#LACULTURANOESUNLUXE

Article publicat el 8 de novembre a CatalunyaPress.
També altres articles amb l'enllaç que trobaràs a continuació de l'article.

Sovint, i sobretot darrerament, hem escoltat al conseller Mascarell justificar els problemes actuals de la cultura a Catalunya per una “manca d’Estat”. Però el cert és que més enllà de la retòrica des de la conselleria no s’han abordat ni les respostes ni les estratègiques necessàries, i com a conseqüència podem afirmar que en aquests darrers anys la Cultura ha perdut centralitat social i política. De fet, el conseller de Cultura com els altres consellers de les diferents àrees, han practicat com a esquema habitual i de forma creixent l’excusa en causes externes sense assumir la responsabilitat que els hi pertoca com a Govern. Realment l’excusa és una mala pràctica política perquè obvia obligacions i garanties, principis que correspon a qui exerceix la governabilitat.

No vull negar alguns dels factors que van més enllà del Govern de la Generalitat, com la crisis econòmica que també afecta als sectors culturals, o el denunciable augment de l’IVA a determinats productes culturals per part del govern espanyol,... però tampoc hem vist la contundència per fer-hi front.

El conseller es va comprometre al començament del seu mandat amb un gran Acord Nacional per la Cultura, institucional i polític, que havia de definir les estratègies i mesures per als propers anys. I un Pla Estratègic amb els sectors, analitzant les diferents realitats per tal de dissenyar les garanties precises pel seu enfortiment. Tots dos projectes, necessaris i diria que urgents, no han arribat a veure la llum i han quedat truncats.

Era i és inajornable un pla de xoc que respongui i faci minvar els efectes de la crisis en els diversos sectors culturals, i tampoc la conselleria ha estat capaç de donar aquesta resposta, més enllà de la retòrica, torno a dir.

En aquests dos anys el pressupost públic de cultura de la Generalitat s’ha reduït en un 20% acumulat. Restem lluny per tant de la inversió pública que fan els països del nostres entorn. I aquesta és una dada que justifica també i de forma mesurable la pèrdua de centralitat política de la cultura. Però més enllà dels pressupostos, imprescindible, encara ho és més el propiciar uns nous i millors marcs legislatius, competencials, de finançament, i facilitadors en definitiva, que potenciïn els sectors de la creació, la cultura popular i les empreses culturals, així com l’accés de la ciutadania i la creació de nous públics.

La cultura té un valor estratègic que ni el govern espanyol ni el govern de la Generalitat han mesurat prou. La inversió en cultura té efectes multiplicadors que malauradament en aquests moments no es té en compte. La cultura en les seves diferents i complementàries dimensions: com a eix vertebrador, comunitari i de cohesió; com a democratització del coneixement, l’esperit crític i l’activisme ciutadà; la seva magnitud econòmica, estratègic en la construcció d’un imprescindible nou model econòmic,...

Les conseqüències són l’empobriment que fa recular el progrés col.lectiu, que no ens podem permetre i que costarà recuperar si els fets continuen així. Per això cal recuperar la centralitat de la cultura en el debat social i polític.

Manifest Cultura per la Vaga General del 14N La cultura no es un luxe
Eufòria nacional, crisi cultural. Diari Ara
Contra una nova agressió a la Cultura Declaració del Cercle de Cultura
IVA, hisenda, cultura i democràcia. Xavier Marcé

            

#LACULTURANOESUNLUXE

Article publicat el 8 de novembre a CatalunyaPress.
També altres articles amb l'enllaç que trobaràs a continuació de l'article.

Sovint, i sobretot darrerament, hem escoltat al conseller Mascarell justificar els problemes actuals de la cultura a Catalunya per una “manca d’Estat”. Però el cert és que més enllà de la retòrica des de la conselleria no s’han abordat ni les respostes ni les estratègiques necessàries, i com a conseqüència podem afirmar que en aquests darrers anys la Cultura ha perdut centralitat social i política. De fet, el conseller de Cultura com els altres consellers de les diferents àrees, han practicat com a esquema habitual i de forma creixent l’excusa en causes externes sense assumir la responsabilitat que els hi pertoca com a Govern. Realment l’excusa és una mala pràctica política perquè obvia obligacions i garanties, principis que correspon a qui exerceix la governabilitat.

