Ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere

Article publicat a CatalunyaPress el 18 de setembre de 2013

Cal parlar d’educació i molt. Algunes xifres de la situació amb la que comencem el curs denoten la ceguesa, a parer meu, de les polítiques educatives dels actuals governs a Catalunya i a Espanya.

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l’informe “Datos y cifras del curso escolar 2013-2014” segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l’any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes, el mateix nombre de professors, i el tancament de línies principalment de l'escola pública, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s’estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o millor dit, prorrogat el del 2012 que, per cert, va ser aprovat per CIU i PP. En qualsevol cas sense el debat democràtic i parlamentari que correspondria.

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant sota una interpretació ideològica de l’austeritat. Observant el que no són prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s’està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l’educació no s’ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l’educació el fonament de la igualtat d’oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d’un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l’especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d’aquestes estratègies.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. El mestre i la mestra és una figura de prestigi i altament valorada per la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d’entorn de la LEC i la participació de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre (primordial per una societat en transformació contínua) i que ningú resti enrere (primordial pel progrés col.lectiu). S'aposta per l' autonomia de centre (novament la LEC) i l’educació pública com a paradigma d’excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat entre les dues xarxes i l’adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l’educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats socials perquè trenquen la igualtat d’oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l’economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, cultural, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: l’actual política educativa, és ceguesa o ideològicament calculada?.

foto pròpia

Ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere

Article publicat a CatalunyaPress el 18 de setembre de 2013

Cal parlar d’educació i molt. Algunes xifres de la situació amb la que comencem el curs denoten la ceguesa, a parer meu, de les polítiques educatives dels actuals governs a Catalunya i a Espanya.

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l’informe “Datos y cifras del curso escolar 2013-2014” segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l’any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes, el mateix nombre de professors, i el tancament de línies principalment de l'escola pública, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s’estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o millor dit, prorrogat el del 2012 que, per cert, va ser aprovat per CIU i PP. En qualsevol cas sense el debat democràtic i parlamentari que correspondria.

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant sota una interpretació ideològica de l’austeritat. Observant el que no són prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s’està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l’educació no s’ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l’educació el fonament de la igualtat d’oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d’un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l’especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d’aquestes estratègies.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. El mestre i la mestra és una figura de prestigi i altament valorada per la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d’entorn de la LEC i la participació de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre (primordial per una societat en transformació contínua) i que ningú resti enrere (primordial pel progrés col.lectiu). S'aposta per l' autonomia de centre (novament la LEC) i l’educació pública com a paradigma d’excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat entre les dues xarxes i l’adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l’educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats socials perquè trenquen la igualtat d’oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l’economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, cultural, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: l’actual política educativa, és ceguesa o ideològicament calculada?.

foto pròpia

L'augment de la pobresa ens trenca col.lectivament

Article publicat el 24 d'octubre a CatalunyaPress

Els índex actuals de pobresa qüestionen de forma ineludible  el grau de benestar i cohesió de la nostra societat, la capacitat de progrés col·lectiu, i la qualitat democràtica. Les dades de pobresa en general, i infantil en particular, ens trenca individual i col·lectivament. Però la pobresa és silenciosa i per això costa visualitzar-la en el debat públic i polític.

Les dades són alarmants, 21,9% dels catalans i catalanes viuen amb rendes inferiors al llindar de pobresa i el 23,7% d’infants menors de 16 anys són pobres. Fa uns dies, primer el Síndic de Greuges i després la Federació d’Entitats d’Atenció Educativa a la Infància i Adolescència (FEDAIA), ens alertaven sobre aquesta situació.

