els reptes continuen existint i encara pot empitjorar més si es renuncia a polítiques d’inversió, gestió i comprensió del que està passant als barris com és el cas. El que siguem capaços de fer, per acció o per omissió, ens ho trobarem, sense cap mena de dubte.

Per acabar, sobre l’actitud del PP vers aquest judici així com amb els “escraches”. Refugiar-se en el victimisme és massa fàcil, denota desesperació i sobretot la falta d’orientació. Els perdedors són uns altres.

La immigració en campanya electoral. Sobre la immigració irregular

Les raons de l'arribada d'immigració al nostre país en els darrers anys: creixement de l'economia i falta de mà d'obra del nostre mercat laboral (suggereixo aquest post, "per què tenim la immigració que tenim") ; l'envelliment de la població (la nostra taxa de fecunditat és de les més baixes del món, 1,5 fills per dona); les desigualtats socials i econòmiques entre els països del nord i del sud.

Es calcula que durant el període de 1998-2004 van entrar a Espanys 1,5 milions d'immigrants en situació irregular. La majoria no va entrar al país amb pasteres ni caiucos, ho van fer per l'aeroport de Barajas. Durant aquest període governava el PP i no només no va resoldre la situació sinó que la va permetre.

Què calia fer aleshores amb un extremadament elevat nombre de persones en situació irregular? una situació que torno a insistir va deixar d'herència els governs populars. Reforzar els mecanismes d'entrada controlada i legal, lluitar contra la immigració il.legal, i fer legal el que ja era real: persones en situació irregular que treballaven en l'economia submergida. La immigració irregular no és bona ni per a les persones que estan en aquesta situació ni per al conjunt de la població. Crea marginalitat i sempre hi ha algú que explota i algú que és explotat.

El Govern socialista va posar en marxa una sèrie d'actuacions per tal de resoldre aquesta realitat. El procés extraordinari de normalització de 2005 va comportar 650.000 altes a la Seguretat Social. És a dir, persones que ja hi eren des de feia anys al país i que podien demostrar una feina, torno a repetir, persones que ja hi eren i treballaven al nostre país sense comptar ni cotitzar. Aquestes altes a la Seguretat Social per altra banda va comportar l'exigència en el compliment dels deures, tant per part de les empreses com dels treballadors: pagar impostos.

Quan el President Rodríguez Zapatero va formar el seu Govern, immigració va passar a formar part del Ministeri de Treball i Immigració, és a dir, una vinculació nítida de la immigració amb el nostre mercat de treball per tal de reforzar els mecanismes legals i d'acord amb les necessitats laborals. Cal recordar que la integració necessita primer de tot un lloc de treball. Una manera de reforzar els mecanismes legals i vinculat al mercat laboral són les contraccions en orígen. Per altra banda, si no volem immigració il.legal, s'ha de perseguir els que cometen il.legalitat, és per això l'augment de les inspeccions de treball, un instrument encara més proper des del traspàs d'aquesta competència a la Generalitat.

Era necessari també reforzar el control de fronteres. I el control de fronteres no és només les de l'Estat Espanyol, tenint en compte l'espai Schengen, un espai europeu de llibertat de moviment. Cal doncs una millor política europea comuna en immigració. I calia una major i millor implicació dels països d'orígen de la immigració, així com la voluntat d'aceptar les repatriacions. És per això que s'han augmentat els convenis bilaterals amb països d'orígen, fet que ha ajudat a un major control de la immigració irregular, així com s'han augmentat les polítiques de cooperació i codesenvolupament.

La Llei Orgànica 2/2009 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, entre moltes altres coses, estableix nous mecanismes i nous càstigs en la lluita contra la immigració irregular.

Aquestes són les polítiques reals en la lluita contra la immigració irregular, i no les proclames buides i enganyoses.

L'empadronament ha estat, i calculo que continuarà sent, motiu de debat. El padró com a mecanisme de control de la immigració irregular és totalment fals. El padró és un instrument per conèixer la població que viu en un municipi. Els ajuntaments reben els recursos d'acord amb la població, és evident que per governar necessiten conèixer la realitat. No empadronar no significa no ser-hi.
Segons la normativa, tota persona té el dret i el deure d'empadronar-se, així com els ajuntaments de complir. Els ajuntaments no tenen les competències en matèria d'immigració irregular, és una competència de l'Estat. La normativa que obliga a l'empadronament de totes les persones, incloses els immigrants, independentment de la seva situació, va ser aprovada a l'any 1997 per Mariano Rajoy quan era Ministre d'Administracions Públiques. Paradojas de la vida. Ara es contradiuen ells mateixos sense cap escrúpol.
Però el padró sobretot és també l'accés als serveis bàsics. I tota persona té dret a l'educació i la sanitat, perquè són drets fonamentals. Obstacularitzar l'accés fa persones més vulnerables, augmenta el risc de marginalitat, i és contraproduent socialment. La proposta del PP de denunciar des del padró a les persones en situació irregular, no només no solucionar la il.legalitat sinó que la fomenta.

A més, cal recordar també que actualment l'entrada d'immigració està totalment estabilitzada. No arriben més immigrants, fora dels que ho fan per reagrupament familiar. Ningú se la juga si sap que no trobarà feina.

La història de la humanitat està feta pel moviment constants de les persones. Les migracions han existit i existiran sempre. Especialment en un món ple de desigualtats socials i econòmiques. Negar el contrari és enganyar la gent. El que hem de vetllar en tot cas, és que sigui de forma controlada i legal.

El PP remena en els temors de la gent. Denunciable. Indigne. Irresponsable. Per remenar, i perquè no aporta cap solució. Ara, ara en campanya electoral, parla de la immigració il.legal, però només parla. Quan tenien la responsabilitat governamental no només no ho van resoldre sinó que ho van permetre. Per interessos? econòmics?. Ara, ara en campanya electoral, també és per interessos, ara, per arreplegar vots.

Si us plau, responsabilitat i rigorositat, també en campanya electoral.

La immigració en campanya electoral. Sobre la immigració irregular

Les raons de l'arribada d'immigració al nostre país en els darrers anys: creixement de l'economia i falta de mà d'obra del nostre mercat laboral (suggereixo aquest post, "per què tenim la immigració que tenim") ; l'envelliment de la població (la nostra taxa de fecunditat és de les més baixes del món, 1,5 fills per dona); les desigualtats socials i econòmiques entre els països del nord i del sud.

Es calcula que durant el període de 1998-2004 van entrar a Espanys 1,5 milions d'immigrants en situació irregular. La majoria no va entrar al país amb pasteres ni caiucos, ho van fer per l'aeroport de Barajas. Durant aquest període governava el PP i no només no va resoldre la situació sinó que la va permetre.