No vull negar alguns dels factors que van més enllà del Govern de la Generalitat, com la crisis econòmica que també afecta als sectors culturals, o el denunciable augment de l’IVA a determinats productes culturals per part del govern espanyol,... però tampoc hem vist la contundència per fer-hi front.

El conseller es va comprometre al començament del seu mandat amb un gran Acord Nacional per la Cultura, institucional i polític, que havia de definir les estratègies i mesures per als propers anys. I un Pla Estratègic amb els sectors, analitzant les diferents realitats per tal de dissenyar les garanties precises pel seu enfortiment. Tots dos projectes, necessaris i diria que urgents, no han arribat a veure la llum i han quedat truncats.

Era i és inajornable un pla de xoc que respongui i faci minvar els efectes de la crisis en els diversos sectors culturals, i tampoc la conselleria ha estat capaç de donar aquesta resposta, més enllà de la retòrica, torno a dir.

En aquests dos anys el pressupost públic de cultura de la Generalitat s’ha reduït en un 20% acumulat. Restem lluny per tant de la inversió pública que fan els països del nostres entorn. I aquesta és una dada que justifica també i de forma mesurable la pèrdua de centralitat política de la cultura. Però més enllà dels pressupostos, imprescindible, encara ho és més el propiciar uns nous i millors marcs legislatius, competencials, de finançament, i facilitadors en definitiva, que potenciïn els sectors de la creació, la cultura popular i les empreses culturals, així com l’accés de la ciutadania i la creació de nous públics.

La cultura té un valor estratègic que ni el govern espanyol ni el govern de la Generalitat han mesurat prou. La inversió en cultura té efectes multiplicadors que malauradament en aquests moments no es té en compte. La cultura en les seves diferents i complementàries dimensions: com a eix vertebrador, comunitari i de cohesió; com a democratització del coneixement, l’esperit crític i l’activisme ciutadà; la seva magnitud econòmica, estratègic en la construcció d’un imprescindible nou model econòmic,...

Les conseqüències són l’empobriment que fa recular el progrés col.lectiu, que no ens podem permetre i que costarà recuperar si els fets continuen així. Per això cal recuperar la centralitat de la cultura en el debat social i polític.

Manifest Cultura per la Vaga General del 14N La cultura no es un luxe
Eufòria nacional, crisi cultural. Diari Ara
Contra una nova agressió a la Cultura Declaració del Cercle de Cultura
IVA, hisenda, cultura i democràcia. Xavier Marcé

            

Incògnites i reptes del conseller Mascarell

El meu article publicat avui al diari ara

     Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
     En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
     Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
     ¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
     El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
     Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
     Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
     Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
     No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
     Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
     Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.

Incògnites i reptes del conseller Mascarell

El meu article publicat avui al diari ara

     Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
     En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
     Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
     ¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
     El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
     Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
     Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
     Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
     No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
     Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
     Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.

La tele que mirem

El 60,7% dels pares i mares afirmen que els menors miren la tv acompanyats d'una persona adulta. Com interpretar-ho? només el 40% dels infants miren la tv sols, o un elevat 40% miren la tv sols?. Potser no és tant si la miren acompanyats com quin programa miren. Les enquestes són només relativament fiables, ningú vol quedar malament. S'ha fet campanya sobre els beneficis i perjudicis de la tele, però la realitat és que la tele sovint és el complement ideal per a l'anomenada conciliació familiar i laboral i també logística de la llar.

