Economia del bé comú

Article publicat a CatalunyaPress el 17 de juliol de 203

En l’article d’avui podria parlar de la crisi política i institucional agreujada pel cas Bárcenas i companyia, i la falta de respostes urgents i contundents. Dels partits polítics en general, de les errònies mesures davant la crisi, de l’encaix de Catalunya,… que és el que ven en aquests dies, totalment justificat per altra banda.

Però vull aprofitar per parlar de les iniciatives ciutadanes, que no ocupen espai mediàtic, i sí són realment brots encoratjadors d’un nou model de relacions per a una nova societat. Iniciatives, algunes, que han passat de la indignació al compromís i l’acció. Que prediquen una nova cooperació entre els actors i practiquen noves formes de treball. Redefinint, a parer meu, el mateix concepte de ciutadania, amb nou sentit i més complert. Concretament vull parlar de l'economia del bé comú. 

Davant d’una economia especulativa, premiada per l’acumulació de capital, d’enriquiment ràpid, individualista i amb notables mancances d’ètica, -que és el que ens ha portat a la situació present- neix aquesta nova filosofia basada en valors totalment oposats a l’anterior. Assentada en la solidaritat, la sostenibilitat, en el repartiment just de la riquesa, en unes condicions laborals de qualitat, democràtica i cooperativa amb altres entitats. A més, com a valor afegit, mesura el benefici que aporta a la comunitat. En definitva estem parlant de la responsabilitat social real d’empreses, especialment cooperatives, que han iniciat aquest camí i que s’agrupen per crear noves sinergies en benefici de la pròpia creativitat i viabilitat, i sobretot en benefici del comú. Està demostrat que el cooperativisme és a nivell d'empresa qui millor resisteix a la crisi. Resisteix i creix. Tenim al país una llarga tradició d'iniciatives socials on el compromís és també un dels seus valors.

Sovint les paraules es desgasten, sobretot quan s'utilitzen com a etiquetes. Per això trobo adient un canvi, o un trànsit de concepte, de l’economia social a l’economia del bé comú. Cooperatives, algunes de fa molts anys, d'altres que neixen com a resposta a la crisi. Espais que treballen en finances ètiques, en el món de les assegurances, en cooperació amb economies del tercer món, en l'atenció a les persones, cooperatives de consumidors,… moltes i diverses iniciatives que obren camí i no tenen la necessitat d’esperar les respostes de l’administració, sempre lentes.

Crec que és una aposta realment transformadora que posa de manifest que és possible cercar la viabilitat econòmica amb la responsabilitat social.

Bé comú, concepte así mateix a reivindicar. Bé, com a quelcom que procura un avantatge, un guany, un benefici. Bé com a servei que s’ofereix i que és valorat. Comú, com a mutu, col.lectiu, públic, corporatiu. Valors, per tant, aplicables a altres àmbits, per exemple, a una nova manera d’entendre i gestionar l’espai públic, aquest on confluïm tothom. Una prova són “les ciutats col.laboratives”, experiències que neixen amb l’objectiu de gestionar part del programa de ciutat perquè intenta redefinir usos i espais, optimitzar recursos, treballar en xarxa, i va més enllà de l’admnistració.

Crisi és una conjuntura de canvis, subjecta a incertesa i a evolució. Moments també per al canvi personal i col.lectiu. Un transitar que no ha de ser en negatiu, al contrari, una recerca de renovades idees i maneres de fer, encara que el camí sigui difícil amb les circumstàncies actuals. No és casual que la incertesa sigui un dels motors de l’evolució, biològicament parlant, i crec que aplicable també a nivell social. 

Sovint els canvis es provoquen des de l’interior. Per tot això, la crisi també pot ser una oportunitat per a una nova societat que es construeix des de l’apoderament de la ciutadania i el bé comú. Serveixin aquestes línees per encoratjar a la gent que ho vol fer possible.

Foto CapGros. Yarn Bombing, intervenció a la via pública amb peces de mitja i de ganxet, acció artísitica i reivindicativa.

Economia del bé comú

Article publicat a CatalunyaPress el 17 de juliol de 203

En l’article d’avui podria parlar de la crisi política i institucional agreujada pel cas Bárcenas i companyia, i la falta de respostes urgents i contundents. Dels partits polítics en general, de les errònies mesures davant la crisi, de l’encaix de Catalunya,… que és el que ven en aquests dies, totalment justificat per altra banda.

Però vull aprofitar per parlar de les iniciatives ciutadanes, que no ocupen espai mediàtic, i sí són realment brots encoratjadors d’un nou model de relacions per a una nova societat. Iniciatives, algunes, que han passat de la indignació al compromís i l’acció. Que prediquen una nova cooperació entre els actors i practiquen noves formes de treball. Redefinint, a parer meu, el mateix concepte de ciutadania, amb nou sentit i més complert. Concretament vull parlar de l'economia del bé comú. 

Davant d’una economia especulativa, premiada per l’acumulació de capital, d’enriquiment ràpid, individualista i amb notables mancances d’ètica, -que és el que ens ha portat a la situació present- neix aquesta nova filosofia basada en valors totalment oposats a l’anterior. Assentada en la solidaritat, la sostenibilitat, en el repartiment just de la riquesa, en unes condicions laborals de qualitat, democràtica i cooperativa amb altres entitats. A més, com a valor afegit, mesura el benefici que aporta a la comunitat. En definitva estem parlant de la responsabilitat social real d’empreses, especialment cooperatives, que han iniciat aquest camí i que s’agrupen per crear noves sinergies en benefici de la pròpia creativitat i viabilitat, i sobretot en benefici del comú. Està demostrat que el cooperativisme és a nivell d'empresa qui millor resisteix a la crisi. Resisteix i creix. Tenim al país una llarga tradició d'iniciatives socials on el compromís és també un dels seus valors.

Sovint les paraules es desgasten, sobretot quan s'utilitzen com a etiquetes. Per això trobo adient un canvi, o un trànsit de concepte, de l’economia social a l’economia del bé comú. Cooperatives, algunes de fa molts anys, d'altres que neixen com a resposta a la crisi. Espais que treballen en finances ètiques, en el món de les assegurances, en cooperació amb economies del tercer món, en l'atenció a les persones, cooperatives de consumidors,… moltes i diverses iniciatives que obren camí i no tenen la necessitat d’esperar les respostes de l’administració, sempre lentes.

