El Papa Francesc

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de març de 2013

Els canvis de Papa sempre generen gran expectació, suposo que per una barreja de moment històric, amplificació mediàtica, de liturgia calculada i simbòlica, i amb la monumentalitat de Roma com a escenari. Aquesta vegada més que d’altres. Primer amb la renúncia, insòlita, del Papa Benet XVI, i després amb la proclamació del nou Papa Francesc, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà. En qualsevol cas, sentim una mena d’atracció per tot el que envolta i concentra esdeveniments com aquests.
Algunes reflexions.
Els primers passos i paraules de qualsevol líder són estudiats i engrossits, sigui per la necessitat immediata de conèixer i valorar, sigui per la necessitat de titulars. Però  de les primeres impressions es comença a dibuixar l’aparença del personatge. Un fet gens menyspreable en el món de la imatge i les comunicacions com el que vivim. I els primers gestos del Papa denoten canvi, o potser el que s’ha destacat són els canvis. Els primers signes, alguns de petits com les sabates, el primer passeig prescindint del clàssic papa mòbil, trencar el protocol per saludar la gent, somriure i fins i tot tenir sentit de l’humor, han omplert titulats, comentaris i fotografies. Em fa pensar que tenim com una necessitat col.lectiva de veure en els grans mandataris gestos que els facin més propers, més humils, més humans en definitiva. Potser per reconfortar-nos amb la nostra mateixa condició humana, grandiosa i vulnerable alhora. I més en aquest moments d’incerteses on tot està qüestionat. Ja sigui en l’àmbit religiós o polític, entre els creients o entre els que no.

El fet que sigui jesuïta i llatinoamericà m’ha fet recordar l’església de comunitats de base i la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica. Perseguida i castigada, pel poder i sovint pel mateix Vaticà. I les trajectòries de gent compromesa que va pagar amb la vida com Oscar Romero, Ignacio Ellacuria o d’altres. És l’evangeli de les benaurances com a missatge, compromís i lluita per la justícia, la redempció i l’emancipació contra tan de patiment i pobresa. No sé què pensa el nou Papa, però Llatinoamèrica necessita un nou ressorgiment amb noves oportunitats, en tots els sentits, sobretot en l’econòmic, polític i social, i crec que hi ha condicions. 

“Francesco, ripara la mia chiesa” citava una pancarta cassolana a la Piazza di San Pietro, en referència al sant d’Assís, i significativa demanda al nou pontífex (per cert, que significa constructor de ponts). Molt a reparar. Ara, quan marxin tots, el desplegament espectacular de mitjans, les delegacions governamentals i l’expectació del primer moment, quan resti el silenci, també resten les dificultats, els escàndols, la urgent modernització acord amb els temps,  i la necessitat de restaurar. Reptes als quals el nou Papa ha de fer front, i segurament les inèrcies i les lluites de poder no ho posaran fàcil. S’han creat altes expectatives, veurem com es condueixen.

I tot això em porta a la darrera reflexió, quanta necessitat tenim de reparació, renovació, de nou cicle positiu i esperançador. No em refereixo a l’església, sinó a tot plegat. 

El Papa Francesc

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de març de 2013

Els canvis de Papa sempre generen gran expectació, suposo que per una barreja de moment històric, amplificació mediàtica, de liturgia calculada i simbòlica, i amb la monumentalitat de Roma com a escenari. Aquesta vegada més que d’altres. Primer amb la renúncia, insòlita, del Papa Benet XVI, i després amb la proclamació del nou Papa Francesc, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà. En qualsevol cas, sentim una mena d’atracció per tot el que envolta i concentra esdeveniments com aquests.
Algunes reflexions.
Els primers passos i paraules de qualsevol líder són estudiats i engrossits, sigui per la necessitat immediata de conèixer i valorar, sigui per la necessitat de titulars. Però  de les primeres impressions es comença a dibuixar l’aparença del personatge. Un fet gens menyspreable en el món de la imatge i les comunicacions com el que vivim. I els primers gestos del Papa denoten canvi, o potser el que s’ha destacat són els canvis. Els primers signes, alguns de petits com les sabates, el primer passeig prescindint del clàssic papa mòbil, trencar el protocol per saludar la gent, somriure i fins i tot tenir sentit de l’humor, han omplert titulats, comentaris i fotografies. Em fa pensar que tenim com una necessitat col.lectiva de veure en els grans mandataris gestos que els facin més propers, més humils, més humans en definitiva. Potser per reconfortar-nos amb la nostra mateixa condició humana, grandiosa i vulnerable alhora. I més en aquest moments d’incerteses on tot està qüestionat. Ja sigui en l’àmbit religiós o polític, entre els creients o entre els que no.

