Economia del bé comú

Article publicat a CatalunyaPress el 17 de juliol de 203

En l’article d’avui podria parlar de la crisi política i institucional agreujada pel cas Bárcenas i companyia, i la falta de respostes urgents i contundents. Dels partits polítics en general, de les errònies mesures davant la crisi, de l’encaix de Catalunya,… que és el que ven en aquests dies, totalment justificat per altra banda.

Però vull aprofitar per parlar de les iniciatives ciutadanes, que no ocupen espai mediàtic, i sí són realment brots encoratjadors d’un nou model de relacions per a una nova societat. Iniciatives, algunes, que han passat de la indignació al compromís i l’acció. Que prediquen una nova cooperació entre els actors i practiquen noves formes de treball. Redefinint, a parer meu, el mateix concepte de ciutadania, amb nou sentit i més complert. Concretament vull parlar de l'economia del bé comú. 

Davant d’una economia especulativa, premiada per l’acumulació de capital, d’enriquiment ràpid, individualista i amb notables mancances d’ètica, -que és el que ens ha portat a la situació present- neix aquesta nova filosofia basada en valors totalment oposats a l’anterior. Assentada en la solidaritat, la sostenibilitat, en el repartiment just de la riquesa, en unes condicions laborals de qualitat, democràtica i cooperativa amb altres entitats. A més, com a valor afegit, mesura el benefici que aporta a la comunitat. En definitva estem parlant de la responsabilitat social real d’empreses, especialment cooperatives, que han iniciat aquest camí i que s’agrupen per crear noves sinergies en benefici de la pròpia creativitat i viabilitat, i sobretot en benefici del comú. Està demostrat que el cooperativisme és a nivell d'empresa qui millor resisteix a la crisi. Resisteix i creix. Tenim al país una llarga tradició d'iniciatives socials on el compromís és també un dels seus valors.

Sovint les paraules es desgasten, sobretot quan s'utilitzen com a etiquetes. Per això trobo adient un canvi, o un trànsit de concepte, de l’economia social a l’economia del bé comú. Cooperatives, algunes de fa molts anys, d'altres que neixen com a resposta a la crisi. Espais que treballen en finances ètiques, en el món de les assegurances, en cooperació amb economies del tercer món, en l'atenció a les persones, cooperatives de consumidors,… moltes i diverses iniciatives que obren camí i no tenen la necessitat d’esperar les respostes de l’administració, sempre lentes.

Crec que és una aposta realment transformadora que posa de manifest que és possible cercar la viabilitat econòmica amb la responsabilitat social.

Bé comú, concepte así mateix a reivindicar. Bé, com a quelcom que procura un avantatge, un guany, un benefici. Bé com a servei que s’ofereix i que és valorat. Comú, com a mutu, col.lectiu, públic, corporatiu. Valors, per tant, aplicables a altres àmbits, per exemple, a una nova manera d’entendre i gestionar l’espai públic, aquest on confluïm tothom. Una prova són “les ciutats col.laboratives”, experiències que neixen amb l’objectiu de gestionar part del programa de ciutat perquè intenta redefinir usos i espais, optimitzar recursos, treballar en xarxa, i va més enllà de l’admnistració.

Crisi és una conjuntura de canvis, subjecta a incertesa i a evolució. Moments també per al canvi personal i col.lectiu. Un transitar que no ha de ser en negatiu, al contrari, una recerca de renovades idees i maneres de fer, encara que el camí sigui difícil amb les circumstàncies actuals. No és casual que la incertesa sigui un dels motors de l’evolució, biològicament parlant, i crec que aplicable també a nivell social. 

Sovint els canvis es provoquen des de l’interior. Per tot això, la crisi també pot ser una oportunitat per a una nova societat que es construeix des de l’apoderament de la ciutadania i el bé comú. Serveixin aquestes línees per encoratjar a la gent que ho vol fer possible.

Foto CapGros. Yarn Bombing, intervenció a la via pública amb peces de mitja i de ganxet, acció artísitica i reivindicativa.

Economia del bé comú

Article publicat a CatalunyaPress el 17 de juliol de 203

En l’article d’avui podria parlar de la crisi política i institucional agreujada pel cas Bárcenas i companyia, i la falta de respostes urgents i contundents. Dels partits polítics en general, de les errònies mesures davant la crisi, de l’encaix de Catalunya,… que és el que ven en aquests dies, totalment justificat per altra banda.

Però vull aprofitar per parlar de les iniciatives ciutadanes, que no ocupen espai mediàtic, i sí són realment brots encoratjadors d’un nou model de relacions per a una nova societat. Iniciatives, algunes, que han passat de la indignació al compromís i l’acció. Que prediquen una nova cooperació entre els actors i practiquen noves formes de treball. Redefinint, a parer meu, el mateix concepte de ciutadania, amb nou sentit i més complert. Concretament vull parlar de l'economia del bé comú. 

Davant d’una economia especulativa, premiada per l’acumulació de capital, d’enriquiment ràpid, individualista i amb notables mancances d’ètica, -que és el que ens ha portat a la situació present- neix aquesta nova filosofia basada en valors totalment oposats a l’anterior. Assentada en la solidaritat, la sostenibilitat, en el repartiment just de la riquesa, en unes condicions laborals de qualitat, democràtica i cooperativa amb altres entitats. A més, com a valor afegit, mesura el benefici que aporta a la comunitat. En definitva estem parlant de la responsabilitat social real d’empreses, especialment cooperatives, que han iniciat aquest camí i que s’agrupen per crear noves sinergies en benefici de la pròpia creativitat i viabilitat, i sobretot en benefici del comú. Està demostrat que el cooperativisme és a nivell d'empresa qui millor resisteix a la crisi. Resisteix i creix. Tenim al país una llarga tradició d'iniciatives socials on el compromís és també un dels seus valors.

Sovint les paraules es desgasten, sobretot quan s'utilitzen com a etiquetes. Per això trobo adient un canvi, o un trànsit de concepte, de l’economia social a l’economia del bé comú. Cooperatives, algunes de fa molts anys, d'altres que neixen com a resposta a la crisi. Espais que treballen en finances ètiques, en el món de les assegurances, en cooperació amb economies del tercer món, en l'atenció a les persones, cooperatives de consumidors,… moltes i diverses iniciatives que obren camí i no tenen la necessitat d’esperar les respostes de l’administració, sempre lentes.

Crec que és una aposta realment transformadora que posa de manifest que és possible cercar la viabilitat econòmica amb la responsabilitat social.

Bé comú, concepte así mateix a reivindicar. Bé, com a quelcom que procura un avantatge, un guany, un benefici. Bé com a servei que s’ofereix i que és valorat. Comú, com a mutu, col.lectiu, públic, corporatiu. Valors, per tant, aplicables a altres àmbits, per exemple, a una nova manera d’entendre i gestionar l’espai públic, aquest on confluïm tothom. Una prova són “les ciutats col.laboratives”, experiències que neixen amb l’objectiu de gestionar part del programa de ciutat perquè intenta redefinir usos i espais, optimitzar recursos, treballar en xarxa, i va més enllà de l’admnistració.

Crisi és una conjuntura de canvis, subjecta a incertesa i a evolució. Moments també per al canvi personal i col.lectiu. Un transitar que no ha de ser en negatiu, al contrari, una recerca de renovades idees i maneres de fer, encara que el camí sigui difícil amb les circumstàncies actuals. No és casual que la incertesa sigui un dels motors de l’evolució, biològicament parlant, i crec que aplicable també a nivell social. 

Sovint els canvis es provoquen des de l’interior. Per tot això, la crisi també pot ser una oportunitat per a una nova societat que es construeix des de l’apoderament de la ciutadania i el bé comú. Serveixin aquestes línees per encoratjar a la gent que ho vol fer possible.

Foto CapGros. Yarn Bombing, intervenció a la via pública amb peces de mitja i de ganxet, acció artísitica i reivindicativa.

Retallada la Llei de Dependència, retallada de drets

Article publicat a CatalunyaPress el 19 de juny de 2013

El Govern Espanyol del PP va anunciar aquest darrer mes de maig la reducció del pressupost per a la Llei d’Atenció a la Dependència i l’Autonomia Personal en 1.108 milions d’euros per aquest any. I ho va fer de forma opaca, de tapadillo, com ja es costum en el seu taranna, penjant en la web l’informe de les reformes per enguany enviat a la UE.

