Alzheimer

"Si pierdes los recuerdos,... la memoria, ... qué te queda? ... es como si no hubieras vivido, pierdes la vida". Aquesta frase em va impressar molt, del meu tiet, fa anys, en un moment de trista lucidesa.

Quina malaltia aquesta, que ens roba el més íntim i valuós.

Hi ha molta gent que no es resisteix i treballa plantant-li cara. Com l'Associació de Familiars d'Alzheimer del Maresme. Fa anys que treballa i ara compta amb uns 500 socis. Estan a l'Hotel d'Entitats de la Fundació Hospital de Mataró. Va ser una gran idea i una preciosa aposta crear aquests espais per entitats que treballen en el camp social. Sempre he dit que són organitzacions amb pura vocació pública, que actuen donant suport a les persones i les famílies, creen serveis, i són veritables lobby en el sentit més positiu de la paraula (per cert, lobby de l'anglès "espera o saló d'entrada").

El projecte més ambiciós de l'entitat ha estat posar en marxa un Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer. Avui és una realitat. Està ubicat en els locals municipals del carrer Carlemany. També aquests locals tenen la seva història. Fa anys l'Ajuntament de Mataró va fer una aposta per construir habitatge públic en terrenys d'equipaments (ho recordo perfectament perquè vaig participar activament com a regidora de joventut) i aprofitar els baixos per equipaments públics relacionats amb els usuaris de les vivendes. Varem ser pioners en el que després han estat els pisos assistits i la vivenda de lloguer pública en zona d'equipament als nostres municipis.

Però tornant a l'Associació, han estat valents, només el coratge fa avançar, i ara gestionen el Centre de Dia de 49 places, especialitzat en la malaltia d'alzheimer, amb programes i terapies novedoses i serveis pels usuaris i les seves famílies. Aquesta entitat té una ànima, la sra. Miró i les persones que treballen des del voluntariat.

El proper diumenge tenim una fita a Mataró, "III Mataró camina per l'Alzheimer". La inscripció és de 7€ els adults i 4 els infants i la recaptació anirà per l'Associació i els programes que desenvolupen. Avui, dijous, porten 2.5oo inscripcions, la fita és de 3.000 i crec i desitjo que arribin. A més és una caminada bonica per l'entorn del nostre espai natural.

"Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. Personal i col.lectivament. Enlloc no està escrit que hagi de ser invencible" Pasqual Maragall. Recordo també la tristesa que em va produir quan Maragall va fer públic la seva malaltia, i la tossuderia amb la que va expressar aquest compromís, els Jocs Olímpics, l'Estatut, la lluita contra l'alzheimer. I la seva Fundació ja camina i és un espai que vol ser internacional. Ara s'ha presentat al Festival de Cinema de Sant Sebastià el documental "Bicicelta, cuchara, manzana", dirigida per Carles Bosch, i narra l'experiència de Maragall, la seva família i la fundació en la lluita contra l'alzheimer.

Albert Solé, merescut galardonat amb els premis Gaudí i Goya l'any 2009 ens va sacsejar amb el documental "Bucarest, la memòria perduda". Per la trajectòria personal i política de Jordi Solé Tura, i pel que suposa aquesta malaltia que tot ho esborra.

Compromís el de crear una associació per donar respostes a les dificultats de la malaltia com l'Associació de Familiars Alzheimer Maresme, emprenedoria de crear un centre de dia especialitzat com el de Mataró, valentia en dir-ho públicament quan ets una personalitat pública, valentia en portar-ho a la gran pantalla quan és una història també pròpia. Fortalesa de les persones cuidadores. Surt de l'anonimat el patiment de la gent i de moltes famílies.

Compromís, valentia, fortalesa, tossuderia, per fer front als laberints de la memòria.

Alzheimer

"Si pierdes los recuerdos,... la memoria, ... qué te queda? ... es como si no hubieras vivido, pierdes la vida". Aquesta frase em va impressar molt, del meu tiet, fa anys, en un moment de trista lucidesa.