El fet que sigui jesuïta i llatinoamericà m’ha fet recordar l’església de comunitats de base i la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica. Perseguida i castigada, pel poder i sovint pel mateix Vaticà. I les trajectòries de gent compromesa que va pagar amb la vida com Oscar Romero, Ignacio Ellacuria o d’altres. És l’evangeli de les benaurances com a missatge, compromís i lluita per la justícia, la redempció i l’emancipació contra tan de patiment i pobresa. No sé què pensa el nou Papa, però Llatinoamèrica necessita un nou ressorgiment amb noves oportunitats, en tots els sentits, sobretot en l’econòmic, polític i social, i crec que hi ha condicions. 

“Francesco, ripara la mia chiesa” citava una pancarta cassolana a la Piazza di San Pietro, en referència al sant d’Assís, i significativa demanda al nou pontífex (per cert, que significa constructor de ponts). Molt a reparar. Ara, quan marxin tots, el desplegament espectacular de mitjans, les delegacions governamentals i l’expectació del primer moment, quan resti el silenci, també resten les dificultats, els escàndols, la urgent modernització acord amb els temps,  i la necessitat de restaurar. Reptes als quals el nou Papa ha de fer front, i segurament les inèrcies i les lluites de poder no ho posaran fàcil. S’han creat altes expectatives, veurem com es condueixen.

I tot això em porta a la darrera reflexió, quanta necessitat tenim de reparació, renovació, de nou cicle positiu i esperançador. No em refereixo a l’església, sinó a tot plegat. 

Sobre pressupostos, austeritat, un llibre i una foto.

Alguns apunts i reculls dels darrers dies. Una foto, un llibre, algunes valoracions, i diversos enllaços interessants.

Pel que fa a l'activitat parlamentària, tramitació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2012. Fem una lectura conscient i responsable de la situació econòmica, de les conseqüències de la crisi i de la situació de les finances de les admistracions públiques. Més que mai es posa de manifest que la política és gestionar les dificultats i prioritzar les polítiques. Per això mateix els socialistes pensem que no són uns pressuposts útils per sortir de la crisi, per dues raons: perquè no s'exploren mesures de reactivació de l'economia i perquè no veiem una aposta contundent per garantir polítiques de cohesió. El pressupost en definitiva és el full de ruta de les polítiques a aplicar, i reactivació econòmica i cohesió són les dues grans prioritats. Ho trobem a faltar. En aquest link més informació sobre la nostra valoració http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/debat-pressupostos-2012. El Govern de CiU és especialista en posar etiquetes, i la seva "transició nacional" s'està convertint en augment dels riscos, d'una Catalunya a dues velocitats, i el continu de la recessió econòmica. I més enllà, amb l'excusa de la crisi, en un canvi de model del nostre sistema de benestar. Atents!.

Com a portaveu de Cultura i Llengua, ja vaig exposar al conseller Mascarell en la comissió parlamentària, que trobava a faltar: 1. una valoració sobre els efectes de la crisi en els sectors culturals, 2. les polítiques per fer front als impactes, i 3. el trasllat de les mesures als pressupostos. En aquest dos anys, 2011 i 2012, el pressupost de Cultura es redueix en un acumulat d'aproximadament el 20%, sobre un pressuposot històricament petit. En dos anys, es retalla de forma contundent en educació, recerca, universitat i cultura, per no parlar de les fortes reduccions dels programes per a la formació i l'ocupació, és a dir, es retalla en coneixement i capacitació. Sincerament, no és el més apropiat per construir un nou model econòmic, tot el contrari, es provocarà més empobriment del coneixement, la capacitació i el talent. Les polítiques d'avui definiran el capital humà i el model econòmic del futur, i no anem bé. Aquí el link amb una nota de premsa que fa referència a la meva intervenció en la comissió de cultura.