Crec que és una aposta realment transformadora que posa de manifest que és possible cercar la viabilitat econòmica amb la responsabilitat social.

Bé comú, concepte así mateix a reivindicar. Bé, com a quelcom que procura un avantatge, un guany, un benefici. Bé com a servei que s’ofereix i que és valorat. Comú, com a mutu, col.lectiu, públic, corporatiu. Valors, per tant, aplicables a altres àmbits, per exemple, a una nova manera d’entendre i gestionar l’espai públic, aquest on confluïm tothom. Una prova són “les ciutats col.laboratives”, experiències que neixen amb l’objectiu de gestionar part del programa de ciutat perquè intenta redefinir usos i espais, optimitzar recursos, treballar en xarxa, i va més enllà de l’admnistració.

Crisi és una conjuntura de canvis, subjecta a incertesa i a evolució. Moments també per al canvi personal i col.lectiu. Un transitar que no ha de ser en negatiu, al contrari, una recerca de renovades idees i maneres de fer, encara que el camí sigui difícil amb les circumstàncies actuals. No és casual que la incertesa sigui un dels motors de l’evolució, biològicament parlant, i crec que aplicable també a nivell social. 

Sovint els canvis es provoquen des de l’interior. Per tot això, la crisi també pot ser una oportunitat per a una nova societat que es construeix des de l’apoderament de la ciutadania i el bé comú. Serveixin aquestes línees per encoratjar a la gent que ho vol fer possible.

Foto CapGros. Yarn Bombing, intervenció a la via pública amb peces de mitja i de ganxet, acció artísitica i reivindicativa.

Menys atur, més precarietat

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de juny de 2013

 

Podem dir que la caiguda de l’atur en aquest mes de maig és una dada positiva, sobretot perquè és la millor des del 2007. Positiva com a mínim per a les persones que han trobat feina. Però dubto que esperançadora si s’analitzen algunes dades més.

Pot ser un fet puntual per l’efecte estacional, però no un canvi de tendència, tant de bo fos així. L’efecte estacional assenyala una contractació temporal. Recordem que “els brots verds” o la “sortida del túnel” , sempre surten per aquestes dates. Ocupacions provocades per la temporada turística o ajuntaments que activen ara plans d’ocupació o l’època de les collites, són algunes de les raons. Però veurem què passa a la tardor.

És significatiu i preocupant la reducció de la contractació indefinida i l’increment de la temporalitat i la precarietat laboral comparant amb altres períodes. I més preocupant encara que el Govern espanyol ho valori positivament. Em pregunto en quin mercat laboral s’està pensant i s’està construint. Segurament el que està provocant la reforma laboral i la manca de mirada a llarg termini. Un mercat marcat per la feblesa, la precarietat i la temporalitat, contra la qualitat, tant en la tipologia i diversificació de l'ocupació com en les condicions laborals.

Recordo fa uns anys, bastants, un anunci de moto adreçat als joves amb l'eslògan “el més estable de la teva vida”. Ara pren més vigència que mai. Per a tothom. Per cert, aquesta “mobilitat exterior” dels joves que fins i tot es promou, per no parlar d’emigració en molts casos, així com la descapitalització que patim i ens fa més febles econòmica i socialment. Perquè una cosa és la mobilitat i l’adquisió d'idiomes i d’experiència, totalment positiu, i l’altra la frustació de no trobar sortides al país.

També hi ha altres qüestions que fan baixar la xifra d’atur, però de forma totalment enganyosa, cal dir-ho. Com les persones que s’han esborrat de les llistes de l’atur perquè han esgotat la prestació, els que subsisteixen a estones des de l’economia submergida, i la gent que ja ha desistit d’apuntar-se a les oficines d’ocupació per falta de solucions.

Dada positiva, insisteixo, sobretot pel respir que representa per les 14.800 persones a Catalunya i les 98.000 a l’Estat i per l'entrada a la seguretat social. Però en el seu conjunt consten més aturats que l’any passat i continua augmentant les persones que deixen de percebre cap prestació, fet que provoca una constant increment de la pobresa.

Per això és incomprensible que el Govern espanyol justifiqui aquesta dada gràcies a la política econòmica i a la mateixa reforma laboral. I ni molt menys és cap senyal de la sortida de la crisi. I pel que fa al Govern català, el mateix, no s’hi val anar resistint amb d’altres excuses sense impulsar polítiques actives per l’ocupació de qualitat.

És un respir, però recordem les previsions pessimistes de la setmana passada per part de diferents organismes internacionals. Veig que els governs es limiten a resistir, però no a dissenyar intel.ligentment el futur.

El problema no és el dèficit, és l’atur. Sense reactivació econòmica, i més encara, sense un nou model econòmic, sense creació d’ocupació, dubto que es pugui cumplir amb l'obsessiva reducció del dèficit. Amb una austeritat que està canviant el model social, dubto sobretot que es pugui cumplir amb unes expectatives que siguin esperançadores per diverses generacions  i una societat cohesionada. Així no sortim d’aquest terrible cercle viciós.

Menys atur, més precarietat

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de juny de 2013

 

Podem dir que la caiguda de l’atur en aquest mes de maig és una dada positiva, sobretot perquè és la millor des del 2007. Positiva com a mínim per a les persones que han trobat feina. Però dubto que esperançadora si s’analitzen algunes dades més.

Pot ser un fet puntual per l’efecte estacional, però no un canvi de tendència, tant de bo fos així. L’efecte estacional assenyala una contractació temporal. Recordem que “els brots verds” o la “sortida del túnel” , sempre surten per aquestes dates. Ocupacions provocades per la temporada turística o ajuntaments que activen ara plans d’ocupació o l’època de les collites, són algunes de les raons. Però veurem què passa a la tardor.