Sobre la teleporqueria, algunes dades significatives. El 56% de les persones enquestades se senten ofeses per algun programa en concret. Afinant més, la intromissió en la vida privada de les persones molesta al 33,8%, la creació de personatges sense mèrit al 24,3%, la difusió de rumors no contrastats, al 12,6%, i atenció, només el 10,8% (per sota de totes les anteriors) molesta la visió degradada i negativa de la dona, molta feina a fer encara pel que fa a la imatge de la dona!. Bo que siguem crítics, al final les cadenes produeixen allò que es consumeix. Però què és primer, l'ou o la gallina? és a dir, la gent consumeix teleporqueria perquè no té altres ofertes o hi ha aquesta oferta perquè és el que la gent demana?.

Pel que fa a les audiències a Catalunya.
Segons la quota de pantalla, aquest ordre: TV3, Telecinco, La 1, Antena 3TV, Locals, Cuatro.
Segons quotes d'audiència: Telecinco, Antena 3TV, TV3, La 1, Cuatro.

Molta gent no té com a 1a opció la "televisió nacional de Catalunya". Tampoc passa res, davant la gran oferta televisiva i en augment, és normal. Però seria bo contrastar les audiències amb altres variables, com el territori (població, barri,...), edats, llengua, nivells de formació,... TV3 no reflexa ni s'adreça al conjunt de catalans i catalanes i la seva pluralitat, quan aquest és un dels propòstis pels quals es va crear, o no?. Dit d'una altra manera, molta gent no s' identifica amb la programació. O dit d'una altra manera, TV3 s'adreça i cultiva un públic concret, però no suficient si és que vol ser , com a mitjà públic, un canal divers per a tothom. Us heu fixat per exemple que en els serials produïts per la pròpia corporació qui parla castellà són les minyones, ... o de classe social baixa?. Catalunya és diversa i plural, i d'aquí la seva riquesa. Alguns programes transmeten massa alguns complexos que hauríem de tenir superats.

Les teles locals continuen tenint una gran acceptació, per la proximitat i la informació quotidiana del que passa al teu carrer. Els mitjans locals però, ara s'enfronten al repte i les dificultats de la TDT. Engolits pels grans mitjans globals?. Veurem com evoluciona.

Dimecres el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya, va presentar l'informe del 2007 a la Comissió Parlamentària de Política Cultural. Sí, amb retard, tot sigui dit. Després d'una ullada a les més de 500 pàgines he recollit aquestes dades.

La tele que mirem

El 60,7% dels pares i mares afirmen que els menors miren la tv acompanyats d'una persona adulta. Com interpretar-ho? només el 40% dels infants miren la tv sols, o un elevat 40% miren la tv sols?. Potser no és tant si la miren acompanyats com quin programa miren. Les enquestes són només relativament fiables, ningú vol quedar malament. S'ha fet campanya sobre els beneficis i perjudicis de la tele, però la realitat és que la tele sovint és el complement ideal per a l'anomenada conciliació familiar i laboral i també logística de la llar.

Sobre la teleporqueria, algunes dades significatives. El 56% de les persones enquestades se senten ofeses per algun programa en concret. Afinant més, la intromissió en la vida privada de les persones molesta al 33,8%, la creació de personatges sense mèrit al 24,3%, la difusió de rumors no contrastats, al 12,6%, i atenció, només el 10,8% (per sota de totes les anteriors) molesta la visió degradada i negativa de la dona, molta feina a fer encara pel que fa a la imatge de la dona!. Bo que siguem crítics, al final les cadenes produeixen allò que es consumeix. Però què és primer, l'ou o la gallina? és a dir, la gent consumeix teleporqueria perquè no té altres ofertes o hi ha aquesta oferta perquè és el que la gent demana?.

Pel que fa a les audiències a Catalunya.
Segons la quota de pantalla, aquest ordre: TV3, Telecinco, La 1, Antena 3TV, Locals, Cuatro.
Segons quotes d'audiència: Telecinco, Antena 3TV, TV3, La 1, Cuatro.