Què calia fer aleshores amb un extremadament elevat nombre de persones en situació irregular? una situació que torno a insistir va deixar d'herència els governs populars. Reforzar els mecanismes d'entrada controlada i legal, lluitar contra la immigració il.legal, i fer legal el que ja era real: persones en situació irregular que treballaven en l'economia submergida. La immigració irregular no és bona ni per a les persones que estan en aquesta situació ni per al conjunt de la població. Crea marginalitat i sempre hi ha algú que explota i algú que és explotat.

El Govern socialista va posar en marxa una sèrie d'actuacions per tal de resoldre aquesta realitat. El procés extraordinari de normalització de 2005 va comportar 650.000 altes a la Seguretat Social. És a dir, persones que ja hi eren des de feia anys al país i que podien demostrar una feina, torno a repetir, persones que ja hi eren i treballaven al nostre país sense comptar ni cotitzar. Aquestes altes a la Seguretat Social per altra banda va comportar l'exigència en el compliment dels deures, tant per part de les empreses com dels treballadors: pagar impostos.

Quan el President Rodríguez Zapatero va formar el seu Govern, immigració va passar a formar part del Ministeri de Treball i Immigració, és a dir, una vinculació nítida de la immigració amb el nostre mercat de treball per tal de reforzar els mecanismes legals i d'acord amb les necessitats laborals. Cal recordar que la integració necessita primer de tot un lloc de treball. Una manera de reforzar els mecanismes legals i vinculat al mercat laboral són les contraccions en orígen. Per altra banda, si no volem immigració il.legal, s'ha de perseguir els que cometen il.legalitat, és per això l'augment de les inspeccions de treball, un instrument encara més proper des del traspàs d'aquesta competència a la Generalitat.

Era necessari també reforzar el control de fronteres. I el control de fronteres no és només les de l'Estat Espanyol, tenint en compte l'espai Schengen, un espai europeu de llibertat de moviment. Cal doncs una millor política europea comuna en immigració. I calia una major i millor implicació dels països d'orígen de la immigració, així com la voluntat d'aceptar les repatriacions. És per això que s'han augmentat els convenis bilaterals amb països d'orígen, fet que ha ajudat a un major control de la immigració irregular, així com s'han augmentat les polítiques de cooperació i codesenvolupament.

La Llei Orgànica 2/2009 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, entre moltes altres coses, estableix nous mecanismes i nous càstigs en la lluita contra la immigració irregular.

Aquestes són les polítiques reals en la lluita contra la immigració irregular, i no les proclames buides i enganyoses.

L'empadronament ha estat, i calculo que continuarà sent, motiu de debat. El padró com a mecanisme de control de la immigració irregular és totalment fals. El padró és un instrument per conèixer la població que viu en un municipi. Els ajuntaments reben els recursos d'acord amb la població, és evident que per governar necessiten conèixer la realitat. No empadronar no significa no ser-hi.
Segons la normativa, tota persona té el dret i el deure d'empadronar-se, així com els ajuntaments de complir. Els ajuntaments no tenen les competències en matèria d'immigració irregular, és una competència de l'Estat. La normativa que obliga a l'empadronament de totes les persones, incloses els immigrants, independentment de la seva situació, va ser aprovada a l'any 1997 per Mariano Rajoy quan era Ministre d'Administracions Públiques. Paradojas de la vida. Ara es contradiuen ells mateixos sense cap escrúpol.
Però el padró sobretot és també l'accés als serveis bàsics. I tota persona té dret a l'educació i la sanitat, perquè són drets fonamentals. Obstacularitzar l'accés fa persones més vulnerables, augmenta el risc de marginalitat, i és contraproduent socialment. La proposta del PP de denunciar des del padró a les persones en situació irregular, no només no solucionar la il.legalitat sinó que la fomenta.

A més, cal recordar també que actualment l'entrada d'immigració està totalment estabilitzada. No arriben més immigrants, fora dels que ho fan per reagrupament familiar. Ningú se la juga si sap que no trobarà feina.

La història de la humanitat està feta pel moviment constants de les persones. Les migracions han existit i existiran sempre. Especialment en un món ple de desigualtats socials i econòmiques. Negar el contrari és enganyar la gent. El que hem de vetllar en tot cas, és que sigui de forma controlada i legal.

El PP remena en els temors de la gent. Denunciable. Indigne. Irresponsable. Per remenar, i perquè no aporta cap solució. Ara, ara en campanya electoral, parla de la immigració il.legal, però només parla. Quan tenien la responsabilitat governamental no només no ho van resoldre sinó que ho van permetre. Per interessos? econòmics?. Ara, ara en campanya electoral, també és per interessos, ara, per arreplegar vots.

Si us plau, responsabilitat i rigorositat, també en campanya electoral.

Sarkozy, el PP, i els gitanos romanesos

Europa continua tenint, entre d'altres, el repte de la immigració i la integració, i una vegada més es posa de manifest la necessitat d'una política comuna en matèria d'immigració. Una política més real, coordinada i cooperada, perquè de directives i resolucions n'hi han i moltes. Però una vegada més es converteix en un assumpte de confrontació o contradeclaracions.

Amb les expulsions de gitanos romanesos, més que resoldre un problema, sembla que Sarkozy el que fa és utilitzar arguments populistes per recuperar la popularitat pròpia que perd en les enquestes. No és el primer anunci que fa en matèria d'immigració, com la possibilitat de fer canvis legislatius per "treure la ciutadania" en certs casos, com si la ciutadania fos un privilegi i no un dret adquirit. Les expulsions no resol la qüestió dels gitanos romanesos, i abans d'anunciar i aplicar segons quines mesures, s'han de pensar els resultats que tindran. Encara que el govern francès vulgui repatriar, tornaran a marxar i ho faran a França o altres països europeus, perquè són ciutadans europeus i existeix la llibertat de circulació. El Parlament Europeu va aprovar una resolució a l'agost on condemna les expulsions massives: "les expulsions han de ser cas a cas, tenint en compte les circumstàncies personals i amb garanties, mai fonamentades en consideracions generals de prevenció ni en l'origen ètnic o nacional".

És cert les dificultats que viuen els gitanos romanesos, però no es pot estigmatitzar el col.lectiu. No podem ni volem tancar els ulls als problemes, però no solucionem res si només els utilitzem de forma simplista. Què fer doncs. El primer és fugir d'anuncis partidistes que confonen la gent però no és resolutiu a mig termini; utilitzar els instruments polítics, legals i socials; i treballar des de la coordinació i cooperació amb una política comuna entre els diferents països, implicant també a Romania, tenint en compte la mobilitat del col.lectiu.

Hi ha malestar, la crisi econòmica, la immigració, les incerteses,... aterren tossudament en barris europeus, però buscar "chivos espiatorios" on desacarregar el malestar, és populista i ineficaç. El pitjor és fer tan de soroll per després caure en la ineficàcia.