Amb aquesta retallada fa inviable la pròpia Llei, que recordem que estableix com a dret aquesta prestació. Posa en risc, per tant, un dret social, que se suma a d’altres també en perill. Caldria fer un càlcul de tot el que estem perdent i les conseqüències socials, i també econòmiques, que suposen totes aquestes mesures. El grau de desenvolupament d’un país es mesura així mateix pel nivell de cohesió, benestar i de drets socials i civils. 

Què és el que es perd fent inviable aquesta Llei. El primer, l’atenció a les persones que tenen algun grau de dependència i sobretot la seva autonomia personal. Recordo la seva tramitació al Congrés i la incorporació d’esmenes i propostes especialmente per part de les entitats socials. L’incís que les prestacions han de ser adreçades a les persones titulars, com a dret, insisteixo, i per guanyar en dignitat, mobilitat i autonomia. Milers de persones accedien a una assistència per primera vegada.

Però hi ha més. Els estudis previs indicaven que la majoria de les persones eren ateses per la família. I això volia dir que més del 80% eren dones. Dones en la seva majoria de mitjana edat i grans, que en molts casos havien renunciat a la feina per fer-se càrrec d’un familiar. Renúncia a una vida professional i a una pensió digna en conseqüència. I per altra banda, aflorava una economia submergida de dones, sobretot immigrants. Per això una de les propostes de la LLei era la possibilitat de contractació i la cotització de la persona cuidadora, així com una formació adequada. Moltes famílies es beneficien, fins ara, fet que ha suposat una millor qualitat per a tot l’entorn familiar.

Prestacions i serveis per una atenció des de la proximitat, que és el que tothom valorem. A Catalunya vam incorporar també la figura de l’assistent personal, amb experiències força reixides, des de l’autonomia de la persona, i no subjecte als condicionants de l’administració.

El quart pilar del Benestar. Aquesta va ser l’aposta. I per la creació de nous jaciments de treball en l’atenció a les persones, no ho oblidem. Un pas més en la construcció d’un Estat de Drets. Recordo, per cert, que CIU va votar en contra de la Llei, al.ludint una invasió competencial, quan és una Llei treballada i amb participació de les Comunitats Autònomes i quan per altra banda, va coincidir amb la tramitació de la Llei de Serveis Socials de Catalunya al Parlament, el que ens va permetre poder lligar les dues legislacions.

Hem de fer valoració, sense dubte. És una Llei ambiciosa, que requereix de recursos i cal estudiar com garantir-los. Que neix pràcticament amb el començament de la crisi econòmica. Però reformes per millorar, i no una destrelada que la fa inviable i retalla drets socials. 

Retallada la Llei de Dependència, retallada de drets

Article publicat a CatalunyaPress el 19 de juny de 2013

El Govern Espanyol del PP va anunciar aquest darrer mes de maig la reducció del pressupost per a la Llei d’Atenció a la Dependència i l’Autonomia Personal en 1.108 milions d’euros per aquest any. I ho va fer de forma opaca, de tapadillo, com ja es costum en el seu taranna, penjant en la web l’informe de les reformes per enguany enviat a la UE.

Amb aquesta retallada fa inviable la pròpia Llei, que recordem que estableix com a dret aquesta prestació. Posa en risc, per tant, un dret social, que se suma a d’altres també en perill. Caldria fer un càlcul de tot el que estem perdent i les conseqüències socials, i també econòmiques, que suposen totes aquestes mesures. El grau de desenvolupament d’un país es mesura així mateix pel nivell de cohesió, benestar i de drets socials i civils. 

Què és el que es perd fent inviable aquesta Llei. El primer, l’atenció a les persones que tenen algun grau de dependència i sobretot la seva autonomia personal. Recordo la seva tramitació al Congrés i la incorporació d’esmenes i propostes especialmente per part de les entitats socials. L’incís que les prestacions han de ser adreçades a les persones titulars, com a dret, insisteixo, i per guanyar en dignitat, mobilitat i autonomia. Milers de persones accedien a una assistència per primera vegada.

Però hi ha més. Els estudis previs indicaven que la majoria de les persones eren ateses per la família. I això volia dir que més del 80% eren dones. Dones en la seva majoria de mitjana edat i grans, que en molts casos havien renunciat a la feina per fer-se càrrec d’un familiar. Renúncia a una vida professional i a una pensió digna en conseqüència. I per altra banda, aflorava una economia submergida de dones, sobretot immigrants. Per això una de les propostes de la LLei era la possibilitat de contractació i la cotització de la persona cuidadora, així com una formació adequada. Moltes famílies es beneficien, fins ara, fet que ha suposat una millor qualitat per a tot l’entorn familiar.

Prestacions i serveis per una atenció des de la proximitat, que és el que tothom valorem. A Catalunya vam incorporar també la figura de l’assistent personal, amb experiències força reixides, des de l’autonomia de la persona, i no subjecte als condicionants de l’administració.

El quart pilar del Benestar. Aquesta va ser l’aposta. I per la creació de nous jaciments de treball en l’atenció a les persones, no ho oblidem. Un pas més en la construcció d’un Estat de Drets. Recordo, per cert, que CIU va votar en contra de la Llei, al.ludint una invasió competencial, quan és una Llei treballada i amb participació de les Comunitats Autònomes i quan per altra banda, va coincidir amb la tramitació de la Llei de Serveis Socials de Catalunya al Parlament, el que ens va permetre poder lligar les dues legislacions.

Hem de fer valoració, sense dubte. És una Llei ambiciosa, que requereix de recursos i cal estudiar com garantir-los. Que neix pràcticament amb el començament de la crisi econòmica. Però reformes per millorar, i no una destrelada que la fa inviable i retalla drets socials. 

L'augment de la pobresa ens trenca col.lectivament

Article publicat el 24 d'octubre a CatalunyaPress

Els índex actuals de pobresa qüestionen de forma ineludible  el grau de benestar i cohesió de la nostra societat, la capacitat de progrés col·lectiu, i la qualitat democràtica. Les dades de pobresa en general, i infantil en particular, ens trenca individual i col·lectivament. Però la pobresa és silenciosa i per això costa visualitzar-la en el debat públic i polític.

Les dades són alarmants, 21,9% dels catalans i catalanes viuen amb rendes inferiors al llindar de pobresa i el 23,7% d’infants menors de 16 anys són pobres. Fa uns dies, primer el Síndic de Greuges i després la Federació d’Entitats d’Atenció Educativa a la Infància i Adolescència (FEDAIA), ens alertaven sobre aquesta situació.

La pobresa ha augmentat des del 2008 com a conseqüència de la crisi i ha crescut exponencialment des del 2010 com a conseqüència de les polítiques d’austeritat. L’austeritat dogmàtica que estan aplicant els govern de dretes de CIU i PP deterioren les condicions de vida i provoquen més recessió econòmica i social. Alguns exemples del mal Govern del President Mas que empitjoren la situació de la infància, com la reducció del 33% del pressupost per a beques menjador, una reducció del 51% en l’escola bressol pública, la supressió dels plans d’entorn, o la “depuració” del PIRMI i la mala gestió que afecta a 10.000 infants segons l’informe del Síndic de Greuges. És una qüestió de recursos, evident, però especialment és un problema de prioritats i d’estratègia. La qualitat, la cohesió i el benestar d’una societat es mesura també en el grau d’inversió que es destina a la infància. I podem dir que Catalunya està a la cua, amb polítiques i recursos lleugerament per sota de l’Estat i molt per sota de la UE. Aquesta és també la dura realitat que no es pot amagar sota les banderes.

En aquests moments existeixen prou factors de vulnerabilitat que generen situacions d’exclusió social infantil: l’atur i precarietat laboral, les condicions de l’entorn, la desigual distribució escolar, les dificultats d’accés als recursos socials i culturals d’un bon nombre de famílies, la carència d’una veritable política pública d’infància i adolescència... Més enllà dels sectors “tradicionals” s’hi sumen d’altres i la pobresa també es pot començar a mesurar a nivell territorial i urbà.

Per això caldria, primer que sigui present al debat públic. I segon i urgent,  un pla de xoc: de detecció i de mesures inajornables de caràcter pal·liatiu, però sobretot d’estratègies i polítiques a mig i llarg termini. No existeix el progrés comú si no està assegurada la igualtat d’oportunitats i no hi ha condicions per al progrés i la mobilitat social dels ciutadans. Cal fer reformes, sí,  no retallades lineals,  replantejant polítiques familiars i d’infància i adolescència que siguin efectives. El Tercer Sector Social, com FEDAIA, fan un treball imprescindible, però no poden suplir la responsabilitat dels governs.