És significatiu i preocupant la reducció de la contractació indefinida i l’increment de la temporalitat i la precarietat laboral comparant amb altres períodes. I més preocupant encara que el Govern espanyol ho valori positivament. Em pregunto en quin mercat laboral s’està pensant i s’està construint. Segurament el que està provocant la reforma laboral i la manca de mirada a llarg termini. Un mercat marcat per la feblesa, la precarietat i la temporalitat, contra la qualitat, tant en la tipologia i diversificació de l'ocupació com en les condicions laborals.

Recordo fa uns anys, bastants, un anunci de moto adreçat als joves amb l'eslògan “el més estable de la teva vida”. Ara pren més vigència que mai. Per a tothom. Per cert, aquesta “mobilitat exterior” dels joves que fins i tot es promou, per no parlar d’emigració en molts casos, així com la descapitalització que patim i ens fa més febles econòmica i socialment. Perquè una cosa és la mobilitat i l’adquisió d'idiomes i d’experiència, totalment positiu, i l’altra la frustació de no trobar sortides al país.

També hi ha altres qüestions que fan baixar la xifra d’atur, però de forma totalment enganyosa, cal dir-ho. Com les persones que s’han esborrat de les llistes de l’atur perquè han esgotat la prestació, els que subsisteixen a estones des de l’economia submergida, i la gent que ja ha desistit d’apuntar-se a les oficines d’ocupació per falta de solucions.

Dada positiva, insisteixo, sobretot pel respir que representa per les 14.800 persones a Catalunya i les 98.000 a l’Estat i per l'entrada a la seguretat social. Però en el seu conjunt consten més aturats que l’any passat i continua augmentant les persones que deixen de percebre cap prestació, fet que provoca una constant increment de la pobresa.

Per això és incomprensible que el Govern espanyol justifiqui aquesta dada gràcies a la política econòmica i a la mateixa reforma laboral. I ni molt menys és cap senyal de la sortida de la crisi. I pel que fa al Govern català, el mateix, no s’hi val anar resistint amb d’altres excuses sense impulsar polítiques actives per l’ocupació de qualitat.

És un respir, però recordem les previsions pessimistes de la setmana passada per part de diferents organismes internacionals. Veig que els governs es limiten a resistir, però no a dissenyar intel.ligentment el futur.

El problema no és el dèficit, és l’atur. Sense reactivació econòmica, i més encara, sense un nou model econòmic, sense creació d’ocupació, dubto que es pugui cumplir amb l'obsessiva reducció del dèficit. Amb una austeritat que està canviant el model social, dubto sobretot que es pugui cumplir amb unes expectatives que siguin esperançadores per diverses generacions  i una societat cohesionada. Així no sortim d’aquest terrible cercle viciós.

En el dia dels treballadors i dels aturats

Article publicat a CatalunyaPress l'1 de maig de 2013

 

Un dia avui més de reivindicació que de celebració. El que està esdevenint és un canvi de model social i laboral i les circumstàncies ens obliguen a exigir el dret al treball i la dignitat.

L’alarmant xifra de més de sis milions d’aturats a Espanya i quasi un milió a Catalunya no només és un desastre per a l’economia, és un veritable drama social. Les conseqüències són nefastes, i les causes, caldria recordar, també. No ens podem acostumar a mirar impassibles els titulars. Les xifres al detall encara són més explícites al dibuixar un panorama de difícil recuperació a curt termini i alerten d’un greu problema estructual i col.lectiu de continuar així.

Preocupants i significatives són les xifres de l’atur com també ho és el comportament de la distribució de les rendes. Segons un informe de la UGT, les rendes del capital pugen 3,6 punts i les rendes del treball cauen 5,2 punts percentuals. Una situació pròpia d’economies menys desenvolupades i a diferència de les principals economies europees que mantenen l’equilibri o fins i tot augmenten les del treball. Una demostració més que la crisi ni té conseqüencies per a tothom igual ni la paguem tots.

Però el relat dels governs és un altre. Veig tres estratègies per part del govern espanyol a l’hora de relatar la situació. Primer, omplir-se la boca d’austeritat i dèficit com les grans raons de l’acció i omissió de la seva actuació, quan més que austeritat això ja comença a ser suïcidi. Segon, els eufemismes que intenten acallar o emmascarar la crua realitat, recordem la ministra Fátima Báñez parlant de “mobilitat exterior” per no reconèixer la marxa de molts joves a l’estranger a la recerca de feina. I tercer i sobretot, els silencis, una altra de les estratègies que arriba ja a grau d’expertesa en aquest govern. Per la seva banda el govern català, desorientat i inexistent, intenta camuflar la falta de polítiques culpabilitzant a uns altres. Tot plegat una falta de consideració i respecte vers la maduresa de la ciutadania. Quina mena de confiança i compromís es pot demanar amb aquestes actituds? Si la gent no troba respostes en la política i les institucions, si algun dia surt un suposat salvador amb una suposada solució, el problema ara difús començarà a ser intolerable.

Tothom estem tocats. Els joves que arriben a l’edat laboral sense cap mena d’expectativa. Els majors de cinquanta anys, en plena maduresa laboral que tristament es tornen invisibles. Els que es jubilen a preu de cost,... I els que treballen amb la temença d’una nova retallada de sou o un ERE que els col.loqui al carrer. Parlem d’atur, i caldria igualment parlar de precarietat laboral, que hi ha i molta, sobretot gràcies a l’actual reforma laboral.

En aquest primer de maig la reivindicació es fa imprescindible. Com necessàries són noves o renovades xarxes i espais que ens repleguin de forma col.lectiva i d’empoderament  ciutadà. Perquè tot ha canviat i des de fa temps, també la feina i els espais per al treball i el sentiment de classe.

En el dia dels treballadors i dels aturats

Article publicat a CatalunyaPress l'1 de maig de 2013

 

Un dia avui més de reivindicació que de celebració. El que està esdevenint és un canvi de model social i laboral i les circumstàncies ens obliguen a exigir el dret al treball i la dignitat.