El PP ha portat una eurodiputada del partit de Sarkozy a visitar alguns barris de Badalona aprofitant l'embolic. Estigmatitzar un barri i una ciutat és totalment irresponsable, perillós i ineficaç com a resposta real als problemes de la gent. Els veïns no necessiten ningú de fora que vingui a fer-se fotos. Hi ha gent que viu i treballa el dia a dia (polítics, tècnics, associacions, veïns,...) mentre uns es passegen un dia per fer un titular. Demagògic, perillós, ineficaç.

Pot ser més directe i més vendible un esglògan com "immigrants fora", que no explicar totes les polítiques que es fan o s'han de fer. Però en política s'ha de ser molt sincer amb la gent. Vivim en un món globalitzat on no es poden posar portes al camp, vivim en un espai europeu amb llibertat de circulació. Els eslogans no solucionen res, és una trampa que juga amb els sentiments.

Hem d'utilitzar tots els instruments polítics, socials i legals en el repte de la immigració. Ho hem de fer i ho estem fent, també amb contundència i autoritat. Però la demagogia i la utilització de la immigració amb finalitats partidistes alimenten conflictes que tiren per terra la feina de molt de temps i molta gent, busquen el rèdit electoral, però és totalment ineficaç com a resposta real als problemes.

Sarkozy, el PP, i els gitanos romanesos

Europa continua tenint, entre d'altres, el repte de la immigració i la integració, i una vegada més es posa de manifest la necessitat d'una política comuna en matèria d'immigració. Una política més real, coordinada i cooperada, perquè de directives i resolucions n'hi han i moltes. Però una vegada més es converteix en un assumpte de confrontació o contradeclaracions.

Amb les expulsions de gitanos romanesos, més que resoldre un problema, sembla que Sarkozy el que fa és utilitzar arguments populistes per recuperar la popularitat pròpia que perd en les enquestes. No és el primer anunci que fa en matèria d'immigració, com la possibilitat de fer canvis legislatius per "treure la ciutadania" en certs casos, com si la ciutadania fos un privilegi i no un dret adquirit. Les expulsions no resol la qüestió dels gitanos romanesos, i abans d'anunciar i aplicar segons quines mesures, s'han de pensar els resultats que tindran. Encara que el govern francès vulgui repatriar, tornaran a marxar i ho faran a França o altres països europeus, perquè són ciutadans europeus i existeix la llibertat de circulació. El Parlament Europeu va aprovar una resolució a l'agost on condemna les expulsions massives: "les expulsions han de ser cas a cas, tenint en compte les circumstàncies personals i amb garanties, mai fonamentades en consideracions generals de prevenció ni en l'origen ètnic o nacional".

És cert les dificultats que viuen els gitanos romanesos, però no es pot estigmatitzar el col.lectiu. No podem ni volem tancar els ulls als problemes, però no solucionem res si només els utilitzem de forma simplista. Què fer doncs. El primer és fugir d'anuncis partidistes que confonen la gent però no és resolutiu a mig termini; utilitzar els instruments polítics, legals i socials; i treballar des de la coordinació i cooperació amb una política comuna entre els diferents països, implicant també a Romania, tenint en compte la mobilitat del col.lectiu.

Hi ha malestar, la crisi econòmica, la immigració, les incerteses,... aterren tossudament en barris europeus, però buscar "chivos espiatorios" on desacarregar el malestar, és populista i ineficaç. El pitjor és fer tan de soroll per després caure en la ineficàcia.

El PP ha portat una eurodiputada del partit de Sarkozy a visitar alguns barris de Badalona aprofitant l'embolic. Estigmatitzar un barri i una ciutat és totalment irresponsable, perillós i ineficaç com a resposta real als problemes de la gent. Els veïns no necessiten ningú de fora que vingui a fer-se fotos. Hi ha gent que viu i treballa el dia a dia (polítics, tècnics, associacions, veïns,...) mentre uns es passegen un dia per fer un titular. Demagògic, perillós, ineficaç.

Pot ser més directe i més vendible un esglògan com "immigrants fora", que no explicar totes les polítiques que es fan o s'han de fer. Però en política s'ha de ser molt sincer amb la gent. Vivim en un món globalitzat on no es poden posar portes al camp, vivim en un espai europeu amb llibertat de circulació. Els eslogans no solucionen res, és una trampa que juga amb els sentiments.

Hem d'utilitzar tots els instruments polítics, socials i legals en el repte de la immigració. Ho hem de fer i ho estem fent, també amb contundència i autoritat. Però la demagogia i la utilització de la immigració amb finalitats partidistes alimenten conflictes que tiren per terra la feina de molt de temps i molta gent, busquen el rèdit electoral, però és totalment ineficaç com a resposta real als problemes.

El debat del burca

Algun dia algú hauria d'analitzar quin és el procediment pel qual es creen els debats públics i com aquests ens arrosseguen. Tornem a estar immersos en un altre debat, mediàtic?, polític?... Crec que en aquest moment tenim d'altres més urgents i de més calat, o si més no, el debat al voltant del vel integral s'hauria de produir d'una forma més realista, sosegada, consensuada, transversal. I són moments difícils per poder fer-ho així.

El vel integral no és una pràctica generalitzada a la nostra societat, estem parlant de casos puntuals, la qual cosa no vol dir que hem de ser tolerants amb pràctiques que són excloents, que discriminen a la dona, que sobrepassa els límits del nostre marc de convivència. No és una qüestió de relativisme cultural, crec que hem de manifestar clara i contundentment que el nostre marc de conviència es fonamenta en els principis democràtics i constitucionals. Garantint la llibertat religiosa i de pensament, també s'ha de garantir que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones. Els límits de qualsevol pràctica són les lleis democràtiques comunes. I m'atreveixo a dir més, hi ha normes no escrites, que la societat comparteix i respecta.

Reconec també la realitat d'alguns municipis i els seus responsables polítics, que han de fer front a una gestió complexa de la diversitat cultural i religiosa que es manifesta en la convivència dels seus barris. I reconec que al mateix temps han de fer front a les temptatives d'altres d'aprofitar-se d'aquesta complexitat buscant rèdit electoral. Però les realitats pròpies d'algun municipi no es poden elevar a categoria. Estem en contra del burca i així s'ha de manifestar, però és efectiu regular ara sobre això?.

Entorn al debat de la diversitat de la nostra societat, si és que es tracta d'això, en aquests moments tenim prioritats a les quals hem de fer front seriosament i esmerçar de veritat els nostres esforços polítics i mediàtics, i apunto alguns: la reconversió dels aturats a través d'una millor capacitació, la formació de les persones immigrades per a una millor integració (les llengües oficials i el coneixement del país), la integració de les dones immigrades (especialment d'origen musulmà), la renovació urbana i el treball social per la cohesió dels nostres barris, la inserció dels adolescents i joves fills de la darrera onada immigratòria, l'adaptació dels serveis públics a una població que ha crescut exponencialment en els darrers anys per tal que ningú es veig perjudicat perquè ara som més gent. Crec sincerament que és en aquests fronts on ens juguem la cohesió i on ens hem de centrar. Si ho fem bé, tota la resta vindrà sola.