Molta gent no té com a 1a opció la "televisió nacional de Catalunya". Tampoc passa res, davant la gran oferta televisiva i en augment, és normal. Però seria bo contrastar les audiències amb altres variables, com el territori (població, barri,...), edats, llengua, nivells de formació,... TV3 no reflexa ni s'adreça al conjunt de catalans i catalanes i la seva pluralitat, quan aquest és un dels propòstis pels quals es va crear, o no?. Dit d'una altra manera, molta gent no s' identifica amb la programació. O dit d'una altra manera, TV3 s'adreça i cultiva un públic concret, però no suficient si és que vol ser , com a mitjà públic, un canal divers per a tothom. Us heu fixat per exemple que en els serials produïts per la pròpia corporació qui parla castellà són les minyones, ... o de classe social baixa?. Catalunya és diversa i plural, i d'aquí la seva riquesa. Alguns programes transmeten massa alguns complexos que hauríem de tenir superats.

Les teles locals continuen tenint una gran acceptació, per la proximitat i la informació quotidiana del que passa al teu carrer. Els mitjans locals però, ara s'enfronten al repte i les dificultats de la TDT. Engolits pels grans mitjans globals?. Veurem com evoluciona.

Dimecres el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya, va presentar l'informe del 2007 a la Comissió Parlamentària de Política Cultural. Sí, amb retard, tot sigui dit. Després d'una ullada a les més de 500 pàgines he recollit aquestes dades.

Carme Solé i La lluna d'en Joan

Una bona notícia per a la literatura infantil (i no tan infantil). S'han tornat a reeditar els contes de Raspall de Pere Calders i il.lustrat per Carme Solé Vendrell i La lluna d'en Joan, de la mateixa Carme.

Comencem la setmana de Sant Jordi, i comencem a sortir al carrer en aquest abril esbojarrat (plou i fa sol,...). Dissabte la llibreria Robafaves va presentar al carrer els dos llibres, amb la Carme (en la foto) i en Pep Duran, que amb el seu barret va explicar els contes.

Dos magnígfics contes que recomano, pel relat i per les il.lustracions magnífiques, com tot el treball d'aquesta gran il.lustradora. La segueixo des de fa temps.

En una imatge es pot expressar molt. Amb una il.lustració es comunica, sentiments, instants, accions, valors, desitjos, ... i Carme Solé ho fa com pocs.

Carme Solé i La lluna d'en Joan

Una bona notícia per a la literatura infantil (i no tan infantil). S'han tornat a reeditar els contes de Raspall de Pere Calders i il.lustrat per Carme Solé Vendrell i La lluna d'en Joan, de la mateixa Carme.

Comencem la setmana de Sant Jordi, i comencem a sortir al carrer en aquest abril esbojarrat (plou i fa sol,...). Dissabte la llibreria Robafaves va presentar al carrer els dos llibres, amb la Carme (en la foto) i en Pep Duran, que amb el seu barret va explicar els contes.

Dos magnígfics contes que recomano, pel relat i per les il.lustracions magnífiques, com tot el treball d'aquesta gran il.lustradora. La segueixo des de fa temps.

En una imatge es pot expressar molt. Amb una il.lustració es comunica, sentiments, instants, accions, valors, desitjos, ... i Carme Solé ho fa com pocs.

Nous accents a la cultura

Les "fàbriques per a la creació" és un dels projectes que inclou el Pla Estratègic de Cultura de Barcelona. Espais recuperats com a laboratori d'experiències, per a la formació, l'assaig, ... i crec que idonis per a crear sinergies de barreja i de producció. Ho ha explicat avui, entre d'altres projectes i idees, en Jordi Martí, delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, en la seva excel.lent compareixença a la Comissió Parlamentària de Política Cultural.

Ha defensat, i estic totalment d'acord, la necessitat de posar l'accent en la producció i en la qualitat d'aquesta. Ja no es tracta només de la difusió de la cultura, en la societat del coneixement, el potencial de les ciutats es caractaritzarà cada vegada més per la seva capacitat de producció de coneixement. I la creació cultural és producció de coneixement.