Quina malaltia aquesta, que ens roba el més íntim i valuós.

Hi ha molta gent que no es resisteix i treballa plantant-li cara. Com l'Associació de Familiars d'Alzheimer del Maresme. Fa anys que treballa i ara compta amb uns 500 socis. Estan a l'Hotel d'Entitats de la Fundació Hospital de Mataró. Va ser una gran idea i una preciosa aposta crear aquests espais per entitats que treballen en el camp social. Sempre he dit que són organitzacions amb pura vocació pública, que actuen donant suport a les persones i les famílies, creen serveis, i són veritables lobby en el sentit més positiu de la paraula (per cert, lobby de l'anglès "espera o saló d'entrada").

El projecte més ambiciós de l'entitat ha estat posar en marxa un Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer. Avui és una realitat. Està ubicat en els locals municipals del carrer Carlemany. També aquests locals tenen la seva història. Fa anys l'Ajuntament de Mataró va fer una aposta per construir habitatge públic en terrenys d'equipaments (ho recordo perfectament perquè vaig participar activament com a regidora de joventut) i aprofitar els baixos per equipaments públics relacionats amb els usuaris de les vivendes. Varem ser pioners en el que després han estat els pisos assistits i la vivenda de lloguer pública en zona d'equipament als nostres municipis.

Però tornant a l'Associació, han estat valents, només el coratge fa avançar, i ara gestionen el Centre de Dia de 49 places, especialitzat en la malaltia d'alzheimer, amb programes i terapies novedoses i serveis pels usuaris i les seves famílies. Aquesta entitat té una ànima, la sra. Miró i les persones que treballen des del voluntariat.

El proper diumenge tenim una fita a Mataró, "III Mataró camina per l'Alzheimer". La inscripció és de 7€ els adults i 4 els infants i la recaptació anirà per l'Associació i els programes que desenvolupen. Avui, dijous, porten 2.5oo inscripcions, la fita és de 3.000 i crec i desitjo que arribin. A més és una caminada bonica per l'entorn del nostre espai natural.

"Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. Personal i col.lectivament. Enlloc no està escrit que hagi de ser invencible" Pasqual Maragall. Recordo també la tristesa que em va produir quan Maragall va fer públic la seva malaltia, i la tossuderia amb la que va expressar aquest compromís, els Jocs Olímpics, l'Estatut, la lluita contra l'alzheimer. I la seva Fundació ja camina i és un espai que vol ser internacional. Ara s'ha presentat al Festival de Cinema de Sant Sebastià el documental "Bicicelta, cuchara, manzana", dirigida per Carles Bosch, i narra l'experiència de Maragall, la seva família i la fundació en la lluita contra l'alzheimer.

Albert Solé, merescut galardonat amb els premis Gaudí i Goya l'any 2009 ens va sacsejar amb el documental "Bucarest, la memòria perduda". Per la trajectòria personal i política de Jordi Solé Tura, i pel que suposa aquesta malaltia que tot ho esborra.

Compromís el de crear una associació per donar respostes a les dificultats de la malaltia com l'Associació de Familiars Alzheimer Maresme, emprenedoria de crear un centre de dia especialitzat com el de Mataró, valentia en dir-ho públicament quan ets una personalitat pública, valentia en portar-ho a la gran pantalla quan és una història també pròpia. Fortalesa de les persones cuidadores. Surt de l'anonimat el patiment de la gent i de moltes famílies.

Compromís, valentia, fortalesa, tossuderia, per fer front als laberints de la memòria.