L’alarmant xifra de més de sis milions d’aturats a Espanya i quasi un milió a Catalunya no només és un desastre per a l’economia, és un veritable drama social. Les conseqüències són nefastes, i les causes, caldria recordar, també. No ens podem acostumar a mirar impassibles els titulars. Les xifres al detall encara són més explícites al dibuixar un panorama de difícil recuperació a curt termini i alerten d’un greu problema estructual i col.lectiu de continuar així.

Preocupants i significatives són les xifres de l’atur com també ho és el comportament de la distribució de les rendes. Segons un informe de la UGT, les rendes del capital pugen 3,6 punts i les rendes del treball cauen 5,2 punts percentuals. Una situació pròpia d’economies menys desenvolupades i a diferència de les principals economies europees que mantenen l’equilibri o fins i tot augmenten les del treball. Una demostració més que la crisi ni té conseqüencies per a tothom igual ni la paguem tots.

Però el relat dels governs és un altre. Veig tres estratègies per part del govern espanyol a l’hora de relatar la situació. Primer, omplir-se la boca d’austeritat i dèficit com les grans raons de l’acció i omissió de la seva actuació, quan més que austeritat això ja comença a ser suïcidi. Segon, els eufemismes que intenten acallar o emmascarar la crua realitat, recordem la ministra Fátima Báñez parlant de “mobilitat exterior” per no reconèixer la marxa de molts joves a l’estranger a la recerca de feina. I tercer i sobretot, els silencis, una altra de les estratègies que arriba ja a grau d’expertesa en aquest govern. Per la seva banda el govern català, desorientat i inexistent, intenta camuflar la falta de polítiques culpabilitzant a uns altres. Tot plegat una falta de consideració i respecte vers la maduresa de la ciutadania. Quina mena de confiança i compromís es pot demanar amb aquestes actituds? Si la gent no troba respostes en la política i les institucions, si algun dia surt un suposat salvador amb una suposada solució, el problema ara difús començarà a ser intolerable.

Tothom estem tocats. Els joves que arriben a l’edat laboral sense cap mena d’expectativa. Els majors de cinquanta anys, en plena maduresa laboral que tristament es tornen invisibles. Els que es jubilen a preu de cost,... I els que treballen amb la temença d’una nova retallada de sou o un ERE que els col.loqui al carrer. Parlem d’atur, i caldria igualment parlar de precarietat laboral, que hi ha i molta, sobretot gràcies a l’actual reforma laboral.

En aquest primer de maig la reivindicació es fa imprescindible. Com necessàries són noves o renovades xarxes i espais que ens repleguin de forma col.lectiva i d’empoderament  ciutadà. Perquè tot ha canviat i des de fa temps, també la feina i els espais per al treball i el sentiment de classe.

L'estafa de les preferents, un cas de falta d'ètica

Article publicat a CatalunyaPress el 3 d'abril de 2013

Les participacions preferents i altres productes tòxics és un dels signes evidents que la crisi és també conseqüència de la manca d'ètica. Embogits per la situació econòmica, apressats per la caiguda de la bombolla que va fer viure el fals temps daurat.

Posar rostres als titulars és un exercici recomanable i necessari. Qui són els afectats per les participacions preferents, centenars de milers a tot l’Estat. El que conec de la meva ciutat, Mataró, on milers de persones i famílies estan afectades per Caixa Laietana i després per Bankia (es calcula que el 12% de la població). Gent treballadora, molts vinguts d’arreu de l’Estat que van obrir el seu primer compte corrent a l’oficina del barri i van confiar el fruit del seu treball. Que amb molt d’esforç han pujat els fills, el barri i la ciutat. Que ara la majoria són gent gran i els tocaria viure tranquils i no manifestant-se al carrer per reclamar el que és seu i és de justícia. Alguns no només ploren pel que és seu, sinó perquè amb els diners que ara no tenen podrien ajudar al fill que està a l'atur. Veuen la impunitat que no depura responsabilitats, veuen com els estafadors marxen amb indemnitzacions escandaloses i ells resten sense resposta.

La immensa majoria no són inversors, són estalviadors. És el fruit del treball, no del capital. L’estafa és la regla general, no l’excepció. Frau perquè no es van seguir tots els requisits i tràmits ni hi havia un mercat secundari. Burla perquè és un abús de confiança basat en la fidelitat de l’oficina bancària de tota la vida.

I al primer engany li segueix un altre, el canvi de preferents per accions. Després de la fusió d’algunes entitats financeres amb Bankia, aquesta va comercialitzar el bescanvi de preferents per accions, amb pressió, falsetats i amb presses sobre els titulars, molt poc abans de la seva fallida. Quanta falta d’ètica!. Les entitats bancàries que més agressivament han comercialitzat aquests productes són les que han necessitat el rescat amb fons públics poc temps després. I no és casualitat. És aquí on l’Estat té un deure, ja no amb les entitats financeres, sinó amb els ciutadans als que representa. Qui rescata les persones?.

Davant tota aquesta situació, qui canalitza la veu de la desesperació i la impotència?. Un altre cas on el moviment ciutadà pren la iniciativa amb plataformes com la d’Estafa Banca. És innegable que es qüestioni un sistema que ens fa més vulnerables. Una realitat més de la crisi econòmica, social, política i d'ètica que patim. I en molts rostres particulars es barreja amb d'altres realitats aspres. Es necessiten accicons i respostes.

Pressió social: visualitzar i socialitzar el problema amb accions al carrer, amb interlocució amb els partits polítics i les institucions, amb la protesta i amb la proposta, com estan fent les plataformes i és el cas de Mataró. Pressió judicial: a través de demandes individuals i amb les primeres sentències, però donat que són milers i milers de casos, seria bo que actués la pròpia fiscalia. És un cas generalitzat que requereix de la justícia, per depurar responsabilitats i per reparar i retornar el que pertoca. Solucions polítiques: amb l’arbitratge inclusiu, universal i gradual com proposa la Plataforma Estafa Banca, no limitada a un percentatge ni pacial (com pretén el Govern).  No es pot considerar titular de preferents ni d’accions a persones que han estat enganyades. I  l’arbitratge no es pot deixar en mans exclussivament de l’entitat perquè han perdut tota confiança; ha de ser un procediment públic de mediació que vetlli pels interessos dels ciutadans afectats.