En el continu urbà que vivim, la cultura també s'ha d'entendre des d'una visió metropolitana. No tant per reforçar centralitat, sinó per distribuir centralitats, precisament.

Mataró i el Maresme podria jugar, o hauria de jugar, un nou paper de centralitat cultural, conjuntament amb d'altres, creant xarxa dins la Regió Metropolitana, per tenir una projecció més enllà també. Cal assumir, però, un nou concepte, un nou accent, en la política cultural. Barcelona no és competència, és oportunitat. Un nou concepte de política cultural sense complexos.

Espais de caràcter municipal com Can Xalant, Ca l'Arenas, l'Aula de teatre i dansa, o espais impulsats per la societat civil com la Casa de la Música Popular, o les diferents escoles de música, o iniciatives nascudes a la ciutat però amb projecció internacional com la Companyia Trànsit de Maria Rovira, ... volen un nou impuls, reconeixement, confiança, projecció, ... i els espais (no només en el sentit físic) i capacitats per a crear sinergies i xarxa, que potenciïn la producció i l'atracció de creadors i de públics. Ha de ser una nova fortalesa de la ciutat.

La política cultural ja no és només la programació per al consum, és especialment la inversió per a la creació. I només així es poden treballar i educar nous públics.

La foto correspon a una fàbrica recuperada per a espais de creació a la ciutat de Roubaix que vaig poder visitar l'any passat. Una experiència de barreja de les arts i els creadors, de producció i difusió cultural, que actua com a nova centralitat, des d'un barri, per a tota la ciutat i que vol atreure també a nous públics i nous sectors.

Nous accents a la cultura

Les "fàbriques per a la creació" és un dels projectes que inclou el Pla Estratègic de Cultura de Barcelona. Espais recuperats com a laboratori d'experiències, per a la formació, l'assaig, ... i crec que idonis per a crear sinergies de barreja i de producció. Ho ha explicat avui, entre d'altres projectes i idees, en Jordi Martí, delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, en la seva excel.lent compareixença a la Comissió Parlamentària de Política Cultural.

Ha defensat, i estic totalment d'acord, la necessitat de posar l'accent en la producció i en la qualitat d'aquesta. Ja no es tracta només de la difusió de la cultura, en la societat del coneixement, el potencial de les ciutats es caractaritzarà cada vegada més per la seva capacitat de producció de coneixement. I la creació cultural és producció de coneixement.

En el continu urbà que vivim, la cultura també s'ha d'entendre des d'una visió metropolitana. No tant per reforçar centralitat, sinó per distribuir centralitats, precisament.

Mataró i el Maresme podria jugar, o hauria de jugar, un nou paper de centralitat cultural, conjuntament amb d'altres, creant xarxa dins la Regió Metropolitana, per tenir una projecció més enllà també. Cal assumir, però, un nou concepte, un nou accent, en la política cultural. Barcelona no és competència, és oportunitat. Un nou concepte de política cultural sense complexos.

Espais de caràcter municipal com Can Xalant, Ca l'Arenas, l'Aula de teatre i dansa, o espais impulsats per la societat civil com la Casa de la Música Popular, o les diferents escoles de música, o iniciatives nascudes a la ciutat però amb projecció internacional com la Companyia Trànsit de Maria Rovira, ... volen un nou impuls, reconeixement, confiança, projecció, ... i els espais (no només en el sentit físic) i capacitats per a crear sinergies i xarxa, que potenciïn la producció i l'atracció de creadors i de públics. Ha de ser una nova fortalesa de la ciutat.

La política cultural ja no és només la programació per al consum, és especialment la inversió per a la creació. I només així es poden treballar i educar nous públics.

La foto correspon a una fàbrica recuperada per a espais de creació a la ciutat de Roubaix que vaig poder visitar l'any passat. Una experiència de barreja de les arts i els creadors, de producció i difusió cultural, que actua com a nova centralitat, des d'un barri, per a tota la ciutat i que vol atreure també a nous públics i nous sectors.