Contes en 1 minut

Estimada Lola,
Quan vaig veure el títol em va fer gràcia, "mira, pels nens abans d'anar a dormir, i rapidet", contes en 1 minut, bona pensada.
He començat a llegir el llibre "Elogio de la lentitud", de Carl Honoré, i comença precisament amb aquesta reflexió que jo començo, però continua pensant,... fins i tot volem comprimir a Cristian Handersen davant la velocitat vertiginosa en la que vivim!. Sí, simptomàtic, molt.
Et deixo la cita de Gandhi, "en la vida hi ha quelcom més important que incrementar la seva velocitat".
Continuarem, lentament, enraonant.

Contes en 1 minut

Estimada Lola,
Quan vaig veure el títol em va fer gràcia, "mira, pels nens abans d'anar a dormir, i rapidet", contes en 1 minut, bona pensada.
He començat a llegir el llibre "Elogio de la lentitud", de Carl Honoré, i comença precisament amb aquesta reflexió que jo començo, però continua pensant,... fins i tot volem comprimir a Cristian Handersen davant la velocitat vertiginosa en la que vivim!. Sí, simptomàtic, molt.
Et deixo la cita de Gandhi, "en la vida hi ha quelcom més important que incrementar la seva velocitat".
Continuarem, lentament, enraonant.

Trobada a l'escola de mares i pares

Estimada Lola,

Ahir al vespre, millor dit, dijous al vespre (escric a la mitjanit), vaig fer una xerrada a l'escola sobre la llei d'educació. Erem un bon grupet, mares, algun pare, i mestres. La majoria dones, millor dit, totes dones i tres o quatre homes (ja en parlarem en un altre moment per què les dones ens impliquem més a certs nivells). T'he de dir que va ser molt agradable. La conversa i el debat, perquè va haver de debat, i molt interessant. Trobo necessari que en parlem i expressem els diferents punts de vista, com a mares i pares, com a mestres,... Vaig defensar la necessitat d'un nou compromís social per l'educació. L'educació no es pot deixar només a l'escola. És una tasca de tothom, i començant per les pròpies famílies.

Però bé, no volia parlar de la llei d'educació, ja ho het fet en altres ocasions, i tindrem més ocasions. Vaig descobrir gent. Vaig descobrir voluntats. I vaig trobar que és molt bonic explicar l'activitat legislativa, sobretot quan la iniciativa de fer aquest acte surt de l'interrogant de la mateixa societat, en aquest cas de l'AMPA. És a dir, que no és una convocatòria de partit, que sempre té un format més rígid (caldrà canviar-ho, també).
Vaig veure que són del tot necessàries les escoles de mares i pares, i malgrat costi convocar, cal insistir i crear hàbit i punt de referència. Tot canvia tan rapidíssim, que necessitem noves i renovades eines, també o especialment, en l'educació dels infants. Una escola serà no només el que treballi l'equip de docents, sinó el que empenti l'equip de mares i pares. I si és junts, molt millor. L'escola pública ha de ser el referent del sistema educatiu, sense cap mena de dubte. I les escoles públiques dels barris. Se les ha de comprendre, s'ha d' acompanyar, amb recursos i amb instruments. I en especial a les entitats de mares i pares que com aquesta tenen la voluntat de ser-hi i de fer. Les dones amb les que em vaig trobar l'altre dia tenen un gran valor (vàlua).

I una darrera reflexió. La política també són les trobades on aprenem tots com a ciutadans. I saps que li dono molta força al concepte de ciutadà i ciutadana.

Trobada a l'escola de mares i pares

Estimada Lola,

Ahir al vespre, millor dit, dijous al vespre (escric a la mitjanit), vaig fer una xerrada a l'escola sobre la llei d'educació. Erem un bon grupet, mares, algun pare, i mestres. La majoria dones, millor dit, totes dones i tres o quatre homes (ja en parlarem en un altre moment per què les dones ens impliquem més a certs nivells). T'he de dir que va ser molt agradable. La conversa i el debat, perquè va haver de debat, i molt interessant. Trobo necessari que en parlem i expressem els diferents punts de vista, com a mares i pares, com a mestres,... Vaig defensar la necessitat d'un nou compromís social per l'educació. L'educació no es pot deixar només a l'escola. És una tasca de tothom, i començant per les pròpies famílies.