Un cop més la política és la que hauria de mediar en benefici dels interessos ciutadans i col.lectius.

L'estafa de les preferents, un cas de falta d'ètica

Article publicat a CatalunyaPress el 3 d'abril de 2013

Les participacions preferents i altres productes tòxics és un dels signes evidents que la crisi és també conseqüència de la manca d'ètica. Embogits per la situació econòmica, apressats per la caiguda de la bombolla que va fer viure el fals temps daurat.

Posar rostres als titulars és un exercici recomanable i necessari. Qui són els afectats per les participacions preferents, centenars de milers a tot l’Estat. El que conec de la meva ciutat, Mataró, on milers de persones i famílies estan afectades per Caixa Laietana i després per Bankia (es calcula que el 12% de la població). Gent treballadora, molts vinguts d’arreu de l’Estat que van obrir el seu primer compte corrent a l’oficina del barri i van confiar el fruit del seu treball. Que amb molt d’esforç han pujat els fills, el barri i la ciutat. Que ara la majoria són gent gran i els tocaria viure tranquils i no manifestant-se al carrer per reclamar el que és seu i és de justícia. Alguns no només ploren pel que és seu, sinó perquè amb els diners que ara no tenen podrien ajudar al fill que està a l'atur. Veuen la impunitat que no depura responsabilitats, veuen com els estafadors marxen amb indemnitzacions escandaloses i ells resten sense resposta.

La immensa majoria no són inversors, són estalviadors. És el fruit del treball, no del capital. L’estafa és la regla general, no l’excepció. Frau perquè no es van seguir tots els requisits i tràmits ni hi havia un mercat secundari. Burla perquè és un abús de confiança basat en la fidelitat de l’oficina bancària de tota la vida.

I al primer engany li segueix un altre, el canvi de preferents per accions. Després de la fusió d’algunes entitats financeres amb Bankia, aquesta va comercialitzar el bescanvi de preferents per accions, amb pressió, falsetats i amb presses sobre els titulars, molt poc abans de la seva fallida. Quanta falta d’ètica!. Les entitats bancàries que més agressivament han comercialitzat aquests productes són les que han necessitat el rescat amb fons públics poc temps després. I no és casualitat. És aquí on l’Estat té un deure, ja no amb les entitats financeres, sinó amb els ciutadans als que representa. Qui rescata les persones?.

Davant tota aquesta situació, qui canalitza la veu de la desesperació i la impotència?. Un altre cas on el moviment ciutadà pren la iniciativa amb plataformes com la d’Estafa Banca. És innegable que es qüestioni un sistema que ens fa més vulnerables. Una realitat més de la crisi econòmica, social, política i d'ètica que patim. I en molts rostres particulars es barreja amb d'altres realitats aspres. Es necessiten accicons i respostes.

Pressió social: visualitzar i socialitzar el problema amb accions al carrer, amb interlocució amb els partits polítics i les institucions, amb la protesta i amb la proposta, com estan fent les plataformes i és el cas de Mataró. Pressió judicial: a través de demandes individuals i amb les primeres sentències, però donat que són milers i milers de casos, seria bo que actués la pròpia fiscalia. És un cas generalitzat que requereix de la justícia, per depurar responsabilitats i per reparar i retornar el que pertoca. Solucions polítiques: amb l’arbitratge inclusiu, universal i gradual com proposa la Plataforma Estafa Banca, no limitada a un percentatge ni pacial (com pretén el Govern).  No es pot considerar titular de preferents ni d’accions a persones que han estat enganyades. I  l’arbitratge no es pot deixar en mans exclussivament de l’entitat perquè han perdut tota confiança; ha de ser un procediment públic de mediació que vetlli pels interessos dels ciutadans afectats.

Un cop més la política és la que hauria de mediar en benefici dels interessos ciutadans i col.lectius.

Qui pagarà la crisi?

S'aixequen veus demanant reduir el dèficit públic. Però caldria dir també per què hem arribat al dèficit públic actual: disminució dels ingressos de les administracions públiques, rescat del sistema financer, increment de la despesa social per pali.liar les conseqüències per a molts treballadors, increment de la inversió pública per contrarestar la falta d'inversió privada (política keynesiana). Mesures polítiques per frenar el cop de la crisi.

Qui mana, la política, o els mercats financers?

Els mateixos que demanen sacrificis a la classe treballadora (reformes del mercat laboral) es blinden contractes amb bons sous i es reparteixen beneficis.
Llegeixo un article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, Esforzarse, ¿para qué?, "La reivindicación del esfuerzo como tal, y al margen de todo contexto, quizás no sea a menudo más que una exhibición de impotencia y paternalismo por parte de quin lo reclama (...). Ninguna cultura del esfuerzo sustituirá el déficit energético de no saber por qué o para qué vale la pena esforzarse".
M'atreveixo a dir més, demanar esforços ara a les classes treballadores sense més, vol dir mantenir els privilegis d'alguns i les seves males pràctiques que precisament ens han portat a aquesta situació.

Segurament caldrà fer reformes, però els sacrificis han de ser compartits, amb condicions, i amb sentit.

Qui pagarà la crisi?

S'aixequen veus demanant reduir el dèficit públic. Però caldria dir també per què hem arribat al dèficit públic actual: disminució dels ingressos de les administracions públiques, rescat del sistema financer, increment de la despesa social per pali.liar les conseqüències per a molts treballadors, increment de la inversió pública per contrarestar la falta d'inversió privada (política keynesiana). Mesures polítiques per frenar el cop de la crisi.

Qui mana, la política, o els mercats financers?

Els mateixos que demanen sacrificis a la classe treballadora (reformes del mercat laboral) es blinden contractes amb bons sous i es reparteixen beneficis.
Llegeixo un article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, Esforzarse, ¿para qué?, "La reivindicación del esfuerzo como tal, y al margen de todo contexto, quizás no sea a menudo más que una exhibición de impotencia y paternalismo por parte de quin lo reclama (...). Ninguna cultura del esfuerzo sustituirá el déficit energético de no saber por qué o para qué vale la pena esforzarse".
M'atreveixo a dir més, demanar esforços ara a les classes treballadores sense més, vol dir mantenir els privilegis d'alguns i les seves males pràctiques que precisament ens han portat a aquesta situació.