La pobresa ha augmentat des del 2008 com a conseqüència de la crisi i ha crescut exponencialment des del 2010 com a conseqüència de les polítiques d’austeritat. L’austeritat dogmàtica que estan aplicant els govern de dretes de CIU i PP deterioren les condicions de vida i provoquen més recessió econòmica i social. Alguns exemples del mal Govern del President Mas que empitjoren la situació de la infància, com la reducció del 33% del pressupost per a beques menjador, una reducció del 51% en l’escola bressol pública, la supressió dels plans d’entorn, o la “depuració” del PIRMI i la mala gestió que afecta a 10.000 infants segons l’informe del Síndic de Greuges. És una qüestió de recursos, evident, però especialment és un problema de prioritats i d’estratègia. La qualitat, la cohesió i el benestar d’una societat es mesura també en el grau d’inversió que es destina a la infància. I podem dir que Catalunya està a la cua, amb polítiques i recursos lleugerament per sota de l’Estat i molt per sota de la UE. Aquesta és també la dura realitat que no es pot amagar sota les banderes.

En aquests moments existeixen prou factors de vulnerabilitat que generen situacions d’exclusió social infantil: l’atur i precarietat laboral, les condicions de l’entorn, la desigual distribució escolar, les dificultats d’accés als recursos socials i culturals d’un bon nombre de famílies, la carència d’una veritable política pública d’infància i adolescència... Més enllà dels sectors “tradicionals” s’hi sumen d’altres i la pobresa també es pot començar a mesurar a nivell territorial i urbà.

Per això caldria, primer que sigui present al debat públic. I segon i urgent,  un pla de xoc: de detecció i de mesures inajornables de caràcter pal·liatiu, però sobretot d’estratègies i polítiques a mig i llarg termini. No existeix el progrés comú si no està assegurada la igualtat d’oportunitats i no hi ha condicions per al progrés i la mobilitat social dels ciutadans. Cal fer reformes, sí,  no retallades lineals,  replantejant polítiques familiars i d’infància i adolescència que siguin efectives. El Tercer Sector Social, com FEDAIA, fan un treball imprescindible, però no poden suplir la responsabilitat dels governs.

El risc és que es converteixi en una pobresa crònica, que al llarg del temps no podrem pagar, i que ens condueix inevitablement cap a una societat cada vegada més dual.

L'augment de la pobresa ens trenca col.lectivament

Article publicat el 24 d'octubre a CatalunyaPress

Els índex actuals de pobresa qüestionen de forma ineludible  el grau de benestar i cohesió de la nostra societat, la capacitat de progrés col·lectiu, i la qualitat democràtica. Les dades de pobresa en general, i infantil en particular, ens trenca individual i col·lectivament. Però la pobresa és silenciosa i per això costa visualitzar-la en el debat públic i polític.

Les dades són alarmants, 21,9% dels catalans i catalanes viuen amb rendes inferiors al llindar de pobresa i el 23,7% d’infants menors de 16 anys són pobres. Fa uns dies, primer el Síndic de Greuges i després la Federació d’Entitats d’Atenció Educativa a la Infància i Adolescència (FEDAIA), ens alertaven sobre aquesta situació.

La pobresa ha augmentat des del 2008 com a conseqüència de la crisi i ha crescut exponencialment des del 2010 com a conseqüència de les polítiques d’austeritat. L’austeritat dogmàtica que estan aplicant els govern de dretes de CIU i PP deterioren les condicions de vida i provoquen més recessió econòmica i social. Alguns exemples del mal Govern del President Mas que empitjoren la situació de la infància, com la reducció del 33% del pressupost per a beques menjador, una reducció del 51% en l’escola bressol pública, la supressió dels plans d’entorn, o la “depuració” del PIRMI i la mala gestió que afecta a 10.000 infants segons l’informe del Síndic de Greuges. És una qüestió de recursos, evident, però especialment és un problema de prioritats i d’estratègia. La qualitat, la cohesió i el benestar d’una societat es mesura també en el grau d’inversió que es destina a la infància. I podem dir que Catalunya està a la cua, amb polítiques i recursos lleugerament per sota de l’Estat i molt per sota de la UE. Aquesta és també la dura realitat que no es pot amagar sota les banderes.