El risc és que es converteixi en una pobresa crònica, que al llarg del temps no podrem pagar, i que ens condueix inevitablement cap a una societat cada vegada més dual.

L'augment de la pobresa ens trenca col.lectivament

Article publicat el 24 d'octubre a CatalunyaPress

Els índex actuals de pobresa qüestionen de forma ineludible  el grau de benestar i cohesió de la nostra societat, la capacitat de progrés col·lectiu, i la qualitat democràtica. Les dades de pobresa en general, i infantil en particular, ens trenca individual i col·lectivament. Però la pobresa és silenciosa i per això costa visualitzar-la en el debat públic i polític.

Les dades són alarmants, 21,9% dels catalans i catalanes viuen amb rendes inferiors al llindar de pobresa i el 23,7% d’infants menors de 16 anys són pobres. Fa uns dies, primer el Síndic de Greuges i després la Federació d’Entitats d’Atenció Educativa a la Infància i Adolescència (FEDAIA), ens alertaven sobre aquesta situació.

La pobresa ha augmentat des del 2008 com a conseqüència de la crisi i ha crescut exponencialment des del 2010 com a conseqüència de les polítiques d’austeritat. L’austeritat dogmàtica que estan aplicant els govern de dretes de CIU i PP deterioren les condicions de vida i provoquen més recessió econòmica i social. Alguns exemples del mal Govern del President Mas que empitjoren la situació de la infància, com la reducció del 33% del pressupost per a beques menjador, una reducció del 51% en l’escola bressol pública, la supressió dels plans d’entorn, o la “depuració” del PIRMI i la mala gestió que afecta a 10.000 infants segons l’informe del Síndic de Greuges. És una qüestió de recursos, evident, però especialment és un problema de prioritats i d’estratègia. La qualitat, la cohesió i el benestar d’una societat es mesura també en el grau d’inversió que es destina a la infància. I podem dir que Catalunya està a la cua, amb polítiques i recursos lleugerament per sota de l’Estat i molt per sota de la UE. Aquesta és també la dura realitat que no es pot amagar sota les banderes.

En aquests moments existeixen prou factors de vulnerabilitat que generen situacions d’exclusió social infantil: l’atur i precarietat laboral, les condicions de l’entorn, la desigual distribució escolar, les dificultats d’accés als recursos socials i culturals d’un bon nombre de famílies, la carència d’una veritable política pública d’infància i adolescència... Més enllà dels sectors “tradicionals” s’hi sumen d’altres i la pobresa també es pot començar a mesurar a nivell territorial i urbà.

Per això caldria, primer que sigui present al debat públic. I segon i urgent,  un pla de xoc: de detecció i de mesures inajornables de caràcter pal·liatiu, però sobretot d’estratègies i polítiques a mig i llarg termini. No existeix el progrés comú si no està assegurada la igualtat d’oportunitats i no hi ha condicions per al progrés i la mobilitat social dels ciutadans. Cal fer reformes, sí,  no retallades lineals,  replantejant polítiques familiars i d’infància i adolescència que siguin efectives. El Tercer Sector Social, com FEDAIA, fan un treball imprescindible, però no poden suplir la responsabilitat dels governs.

El risc és que es converteixi en una pobresa crònica, que al llarg del temps no podrem pagar, i que ens condueix inevitablement cap a una societat cada vegada més dual.

Garantir els drets dels infants i adolescents

He pogut participar en el debat de polítiques d'infància dins les jornades Inclusió social: clau de progrés, organitzades per FEDAIA.

Apunto breument els principals eixos en els que he basat la meva intervenció seguint el guió que l'organització ens ha demanat.

Una societat més forta, capacitada, moderna, competitiva,... es mesura pel seu grau de cohesió interna i es mesura pel tracte vers a la infantesa i l'adolescència. Els infants són ciutadans i ciutadanes, de present i de futur, titulars de drets subjectius.

Ha estat aquest Govern qui ha impulsat i qui ha fet la Llei dels drets i deures de la infància i adolescència, i per tant el nostre compromís per desplegar-la és implícit. Són moments també de prioritats, i en el desplegament de la Llei les notres prioritats són:

1. Màxima atenció a la infància en situació de maltractament, en situació de pobresa i de risc d' exclusió. La màxima prioritat per voluntat política, complint i fent complint la Convenció pels Drets dels Infants. Tres estratègies:

- La millora dels protocols i capacitació dels professionals (serveis de salut, educació, cossos de seguretat,...) perquè detectin amb més facilitat les situacions de risc.

- Reforçar els serveis socials bàsics en l'àmbit d'infància. Tirem endavant la figura del Professional de Referència (previst ja a la Llei de Serveis Socials de Catalunya).

- Incidir de manera especial en els entorns familiars i territorials amb més risc de pobresa infantil i exclusió social.

2. Recollim, perquè la compartim, la preocupació pels joves que es troben a la corda fluixa, que ni estudien ni treballen. Cal prevenció des de l'educació primària i la secundària obligatòria:

- reduint el fracàs escolar

- amb programes específics d'orientació i tutoria pels adolescents que han abandonat el sistema escolar.

3. Atendre de forma adecuada els infants és atendre les famílies. Reconeixent la diversitat de famílies de la nostra societat actual i cal reforçar els mecanismes perquè les famílies disposin de les condicions adequades per la cura, la socialització, l'afectivitat i el desenvolupament dels infants:

- atenció especial a les famílies en situació de risc

- facilitar la conciliació del temps familiar, laboral, escolar,...

- implicació de les famílies amb l'escola i els processos de formació dels fills i filles

La Llei es desplegarà mitjançant tres bons instruments com està previst:

- La cartera de serveis, en coordinació amb la cartera de serveis socials

- El Pla d'Atenció Integral als infants i adolescents, des d'una visió integral i transversal

- Les Taules Territorials, veritable mecanisme d'anàlisi, coordinació entre les administracions i el territori, i elaboració d'estratègies.

En aquests moments les estratègies per sortir de la crisi han de tenir també prespectiva d'infància i de família. Des del reforç de la xarxa de suport i de rescat per aquelles famílies que en un moment donat pateixen canvis que poden condicionar la seva situació (atur, canvis familiars, ...). Però volem ser també molt conscients que la pobresa s'hereta, i cal lluitar contra una pobresa crònica. Per això prioritzem l'atenció als entorns familiars i urbans amb risc d'exclusió, amb programes comunitaris, amb les Zones d'Atenció Especial, amb les polítiques integrals de renovació urbana. Conscients de les situacions de risc en la que neixen força infants del nostre país, cal començar ja en la maternitat i en la primeríssima infància. El reforç dels equips de professionals municipals i la xarxa d'entitats d'iniciativa social és clau en aquesta tasca. I l'aposta continua sent per l'educació, educació i educació.

Estem en un moment delicat pel que fa als pressupostos de les administracions públiques. Desplegar la Llei significa dotar-la de pressupost. Ens avala l'aposta del Govern, que tot i en moments de crisi econòmica, ha continuat elevant el seu pressupost en inversió social. Caldrà però treballar diferent, prioritzant, amb innovació, amb més eficàcia, treballant per objectius i resultats i amb l'avaluació de l'impacte de les polítiques, optimitzant els recursos i reduint on la necessitat no és tan immediata.

Les entitats que treballen en aquest àmbit ens demanen impulsar un Pacte Nacional per la infància i l'adolescència. El procés d'elaboració de la Llei, la mateixa Llei i els instruments que desenvoluparà, ha estat , i serà encara més, una aposta per la visualització de les polítiques d'infància. Però recollim la demanda, perquè el Pacte pot significar no només un compromís de les administracions públiques, també un compromís del conjunt de la societat.

El Tercer Sector és un actor protagonista, ho ha de ser. Continuem defensant l'Estat de Benestar (davant l'onada conservadora que reclama el seu retall) i defensem la Societat de Benestar, perquè una societat madura com la nostra, té la capacitat de crear benestar des de les seves organitzacions. El Tercer Sector té vocació de servei públic, tmou un volum del 2,8% del PIB català, té experiència acumulada, una bona dosi de professionalitat i voluntariat, i té també molts reptes per endavant. El compromís amb el Tercer Sector l'hem fet explícit amb el Pla Director del Tercer Sector de Catalunya. Cal continuar. Continuar per passar de la política de la subvenció a la política de la concertació, i incorporant les clàusules socials en els concursos de les administracions públiques.