Però bé, no volia parlar de la llei d'educació, ja ho het fet en altres ocasions, i tindrem més ocasions. Vaig descobrir gent. Vaig descobrir voluntats. I vaig trobar que és molt bonic explicar l'activitat legislativa, sobretot quan la iniciativa de fer aquest acte surt de l'interrogant de la mateixa societat, en aquest cas de l'AMPA. És a dir, que no és una convocatòria de partit, que sempre té un format més rígid (caldrà canviar-ho, també).
Vaig veure que són del tot necessàries les escoles de mares i pares, i malgrat costi convocar, cal insistir i crear hàbit i punt de referència. Tot canvia tan rapidíssim, que necessitem noves i renovades eines, també o especialment, en l'educació dels infants. Una escola serà no només el que treballi l'equip de docents, sinó el que empenti l'equip de mares i pares. I si és junts, molt millor. L'escola pública ha de ser el referent del sistema educatiu, sense cap mena de dubte. I les escoles públiques dels barris. Se les ha de comprendre, s'ha d' acompanyar, amb recursos i amb instruments. I en especial a les entitats de mares i pares que com aquesta tenen la voluntat de ser-hi i de fer. Les dones amb les que em vaig trobar l'altre dia tenen un gran valor (vàlua).

I una darrera reflexió. La política també són les trobades on aprenem tots com a ciutadans. I saps que li dono molta força al concepte de ciutadà i ciutadana.

Mostar

Estimada Lola,

Divendres passat es va celebrar la Nit de la Solidaritat com cada any. Ja t'havia explicat alguna vegada que és una trobada del món de la cooperació de Mataró i de passar comptes dels projectes realitzats per la ciutat l'any anterior. El convidat aquesta vegada ha estat Jovan Divjak. Es va presentar també el video "Els ponts de Mostar", realitzats per uns joves de Mataró que varen participar en l'intercanvi de l'estiu de 1996 (1).

Em vaig acomodar al seient i vaig recordar.

A l'hivern de 1996 vaig visitar Sarajevo i Mostar amb una delegació de Barcelona encapçalada per Pasqual Maragall alcalde. Recordaràs les relacions i agermanament entre les dues ciutats durant la guerra i especialment durant el setge de Sarajevo.

Varem viatjar des de Split a Sarajevo en automòbil perquè l'aeroport encara era tancat. La carretera pujava amb revolts i a troços faltava carretera. Als marges, cases desfetes i buidor, i lluny a les muntanyes de tant en tant apareixia algun poble amb el seu minaret entre la verdor i les clapes de neu.

No cal que t'expliqui l'impacte que em va produir tot plegat. Tan a prop, tan a Europa, tan irracional, tan sagnant, ... Europa, on eres? .
Ni un llibre a la biblioteca de Sarajevo, només runa. La vergonya dels contenidors a modo de túnel per on passava la gent en l'avinguda dels francotiradors. Els forats a les parets per la metralla i els obusos i les finestres amb vidres trencats o sense. El pont sense pont de Mostar i la bellesa trencada d'una ciutat. De la ciutat encara sortien persones, la majoria serbis, en camions cap a no sé quin destí,... Europa, on eres?.

Varem anar als inicis dels treballs de l'Ambaixada de Democràcia Local i visitar altres projectes i entitats. Una gran idea i compromesa de l'alcalde de Barcelona.
I recordo el sopar entre amics amb Pasqual Maragall i Tarik Kuposovic, alcalde de Sarajevo en aquell moment, com a protagonistes. Recordo que vaig tenir la sensació de viure la història.