Segurament hem d'afrontar també la gestió de la diversitat religiosa. Hi ha qui diu que el burca no és una qüestió religiosa, que és més aviat cultural, jo crec que es barreja, i sigui d'una manera o altra, i fugint de la mala anomenada tolerància, manifestem que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones, com he dit anteriorment. Però en qualsevol cas, la diversitat religiosa que tenim a Catalunya també ens esperona a gestionar-la de forma intel.ligent.
Tard o d'hora ens haurem de plantejar un marc d'acord i de compromís cívic al voltant del fet religiós. Un acord perquè el fet religiós, i especialment el diàleg interreligiós, contribueixi a la cohesió de la societat i evitar així tensions i conflictes. Dins aquest marc caldrà vetllar per tal d'evitar situacions que provoquin la deriva cap a concepcions tancades i excloents on s'alimentin pràtiques fonamentalistes.

Que l'acceleració del moment no ens arrossegui. El futur depén del que siguem capaços de fer en el present, i ho podem fer bé.

El debat del burca

Algun dia algú hauria d'analitzar quin és el procediment pel qual es creen els debats públics i com aquests ens arrosseguen. Tornem a estar immersos en un altre debat, mediàtic?, polític?... Crec que en aquest moment tenim d'altres més urgents i de més calat, o si més no, el debat al voltant del vel integral s'hauria de produir d'una forma més realista, sosegada, consensuada, transversal. I són moments difícils per poder fer-ho així.

El vel integral no és una pràctica generalitzada a la nostra societat, estem parlant de casos puntuals, la qual cosa no vol dir que hem de ser tolerants amb pràctiques que són excloents, que discriminen a la dona, que sobrepassa els límits del nostre marc de convivència. No és una qüestió de relativisme cultural, crec que hem de manifestar clara i contundentment que el nostre marc de conviència es fonamenta en els principis democràtics i constitucionals. Garantint la llibertat religiosa i de pensament, també s'ha de garantir que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones. Els límits de qualsevol pràctica són les lleis democràtiques comunes. I m'atreveixo a dir més, hi ha normes no escrites, que la societat comparteix i respecta.

Reconec també la realitat d'alguns municipis i els seus responsables polítics, que han de fer front a una gestió complexa de la diversitat cultural i religiosa que es manifesta en la convivència dels seus barris. I reconec que al mateix temps han de fer front a les temptatives d'altres d'aprofitar-se d'aquesta complexitat buscant rèdit electoral. Però les realitats pròpies d'algun municipi no es poden elevar a categoria. Estem en contra del burca i així s'ha de manifestar, però és efectiu regular ara sobre això?.

Entorn al debat de la diversitat de la nostra societat, si és que es tracta d'això, en aquests moments tenim prioritats a les quals hem de fer front seriosament i esmerçar de veritat els nostres esforços polítics i mediàtics, i apunto alguns: la reconversió dels aturats a través d'una millor capacitació, la formació de les persones immigrades per a una millor integració (les llengües oficials i el coneixement del país), la integració de les dones immigrades (especialment d'origen musulmà), la renovació urbana i el treball social per la cohesió dels nostres barris, la inserció dels adolescents i joves fills de la darrera onada immigratòria, l'adaptació dels serveis públics a una població que ha crescut exponencialment en els darrers anys per tal que ningú es veig perjudicat perquè ara som més gent. Crec sincerament que és en aquests fronts on ens juguem la cohesió i on ens hem de centrar. Si ho fem bé, tota la resta vindrà sola.

Segurament hem d'afrontar també la gestió de la diversitat religiosa. Hi ha qui diu que el burca no és una qüestió religiosa, que és més aviat cultural, jo crec que es barreja, i sigui d'una manera o altra, i fugint de la mala anomenada tolerància, manifestem que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones, com he dit anteriorment. Però en qualsevol cas, la diversitat religiosa que tenim a Catalunya també ens esperona a gestionar-la de forma intel.ligent.
Tard o d'hora ens haurem de plantejar un marc d'acord i de compromís cívic al voltant del fet religiós. Un acord perquè el fet religiós, i especialment el diàleg interreligiós, contribueixi a la cohesió de la societat i evitar així tensions i conflictes. Dins aquest marc caldrà vetllar per tal d'evitar situacions que provoquin la deriva cap a concepcions tancades i excloents on s'alimentin pràtiques fonamentalistes.

Que l'acceleració del moment no ens arrossegui. El futur depén del que siguem capaços de fer en el present, i ho podem fer bé.

La llei d'acollida

Dimecres 28 d'abril varem aprovar al Parlament la Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya.

En la foto una bona representació d'entitats, associacions, agents socials i econòmics, i món local, la consellera Carme Capdevila, el secretari d'immigració Oriol Amorós, i diputats ponents, Pere Bosch, Jordi Miralles, i jo mateixa.

Com aquests dies he anat explicant, la integració de les persones immigrades és un dels reptes que tenim ara mateix. No ens podem permetre una societat trencada en comunitats aïllades, ni persones que restin excloses. La fortalesa d'una societat es mesura pel seu grau de cohesió i en aquests moments, i de forma estratègica, la integració esdevé prioritari.

Com també dèia en un altre escrit anteriorment, i com vaig dir en la meva exposició, per a la integració es necessiten dues condicions: voluntat de pertànyer per part de les persones immigrades i oportunitats per part de la societat.

Davant els impactes de la immigració, ni negar els reptes, ni tancar els ulls, ni fer proclames demagògiques i simplistes,... cal comprendre la realitat i treballar com hem fet amb la Llei d'Acollida.

La llei va ser aprovada amb els vots a favor del PSC, ERC, ICV-EUA i CIU.

Us convido a seguir la meva intervenció durant el debat plenari aquí

Més integració és més cohesió

La llei d'acollida

Dimecres 28 d'abril varem aprovar al Parlament la Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya.

En la foto una bona representació d'entitats, associacions, agents socials i econòmics, i món local, la consellera Carme Capdevila, el secretari d'immigració Oriol Amorós, i diputats ponents, Pere Bosch, Jordi Miralles, i jo mateixa.

Com aquests dies he anat explicant, la integració de les persones immigrades és un dels reptes que tenim ara mateix. No ens podem permetre una societat trencada en comunitats aïllades, ni persones que restin excloses. La fortalesa d'una societat es mesura pel seu grau de cohesió i en aquests moments, i de forma estratègica, la integració esdevé prioritari.

Com també dèia en un altre escrit anteriorment, i com vaig dir en la meva exposició, per a la integració es necessiten dues condicions: voluntat de pertànyer per part de les persones immigrades i oportunitats per part de la societat.