La Llei d'infància és un canvi de paradigma. Hem fet un pas més, de l'atenció a la infància en risc, a incorporar la necessitat d'invertir en el conjunt de la infànci i adolescència. Fem nostres els principis que regeix la Llei: promoció, prevenció, atenció, protecció i participació.

Garantir els drets dels infants i adolescents

He pogut participar en el debat de polítiques d'infància dins les jornades Inclusió social: clau de progrés, organitzades per FEDAIA.

Apunto breument els principals eixos en els que he basat la meva intervenció seguint el guió que l'organització ens ha demanat.

Una societat més forta, capacitada, moderna, competitiva,... es mesura pel seu grau de cohesió interna i es mesura pel tracte vers a la infantesa i l'adolescència. Els infants són ciutadans i ciutadanes, de present i de futur, titulars de drets subjectius.

Ha estat aquest Govern qui ha impulsat i qui ha fet la Llei dels drets i deures de la infància i adolescència, i per tant el nostre compromís per desplegar-la és implícit. Són moments també de prioritats, i en el desplegament de la Llei les notres prioritats són:

1. Màxima atenció a la infància en situació de maltractament, en situació de pobresa i de risc d' exclusió. La màxima prioritat per voluntat política, complint i fent complint la Convenció pels Drets dels Infants. Tres estratègies:

- La millora dels protocols i capacitació dels professionals (serveis de salut, educació, cossos de seguretat,...) perquè detectin amb més facilitat les situacions de risc.

- Reforçar els serveis socials bàsics en l'àmbit d'infància. Tirem endavant la figura del Professional de Referència (previst ja a la Llei de Serveis Socials de Catalunya).

- Incidir de manera especial en els entorns familiars i territorials amb més risc de pobresa infantil i exclusió social.

2. Recollim, perquè la compartim, la preocupació pels joves que es troben a la corda fluixa, que ni estudien ni treballen. Cal prevenció des de l'educació primària i la secundària obligatòria:

- reduint el fracàs escolar

- amb programes específics d'orientació i tutoria pels adolescents que han abandonat el sistema escolar.

3. Atendre de forma adecuada els infants és atendre les famílies. Reconeixent la diversitat de famílies de la nostra societat actual i cal reforçar els mecanismes perquè les famílies disposin de les condicions adequades per la cura, la socialització, l'afectivitat i el desenvolupament dels infants:

- atenció especial a les famílies en situació de risc

- facilitar la conciliació del temps familiar, laboral, escolar,...

- implicació de les famílies amb l'escola i els processos de formació dels fills i filles

La Llei es desplegarà mitjançant tres bons instruments com està previst:

- La cartera de serveis, en coordinació amb la cartera de serveis socials

- El Pla d'Atenció Integral als infants i adolescents, des d'una visió integral i transversal

- Les Taules Territorials, veritable mecanisme d'anàlisi, coordinació entre les administracions i el territori, i elaboració d'estratègies.

En aquests moments les estratègies per sortir de la crisi han de tenir també prespectiva d'infància i de família. Des del reforç de la xarxa de suport i de rescat per aquelles famílies que en un moment donat pateixen canvis que poden condicionar la seva situació (atur, canvis familiars, ...). Però volem ser també molt conscients que la pobresa s'hereta, i cal lluitar contra una pobresa crònica. Per això prioritzem l'atenció als entorns familiars i urbans amb risc d'exclusió, amb programes comunitaris, amb les Zones d'Atenció Especial, amb les polítiques integrals de renovació urbana. Conscients de les situacions de risc en la que neixen força infants del nostre país, cal començar ja en la maternitat i en la primeríssima infància. El reforç dels equips de professionals municipals i la xarxa d'entitats d'iniciativa social és clau en aquesta tasca. I l'aposta continua sent per l'educació, educació i educació.

Estem en un moment delicat pel que fa als pressupostos de les administracions públiques. Desplegar la Llei significa dotar-la de pressupost. Ens avala l'aposta del Govern, que tot i en moments de crisi econòmica, ha continuat elevant el seu pressupost en inversió social. Caldrà però treballar diferent, prioritzant, amb innovació, amb més eficàcia, treballant per objectius i resultats i amb l'avaluació de l'impacte de les polítiques, optimitzant els recursos i reduint on la necessitat no és tan immediata.

Les entitats que treballen en aquest àmbit ens demanen impulsar un Pacte Nacional per la infància i l'adolescència. El procés d'elaboració de la Llei, la mateixa Llei i els instruments que desenvoluparà, ha estat , i serà encara més, una aposta per la visualització de les polítiques d'infància. Però recollim la demanda, perquè el Pacte pot significar no només un compromís de les administracions públiques, també un compromís del conjunt de la societat.

El Tercer Sector és un actor protagonista, ho ha de ser. Continuem defensant l'Estat de Benestar (davant l'onada conservadora que reclama el seu retall) i defensem la Societat de Benestar, perquè una societat madura com la nostra, té la capacitat de crear benestar des de les seves organitzacions. El Tercer Sector té vocació de servei públic, tmou un volum del 2,8% del PIB català, té experiència acumulada, una bona dosi de professionalitat i voluntariat, i té també molts reptes per endavant. El compromís amb el Tercer Sector l'hem fet explícit amb el Pla Director del Tercer Sector de Catalunya. Cal continuar. Continuar per passar de la política de la subvenció a la política de la concertació, i incorporant les clàusules socials en els concursos de les administracions públiques.

La Llei d'infància és un canvi de paradigma. Hem fet un pas més, de l'atenció a la infància en risc, a incorporar la necessitat d'invertir en el conjunt de la infànci i adolescència. Fem nostres els principis que regeix la Llei: promoció, prevenció, atenció, protecció i participació.

El Tercer Sector al Parlament

Avui a la Comissió Parlamentària de Benestar i Immigració hem gaudit de la compareixença de la Taula del Tercer Sector, amb la presentació de les principals conclusions del 2n congrés del Tercer Sector que fa uns dies van celebrar amb una participació de 1.300 persones, que no són poques!!. Amb la paraula de Carles Barba, Teresa Cano i Enric Morist.

El manifest apunta 10 principals causes:

1. Prioritat en la lluita contra la pobresa i l'exclusió social en el context de crisi

2. Desplegament amb recursos i eficàcia del nou sistema de serveis socials

3. El compromís del Pla Estratègic del Tercer Sector

4. Accent en la col.laboració entre les administracions i el tercer sector. Som espai públic

5. Mesures excepcionals de crisi en el Pla de Suport al Tercer Sector Social

6. La reforma del sistema de gestió del 0,7% de l'IRPF

7. Compromís de millora en la qualitat i la transparència

8. El reconeixement i l'impuls del voluntariat i la dignificació professional dels treballadors

9. El tercer sector com a agent social

10. Crida al treball compartit amb els altres sectors i la ciutadania.

Com s'ha dit avui, el reconeixement del tercer sector ha anat creixent i és necessari: com a agent de servei públic, com a interlocutor, com actor, com a creador de dinamisme, ocupació i riquesa.

Segurament cal aprofundir més en les relacions entre les administracions i el sector, perquè sigui una relació de més de concertació i més complicitat , des del paper de cadascú i amb la independència de cadascú. El tercer sector crec que aporta alguns valors afegits: neix de la ciutadania compromesa (amb tota la fortalesa dels conceptes), la proximitat local i territorial (aquelles petites entitats que fan tanta feina als barris i pobles com ha dit la Teresa), les bones pràctiques, la vocació de servei públic des de la mateixa societat.

D'acord amb la reflexió d'en Carles, "la societat civil organitzada no ho fa perquè les administracions no cumpleixin, és perquè els ciutadans volen organitzar-se per unes motivacions o causes", És una qüestió de corresponsabilitat.