Ens vam conéixer aleshores amb Albert Solé, que treballava com a cooperant a la ciutat de Mostar, i varem començar a treballar junts en projectes de cooperació a Mostar des de Mataró. Volíem reconstruir ponts. Optimistes? ingenus?... Ponts no de pedra, que és més fàcil, sinó de relacions trencades, especialment amb joves. Segurament va servir, segur que sí, per la gent que desitjava i desitja canviar la situació de trencament que va provocar la guerra.

Han passat anys i el pont de Mostar s'ha reconstruit, i els joves continuen amb els seus salts espectaculars sobre el riu Neretva, però no ha servit per reunir la ciutat del tot, com deia l'altra nit Jovan Divjak, defensant també l'educació i la democràcia com a pilars de reconstrucció i de pau. Quantes generacions han de passar per reconstruir els altres ponts?.

Tinc ganes de tornar.
Una abraçada.

(1). Els ponts de Mostar. Un documental de Jordi Aliberas, Joan Salicrú, Ariadna Vázquez i Edin Kapic.

Mostar

Estimada Lola,

Divendres passat es va celebrar la Nit de la Solidaritat com cada any. Ja t'havia explicat alguna vegada que és una trobada del món de la cooperació de Mataró i de passar comptes dels projectes realitzats per la ciutat l'any anterior. El convidat aquesta vegada ha estat Jovan Divjak. Es va presentar també el video "Els ponts de Mostar", realitzats per uns joves de Mataró que varen participar en l'intercanvi de l'estiu de 1996 (1).

Em vaig acomodar al seient i vaig recordar.

A l'hivern de 1996 vaig visitar Sarajevo i Mostar amb una delegació de Barcelona encapçalada per Pasqual Maragall alcalde. Recordaràs les relacions i agermanament entre les dues ciutats durant la guerra i especialment durant el setge de Sarajevo.

Varem viatjar des de Split a Sarajevo en automòbil perquè l'aeroport encara era tancat. La carretera pujava amb revolts i a troços faltava carretera. Als marges, cases desfetes i buidor, i lluny a les muntanyes de tant en tant apareixia algun poble amb el seu minaret entre la verdor i les clapes de neu.

No cal que t'expliqui l'impacte que em va produir tot plegat. Tan a prop, tan a Europa, tan irracional, tan sagnant, ... Europa, on eres? .
Ni un llibre a la biblioteca de Sarajevo, només runa. La vergonya dels contenidors a modo de túnel per on passava la gent en l'avinguda dels francotiradors. Els forats a les parets per la metralla i els obusos i les finestres amb vidres trencats o sense. El pont sense pont de Mostar i la bellesa trencada d'una ciutat. De la ciutat encara sortien persones, la majoria serbis, en camions cap a no sé quin destí,... Europa, on eres?.

Varem anar als inicis dels treballs de l'Ambaixada de Democràcia Local i visitar altres projectes i entitats. Una gran idea i compromesa de l'alcalde de Barcelona.
I recordo el sopar entre amics amb Pasqual Maragall i Tarik Kuposovic, alcalde de Sarajevo en aquell moment, com a protagonistes. Recordo que vaig tenir la sensació de viure la història.

Ens vam conéixer aleshores amb Albert Solé, que treballava com a cooperant a la ciutat de Mostar, i varem començar a treballar junts en projectes de cooperació a Mostar des de Mataró. Volíem reconstruir ponts. Optimistes? ingenus?... Ponts no de pedra, que és més fàcil, sinó de relacions trencades, especialment amb joves. Segurament va servir, segur que sí, per la gent que desitjava i desitja canviar la situació de trencament que va provocar la guerra.

Han passat anys i el pont de Mostar s'ha reconstruit, i els joves continuen amb els seus salts espectaculars sobre el riu Neretva, però no ha servit per reunir la ciutat del tot, com deia l'altra nit Jovan Divjak, defensant també l'educació i la democràcia com a pilars de reconstrucció i de pau. Quantes generacions han de passar per reconstruir els altres ponts?.

Tinc ganes de tornar.
Una abraçada.