Davant els impactes de la immigració, ni negar els reptes, ni tancar els ulls, ni fer proclames demagògiques i simplistes,... cal comprendre la realitat i treballar com hem fet amb la Llei d'Acollida.

La llei va ser aprovada amb els vots a favor del PSC, ERC, ICV-EUA i CIU.

Us convido a seguir la meva intervenció durant el debat plenari aquí

Més integració és més cohesió

La utilitat de la política

Lluís Bassets apuntava en el seu article de dilluns a El Pais, La última moda viene de Londres: "un horizonte europeo sin izquierda reformista, sustituida por nuevos partidos populistas, que se organizan en torno al rechazo de la inmigración, del islam, de los impuestos o incluso del propio Estado".

Tenim realitats urbanes complexes, barris amb percentatges d'immigració considerable, amb mancances prèvies en urbanisme, equipaments o vivendes dignes, i que en aquests moments es tensionen amb motiu de la crisi econòmica. Tot i així, cal reconèixer les inversions dels ajuntaments i la Llei de Barris del Govern de la Generalitat que ha estat una aposta estratègica. La cohesió ens la juguem als nostres barris.

Davant aquesta complexitat, hi ha dues maneres d'actuar: reivindicar la utilitat de la política o menysprear la política i atiar el conflicte amb proclames.

Com a exemple de la segona opció, el simplisme i la manipulació del PP a Badalona aquests dies, o els missatges de Plataforma per Catalunya. No aporten cap solució, encara empitjoren més les coses, atien el conflicte perquè s'alimenten del conflicte. Aprofiten les incerteses de la gent en busca del rèdit electoral, encara que sigui a curt termini i encara que sigui letal per a la cohesió. No tenen projecte més enllà dels pasquins.

Però si la gent no veu la utilitat de la política, és fàcil l'entrada d'aquesta segona opció en els nostres barris. Si l'esquerra no ocupa l'espai tradicionalment de gent d'esquerres, l'espai l'ocupen els populismes. I la única arma que tenim l'esquerra per convèncer és la utilitat de la política. Per convèncer i per transformar.

El llenguatge massa políticament correcte sovint no arriba, perquè no és només un problema que es pugui mesurar en xifres, és també una qüestió de percepció dels que hi viuen.
Seguint la reflexió de Bassets, potser és més difícil fer entenedor que la immigració és una realitat de les nostres societats modernes i que cal governar amb intel.ligència i no amb les vísceres, que els impostos són la base de la col.lectivitat, que l'Estat és la garantia del dret. Però cal fer-ho, i de forma clara i entenedora, si volem guanyar la batalla de les idees. Perquè si l'esquerra no guanya la batalla de les idees, evidentment que serà substituïda.

Segueixo amb una altra reflexió. L'esquerra necessitem d'una nova autoritat. En temps d'incerteses volem confiances i les persones busquen autoritat en temps de crisis. Per què l'autoritat l'hem de deixar en mans de la dreta? (autoritat: poder, força moral, influència, govern, potestat). Cal transmetre una nova autoritat, basada en la comprensió del que passa i li passa a la gent, en la capacitat de lideratge, en la fermesa a l'hora d'afrontar els reptes, en els missatges clars, en la recerca de complicitats, basada en l'habilitat, la creativitat i el talent. Una nova autoritat que parla clar del que preocupa o il.lusiona a la gent i proposa i actua.

No reivindicar la utilitat de la política, amb els fets i amb les paraules, és deixar el camí planer als populismes.

La utilitat de la política

Lluís Bassets apuntava en el seu article de dilluns a El Pais, La última moda viene de Londres: "un horizonte europeo sin izquierda reformista, sustituida por nuevos partidos populistas, que se organizan en torno al rechazo de la inmigración, del islam, de los impuestos o incluso del propio Estado".

Tenim realitats urbanes complexes, barris amb percentatges d'immigració considerable, amb mancances prèvies en urbanisme, equipaments o vivendes dignes, i que en aquests moments es tensionen amb motiu de la crisi econòmica. Tot i així, cal reconèixer les inversions dels ajuntaments i la Llei de Barris del Govern de la Generalitat que ha estat una aposta estratègica. La cohesió ens la juguem als nostres barris.

Davant aquesta complexitat, hi ha dues maneres d'actuar: reivindicar la utilitat de la política o menysprear la política i atiar el conflicte amb proclames.

Com a exemple de la segona opció, el simplisme i la manipulació del PP a Badalona aquests dies, o els missatges de Plataforma per Catalunya. No aporten cap solució, encara empitjoren més les coses, atien el conflicte perquè s'alimenten del conflicte. Aprofiten les incerteses de la gent en busca del rèdit electoral, encara que sigui a curt termini i encara que sigui letal per a la cohesió. No tenen projecte més enllà dels pasquins.

Però si la gent no veu la utilitat de la política, és fàcil l'entrada d'aquesta segona opció en els nostres barris. Si l'esquerra no ocupa l'espai tradicionalment de gent d'esquerres, l'espai l'ocupen els populismes. I la única arma que tenim l'esquerra per convèncer és la utilitat de la política. Per convèncer i per transformar.

El llenguatge massa políticament correcte sovint no arriba, perquè no és només un problema que es pugui mesurar en xifres, és també una qüestió de percepció dels que hi viuen.
Seguint la reflexió de Bassets, potser és més difícil fer entenedor que la immigració és una realitat de les nostres societats modernes i que cal governar amb intel.ligència i no amb les vísceres, que els impostos són la base de la col.lectivitat, que l'Estat és la garantia del dret. Però cal fer-ho, i de forma clara i entenedora, si volem guanyar la batalla de les idees. Perquè si l'esquerra no guanya la batalla de les idees, evidentment que serà substituïda.

Segueixo amb una altra reflexió. L'esquerra necessitem d'una nova autoritat. En temps d'incerteses volem confiances i les persones busquen autoritat en temps de crisis. Per què l'autoritat l'hem de deixar en mans de la dreta? (autoritat: poder, força moral, influència, govern, potestat). Cal transmetre una nova autoritat, basada en la comprensió del que passa i li passa a la gent, en la capacitat de lideratge, en la fermesa a l'hora d'afrontar els reptes, en els missatges clars, en la recerca de complicitats, basada en l'habilitat, la creativitat i el talent. Una nova autoritat que parla clar del que preocupa o il.lusiona a la gent i proposa i actua.

No reivindicar la utilitat de la política, amb els fets i amb les paraules, és deixar el camí planer als populismes.

Fira llatinoamericana

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a la Farga de l'Hospitalet la V edició de Vive Latinoamérica. Una mostra d'entitats, intitucions i empreses al voltant del món llatinoamericà. Trobada, informació, mostra,... com ha de ser una fira.