En aquests moments existeixen prou factors de vulnerabilitat que generen situacions d’exclusió social infantil: l’atur i precarietat laboral, les condicions de l’entorn, la desigual distribució escolar, les dificultats d’accés als recursos socials i culturals d’un bon nombre de famílies, la carència d’una veritable política pública d’infància i adolescència... Més enllà dels sectors “tradicionals” s’hi sumen d’altres i la pobresa també es pot començar a mesurar a nivell territorial i urbà.

Per això caldria, primer que sigui present al debat públic. I segon i urgent,  un pla de xoc: de detecció i de mesures inajornables de caràcter pal·liatiu, però sobretot d’estratègies i polítiques a mig i llarg termini. No existeix el progrés comú si no està assegurada la igualtat d’oportunitats i no hi ha condicions per al progrés i la mobilitat social dels ciutadans. Cal fer reformes, sí,  no retallades lineals,  replantejant polítiques familiars i d’infància i adolescència que siguin efectives. El Tercer Sector Social, com FEDAIA, fan un treball imprescindible, però no poden suplir la responsabilitat dels governs.

El risc és que es converteixi en una pobresa crònica, que al llarg del temps no podrem pagar, i que ens condueix inevitablement cap a una societat cada vegada més dual.

Garantir els drets dels infants i adolescents

He pogut participar en el debat de polítiques d'infància dins les jornades Inclusió social: clau de progrés, organitzades per FEDAIA.

Apunto breument els principals eixos en els que he basat la meva intervenció seguint el guió que l'organització ens ha demanat.

Una societat més forta, capacitada, moderna, competitiva,... es mesura pel seu grau de cohesió interna i es mesura pel tracte vers a la infantesa i l'adolescència. Els infants són ciutadans i ciutadanes, de present i de futur, titulars de drets subjectius.

Ha estat aquest Govern qui ha impulsat i qui ha fet la Llei dels drets i deures de la infància i adolescència, i per tant el nostre compromís per desplegar-la és implícit. Són moments també de prioritats, i en el desplegament de la Llei les notres prioritats són:

1. Màxima atenció a la infància en situació de maltractament, en situació de pobresa i de risc d' exclusió. La màxima prioritat per voluntat política, complint i fent complint la Convenció pels Drets dels Infants. Tres estratègies:

- La millora dels protocols i capacitació dels professionals (serveis de salut, educació, cossos de seguretat,...) perquè detectin amb més facilitat les situacions de risc.

- Reforçar els serveis socials bàsics en l'àmbit d'infància. Tirem endavant la figura del Professional de Referència (previst ja a la Llei de Serveis Socials de Catalunya).

- Incidir de manera especial en els entorns familiars i territorials amb més risc de pobresa infantil i exclusió social.

2. Recollim, perquè la compartim, la preocupació pels joves que es troben a la corda fluixa, que ni estudien ni treballen. Cal prevenció des de l'educació primària i la secundària obligatòria:

- reduint el fracàs escolar

- amb programes específics d'orientació i tutoria pels adolescents que han abandonat el sistema escolar.

3. Atendre de forma adecuada els infants és atendre les famílies. Reconeixent la diversitat de famílies de la nostra societat actual i cal reforçar els mecanismes perquè les famílies disposin de les condicions adequades per la cura, la socialització, l'afectivitat i el desenvolupament dels infants:

- atenció especial a les famílies en situació de risc

- facilitar la conciliació del temps familiar, laboral, escolar,...

- implicació de les famílies amb l'escola i els processos de formació dels fills i filles

La Llei es desplegarà mitjançant tres bons instruments com està previst:

- La cartera de serveis, en coordinació amb la cartera de serveis socials

- El Pla d'Atenció Integral als infants i adolescents, des d'una visió integral i transversal

- Les Taules Territorials, veritable mecanisme d'anàlisi, coordinació entre les administracions i el territori, i elaboració d'estratègies.