Segurament caldrà fer reformes, però els sacrificis han de ser compartits, amb condicions, i amb sentit.

Per què tenim la immigració que tenim i què passa amb la crisi

Varem coincidir amb en Miguel Pajares en una taula rodona i em va semblar molt interessant la seva exposició sobre per què tenim la immigració que tenim. Amb el seu permís, em permeto la confiança de compartir algunes dades des del blog perquè crec que són del tot il.lustratives. Per cert, molt recomanable Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009, que podeu trobar en el seu link.

L'any 1994 hi havia a Espanya 12 milions de treballadors ocupats, la darrera crisi, amb el 25% de desocupació i una taxa femenina d'ocupació del 25%. En el període de 1994 a 2001 es produeix un increment econòmic acompanyat , per tant, d'un increment de l'ocupació (3.800.000 més)treballadors i treballadores espanyols, tenint en compte que veníem d'una taxa d'atur important i d'una baixa taxa femenina, la qual cosa fa que l'atur baixi fins el 10 i el 8%, una taxa molt baixa tenint en compte l'estructura espanyola.

De l'any 2001 al 2008 passen dues coses: l'important creixement econòmic, i que l'estructura espanyola fa que comenci a esgotar l'aportació de treballadors espanyols. El creixement econòmic basat principalment en la construcció (4t país del món en consum de ciment), opció de practicament tothom, especialment pel ministre d'aleshores, Rodrigo Rato (liberalització del sòl, el ciment del llevant,...) i en l'hosteleria i serveis. Un nou desarrolismo. Són sectors que necessiten molta mà d'obra, però com dèia, l'estructura espanyola comença a esgotar-se i no aporta els treballadors i treballadores que es necessita (entre altres coses perquè hi ha poca població de 16 ays per la baixada de la natalitat). Tot plegat fa que de les 4.600.000 persones de més ocupades en aquest període, 2.200.000 són espanyols i 2.400.00 són estrangers, que si no s'haguessin incorporat no s'hagués arribat a la taxa de creixement d'aquesta dècada. Treballadors estrangers que també són consumidors. I treballadors estrangers que s'han quedat i també són ciutadans.

S'ha parlat sovint del efecto crida, especialment des de la dreta en el seu ànim de desgastar la convivència. Però només hi ha crida allà on hi ha feina, ni lleis, ni regulacions, ni res més. Cal considerar també que en aquests anys de creixement econòmic, hi havia un gran nombre de persones immigrades en situació irregular, hi eren en situació d'irregularitat perquè hi havia molta economia submergida, per males pràctiques empresarials, per una falta de respecte i inspecció per les condicios laborals,... la qual cosa crec que ha precaritzat el nostre sistema laboral. Per altra banda, són sectors econòmics que no necessiten massa qualificació, ni pels treballadors autòctons ni pels immigrats. I la capacitació està demostrat que és necessària per ser més competitius.

I ara, què passa? Més població activa que s'ha incorporat al nostre mercat laboral, més taxa d'atur. Creixement econòmic fonamentat en la construcció, fa que la destrucció d'ocupació aquests sectors afecti sobretot a la població immigrada.

Umm, hauríem de prendre algunes notes. Una és que per gestionar el present, hem de dissenyar el futur. Segurament no es van fer bé els càlculs del model econòmic del futur, encara que immediat, perquè ara ja és present.

Per què tenim la immigració que tenim i què passa amb la crisi

Varem coincidir amb en Miguel Pajares en una taula rodona i em va semblar molt interessant la seva exposició sobre per què tenim la immigració que tenim. Amb el seu permís, em permeto la confiança de compartir algunes dades des del blog perquè crec que són del tot il.lustratives. Per cert, molt recomanable Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009, que podeu trobar en el seu link.

L'any 1994 hi havia a Espanya 12 milions de treballadors ocupats, la darrera crisi, amb el 25% de desocupació i una taxa femenina d'ocupació del 25%. En el període de 1994 a 2001 es produeix un increment econòmic acompanyat , per tant, d'un increment de l'ocupació (3.800.000 més)treballadors i treballadores espanyols, tenint en compte que veníem d'una taxa d'atur important i d'una baixa taxa femenina, la qual cosa fa que l'atur baixi fins el 10 i el 8%, una taxa molt baixa tenint en compte l'estructura espanyola.

De l'any 2001 al 2008 passen dues coses: l'important creixement econòmic, i que l'estructura espanyola fa que comenci a esgotar l'aportació de treballadors espanyols. El creixement econòmic basat principalment en la construcció (4t país del món en consum de ciment), opció de practicament tothom, especialment pel ministre d'aleshores, Rodrigo Rato (liberalització del sòl, el ciment del llevant,...) i en l'hosteleria i serveis. Un nou desarrolismo. Són sectors que necessiten molta mà d'obra, però com dèia, l'estructura espanyola comença a esgotar-se i no aporta els treballadors i treballadores que es necessita (entre altres coses perquè hi ha poca població de 16 ays per la baixada de la natalitat). Tot plegat fa que de les 4.600.000 persones de més ocupades en aquest període, 2.200.000 són espanyols i 2.400.00 són estrangers, que si no s'haguessin incorporat no s'hagués arribat a la taxa de creixement d'aquesta dècada. Treballadors estrangers que també són consumidors. I treballadors estrangers que s'han quedat i també són ciutadans.

S'ha parlat sovint del efecto crida, especialment des de la dreta en el seu ànim de desgastar la convivència. Però només hi ha crida allà on hi ha feina, ni lleis, ni regulacions, ni res més. Cal considerar també que en aquests anys de creixement econòmic, hi havia un gran nombre de persones immigrades en situació irregular, hi eren en situació d'irregularitat perquè hi havia molta economia submergida, per males pràctiques empresarials, per una falta de respecte i inspecció per les condicios laborals,... la qual cosa crec que ha precaritzat el nostre sistema laboral. Per altra banda, són sectors econòmics que no necessiten massa qualificació, ni pels treballadors autòctons ni pels immigrats. I la capacitació està demostrat que és necessària per ser més competitius.