Els companys i companyes de Xarxa Llatina han estat molt presents i han treballat bé. Xarxa Llatina és una sectorial del PSC que obre un espai de trobada entre les persones llatinoamericanes que s'apropen al nostre projecte. No és que volguem fer sectorials en funció de l'orígen de cadascú, tots compartim els mateixos valors i projecte, però sí és una forma d'apropament i de compartir realitats comuns. Si la societat és plural, les seves organitzacions, també les polítiques, han de ser plurals.

Presents a la Fira també un bon grapat d'entitats, començant per Fedelatina, o diferents associacions en funció dels països d'orígen. Varem tenir l'oportunitat d'intercanviar opinions sobre el moment que vivim i sobre els reptes. Presents també els sindicats d'UGT i CCOO i la seva tasca vers els treballadors i treballadores estrangeres, les institucions com la Secretaria d'Immigració i la Diputació de Barcelona, concretament l'àrea d'immigració i ciutadania.

Diuen que la bona notícia no és notícia, malauradament ho veim sovint. Però caldria accentuar les notícies positives de tanta gent que treballa per la integració i la convivència.

El Barça també era present. I era qui tenia més cua de tots els stands, la gent es podia fotografiar amb les sis copes guanyades l'any passat!. Mirant la gent, vaig pensar que el Barça és també integració. La identificació amb els símbols i les emocions també juguen en el terreny del sentiment de pertinença.

Fira llatinoamericana

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a la Farga de l'Hospitalet la V edició de Vive Latinoamérica. Una mostra d'entitats, intitucions i empreses al voltant del món llatinoamericà. Trobada, informació, mostra,... com ha de ser una fira.

Els companys i companyes de Xarxa Llatina han estat molt presents i han treballat bé. Xarxa Llatina és una sectorial del PSC que obre un espai de trobada entre les persones llatinoamericanes que s'apropen al nostre projecte. No és que volguem fer sectorials en funció de l'orígen de cadascú, tots compartim els mateixos valors i projecte, però sí és una forma d'apropament i de compartir realitats comuns. Si la societat és plural, les seves organitzacions, també les polítiques, han de ser plurals.

Presents a la Fira també un bon grapat d'entitats, començant per Fedelatina, o diferents associacions en funció dels països d'orígen. Varem tenir l'oportunitat d'intercanviar opinions sobre el moment que vivim i sobre els reptes. Presents també els sindicats d'UGT i CCOO i la seva tasca vers els treballadors i treballadores estrangeres, les institucions com la Secretaria d'Immigració i la Diputació de Barcelona, concretament l'àrea d'immigració i ciutadania.

Diuen que la bona notícia no és notícia, malauradament ho veim sovint. Però caldria accentuar les notícies positives de tanta gent que treballa per la integració i la convivència.

El Barça també era present. I era qui tenia més cua de tots els stands, la gent es podia fotografiar amb les sis copes guanyades l'any passat!. Mirant la gent, vaig pensar que el Barça és també integració. La identificació amb els símbols i les emocions també juguen en el terreny del sentiment de pertinença.

Què és la integració?

Fa uns dies al barri de Sant Narcís de Girona, vaig participar en una xerrada sobre polítiques d'immigració, amb la Iolanda Pineda, Pia Bosch i Amèlia Barbero. En el moment del col.loqui, em vaig apuntar una expressió d'un jove d'orígen marroquí, "jo m'he integrat perquè he volgut i perquè m'han deixat". És a dir, dues condicions: voluntat i oportunitats. Realment ho trobo molt encertat. La voluntat de pertànyer i un entorn que et permeti tirar endavant els teus projectes personals. Dues condicions, una personal i l'altra de l'entorn, que no deixa de ser una relació mútua o un compromís mutu.

Recordo fa uns anys els debats sobre el model d'integració que havíem d'adoptar arran de la vinguda tan accelerada d'immigració. Responsables municipals, acadèmics, associacions,... en la recerca d'una difícil definició. Recordo la comparativa de models, entre multiculturalisme, interculturalitat, assimilació, acomodació,... Crec que finalment, sota un consens més o menys explícit, l'opció que hem anat prenent és l'anomenada acomodació. Paraula per altra banda que només entenen les persones implicades en aquests temes.

Precisament el nostre Estatut d'Autonomia així ho recull en l'article 42: "Els poders públics han d'empredre les accions necessàries per a establir un règim d'acolliment de les persones immigrades, (...) les prestacions i els ajuts que en permetin la plena acomodació social i econòmica en els afers públics".

Molt conscients que és un procés, lent, en el que s'ha d'invertir de forma estratègica. Un procés d'adaptació de les persones que s'incorporen i de la mateixa societat. No és fàcil. Però s'han de posar els elements necessaris perquè sigui possible.

Seria un gran error permetre un model de societat amb comunitats aïllades i tancades, formades per persones del mateix orígen (cultural, geogràfic, religiós) perquè representaria una societat en fractura. Necessàriament hem d'apostar per una única societat.

Fins ara en els nostres discursos hem defensat la idea de "governar la immigració", però crec que hem de fer un pas més a nivell de discurs i per tant d'objectiu. Governar la immigració? es pot reduir a gestionar els fluxos migratoris. El pas és gestionar una societat diversa amb tots els seus impactes.

En el transcurs del col.loqui sorgia la preocupació per la integració de les 2es generacions. Ho comparteixo totalment. És el gran repte. Per això cal propiciar les condicions que apuntava Larby en Girona, voluntat i oportunitats.

Recomano també una lectura, Mañana será otro dia, de Faiza Guène. Un llibre simpàtic i simptomàtic que va sortir poc després dels esdeveniments de les banlieues a França.

Què és la integració?

Fa uns dies al barri de Sant Narcís de Girona, vaig participar en una xerrada sobre polítiques d'immigració, amb la Iolanda Pineda, Pia Bosch i Amèlia Barbero. En el moment del col.loqui, em vaig apuntar una expressió d'un jove d'orígen marroquí, "jo m'he integrat perquè he volgut i perquè m'han deixat". És a dir, dues condicions: voluntat i oportunitats. Realment ho trobo molt encertat. La voluntat de pertànyer i un entorn que et permeti tirar endavant els teus projectes personals. Dues condicions, una personal i l'altra de l'entorn, que no deixa de ser una relació mútua o un compromís mutu.

Recordo fa uns anys els debats sobre el model d'integració que havíem d'adoptar arran de la vinguda tan accelerada d'immigració. Responsables municipals, acadèmics, associacions,... en la recerca d'una difícil definició. Recordo la comparativa de models, entre multiculturalisme, interculturalitat, assimilació, acomodació,... Crec que finalment, sota un consens més o menys explícit, l'opció que hem anat prenent és l'anomenada acomodació. Paraula per altra banda que només entenen les persones implicades en aquests temes.

Precisament el nostre Estatut d'Autonomia així ho recull en l'article 42: "Els poders públics han d'empredre les accions necessàries per a establir un règim d'acolliment de les persones immigrades, (...) les prestacions i els ajuts que en permetin la plena acomodació social i econòmica en els afers públics".