En aquests moments les estratègies per sortir de la crisi han de tenir també prespectiva d'infància i de família. Des del reforç de la xarxa de suport i de rescat per aquelles famílies que en un moment donat pateixen canvis que poden condicionar la seva situació (atur, canvis familiars, ...). Però volem ser també molt conscients que la pobresa s'hereta, i cal lluitar contra una pobresa crònica. Per això prioritzem l'atenció als entorns familiars i urbans amb risc d'exclusió, amb programes comunitaris, amb les Zones d'Atenció Especial, amb les polítiques integrals de renovació urbana. Conscients de les situacions de risc en la que neixen força infants del nostre país, cal començar ja en la maternitat i en la primeríssima infància. El reforç dels equips de professionals municipals i la xarxa d'entitats d'iniciativa social és clau en aquesta tasca. I l'aposta continua sent per l'educació, educació i educació.

Estem en un moment delicat pel que fa als pressupostos de les administracions públiques. Desplegar la Llei significa dotar-la de pressupost. Ens avala l'aposta del Govern, que tot i en moments de crisi econòmica, ha continuat elevant el seu pressupost en inversió social. Caldrà però treballar diferent, prioritzant, amb innovació, amb més eficàcia, treballant per objectius i resultats i amb l'avaluació de l'impacte de les polítiques, optimitzant els recursos i reduint on la necessitat no és tan immediata.

Les entitats que treballen en aquest àmbit ens demanen impulsar un Pacte Nacional per la infància i l'adolescència. El procés d'elaboració de la Llei, la mateixa Llei i els instruments que desenvoluparà, ha estat , i serà encara més, una aposta per la visualització de les polítiques d'infància. Però recollim la demanda, perquè el Pacte pot significar no només un compromís de les administracions públiques, també un compromís del conjunt de la societat.

El Tercer Sector és un actor protagonista, ho ha de ser. Continuem defensant l'Estat de Benestar (davant l'onada conservadora que reclama el seu retall) i defensem la Societat de Benestar, perquè una societat madura com la nostra, té la capacitat de crear benestar des de les seves organitzacions. El Tercer Sector té vocació de servei públic, tmou un volum del 2,8% del PIB català, té experiència acumulada, una bona dosi de professionalitat i voluntariat, i té també molts reptes per endavant. El compromís amb el Tercer Sector l'hem fet explícit amb el Pla Director del Tercer Sector de Catalunya. Cal continuar. Continuar per passar de la política de la subvenció a la política de la concertació, i incorporant les clàusules socials en els concursos de les administracions públiques.

La Llei d'infància és un canvi de paradigma. Hem fet un pas més, de l'atenció a la infància en risc, a incorporar la necessitat d'invertir en el conjunt de la infànci i adolescència. Fem nostres els principis que regeix la Llei: promoció, prevenció, atenció, protecció i participació.

Garantir els drets dels infants i adolescents

He pogut participar en el debat de polítiques d'infància dins les jornades Inclusió social: clau de progrés, organitzades per FEDAIA.

Apunto breument els principals eixos en els que he basat la meva intervenció seguint el guió que l'organització ens ha demanat.

Una societat més forta, capacitada, moderna, competitiva,... es mesura pel seu grau de cohesió interna i es mesura pel tracte vers a la infantesa i l'adolescència. Els infants són ciutadans i ciutadanes, de present i de futur, titulars de drets subjectius.

Ha estat aquest Govern qui ha impulsat i qui ha fet la Llei dels drets i deures de la infància i adolescència, i per tant el nostre compromís per desplegar-la és implícit. Són moments també de prioritats, i en el desplegament de la Llei les notres prioritats són:

1. Màxima atenció a la infància en situació de maltractament, en situació de pobresa i de risc d' exclusió. La màxima prioritat per voluntat política, complint i fent complint la Convenció pels Drets dels Infants. Tres estratègies:

- La millora dels protocols i capacitació dels professionals (serveis de salut, educació, cossos de seguretat,...) perquè detectin amb més facilitat les situacions de risc.

- Reforçar els serveis socials bàsics en l'àmbit d'infància. Tirem endavant la figura del Professional de Referència (previst ja a la Llei de Serveis Socials de Catalunya).

- Incidir de manera especial en els entorns familiars i territorials amb més risc de pobresa infantil i exclusió social.