(1). Els ponts de Mostar. Un documental de Jordi Aliberas, Joan Salicrú, Ariadna Vázquez i Edin Kapic.

Pluja i blog

Escolto pluja. És una bona notícia. No només per les reserves d'aigua. És bo pels sentits. Sobretot quan la remor és suau perquè tamborina les superfícies. Quan la sentor del parc cala els narius.
La pluja de la tardor és diferent a la pluja de primavera. I els rostres que l'absorbeix també, o potser és per això que la pluja és diferent, perquè els diferents són els rostres i les llums. Però avui una tarda de tardor enmig de la primavera.

Salutacions en primer lloc. Aquest blog està molt aturat, ja m'ho dieu. Potser com la pluja d'aquest país, que s'escapa durant temps i després torna amb torrentada. Segur que teniu raó, que són oportunitats de cartejar-nos. La paraula davant la pantalla en solitari guanya més imatges que la dita.

Pluja i blog

Escolto pluja. És una bona notícia. No només per les reserves d'aigua. És bo pels sentits. Sobretot quan la remor és suau perquè tamborina les superfícies. Quan la sentor del parc cala els narius.
La pluja de la tardor és diferent a la pluja de primavera. I els rostres que l'absorbeix també, o potser és per això que la pluja és diferent, perquè els diferents són els rostres i les llums. Però avui una tarda de tardor enmig de la primavera.

Salutacions en primer lloc. Aquest blog està molt aturat, ja m'ho dieu. Potser com la pluja d'aquest país, que s'escapa durant temps i després torna amb torrentada. Segur que teniu raó, que són oportunitats de cartejar-nos. La paraula davant la pantalla en solitari guanya més imatges que la dita.

Vespre

Estimada Lola,
Hi ha un moment del dia que crec que té quelcom d'especial. Més que un moment del dia, és el pas entre el dia i la nit. Quan encara hi ha claror però es comencen a encendre els primers llums.
Entre dues llums, entre la claror i la foscor. Un moment de transició.
Quan els objectes es comencen a desdibuixar, però mantenen el seu perfil perfecte com si es tractés d'un retallable.
Un instant que callen els sorolls i corre una mena de brisa entranyable.
Potser el moment més lúcid, ideal per badar, per deixar passar tranquil.lament el temps, per sentir-te simplement part del temps.
Quan badar és assaborir els petits instants de lucidesa.
Perquè la mirada es fa més intel.ligent i traspassa el que hi ha darrera de la finestra oberta i imagina les escenes quotidianes. Perquè la mirada abraçada també més enllà de l'horitzó més proper.
Quin lloc triaries per viure el vespre?

Magritte, L'empire des lumières

Vespre

Estimada Lola,
Hi ha un moment del dia que crec que té quelcom d'especial. Més que un moment del dia, és el pas entre el dia i la nit. Quan encara hi ha claror però es comencen a encendre els primers llums.
Entre dues llums, entre la claror i la foscor. Un moment de transició.
Quan els objectes es comencen a desdibuixar, però mantenen el seu perfil perfecte com si es tractés d'un retallable.
Un instant que callen els sorolls i corre una mena de brisa entranyable.
Potser el moment més lúcid, ideal per badar, per deixar passar tranquil.lament el temps, per sentir-te simplement part del temps.
Quan badar és assaborir els petits instants de lucidesa.
Perquè la mirada es fa més intel.ligent i traspassa el que hi ha darrera de la finestra oberta i imagina les escenes quotidianes. Perquè la mirada abraçada també més enllà de l'horitzó més proper.
Quin lloc triaries per viure el vespre?

Magritte, L'empire des lumières

Estimada Lola

Suposo que ja saps que avui s'ha aprovat al Congrés la Llei d'Igualtat i segur que estaràs amb mi que és un gran pas cap a la igualtat, que vol dir un gran pas cap a la justícia. Ens podem felicitar!!.