Molt conscients que és un procés, lent, en el que s'ha d'invertir de forma estratègica. Un procés d'adaptació de les persones que s'incorporen i de la mateixa societat. No és fàcil. Però s'han de posar els elements necessaris perquè sigui possible.

Seria un gran error permetre un model de societat amb comunitats aïllades i tancades, formades per persones del mateix orígen (cultural, geogràfic, religiós) perquè representaria una societat en fractura. Necessàriament hem d'apostar per una única societat.

Fins ara en els nostres discursos hem defensat la idea de "governar la immigració", però crec que hem de fer un pas més a nivell de discurs i per tant d'objectiu. Governar la immigració? es pot reduir a gestionar els fluxos migratoris. El pas és gestionar una societat diversa amb tots els seus impactes.

En el transcurs del col.loqui sorgia la preocupació per la integració de les 2es generacions. Ho comparteixo totalment. És el gran repte. Per això cal propiciar les condicions que apuntava Larby en Girona, voluntat i oportunitats.

Recomano també una lectura, Mañana será otro dia, de Faiza Guène. Un llibre simpàtic i simptomàtic que va sortir poc després dels esdeveniments de les banlieues a França.

L'acollida de les persones immigrades

Comencem la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. Una llei important, molt. Sempre he defensat que cal invertir en integració, i estic convençuda que la ciutadania també ho entén així.

És cert que la integració és un procés bidireccional. O millor dit, la immigració ha transformat la nostra societat, i per això les polítiques s'han d'adreçar a tota la societat. No és fácil incorporar a més d'un milió de persones d' arreu en menys de deu anys. Catalunya és diversa i ho serà per sempre més, assumir-ho és començar a actuar. Invetir en integració és beneficiós per a les persones immigrades perquè dóna més eines per viure en la nostra comunitat, i invertir en integració té beneficis socials per a tothom, perquè ajuda a la cohesió i la convivència.

La Llei d'Acollida vol reforçar l'autonomia de les persones, la igualtat d'oportunitats, i la mobilitat social. Per fer-ho cal oferir i posar els recursos necessaris en formació lingüística, formació en el coneixement del país, i formació ocupacional. La llengua (les dues, el català i el castellà), és la comunicació per viure en societat, i sí es prioritza el català, com a invitació a compartir el nostre patrimoni. No podem exigir si no expliquem, i per això es fa necessari donar les eines perquè les persones immigrades coneguin els drets i els deures, els principis democràtics, el funcionament del nostre sistema, i el coneixement del municipi on viuen,... I la tercera pota, la feina, clau per a la inserció social.

Crec que tothom, o molts, compartim que no ens podem permetre tenir una bossa de ciutadans i ciutadanes al marge, excloses, o comunitats aïllades en sí mateixes sense cap relació ni pertinença en un conjunt comú.

És del tot necessari, que la gent que viu aquí, que paga els seus impostos aquí, que els seus fills i filles van a l'escola aquí,... se sumi a un projecte col.lectiu, se senti part, no resti exclosa. El contrari és trencament. I no parlo d'identitat de forma exclusiva i excloent, perquè cadascú pot tenir la seva o les seves identitats, sí parlo de la capacitat d'identificar-se amb una societat on pot contribuir i de la que pot rebre. Un marc comú, un espai públic comú.

No és a partir d'ara que es comença a fer acollida. El món local i una bona xarxa d'entitats i agents socials fa anys que ho fan. Vull reconèixer que gràcies al treball de tota aquesta xarxa hem pogut sumar tantes persones vingudes sense masses conflictes de convivència. La Llei d'Acollida és també una oportunitat per recullir tota la experiència que és molta i és bona.

Aquesta Llei té dues referències: l'Estatut i el Pacte Nacional per a la Immigració. L'Estatut és també assumir les nostres responsabilitats i l'article 138 ens dóna competències en immigració, especialment en acollida i integració. El Pacte Nacional per a la Immigració ens dibuixa les estratègies a seguir (de fet, les varem dibuixar els signants), transversals, per a tota la societat, per viure junts i juntes.

Esperem fer una bona feina en el tràmit parlamentari, o millor dit, continuar, perquè fa temps que hi treballem, i aconseguir el màxim consens possible, com amb el Pacte.

Si voleu més:
Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya
Pacte Nacional per a la Immigració

L'acollida de les persones immigrades

Comencem la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. Una llei important, molt. Sempre he defensat que cal invertir en integració, i estic convençuda que la ciutadania també ho entén així.

És cert que la integració és un procés bidireccional. O millor dit, la immigració ha transformat la nostra societat, i per això les polítiques s'han d'adreçar a tota la societat. No és fácil incorporar a més d'un milió de persones d' arreu en menys de deu anys. Catalunya és diversa i ho serà per sempre més, assumir-ho és començar a actuar. Invetir en integració és beneficiós per a les persones immigrades perquè dóna més eines per viure en la nostra comunitat, i invertir en integració té beneficis socials per a tothom, perquè ajuda a la cohesió i la convivència.

La Llei d'Acollida vol reforçar l'autonomia de les persones, la igualtat d'oportunitats, i la mobilitat social. Per fer-ho cal oferir i posar els recursos necessaris en formació lingüística, formació en el coneixement del país, i formació ocupacional. La llengua (les dues, el català i el castellà), és la comunicació per viure en societat, i sí es prioritza el català, com a invitació a compartir el nostre patrimoni. No podem exigir si no expliquem, i per això es fa necessari donar les eines perquè les persones immigrades coneguin els drets i els deures, els principis democràtics, el funcionament del nostre sistema, i el coneixement del municipi on viuen,... I la tercera pota, la feina, clau per a la inserció social.

Crec que tothom, o molts, compartim que no ens podem permetre tenir una bossa de ciutadans i ciutadanes al marge, excloses, o comunitats aïllades en sí mateixes sense cap relació ni pertinença en un conjunt comú.

És del tot necessari, que la gent que viu aquí, que paga els seus impostos aquí, que els seus fills i filles van a l'escola aquí,... se sumi a un projecte col.lectiu, se senti part, no resti exclosa. El contrari és trencament. I no parlo d'identitat de forma exclusiva i excloent, perquè cadascú pot tenir la seva o les seves identitats, sí parlo de la capacitat d'identificar-se amb una societat on pot contribuir i de la que pot rebre. Un marc comú, un espai públic comú.

No és a partir d'ara que es comença a fer acollida. El món local i una bona xarxa d'entitats i agents socials fa anys que ho fan. Vull reconèixer que gràcies al treball de tota aquesta xarxa hem pogut sumar tantes persones vingudes sense masses conflictes de convivència. La Llei d'Acollida és també una oportunitat per recullir tota la experiència que és molta i és bona.