I com a diputada del Maresme, també lamentablement he de fer una lectura negativa. És cert que algunes inversions s'han d'ajornar, que són moments de ser rigorosos, però d'altres inversions s'han de prioritzar. El més preocupant, les inversions al Maresme es redueixen molt per sobre de la reducció mitja catalana. En dos anys si les reduccions a les comarques catalanes com a mitjana és del 49% al Maresme és del 79%. Els riscos, perdre capacitat i pes dins la Regió Metropolitana. No vull ni pensar que CiU torni a la seva visió del Maresme exclussivament com a zona residencial de la regió metropolitana. Per més detalls, la meva valoració, "Amb el Govern de CiU, el Maresme perd".

Cada cop hi ha més veus autoritzades i de prestigi que denuncien les polítiques d'austeritat que es prediquen i s'apliquen. Ja era hora. Són temps d'austeritat i de reformes, sense cap dubte. Però la austeritat com a dogma i les retallades indiscriminades, encara deprimeixen més l'economia i creen més desigualtats. Alguns articles per il.lustrar aquesta qüestió. Paul Kugman El desastre de la austeridad. Joaquin Estefania El invierno del miedo. Javier Solana Austeritat vers Europa. Joan Majó Cinco millones largos de parados. Necessitem alternativa a les polítiques conservadores que regeixen actualment i ens aboquen encara més a la recessió i sobretot a la desigualtat.

A nivell europeu necessitem lideratges que defensin alternatives, i amb capacitat de crear una renovada credibilitat i confiança. Es a dir, una renovada socialdemocràcia europea. Des de l'èxit del procés de "les primaries citoyennes", el canvi pot començar a França? El discurs de François Hollande a Bourget.

I per acabar un llibre i la foto.

He recuperat la publicació del recull de post-it city, ciutats ocasionals, arran de l'excel.lent treball del CCCB al 2008. Una meravella de situacions urbanes que pots repassar a través de les imatges i els textos "els fenòmens post-it city posen en relleu la realitat del territori urbà com el lloc, on de manera legítima, se solapen diferents usos i situacions, en oposició a les creixents pressions per homogeneïtzar l'espai públic".

I la foto és la que he inclós al començament de l'escrit. Quan passejo per la ciutat, sovint trobo a faltar una càmera per les diverses ocasions que proporciona la vida urbana, i que és la vida humana. Una foto de qualitat molt millorable perquè està feta amb el mòbil, però no em vaig poder resistir. La part de darrera de les vivendes que parlen de la vida quotidiana, en una composició també armònica dins el desordre. Està feta al Raval. Ravalejar, ravalejant, ravalejat.

Sobre pressupostos, austeritat, un llibre i una foto.

Alguns apunts i reculls dels darrers dies. Una foto, un llibre, algunes valoracions, i diversos enllaços interessants.

Pel que fa a l'activitat parlamentària, tramitació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2012. Fem una lectura conscient i responsable de la situació econòmica, de les conseqüències de la crisi i de la situació de les finances de les admistracions públiques. Més que mai es posa de manifest que la política és gestionar les dificultats i prioritzar les polítiques. Per això mateix els socialistes pensem que no són uns pressuposts útils per sortir de la crisi, per dues raons: perquè no s'exploren mesures de reactivació de l'economia i perquè no veiem una aposta contundent per garantir polítiques de cohesió. El pressupost en definitiva és el full de ruta de les polítiques a aplicar, i reactivació econòmica i cohesió són les dues grans prioritats. Ho trobem a faltar. En aquest link més informació sobre la nostra valoració http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/debat-pressupostos-2012. El Govern de CiU és especialista en posar etiquetes, i la seva "transició nacional" s'està convertint en augment dels riscos, d'una Catalunya a dues velocitats, i el continu de la recessió econòmica. I més enllà, amb l'excusa de la crisi, en un canvi de model del nostre sistema de benestar. Atents!.

Com a portaveu de Cultura i Llengua, ja vaig exposar al conseller Mascarell en la comissió parlamentària, que trobava a faltar: 1. una valoració sobre els efectes de la crisi en els sectors culturals, 2. les polítiques per fer front als impactes, i 3. el trasllat de les mesures als pressupostos. En aquest dos anys, 2011 i 2012, el pressupost de Cultura es redueix en un acumulat d'aproximadament el 20%, sobre un pressuposot històricament petit. En dos anys, es retalla de forma contundent en educació, recerca, universitat i cultura, per no parlar de les fortes reduccions dels programes per a la formació i l'ocupació, és a dir, es retalla en coneixement i capacitació. Sincerament, no és el més apropiat per construir un nou model econòmic, tot el contrari, es provocarà més empobriment del coneixement, la capacitació i el talent. Les polítiques d'avui definiran el capital humà i el model econòmic del futur, i no anem bé. Aquí el link amb una nota de premsa que fa referència a la meva intervenció en la comissió de cultura.