Fa dies que vull fer-te arribar una altra reflexió, i avui també és un bon dia per fer-ho. En aquest camí de presència femenina moltes dones han posat nom i rostre. Però moltes més han contribuït a que nosaltres ara estiguem on som, tot i que encara necessitem més lleis i més justícia social.
Dones, les nostres mares, que han treballat fort, a casa amb els fills, a fora de casa, o com molts casos de dones de ciutats com Mataró, amb la màquina de cosir a casa per poder arribar a fi de mes. Des de l'economia submergida que ha negat salaris i condicions laborals dignes. I que ara provoca la negació també d'una pensió digna.

La generació de les nostres mares ens ha transmés l'esperit de l'esforç, la importància de la preparació per poder tenir més oportunitats que elles no van poder tenir.
En molts casos també són dones arrencades dels seus pobles per la falta de feina i expectatives. Arrencades perquè no eren elles les que decidien. Dones que van construir una nova família amb nous valors de progrés social sense ni tan sols saber plantejar-ho així. I que van construir també nous barris i noves relacions i maneres de fer.
No han estat noms i rostres del feminisme, però sí noms i rostres que des de l'anonimat han fet possible un canvi més que generacional. No hem avançat una generació, hem avançat molt més.

Sovint la màquina de cosir ha fet possible els estudis a la universitat. I s'ha barrejat l'orgull pels fills amb l'atordiment dels canvis dels mateixos fills. Ara són àvies que cuiden els infants de les dones que treballen. I han estat filles que han cuidat en la malaltia i en la vellesa a una altra generació potser encara més atordida.

Una generació sacrificada, cuidadora, treballadora, forta però que ara es troba amb les forces mermades. No han tingut oportunitat de fer gaires plantejaments raonats, però sí han contribuït a canviar les coses. Les nostres coses al menys.

Suposo que tu li pots posar noms i rostres. Vaya nuestra gratitud por ellas. No lo olvidemos.

Estimada Lola

Suposo que ja saps que avui s'ha aprovat al Congrés la Llei d'Igualtat i segur que estaràs amb mi que és un gran pas cap a la igualtat, que vol dir un gran pas cap a la justícia. Ens podem felicitar!!.

Fa dies que vull fer-te arribar una altra reflexió, i avui també és un bon dia per fer-ho. En aquest camí de presència femenina moltes dones han posat nom i rostre. Però moltes més han contribuït a que nosaltres ara estiguem on som, tot i que encara necessitem més lleis i més justícia social.
Dones, les nostres mares, que han treballat fort, a casa amb els fills, a fora de casa, o com molts casos de dones de ciutats com Mataró, amb la màquina de cosir a casa per poder arribar a fi de mes. Des de l'economia submergida que ha negat salaris i condicions laborals dignes. I que ara provoca la negació també d'una pensió digna.

La generació de les nostres mares ens ha transmés l'esperit de l'esforç, la importància de la preparació per poder tenir més oportunitats que elles no van poder tenir.
En molts casos també són dones arrencades dels seus pobles per la falta de feina i expectatives. Arrencades perquè no eren elles les que decidien. Dones que van construir una nova família amb nous valors de progrés social sense ni tan sols saber plantejar-ho així. I que van construir també nous barris i noves relacions i maneres de fer.
No han estat noms i rostres del feminisme, però sí noms i rostres que des de l'anonimat han fet possible un canvi més que generacional. No hem avançat una generació, hem avançat molt més.

Sovint la màquina de cosir ha fet possible els estudis a la universitat. I s'ha barrejat l'orgull pels fills amb l'atordiment dels canvis dels mateixos fills. Ara són àvies que cuiden els infants de les dones que treballen. I han estat filles que han cuidat en la malaltia i en la vellesa a una altra generació potser encara més atordida.

Una generació sacrificada, cuidadora, treballadora, forta però que ara es troba amb les forces mermades. No han tingut oportunitat de fer gaires plantejaments raonats, però sí han contribuït a canviar les coses. Les nostres coses al menys.