Evidentment hem parlat de la crisi i com afecta als sectors més vulnerables. En aquesta situació encara més és necessària la xarxa social. I he afegit al llarg de la meva intervenció que afrontar la crisi requereix d'objectius i estratègies compartides (poders públics, ciutadania compromesa) en l'atenció als sectors més vulnerables, però també i especialment per una nova economia. Ho explico, la competitivitat necessita, també i especialment, inversió en capital humà, bons nivells de benestar i una societat activa i dinàmica. El resultat del 2n congrés del Tercer Sector és una prova d'aquesta societat activa. També per ser més competitius i garantir progrés.

El Tercer Sector al Parlament

Avui a la Comissió Parlamentària de Benestar i Immigració hem gaudit de la compareixença de la Taula del Tercer Sector, amb la presentació de les principals conclusions del 2n congrés del Tercer Sector que fa uns dies van celebrar amb una participació de 1.300 persones, que no són poques!!. Amb la paraula de Carles Barba, Teresa Cano i Enric Morist.

El manifest apunta 10 principals causes:

1. Prioritat en la lluita contra la pobresa i l'exclusió social en el context de crisi

2. Desplegament amb recursos i eficàcia del nou sistema de serveis socials

3. El compromís del Pla Estratègic del Tercer Sector

4. Accent en la col.laboració entre les administracions i el tercer sector. Som espai públic

5. Mesures excepcionals de crisi en el Pla de Suport al Tercer Sector Social

6. La reforma del sistema de gestió del 0,7% de l'IRPF

7. Compromís de millora en la qualitat i la transparència

8. El reconeixement i l'impuls del voluntariat i la dignificació professional dels treballadors

9. El tercer sector com a agent social

10. Crida al treball compartit amb els altres sectors i la ciutadania.

Com s'ha dit avui, el reconeixement del tercer sector ha anat creixent i és necessari: com a agent de servei públic, com a interlocutor, com actor, com a creador de dinamisme, ocupació i riquesa.

Segurament cal aprofundir més en les relacions entre les administracions i el sector, perquè sigui una relació de més de concertació i més complicitat , des del paper de cadascú i amb la independència de cadascú. El tercer sector crec que aporta alguns valors afegits: neix de la ciutadania compromesa (amb tota la fortalesa dels conceptes), la proximitat local i territorial (aquelles petites entitats que fan tanta feina als barris i pobles com ha dit la Teresa), les bones pràctiques, la vocació de servei públic des de la mateixa societat.

D'acord amb la reflexió d'en Carles, "la societat civil organitzada no ho fa perquè les administracions no cumpleixin, és perquè els ciutadans volen organitzar-se per unes motivacions o causes", És una qüestió de corresponsabilitat.

Evidentment hem parlat de la crisi i com afecta als sectors més vulnerables. En aquesta situació encara més és necessària la xarxa social. I he afegit al llarg de la meva intervenció que afrontar la crisi requereix d'objectius i estratègies compartides (poders públics, ciutadania compromesa) en l'atenció als sectors més vulnerables, però també i especialment per una nova economia. Ho explico, la competitivitat necessita, també i especialment, inversió en capital humà, bons nivells de benestar i una societat activa i dinàmica. El resultat del 2n congrés del Tercer Sector és una prova d'aquesta societat activa. També per ser més competitius i garantir progrés.

Més sobre la Llei d'atenció a la dependència

Hi ha debat sobre la Llei estatal de l'autonomia personal i atenció a la dependència.

Cal recordar on som i d'on venim (la memòria en política és brevíssima). Tenim aquesta llei des del 2006, i el seu total desplegament està previst fins el 2015. I tenim la nova Llei de Serveis Socials de Catalunya ara fa tot just un any, i enguany el Govern ha aprovat la Cartera de Serveis (les prestacions i serveis que garanteixen el dret). Aquests canvis legislatius representen una petita revolució en l'atenció social, un canvi de concepte en la manera d'atendre les persones usuàries i les famílies, en la cooperació necessària entre les administracions, en l'organització, en la necessitat de formar i cobrir nous llocs de treball, ... en el reconeixement d'un dret que és universal. Perquè no era reconegut com a dret abans d'aquest canvi legislatiu. Les persones amb situació de dependència no totes eren ateses per les administracions, ni estaven desplegats tots els serveis necessaris. Fem una mica de memòria.

Si debatem ara com millorar l'aplicació de la llei, és perquè tenim llei, i tenim una bona llei, i és una llei ambiciosa.

Recordo la falta de prioritat en política social dels governs anteriors de CIU i el PP, i recordo que CIU va votar en contra de la llei al Congrés dels diputats. Per tant, ara ni tan sols estaríem en el debat de la seva millora, perquè no en tindríem de llei.

El Llibre Blanc de la dependència, realitzat com a anàlisi previ, feia una previsió del nombre de persones susceptibles a acollir-se a les prestacions i serveis. I la realitat ha superat la previsió. És a dir, ha aflorat al voltant d'un 50% més de persones que no eren ateses per cap circuit, que no existien, que estaven silenciades en la seva dependència. Ara, aquestes persones han entrat en el sistema de benestar. I aquest és un dels motius de les llistes d'espera i la falta de recursos de la memòria econòmica, una realitat que ha superat la previsió. Raó de més que justifica l'expectativa creada. Ara ja no viuen en l'anonimat.

En què hem avançat? unes 30.000 persones que ja tenen el seu Pla d'Atenció; noves prestacions que com a mitjana és de 597€ al mes; prestacions i serveis que són compatibles (un ajut per cuidador no professional amb un servei d'atenció a domicili); la figura de l'Assistent Personal - que representa un canvi de paradigma en l'atenció a les persones amb gran discapacitat física-; els equips de valoració es desplacen a les llars de les persones per estudiar l'entorn i la persona; els/les cuidadors/es no professionals (de la família, més del 80% són dones amb una mitjana d'edat de 50 anys) reben una prestació i formació, i poden cotitzar a la seguretat social,...

És cofoïsme? No. Cal millorar? Sí. Cal que el govern de l'Estat augmenti els recursos, cal millorar el finançament d'acord amb la realitat i cal avançar en eficàcia, millorar els processos per atendre bé les persones, i enfortir les administracions locals com a porta d'entrada dels ciutadans al sistema. S'han creat moltes expectatives? Sí, perquè les necessitats i la demanda és molt alta (ja ho era abans dels 2006 i per això es va començar a prendre mesures), i és molta la inversió per cobrir-la tota.

L'austeritat dels propers pressupostos de les administracions, amb motiu de la crisi econòmica, espanta una mica. Com a qualsevol economia familiar quan vivim temps difícils. També hem de ser realistes. Però s'ha de continuar amb l'esflorç, en la negociació amb l'Estat i en la prioritat per les polítiques socials. No s'aturaran els canvis que hem començat.

Declaracions

Més sobre la Llei d'atenció a la dependència

Hi ha debat sobre la Llei estatal de l'autonomia personal i atenció a la dependència.

Cal recordar on som i d'on venim (la memòria en política és brevíssima). Tenim aquesta llei des del 2006, i el seu total desplegament està previst fins el 2015. I tenim la nova Llei de Serveis Socials de Catalunya ara fa tot just un any, i enguany el Govern ha aprovat la Cartera de Serveis (les prestacions i serveis que garanteixen el dret). Aquests canvis legislatius representen una petita revolució en l'atenció social, un canvi de concepte en la manera d'atendre les persones usuàries i les famílies, en la cooperació necessària entre les administracions, en l'organització, en la necessitat de formar i cobrir nous llocs de treball, ... en el reconeixement d'un dret que és universal. Perquè no era reconegut com a dret abans d'aquest canvi legislatiu. Les persones amb situació de dependència no totes eren ateses per les administracions, ni estaven desplegats tots els serveis necessaris. Fem una mica de memòria.

Si debatem ara com millorar l'aplicació de la llei, és perquè tenim llei, i tenim una bona llei, i és una llei ambiciosa.

Recordo la falta de prioritat en política social dels governs anteriors de CIU i el PP, i recordo que CIU va votar en contra de la llei al Congrés dels diputats. Per tant, ara ni tan sols estaríem en el debat de la seva millora, perquè no en tindríem de llei.

El Llibre Blanc de la dependència, realitzat com a anàlisi previ, feia una previsió del nombre de persones susceptibles a acollir-se a les prestacions i serveis. I la realitat ha superat la previsió. És a dir, ha aflorat al voltant d'un 50% més de persones que no eren ateses per cap circuit, que no existien, que estaven silenciades en la seva dependència. Ara, aquestes persones han entrat en el sistema de benestar. I aquest és un dels motius de les llistes d'espera i la falta de recursos de la memòria econòmica, una realitat que ha superat la previsió. Raó de més que justifica l'expectativa creada. Ara ja no viuen en l'anonimat.