I com a diputada del Maresme, també lamentablement he de fer una lectura negativa. És cert que algunes inversions s'han d'ajornar, que són moments de ser rigorosos, però d'altres inversions s'han de prioritzar. El més preocupant, les inversions al Maresme es redueixen molt per sobre de la reducció mitja catalana. En dos anys si les reduccions a les comarques catalanes com a mitjana és del 49% al Maresme és del 79%. Els riscos, perdre capacitat i pes dins la Regió Metropolitana. No vull ni pensar que CiU torni a la seva visió del Maresme exclussivament com a zona residencial de la regió metropolitana. Per més detalls, la meva valoració, "Amb el Govern de CiU, el Maresme perd".

Cada cop hi ha més veus autoritzades i de prestigi que denuncien les polítiques d'austeritat que es prediquen i s'apliquen. Ja era hora. Són temps d'austeritat i de reformes, sense cap dubte. Però la austeritat com a dogma i les retallades indiscriminades, encara deprimeixen més l'economia i creen més desigualtats. Alguns articles per il.lustrar aquesta qüestió. Paul Kugman El desastre de la austeridad. Joaquin Estefania El invierno del miedo. Javier Solana Austeritat vers Europa. Joan Majó Cinco millones largos de parados. Necessitem alternativa a les polítiques conservadores que regeixen actualment i ens aboquen encara més a la recessió i sobretot a la desigualtat.

A nivell europeu necessitem lideratges que defensin alternatives, i amb capacitat de crear una renovada credibilitat i confiança. Es a dir, una renovada socialdemocràcia europea. Des de l'èxit del procés de "les primaries citoyennes", el canvi pot començar a França? El discurs de François Hollande a Bourget.

I per acabar un llibre i la foto.

He recuperat la publicació del recull de post-it city, ciutats ocasionals, arran de l'excel.lent treball del CCCB al 2008. Una meravella de situacions urbanes que pots repassar a través de les imatges i els textos "els fenòmens post-it city posen en relleu la realitat del territori urbà com el lloc, on de manera legítima, se solapen diferents usos i situacions, en oposició a les creixents pressions per homogeneïtzar l'espai públic".

I la foto és la que he inclós al començament de l'escrit. Quan passejo per la ciutat, sovint trobo a faltar una càmera per les diverses ocasions que proporciona la vida urbana, i que és la vida humana. Una foto de qualitat molt millorable perquè està feta amb el mòbil, però no em vaig poder resistir. La part de darrera de les vivendes que parlen de la vida quotidiana, en una composició també armònica dins el desordre. Està feta al Raval. Ravalejar, ravalejant, ravalejat.

retallables

El temps passa i de cop una molla salta i es disparen les imatges de les darreries viscudes. Em fa una mica de recança veure la data de la darrera entrada. Però no prometo res.
No m'agrada l'hivern càlid. M'agrada el fred quan toca fer fred. El que esperona a abrigar-se el coll i espireja els ulls al carrer. El que fa refugiar-se en una bona lectura a la llar. El que fa esperar la primavera amb més desig.
I m'agrada entretenir-me seguint les línies de les branques, en la seva tendència a aprimar-se a mida que se separen del cos. Les repasso amb el dit. Dibuixades com tirallongues amb un rotulador molt prim sobre les darreres clarors.
Algú fa retallables d'ombres xineses i no ens adonàvem. Només quan gires la mirada i t'atures més enllà de la pròpia física òptica.
(foto collita pròpia)

retallables

El temps passa i de cop una molla salta i es disparen les imatges de les darreries viscudes. Em fa una mica de recança veure la data de la darrera entrada. Però no prometo res.
No m'agrada l'hivern càlid. M'agrada el fred quan toca fer fred. El que esperona a abrigar-se el coll i espireja els ulls al carrer. El que fa refugiar-se en una bona lectura a la llar. El que fa esperar la primavera amb més desig.
I m'agrada entretenir-me seguint les línies de les branques, en la seva tendència a aprimar-se a mida que se separen del cos. Les repasso amb el dit. Dibuixades com tirallongues amb un rotulador molt prim sobre les darreres clarors.
Algú fa retallables d'ombres xineses i no ens adonàvem. Només quan gires la mirada i t'atures més enllà de la pròpia física òptica.
(foto collita pròpia)