Suposo que tu li pots posar noms i rostres. Vaya nuestra gratitud por ellas. No lo olvidemos.

Estimada Lola

Aquests dies, bé, des del mes de desembre passat, estic assistint i participant a les presentacions com a alcaldables de companys i companyes socialistes al Maresme.
M'estimula a reinvidicar la política i el prestigi de la política. Perquè el fet d'assumir un compromís així, no deixa de ser des d'un cert inconformisme i valentia.

És cert que vivim moments d'un cert desprestigi. A vegades amb raó entre les picabaralles que resten lluny de les preocupacions de la gent i els casos de corrupció que neguen molta feina de molta gent que treballa bé. Però m'emprenya que sovint el recurs fàcil només sigui culpabilitzar els polítics dels problemes.
Crec que és un risc. El risc de perdre confiança en la gent que ens representa i en les institucions. Crec també que hi ha gent interessada que això passi. Crec que a la dreta d'aquest país li interessa que això passi. Quan la dreta no governa ens amenenacen tots els mals. A la dreta ja li va bé que es perdi la confiança i el respecte pel que és de la col.lectivitat. I això és perillós, és un risc que no ens podem permetre.

Per això, davant el compromís que significa pels companys i companyes el fet d'assumir una responsabilitat així, sento la necessitat de reivindicar la política pel que significa d'inconformitat amb les coses que no ens agraden, que han de millorar, que volem transformar. La política com a servei.

I no són paraules boniques però buides. No ho han de ser en tot cas. També t'he de dir que tant que es repeteix sobre la llunyania amb la política, que al final s'imposa i s'accepta. Però suposo que estaràs d'acord que no és la millor sortida a les demandes de la gent. Hem de guanyar en confiança i hem d'enfortir el valor de la democràcia i del servei públic.

Potser et semblarà una mica transcendental, però només dir-te del que representa de bo la feina que fa molta gent perquè hi creu en unes idees i en uns valors, "encara que siguin polítics".

Estimada Lola

Aquests dies, bé, des del mes de desembre passat, estic assistint i participant a les presentacions com a alcaldables de companys i companyes socialistes al Maresme.
M'estimula a reinvidicar la política i el prestigi de la política. Perquè el fet d'assumir un compromís així, no deixa de ser des d'un cert inconformisme i valentia.

És cert que vivim moments d'un cert desprestigi. A vegades amb raó entre les picabaralles que resten lluny de les preocupacions de la gent i els casos de corrupció que neguen molta feina de molta gent que treballa bé. Però m'emprenya que sovint el recurs fàcil només sigui culpabilitzar els polítics dels problemes.
Crec que és un risc. El risc de perdre confiança en la gent que ens representa i en les institucions. Crec també que hi ha gent interessada que això passi. Crec que a la dreta d'aquest país li interessa que això passi. Quan la dreta no governa ens amenenacen tots els mals. A la dreta ja li va bé que es perdi la confiança i el respecte pel que és de la col.lectivitat. I això és perillós, és un risc que no ens podem permetre.

Per això, davant el compromís que significa pels companys i companyes el fet d'assumir una responsabilitat així, sento la necessitat de reivindicar la política pel que significa d'inconformitat amb les coses que no ens agraden, que han de millorar, que volem transformar. La política com a servei.

I no són paraules boniques però buides. No ho han de ser en tot cas. També t'he de dir que tant que es repeteix sobre la llunyania amb la política, que al final s'imposa i s'accepta. Però suposo que estaràs d'acord que no és la millor sortida a les demandes de la gent. Hem de guanyar en confiança i hem d'enfortir el valor de la democràcia i del servei públic.

Potser et semblarà una mica transcendental, però només dir-te del que representa de bo la feina que fa molta gent perquè hi creu en unes idees i en uns valors, "encara que siguin polítics".