En què hem avançat? unes 30.000 persones que ja tenen el seu Pla d'Atenció; noves prestacions que com a mitjana és de 597€ al mes; prestacions i serveis que són compatibles (un ajut per cuidador no professional amb un servei d'atenció a domicili); la figura de l'Assistent Personal - que representa un canvi de paradigma en l'atenció a les persones amb gran discapacitat física-; els equips de valoració es desplacen a les llars de les persones per estudiar l'entorn i la persona; els/les cuidadors/es no professionals (de la família, més del 80% són dones amb una mitjana d'edat de 50 anys) reben una prestació i formació, i poden cotitzar a la seguretat social,...

És cofoïsme? No. Cal millorar? Sí. Cal que el govern de l'Estat augmenti els recursos, cal millorar el finançament d'acord amb la realitat i cal avançar en eficàcia, millorar els processos per atendre bé les persones, i enfortir les administracions locals com a porta d'entrada dels ciutadans al sistema. S'han creat moltes expectatives? Sí, perquè les necessitats i la demanda és molt alta (ja ho era abans dels 2006 i per això es va començar a prendre mesures), i és molta la inversió per cobrir-la tota.

L'austeritat dels propers pressupostos de les administracions, amb motiu de la crisi econòmica, espanta una mica. Com a qualsevol economia familiar quan vivim temps difícils. També hem de ser realistes. Però s'ha de continuar amb l'esflorç, en la negociació amb l'Estat i en la prioritat per les polítiques socials. No s'aturaran els canvis que hem començat.

Declaracions

7 d'octubre JORNADA MUNDIAL PEL TREBALL DIGNE

Per una globalització del sindicalisme!!

La Confederación sindical internacional
El manifest conjunt
La concentració a Barcelona

La declaració institucional del Parlament de Catalunya

7 d'octubre JORNADA MUNDIAL PEL TREBALL DIGNE

Per una globalització del sindicalisme!!

La Confederación sindical internacional
El manifest conjunt
La concentració a Barcelona

La declaració institucional del Parlament de Catalunya

El Tercer Sector va en sèrio

La Taula de Tercer Sector ha presentat el Primer Pla Estratègic del Tercer Sector Social de Catalunya 2008-2011. Cal felicitar la iniciativa i les feines. La de les entitats i la realitzada en l'elaboració del Pla que ha comportat al voltant de dos anys de treballs i molta gent implicada. Recomano una lectura amb interès.

Algunes reflexions tretes de les paraules dites en l'acte de presentació.

L'aposta del tercer sector és seriosa, i és necessària. I l'aposta pel tercer sector també. Necessitem d'un espai públic compartit des de la corresponsabilitat entre administracions i societat civil. Una societat madura és capaç d'organitzar-se i produir benestar. L'aliança i la complicitat pot multiplicar i amplificar la tasca per crear benestar i dinamisme social. Sense cap mena de dubte. És per això també que el tercer sector es reivindica com a agent social. I estem d'acord. Per la quantitat de persones que hi treballen i amb les que hi treballa, per la resposta en aquells espais on l'administració és dífil que hi arribi. Pel coneixement de les realitats a peu de carrer, pel volum d'iniciatives que porta a terme, ...

El país ha creat en els darrers anys dinamisme i creixement. Però ho ha estat per a tohtom? Noves oportanitats, noves mobilitats, nous dinamismes de les ciutats,... produeixen més capacitats perquè les persones realitzin el seu projecte de vida amb més llibertat. Però al mateix temps, noves transformacions que comporten nous riscos. Com redistribuir la riquesa. Com profunditzar en l'equitat. La cohesió radica precisament en les oportunitats de realització personal, i en el sentiment de pertinença en un projecte comú i col.lectiu. I una cosa acompanya l'altra. És de gran calat ideològic, i així ens ho varen demanar darrerament en una reunió amb la taula en la presentació de la ponència marc del Congrés del PSC. Estem d'acord. Cal conèixer i reconèixer les realitats, que viuen i es transformen en les nostres ciutats. I actuar des de l'enfoc de la inclusió i la equitat.

S'ha parlat molt de drets socials. Ens sentim ciutadans i ciutadanes de ple dret quan veiem reconeguts els nostres drets i assumim els nostres deures. És un exercici de corresponsabilitat. El Govern va fer una aposta clara per créixer en drets socials. Com a garantia de ciutadania, de pertinença, de projecte de país. En aquest nou model de benestar, la societat civil organitzada té el paper de ser garantia de la defensa dels drets, proveïdors de serveis, de benestar i de coneixement, i bon i necessari interlocutor. Crec que al mateix temps necessitem arriscar, innovar, crear. Com recull el pla "incidint en la transformació de l'Estat de Benestar cap a un nivell més avançat". Hi ha un element fonamental en el model de benestar. És la proximitat, la quotidianitat. I el món local és l'espai idoni.

Destaco la missió que recull el Pla, "treballar pels drets, la igualtat i la qualitat de vida les persones, sense exclusions. I per això construïm espai públic de participació, de responsabilitat i de compromís cívic, mitjançant la iniciativa social". Tots i totes tenim reptes. I és important que la societat civil representada per la Taula també assumeixi reptes. Els hi dóna solvència, ens crea confiances.

La sala de l'Institu d'Estudis Catalans ha quedat petita. Moltes persones i moltes entitats. I moltes converses al pati un cop acabat la presentació formal. A la mesa, en Carles Barba, president de la Taula del Tercer Sector, l'Adolf Díaz, que ha coordinat els treballs i en Víctor Bayarri. Per part de les administracions, en Ricard Gomà, tinent d'alcalde i conseller de benestar de l'ajuntament de Barcelona, Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, i la consellera Carme Capdevila.

Els reptes són de tots. Els compartim. Cadascú des del seu paper.

El Tercer Sector va en sèrio

La Taula de Tercer Sector ha presentat el Primer Pla Estratègic del Tercer Sector Social de Catalunya 2008-2011. Cal felicitar la iniciativa i les feines. La de les entitats i la realitzada en l'elaboració del Pla que ha comportat al voltant de dos anys de treballs i molta gent implicada. Recomano una lectura amb interès.

Algunes reflexions tretes de les paraules dites en l'acte de presentació.

L'aposta del tercer sector és seriosa, i és necessària. I l'aposta pel tercer sector també. Necessitem d'un espai públic compartit des de la corresponsabilitat entre administracions i societat civil. Una societat madura és capaç d'organitzar-se i produir benestar. L'aliança i la complicitat pot multiplicar i amplificar la tasca per crear benestar i dinamisme social. Sense cap mena de dubte. És per això també que el tercer sector es reivindica com a agent social. I estem d'acord. Per la quantitat de persones que hi treballen i amb les que hi treballa, per la resposta en aquells espais on l'administració és dífil que hi arribi. Pel coneixement de les realitats a peu de carrer, pel volum d'iniciatives que porta a terme, ...

El país ha creat en els darrers anys dinamisme i creixement. Però ho ha estat per a tohtom? Noves oportanitats, noves mobilitats, nous dinamismes de les ciutats,... produeixen més capacitats perquè les persones realitzin el seu projecte de vida amb més llibertat. Però al mateix temps, noves transformacions que comporten nous riscos. Com redistribuir la riquesa. Com profunditzar en l'equitat. La cohesió radica precisament en les oportunitats de realització personal, i en el sentiment de pertinença en un projecte comú i col.lectiu. I una cosa acompanya l'altra. És de gran calat ideològic, i així ens ho varen demanar darrerament en una reunió amb la taula en la presentació de la ponència marc del Congrés del PSC. Estem d'acord. Cal conèixer i reconèixer les realitats, que viuen i es transformen en les nostres ciutats. I actuar des de l'enfoc de la inclusió i la equitat.

S'ha parlat molt de drets socials. Ens sentim ciutadans i ciutadanes de ple dret quan veiem reconeguts els nostres drets i assumim els nostres deures. És un exercici de corresponsabilitat. El Govern va fer una aposta clara per créixer en drets socials. Com a garantia de ciutadania, de pertinença, de projecte de país. En aquest nou model de benestar, la societat civil organitzada té el paper de ser garantia de la defensa dels drets, proveïdors de serveis, de benestar i de coneixement, i bon i necessari interlocutor. Crec que al mateix temps necessitem arriscar, innovar, crear. Com recull el pla "incidint en la transformació de l'Estat de Benestar cap a un nivell més avançat". Hi ha un element fonamental en el model de benestar. És la proximitat, la quotidianitat. I el món local és l'espai idoni.