I ara, què passa? Més població activa que s'ha incorporat al nostre mercat laboral, més taxa d'atur. Creixement econòmic fonamentat en la construcció, fa que la destrucció d'ocupació aquests sectors afecti sobretot a la població immigrada.

Umm, hauríem de prendre algunes notes. Una és que per gestionar el present, hem de dissenyar el futur. Segurament no es van fer bé els càlculs del model econòmic del futur, encara que immediat, perquè ara ja és present.

Democràcia econòmica

Ha sortit un llibre suggerent, i sembla que a propòsit pels temps que corren, tot i que porten alguns anys treballant en el projecte.
Democràcia i capitalisme no han anat del bracet, però , "...podem trobar en la nostra realitat econòmica experiències que assenyalin en la direcció de la democràcia econòmica? són les cooperatives i les empreses democràtiques, el sindicalisme, la banca ètica o els moviments de consum responsable formes d'organitzar la vida econòmica que eviten, ni que sigui de manera parcial, aquells principis que fan del capitalisme un sistema injust? és possible articular totes aquestes realitats en un mateix "mercat social"? té sentit veure-les com l'embrió d'un sistema econòmic alternatiu?".
Transcrit directament de la contraportada del llibre. Provocatiu.

Dimecres es va presentar a la cooperativa Abacus. Amb Joan Subirats (UAB), Jordi Garcia (xarxa Economia Social), Toni Comin (coordinador i coautor), amb la presentació de Luca Gervasoni també coautor i coordinador i Raimon Ribera, president d'Abacus. La sala plena, pleníssima. Expectació per la provocació "d'un capitalisme alternatiu", i també acompanyament dels amics i companys dels "culpables" del llibre. Li he d'agrair a en Toni Comin.

Probablement no sigui "l'alternativa al capitalisme", però les bones pràctiques ens demostren que hi ha altres maneres de fer, també en la economia, i especialment en l'economia. Com déia Subirats, però, resten internes, sovint invisibles, i cal crear vincles, generar sinergies, posar-les en valor. Serem capaços de generar petits moviments que esdevinguin models? Gent hi ha. Idees també. I les voluntats es generen i crec que coincideixen.

Projecte Democràcia Econòmica

Democràcia econòmica

Ha sortit un llibre suggerent, i sembla que a propòsit pels temps que corren, tot i que porten alguns anys treballant en el projecte.
Democràcia i capitalisme no han anat del bracet, però , "...podem trobar en la nostra realitat econòmica experiències que assenyalin en la direcció de la democràcia econòmica? són les cooperatives i les empreses democràtiques, el sindicalisme, la banca ètica o els moviments de consum responsable formes d'organitzar la vida econòmica que eviten, ni que sigui de manera parcial, aquells principis que fan del capitalisme un sistema injust? és possible articular totes aquestes realitats en un mateix "mercat social"? té sentit veure-les com l'embrió d'un sistema econòmic alternatiu?".
Transcrit directament de la contraportada del llibre. Provocatiu.

Dimecres es va presentar a la cooperativa Abacus. Amb Joan Subirats (UAB), Jordi Garcia (xarxa Economia Social), Toni Comin (coordinador i coautor), amb la presentació de Luca Gervasoni també coautor i coordinador i Raimon Ribera, president d'Abacus. La sala plena, pleníssima. Expectació per la provocació "d'un capitalisme alternatiu", i també acompanyament dels amics i companys dels "culpables" del llibre. Li he d'agrair a en Toni Comin.

Probablement no sigui "l'alternativa al capitalisme", però les bones pràctiques ens demostren que hi ha altres maneres de fer, també en la economia, i especialment en l'economia. Com déia Subirats, però, resten internes, sovint invisibles, i cal crear vincles, generar sinergies, posar-les en valor. Serem capaços de generar petits moviments que esdevinguin models? Gent hi ha. Idees també. I les voluntats es generen i crec que coincideixen.

Projecte Democràcia Econòmica

Plan E als carrers

Aquest matí he vist paletes treballant. El Plan E ja es veu al carrer. Ocupació i millora pels barris, les dues coses. Benvinguda notícia. Visualitzar feina per recuperar confiança.

Plan E als carrers

Aquest matí he vist paletes treballant. El Plan E ja es veu al carrer. Ocupació i millora pels barris, les dues coses. Benvinguda notícia. Visualitzar feina per recuperar confiança.

La borsa o la vida

Fa uns dies vaig llegir un article de Josep Ramoneda (que ara em costa trobar a la xarxa) molt suggerent: invertir más en la vida que en la bolsa. La bolsa que no deixa de ser, un joc?, una especulaciò?..., i la vida, que representa els drets, la igualtat, les oportunitats, el progrés, l'educació, la ciutat,...

Crec que l'expressió de la "refundació del capitalisme" és molt excessiva. No m'ho crec, no s'han esmorteït tants interessos en un parell de dies. Sí cal canviar l'ordre de les prioritats. És necessari que s'aprengui i es prenguin mesures de tota aquesta crisi econòmica.

Per cert, quin és el projecte de la esquerra global? El necessitem i el necessitem compartir a nivell global, el sud i el nord.
Davant la crisi, algunes propostes de l'esquerra global podrien ser:
- una governança global que reguli els mercats pensant en les persones
- una legislació internacional que supervisi i apliqui una ética dels mercats
- més transparència i més equilibri entre els mercats financers i l'economia real
- més estat davant un model econòmic que s'ha comprovat injust i incontrolable
- una redistribució justa de la riquesa

Qui dèia que les ideologies havien mort? La ideologia és una manera de veure i d'entendre el món. I ja hem comprovat com ens va amb una manera de fer especulativa i de riquesa ràpida però enganyosa.
Cal canviar l'ordre de les prioritats, entre la borsa o la vida, em quedo amb la vida.