Aquesta Llei té dues referències: l'Estatut i el Pacte Nacional per a la Immigració. L'Estatut és també assumir les nostres responsabilitats i l'article 138 ens dóna competències en immigració, especialment en acollida i integració. El Pacte Nacional per a la Immigració ens dibuixa les estratègies a seguir (de fet, les varem dibuixar els signants), transversals, per a tota la societat, per viure junts i juntes.

Esperem fer una bona feina en el tràmit parlamentari, o millor dit, continuar, perquè fa temps que hi treballem, i aconseguir el màxim consens possible, com amb el Pacte.

Si voleu més:
Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya
Pacte Nacional per a la Immigració

Per què tenim la immigració que tenim i què passa amb la crisi

Varem coincidir amb en Miguel Pajares en una taula rodona i em va semblar molt interessant la seva exposició sobre per què tenim la immigració que tenim. Amb el seu permís, em permeto la confiança de compartir algunes dades des del blog perquè crec que són del tot il.lustratives. Per cert, molt recomanable Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009, que podeu trobar en el seu link.

L'any 1994 hi havia a Espanya 12 milions de treballadors ocupats, la darrera crisi, amb el 25% de desocupació i una taxa femenina d'ocupació del 25%. En el període de 1994 a 2001 es produeix un increment econòmic acompanyat , per tant, d'un increment de l'ocupació (3.800.000 més)treballadors i treballadores espanyols, tenint en compte que veníem d'una taxa d'atur important i d'una baixa taxa femenina, la qual cosa fa que l'atur baixi fins el 10 i el 8%, una taxa molt baixa tenint en compte l'estructura espanyola.

De l'any 2001 al 2008 passen dues coses: l'important creixement econòmic, i que l'estructura espanyola fa que comenci a esgotar l'aportació de treballadors espanyols. El creixement econòmic basat principalment en la construcció (4t país del món en consum de ciment), opció de practicament tothom, especialment pel ministre d'aleshores, Rodrigo Rato (liberalització del sòl, el ciment del llevant,...) i en l'hosteleria i serveis. Un nou desarrolismo. Són sectors que necessiten molta mà d'obra, però com dèia, l'estructura espanyola comença a esgotar-se i no aporta els treballadors i treballadores que es necessita (entre altres coses perquè hi ha poca població de 16 ays per la baixada de la natalitat). Tot plegat fa que de les 4.600.000 persones de més ocupades en aquest període, 2.200.000 són espanyols i 2.400.00 són estrangers, que si no s'haguessin incorporat no s'hagués arribat a la taxa de creixement d'aquesta dècada. Treballadors estrangers que també són consumidors. I treballadors estrangers que s'han quedat i també són ciutadans.

S'ha parlat sovint del efecto crida, especialment des de la dreta en el seu ànim de desgastar la convivència. Però només hi ha crida allà on hi ha feina, ni lleis, ni regulacions, ni res més. Cal considerar també que en aquests anys de creixement econòmic, hi havia un gran nombre de persones immigrades en situació irregular, hi eren en situació d'irregularitat perquè hi havia molta economia submergida, per males pràctiques empresarials, per una falta de respecte i inspecció per les condicios laborals,... la qual cosa crec que ha precaritzat el nostre sistema laboral. Per altra banda, són sectors econòmics que no necessiten massa qualificació, ni pels treballadors autòctons ni pels immigrats. I la capacitació està demostrat que és necessària per ser més competitius.

I ara, què passa? Més població activa que s'ha incorporat al nostre mercat laboral, més taxa d'atur. Creixement econòmic fonamentat en la construcció, fa que la destrucció d'ocupació aquests sectors afecti sobretot a la població immigrada.

Umm, hauríem de prendre algunes notes. Una és que per gestionar el present, hem de dissenyar el futur. Segurament no es van fer bé els càlculs del model econòmic del futur, encara que immediat, perquè ara ja és present.

Per què tenim la immigració que tenim i què passa amb la crisi

Varem coincidir amb en Miguel Pajares en una taula rodona i em va semblar molt interessant la seva exposició sobre per què tenim la immigració que tenim. Amb el seu permís, em permeto la confiança de compartir algunes dades des del blog perquè crec que són del tot il.lustratives. Per cert, molt recomanable Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009, que podeu trobar en el seu link.

L'any 1994 hi havia a Espanya 12 milions de treballadors ocupats, la darrera crisi, amb el 25% de desocupació i una taxa femenina d'ocupació del 25%. En el període de 1994 a 2001 es produeix un increment econòmic acompanyat , per tant, d'un increment de l'ocupació (3.800.000 més)treballadors i treballadores espanyols, tenint en compte que veníem d'una taxa d'atur important i d'una baixa taxa femenina, la qual cosa fa que l'atur baixi fins el 10 i el 8%, una taxa molt baixa tenint en compte l'estructura espanyola.

De l'any 2001 al 2008 passen dues coses: l'important creixement econòmic, i que l'estructura espanyola fa que comenci a esgotar l'aportació de treballadors espanyols. El creixement econòmic basat principalment en la construcció (4t país del món en consum de ciment), opció de practicament tothom, especialment pel ministre d'aleshores, Rodrigo Rato (liberalització del sòl, el ciment del llevant,...) i en l'hosteleria i serveis. Un nou desarrolismo. Són sectors que necessiten molta mà d'obra, però com dèia, l'estructura espanyola comença a esgotar-se i no aporta els treballadors i treballadores que es necessita (entre altres coses perquè hi ha poca població de 16 ays per la baixada de la natalitat). Tot plegat fa que de les 4.600.000 persones de més ocupades en aquest període, 2.200.000 són espanyols i 2.400.00 són estrangers, que si no s'haguessin incorporat no s'hagués arribat a la taxa de creixement d'aquesta dècada. Treballadors estrangers que també són consumidors. I treballadors estrangers que s'han quedat i també són ciutadans.

S'ha parlat sovint del efecto crida, especialment des de la dreta en el seu ànim de desgastar la convivència. Però només hi ha crida allà on hi ha feina, ni lleis, ni regulacions, ni res més. Cal considerar també que en aquests anys de creixement econòmic, hi havia un gran nombre de persones immigrades en situació irregular, hi eren en situació d'irregularitat perquè hi havia molta economia submergida, per males pràctiques empresarials, per una falta de respecte i inspecció per les condicios laborals,... la qual cosa crec que ha precaritzat el nostre sistema laboral. Per altra banda, són sectors econòmics que no necessiten massa qualificació, ni pels treballadors autòctons ni pels immigrats. I la capacitació està demostrat que és necessària per ser més competitius.

I ara, què passa? Més població activa que s'ha incorporat al nostre mercat laboral, més taxa d'atur. Creixement econòmic fonamentat en la construcció, fa que la destrucció d'ocupació aquests sectors afecti sobretot a la població immigrada.

Umm, hauríem de prendre algunes notes. Una és que per gestionar el present, hem de dissenyar el futur. Segurament no es van fer bé els càlculs del model econòmic del futur, encara que immediat, perquè ara ja és present.