2. Recollim, perquè la compartim, la preocupació pels joves que es troben a la corda fluixa, que ni estudien ni treballen. Cal prevenció des de l'educació primària i la secundària obligatòria:

- reduint el fracàs escolar

- amb programes específics d'orientació i tutoria pels adolescents que han abandonat el sistema escolar.

3. Atendre de forma adecuada els infants és atendre les famílies. Reconeixent la diversitat de famílies de la nostra societat actual i cal reforçar els mecanismes perquè les famílies disposin de les condicions adequades per la cura, la socialització, l'afectivitat i el desenvolupament dels infants:

- atenció especial a les famílies en situació de risc

- facilitar la conciliació del temps familiar, laboral, escolar,...

- implicació de les famílies amb l'escola i els processos de formació dels fills i filles

La Llei es desplegarà mitjançant tres bons instruments com està previst:

- La cartera de serveis, en coordinació amb la cartera de serveis socials

- El Pla d'Atenció Integral als infants i adolescents, des d'una visió integral i transversal

- Les Taules Territorials, veritable mecanisme d'anàlisi, coordinació entre les administracions i el territori, i elaboració d'estratègies.

En aquests moments les estratègies per sortir de la crisi han de tenir també prespectiva d'infància i de família. Des del reforç de la xarxa de suport i de rescat per aquelles famílies que en un moment donat pateixen canvis que poden condicionar la seva situació (atur, canvis familiars, ...). Però volem ser també molt conscients que la pobresa s'hereta, i cal lluitar contra una pobresa crònica. Per això prioritzem l'atenció als entorns familiars i urbans amb risc d'exclusió, amb programes comunitaris, amb les Zones d'Atenció Especial, amb les polítiques integrals de renovació urbana. Conscients de les situacions de risc en la que neixen força infants del nostre país, cal començar ja en la maternitat i en la primeríssima infància. El reforç dels equips de professionals municipals i la xarxa d'entitats d'iniciativa social és clau en aquesta tasca. I l'aposta continua sent per l'educació, educació i educació.

Estem en un moment delicat pel que fa als pressupostos de les administracions públiques. Desplegar la Llei significa dotar-la de pressupost. Ens avala l'aposta del Govern, que tot i en moments de crisi econòmica, ha continuat elevant el seu pressupost en inversió social. Caldrà però treballar diferent, prioritzant, amb innovació, amb més eficàcia, treballant per objectius i resultats i amb l'avaluació de l'impacte de les polítiques, optimitzant els recursos i reduint on la necessitat no és tan immediata.

Les entitats que treballen en aquest àmbit ens demanen impulsar un Pacte Nacional per la infància i l'adolescència. El procés d'elaboració de la Llei, la mateixa Llei i els instruments que desenvoluparà, ha estat , i serà encara més, una aposta per la visualització de les polítiques d'infància. Però recollim la demanda, perquè el Pacte pot significar no només un compromís de les administracions públiques, també un compromís del conjunt de la societat.

El Tercer Sector és un actor protagonista, ho ha de ser. Continuem defensant l'Estat de Benestar (davant l'onada conservadora que reclama el seu retall) i defensem la Societat de Benestar, perquè una societat madura com la nostra, té la capacitat de crear benestar des de les seves organitzacions. El Tercer Sector té vocació de servei públic, tmou un volum del 2,8% del PIB català, té experiència acumulada, una bona dosi de professionalitat i voluntariat, i té també molts reptes per endavant. El compromís amb el Tercer Sector l'hem fet explícit amb el Pla Director del Tercer Sector de Catalunya. Cal continuar. Continuar per passar de la política de la subvenció a la política de la concertació, i incorporant les clàusules socials en els concursos de les administracions públiques.

La Llei d'infància és un canvi de paradigma. Hem fet un pas més, de l'atenció a la infància en risc, a incorporar la necessitat d'invertir en el conjunt de la infànci i adolescència. Fem nostres els principis que regeix la Llei: promoció, prevenció, atenció, protecció i participació.