Destaco la missió que recull el Pla, "treballar pels drets, la igualtat i la qualitat de vida les persones, sense exclusions. I per això construïm espai públic de participació, de responsabilitat i de compromís cívic, mitjançant la iniciativa social". Tots i totes tenim reptes. I és important que la societat civil representada per la Taula també assumeixi reptes. Els hi dóna solvència, ens crea confiances.

La sala de l'Institu d'Estudis Catalans ha quedat petita. Moltes persones i moltes entitats. I moltes converses al pati un cop acabat la presentació formal. A la mesa, en Carles Barba, president de la Taula del Tercer Sector, l'Adolf Díaz, que ha coordinat els treballs i en Víctor Bayarri. Per part de les administracions, en Ricard Gomà, tinent d'alcalde i conseller de benestar de l'ajuntament de Barcelona, Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, i la consellera Carme Capdevila.

Els reptes són de tots. Els compartim. Cadascú des del seu paper.

Increment de l'Indicador de Renda de Suficiència

Ahir el Ple del Parlament va aprovar per unanimitat l'increment en 1,5% l'Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), a proposta del conseller Castells. L´índex mesura el nivell sota el qual no es pot viure amb dignititat, i determinades prestacions socials econòmiques estan vinculades amb aquest índex. La llei de pressupostos del 2008 fixava 544,48€ al mes i 7.622€ l'any -un increment de 2,4% més que el 2007- però amb aquest augment es situa en 552,44%mesuals i 7.734,16€ anuals. El resultat és que més persones que es troben per sota d'aquesta xifra podran accedir a prestacions socials. S'amplia així el nombre de beneficiaris de les prestacions.

Aquest índex va ser fixat, per primera vegada, amb la "llei 13/2006 de prestacions socials de caràcter econòmic". Abans de la llei, abans del 2006 per tant, determinades prestacions socials, com els complements de pensions no contributives o de viudetat, eren un factor "graciable", en funció de la voluntat del Govern. A partir de la llei, és un dret. I la diferència de concepte és molta i respon així també a una diferència d'entendre la política social dels governs de CIU i dels governs d'esquerra. Necessitàvem un índex que mesurés el nivell sota el qual no es pot viure amb dignitat i per això, per primera vegada, i diferenciada de l'IPREM estatal, es va incorporar en aquesta llei, d'acord amb el Govern i els agents socials i econòmics. Una llei que té com a principal objectiu l'increment dels ingressos de les persones amb menys ingressos, per exemple les no contributives per discapacitat o jubilació.

Aquesta qüestió m'ha portat a repassar algun estudi sobre pobresa a Catalunya. Us recomano un estudi de la Fundació Bofill que podeu consultar al final de l'escrit, on s'analitza no només els índex de pobresa, sinó les dinàmiques que provoquen el risc de pobresa, o l'entrada en cercles tancats dels quals és molt complicat sortir, o els factors necessaris per sortir de situacions de precarietat.

La dada del 18,5% de persones a Catalunya en el llindar de la pobresa em sembla alarmant, tot i ser una mica menys que a Espanya i una mica més que a Europa, però amb valors similars. Alarmant pel que ens ha de qüestionar sobre el repartiment de la riquesa i el repartiment de les oportunitats - tenint en compte el creixement econòmic dels darrers anys i del PIB (3,6% en 2007). Creixement econòmic que no ho és per a tothom per igual.
I és preocupant també la pobresa estructural, és a dir, la pobresa que forma part de certs col.lectius i situacions vitals, i que sembla que s'heretin.

Les prestacions socials de caràcter econòmic volen aflorar ciutadans i ciutadanes d'aquest llindar. L'objectiu és assolir l'Indicador de Renda de Suficiència al 100% el 2010. Però no és suficient. No deixa de ser paliatiu. Cal trencar amb segons quines situacions de "dependència institucional" de persones en edat activa , així com d'infants amb risc de pobresa. I la pobresa actual potser cal mesurar-la no només en termes econòmics, també en termes de recursos personals, d'accés a la informació, a un entorn estable,...

L'educació és el gran instrument per la igualtat d'oportunitats. I cada vegada més.

Si vols saber més:
Llei 13/2006 de prestacions socials de caràcter econòmic
Fundació Bofill. "Dinàmica de la pobresa a Catalunya. Qui entra, qui surt i que es queda."
Intervenció en el Ple del Parlament del conseller Castells

Increment de l'Indicador de Renda de Suficiència

Ahir el Ple del Parlament va aprovar per unanimitat l'increment en 1,5% l'Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), a proposta del conseller Castells. L´índex mesura el nivell sota el qual no es pot viure amb dignititat, i determinades prestacions socials econòmiques estan vinculades amb aquest índex. La llei de pressupostos del 2008 fixava 544,48€ al mes i 7.622€ l'any -un increment de 2,4% més que el 2007- però amb aquest augment es situa en 552,44%mesuals i 7.734,16€ anuals. El resultat és que més persones que es troben per sota d'aquesta xifra podran accedir a prestacions socials. S'amplia així el nombre de beneficiaris de les prestacions.

Aquest índex va ser fixat, per primera vegada, amb la "llei 13/2006 de prestacions socials de caràcter econòmic". Abans de la llei, abans del 2006 per tant, determinades prestacions socials, com els complements de pensions no contributives o de viudetat, eren un factor "graciable", en funció de la voluntat del Govern. A partir de la llei, és un dret. I la diferència de concepte és molta i respon així també a una diferència d'entendre la política social dels governs de CIU i dels governs d'esquerra. Necessitàvem un índex que mesurés el nivell sota el qual no es pot viure amb dignitat i per això, per primera vegada, i diferenciada de l'IPREM estatal, es va incorporar en aquesta llei, d'acord amb el Govern i els agents socials i econòmics. Una llei que té com a principal objectiu l'increment dels ingressos de les persones amb menys ingressos, per exemple les no contributives per discapacitat o jubilació.

Aquesta qüestió m'ha portat a repassar algun estudi sobre pobresa a Catalunya. Us recomano un estudi de la Fundació Bofill que podeu consultar al final de l'escrit, on s'analitza no només els índex de pobresa, sinó les dinàmiques que provoquen el risc de pobresa, o l'entrada en cercles tancats dels quals és molt complicat sortir, o els factors necessaris per sortir de situacions de precarietat.

La dada del 18,5% de persones a Catalunya en el llindar de la pobresa em sembla alarmant, tot i ser una mica menys que a Espanya i una mica més que a Europa, però amb valors similars. Alarmant pel que ens ha de qüestionar sobre el repartiment de la riquesa i el repartiment de les oportunitats - tenint en compte el creixement econòmic dels darrers anys i del PIB (3,6% en 2007). Creixement econòmic que no ho és per a tothom per igual.
I és preocupant també la pobresa estructural, és a dir, la pobresa que forma part de certs col.lectius i situacions vitals, i que sembla que s'heretin.

Les prestacions socials de caràcter econòmic volen aflorar ciutadans i ciutadanes d'aquest llindar. L'objectiu és assolir l'Indicador de Renda de Suficiència al 100% el 2010. Però no és suficient. No deixa de ser paliatiu. Cal trencar amb segons quines situacions de "dependència institucional" de persones en edat activa , així com d'infants amb risc de pobresa. I la pobresa actual potser cal mesurar-la no només en termes econòmics, també en termes de recursos personals, d'accés a la informació, a un entorn estable,...

L'educació és el gran instrument per la igualtat d'oportunitats. I cada vegada més.

Si vols saber més:
Llei 13/2006 de prestacions socials de caràcter econòmic
Fundació Bofill. "Dinàmica de la pobresa a Catalunya. Qui entra, qui surt i que es queda."
Intervenció en el Ple del Parlament del conseller Castells

Autonomia personal i dependència

Portem un any des de l'aprovació de la Llei de promoció de la vida autònoma i atenció a la dependència. Un any és poc temps per desplegar un nou sistema d'atenció amb l'ambició que implica la llei. I un any és molt per les persones que viuen en situació de dependència i les seves famílies, perquè l'espera es fa molt llarga.