Pots consultar les resolucions aprovades en el darrer Consell Nacional del PSC i que són propostes i desitjos que ens agradaria compartir amb molts més.
Per una governança global
Per un canvi de rumb a Europa

La borsa o la vida

Fa uns dies vaig llegir un article de Josep Ramoneda (que ara em costa trobar a la xarxa) molt suggerent: invertir más en la vida que en la bolsa. La bolsa que no deixa de ser, un joc?, una especulaciò?..., i la vida, que representa els drets, la igualtat, les oportunitats, el progrés, l'educació, la ciutat,...

Crec que l'expressió de la "refundació del capitalisme" és molt excessiva. No m'ho crec, no s'han esmorteït tants interessos en un parell de dies. Sí cal canviar l'ordre de les prioritats. És necessari que s'aprengui i es prenguin mesures de tota aquesta crisi econòmica.

Per cert, quin és el projecte de la esquerra global? El necessitem i el necessitem compartir a nivell global, el sud i el nord.
Davant la crisi, algunes propostes de l'esquerra global podrien ser:
- una governança global que reguli els mercats pensant en les persones
- una legislació internacional que supervisi i apliqui una ética dels mercats
- més transparència i més equilibri entre els mercats financers i l'economia real
- més estat davant un model econòmic que s'ha comprovat injust i incontrolable
- una redistribució justa de la riquesa

Qui dèia que les ideologies havien mort? La ideologia és una manera de veure i d'entendre el món. I ja hem comprovat com ens va amb una manera de fer especulativa i de riquesa ràpida però enganyosa.
Cal canviar l'ordre de les prioritats, entre la borsa o la vida, em quedo amb la vida.

Pots consultar les resolucions aprovades en el darrer Consell Nacional del PSC i que són propostes i desitjos que ens agradaria compartir amb molts més.
Per una governança global
Per un canvi de rumb a Europa

Responsabilitat social empresarial en temps de crisi

Aquest cap de setmana hem assistir a INNOVA 360º, un espai, físic i virtual, sobre innovació, a Mataró. L'oferta era realment de qualitat. I amb presència de l'activitat en xarxa a Mataró i al Maresme.

Divendres al matí, Ramón Jáuregui va fer una excel.lent xerrada sobre la responsabilitat social de les empreses. Les seves reflexions sobre la RSE i la crisi econòmica actual em semblen del tot oportunes. L' empresa ha revaloritzat el seu poder i ha incrementat els seus impactes en la societat, i l'Estat ha reduït la seva capacitat d'intervenció. La empresa és més poderosa, però també més vulnerable, l'augment dels seus impactes la fa més sensible a la societat.

És molt diferent la responsabilitat social, s'ha de buscar en tots els impactes, de l'acció social puntual i de marketing. La filantropia no és responsabilitat social, sovint fins i tot és contradictori a la mateixa política empresarial.

Segons Jáuregui la crisi no arrossegarà a l'oblit la RSE, ans el contrari, perquè la crisi posa en evidència comportaments irresponsables:

- augmenta la exigència de la societat per a i amb els directius i empreses

- augmenta la exigència d'un bon govern i de més transparència davant la gran opacitat actual

- s'incrementa el sentit de la responsabilitat, per exemple la lliçó de la prudència davant la crisi immobiliària actual

- hi ha més exigències de mecanismes de control intern

- cal adequació i realisme en el paper i remuneració de directius (reflexió sobre els incentius que poden ser perillosos)

- cal derrotar la visió a curt termini de l'activitat empresarial i la búsqueda del màxim benefici en el menor temps possible que ens ha portat a resultats tràgics.

Però, com premiar o castigar els comportaments de les empreses??. I empreses i entitats financeres que ens afecten a tothom i que tothom, sobretot els més febles, paguem les conseqüències. La responsabilitat social empresarial s'hauria de fer més transparent i més avaluable.

Va ser un plaer també el sopar que vam compartir alguns companys i companyes amb en Ramon Jáuregui dijous a la nit. És d'agrair que algú parli amb sinceritat i decantat el políticament correcte,... dels partits, del País Basc, de la situació econòmica,...

Responsabilitat social empresarial en temps de crisi

Aquest cap de setmana hem assistir a INNOVA 360º, un espai, físic i virtual, sobre innovació, a Mataró. L'oferta era realment de qualitat. I amb presència de l'activitat en xarxa a Mataró i al Maresme.

Divendres al matí, Ramón Jáuregui va fer una excel.lent xerrada sobre la responsabilitat social de les empreses. Les seves reflexions sobre la RSE i la crisi econòmica actual em semblen del tot oportunes. L' empresa ha revaloritzat el seu poder i ha incrementat els seus impactes en la societat, i l'Estat ha reduït la seva capacitat d'intervenció. La empresa és més poderosa, però també més vulnerable, l'augment dels seus impactes la fa més sensible a la societat.

És molt diferent la responsabilitat social, s'ha de buscar en tots els impactes, de l'acció social puntual i de marketing. La filantropia no és responsabilitat social, sovint fins i tot és contradictori a la mateixa política empresarial.

Segons Jáuregui la crisi no arrossegarà a l'oblit la RSE, ans el contrari, perquè la crisi posa en evidència comportaments irresponsables:

- augmenta la exigència de la societat per a i amb els directius i empreses

- augmenta la exigència d'un bon govern i de més transparència davant la gran opacitat actual

- s'incrementa el sentit de la responsabilitat, per exemple la lliçó de la prudència davant la crisi immobiliària actual

- hi ha més exigències de mecanismes de control intern

- cal adequació i realisme en el paper i remuneració de directius (reflexió sobre els incentius que poden ser perillosos)

- cal derrotar la visió a curt termini de l'activitat empresarial i la búsqueda del màxim benefici en el menor temps possible que ens ha portat a resultats tràgics.

Però, com premiar o castigar els comportaments de les empreses??. I empreses i entitats financeres que ens afecten a tothom i que tothom, sobretot els més febles, paguem les conseqüències. La responsabilitat social empresarial s'hauria de fer més transparent i més avaluable.

Va ser un plaer també el sopar que vam compartir alguns companys i companyes amb en Ramon Jáuregui dijous a la nit. És d'agrair que algú parli amb sinceritat i decantat el políticament correcte,... dels partits, del País Basc, de la situació econòmica,...