S'han creat moltes expectatives amb una llei que reconeix aquest nou dret social. I si s'han creat tantes expectatives és perquè era molta la necessitat. Calia respondre de forma contundent a una situació que cada vegada afecta a més persones, especialment pel procés d'envelliment de la nostra població. La llei reconeix de forma universal aquest dret, i per tant, incorpora al sistema de serveis socials també a les classes mitjanes, excloses fins ara.

Desenvolupar un sistema d'aquestes característiques requereix el seu temps, l'increment dels recursos, una major coordinació i cooperació entre les administracions, i una atenció molt més individualitzada de la persona en funció de la seva situació.

És cert que es detecten alguns problemes, és cert que hi ha llista d'espera, ... però també és cert que com a mínim ara podem parlar de la implantació de la llei o fins i tot queixar-nos, perquè tenim llei, cosa que fa un any no.

El resultat des del desembre passat fins a data d'avui és que 13.000 persones disposen ja del seu Pla Individual d'Atenció a Catalunya, que el Govern de la Generalitat ha invertit 50 milions d'euros, o que la prestació mitjana per persona dependent és de 516 euros. S'han rebut 72.738 sol.licituds, xifra que ens indica la importància de la demanda, de les quals 46.698 s'han fet les corresponents valoracions.

Vull destacar algunes millores que em semblen fonamentals.

Per fi es reconeix la figura del cuidador no professional, és a dir, el familiar que fins ara ha tingut cura sense cap valoració i molt sovint renunciant a la seva pròpia vida laboral. Més del 80% correspon a dones. Per fi ara reben la formació adequada, tant per la cura de la persona dependent com per la cura de sí mateixa, per fi reb una prestació econòmica i per fi cotitza a la seguretat social. Les prestacions vinculades a cuidador no professional són encara molt elevades, però és fruit de la realitat actual, cosa que anirà canviant al llarg dels anys.

Les valoracions de les persones es realitzen a domicili, gran avenç per conèixer la realitat també de l'entorn que acull i de quina manera la persona amb dependència. En aquest sentit, és l'administració que s'adreça a la persona i no al revés com fins ara. Haurem de continuar guanyant en el que significa realment una vida autònoma, que és l'objectiu, una vida prou digna per a tothom, que és el nostre ideari. La figura de l'assistent personal, un cop estigui regulat, serà un gran pas endavant en aquest sentit. És un canvi d'actitud, des del reconeixement de la llibertat de les persones amb gran dependència física a organitzar i viure la vida segons el seu projecte vital.

Cal un canvi de paradigma, les residències han de ser l´últim recurs, abans però, s'han d'oferir els serveis i l'atenció des de la proximitat a l'entorn de la persona.

Resta molt per fer i per millorar sense cap dubte, però hem començat a canviar les coses. No és conformisme, és reconèixer que estem en camí.

Ara caldrà avaluar quins són els aspectes que necessiten de millora, quin impacte està tenint aquesta política. I sobretot cal escoltar i reforçar els ens locals, que és la primera porta d'accés dels ciutadans i ciutadanes i qui al final veu els rostres i no només els expedients. Més recursos i una altra manera de treballar per poder fer la feina amb condicions óptimes que millora en definitiva l'atenció als ciutadans.

S'han creat moltes expectatives, és cert, i en política cal saber també gestionar les expectatives.

Per això, entre altes coses, les prestacions seran amb caràcter retroactiu des del dia que es fa la sol.licitud. Per això el Govern ha anunciat una prestació mínima garantida. Per això s'han reforçar en nombre els professionals, però això cal continuar agilitzant els tràmits.

Però quan la necessitat és gran, és més difícil gestionar l'esperança que arrenca un projecte d'aquesta magnitud.

Portem anys de retard, masses anys de retard, per falta de previsió, planificació i gestió dels governs anteriors. No s'ha provocat el canvi fins als governs progressistes a l'Estat i a Catalunya. Per alguna raó serà que no cal que expliqui perquè és conegut quines són les prioritats i els idearis de cada opció política. I la ciutadania ho sap.

Autonomia personal i dependència

Portem un any des de l'aprovació de la Llei de promoció de la vida autònoma i atenció a la dependència. Un any és poc temps per desplegar un nou sistema d'atenció amb l'ambició que implica la llei. I un any és molt per les persones que viuen en situació de dependència i les seves famílies, perquè l'espera es fa molt llarga.

S'han creat moltes expectatives amb una llei que reconeix aquest nou dret social. I si s'han creat tantes expectatives és perquè era molta la necessitat. Calia respondre de forma contundent a una situació que cada vegada afecta a més persones, especialment pel procés d'envelliment de la nostra població. La llei reconeix de forma universal aquest dret, i per tant, incorpora al sistema de serveis socials també a les classes mitjanes, excloses fins ara.

Desenvolupar un sistema d'aquestes característiques requereix el seu temps, l'increment dels recursos, una major coordinació i cooperació entre les administracions, i una atenció molt més individualitzada de la persona en funció de la seva situació.

És cert que es detecten alguns problemes, és cert que hi ha llista d'espera, ... però també és cert que com a mínim ara podem parlar de la implantació de la llei o fins i tot queixar-nos, perquè tenim llei, cosa que fa un any no.

El resultat des del desembre passat fins a data d'avui és que 13.000 persones disposen ja del seu Pla Individual d'Atenció a Catalunya, que el Govern de la Generalitat ha invertit 50 milions d'euros, o que la prestació mitjana per persona dependent és de 516 euros. S'han rebut 72.738 sol.licituds, xifra que ens indica la importància de la demanda, de les quals 46.698 s'han fet les corresponents valoracions.

Vull destacar algunes millores que em semblen fonamentals.

Per fi es reconeix la figura del cuidador no professional, és a dir, el familiar que fins ara ha tingut cura sense cap valoració i molt sovint renunciant a la seva pròpia vida laboral. Més del 80% correspon a dones. Per fi ara reben la formació adequada, tant per la cura de la persona dependent com per la cura de sí mateixa, per fi reb una prestació econòmica i per fi cotitza a la seguretat social. Les prestacions vinculades a cuidador no professional són encara molt elevades, però és fruit de la realitat actual, cosa que anirà canviant al llarg dels anys.

Les valoracions de les persones es realitzen a domicili, gran avenç per conèixer la realitat també de l'entorn que acull i de quina manera la persona amb dependència. En aquest sentit, és l'administració que s'adreça a la persona i no al revés com fins ara. Haurem de continuar guanyant en el que significa realment una vida autònoma, que és l'objectiu, una vida prou digna per a tothom, que és el nostre ideari. La figura de l'assistent personal, un cop estigui regulat, serà un gran pas endavant en aquest sentit. És un canvi d'actitud, des del reconeixement de la llibertat de les persones amb gran dependència física a organitzar i viure la vida segons el seu projecte vital.

Cal un canvi de paradigma, les residències han de ser l´últim recurs, abans però, s'han d'oferir els serveis i l'atenció des de la proximitat a l'entorn de la persona.

Resta molt per fer i per millorar sense cap dubte, però hem començat a canviar les coses. No és conformisme, és reconèixer que estem en camí.

Ara caldrà avaluar quins són els aspectes que necessiten de millora, quin impacte està tenint aquesta política. I sobretot cal escoltar i reforçar els ens locals, que és la primera porta d'accés dels ciutadans i ciutadanes i qui al final veu els rostres i no només els expedients. Més recursos i una altra manera de treballar per poder fer la feina amb condicions óptimes que millora en definitiva l'atenció als ciutadans.

S'han creat moltes expectatives, és cert, i en política cal saber també gestionar les expectatives.

Per això, entre altes coses, les prestacions seran amb caràcter retroactiu des del dia que es fa la sol.licitud. Per això el Govern ha anunciat una prestació mínima garantida. Per això s'han reforçar en nombre els professionals, però això cal continuar agilitzant els tràmits.

Però quan la necessitat és gran, és més difícil gestionar l'esperança que arrenca un projecte d'aquesta magnitud.

Portem anys de retard, masses anys de retard, per falta de previsió, planificació i gestió dels governs anteriors. No s'ha provocat el canvi fins als governs progressistes a l'Estat i a Catalunya. Per alguna raó serà que no cal que expliqui perquè és conegut quines són les prioritats i els idearis de cada opció política. I la ciutadania ho sap.