Las ciudades y los signos

Fa temps que no escric. I han passat moltes coses que ara m'és difícil resumir. Reprenc novament el compromís amb aquest espai de reflexió que faig públic amb l'ànim de compartir. Avui per això, només em limito a copiar un petit text d'Italo Calvino, del seu llibre "Las ciudades invisibles".
"De todos los cambios de lengua que debe enfrentar el viajero en tierras lejanas, ninguno iguala al que le espera en la ciudad de Ipazia, porque no se refiere a las palabras sino a las cosas.
(...)
- ¿dónde está el sabio?- el fumador señaló fuera de la ventana. Era un jardín con juegos infantiles: los bolos, el columpio, la peonza. El filósofo estaba sentado en la hierba. Dijo:
- Los signos forman una lengua, pero no la que crees conocer.

Comprendí que debía liberarme de las imágenes que hasta entonces me habían anunciado las cosas que buscaba: sólo entonces lograría entender el lenguaje de Ipazia. "

Las ciudades y los signos

Fa temps que no escric. I han passat moltes coses que ara m'és difícil resumir. Reprenc novament el compromís amb aquest espai de reflexió que faig públic amb l'ànim de compartir. Avui per això, només em limito a copiar un petit text d'Italo Calvino, del seu llibre "Las ciudades invisibles".
"De todos los cambios de lengua que debe enfrentar el viajero en tierras lejanas, ninguno iguala al que le espera en la ciudad de Ipazia, porque no se refiere a las palabras sino a las cosas.
(...)
- ¿dónde está el sabio?- el fumador señaló fuera de la ventana. Era un jardín con juegos infantiles: los bolos, el columpio, la peonza. El filósofo estaba sentado en la hierba. Dijo:
- Los signos forman una lengua, pero no la que crees conocer.

Comprendí que debía liberarme de las imágenes que hasta entonces me habían anunciado las cosas que buscaba: sólo entonces lograría entender el lenguaje de Ipazia. "

El que cap en un cap de setmana

Cap de setmana intens, molt intens, com els darrers i com els que vindran. Cap de setmana on resta i ressona el discurs del president Montilla, "pun i a part" i que convido a llegir. Hi ha moments en els que el partit es vesteix de solemnitat, d'una liturgia especial, com aquest diumenge al Foyer del Liceu. Conscient del seu moment, i amb tot el dret a reivindicar-se. Perquè tenim tot el dret a reivindicar-nos, i ho hem de fer, i molta gent ens ho agrairà.
Destaco de les seves paraules "...ara el 2010, només un Govern socialista pot continuar escrivint les línees de la justícia social, el catalanisme integrador, i els ponts del diàleg federal, (...) i no hi renunciarem per aconseguir el poder a qualsevol preu, (...).

Dissabte varem celebrar un acte polític a la Casa de Andalucia de Mataró, amb Celestino Corbacho i l'alcalde Joan Antoni Baron. En la meva intervenció vaig voler defensar tres idees: reivindico la política, perquè la política és l'arma que tenim els treballadors i treballadores per canviar les coses, i per tant no fem cas dels que l'amenacen, al contrari, defensem-nos amb la participació i amb el nostre vot; en les eleccions del 28N decidirem no només el Parlament i el Govern de Catalunya, decidirem el projecte que volem per Catalunya, i els socialistes volem alçar la veu de la majoria, la que creu en un sol poble, en un país fort perquè és just, en l'entesa amb la resta de pobles d'Espanya des d'un projecte federal i volem que tots els que pensen així ens acompanyin; les eleccions del 28N són les nostres, de la gent dels barris com el de Cerdanyola de Mataró.

Aquest cap de setmana també s'ha celebrat la Festa dels Supers. Una escapada familiar de la tarda de dissabte. Reconec que em va impressionar agradablement. Per la bona organització, per l'ambient festiu i positiu, i per la quantitat d'infants, pares i mares. Quin poder de convocatòria!. Crec que no hi ha cap canal infantil públic que hagi aconseguir fidelitzar tant els seus usuaris i donar una oferta que va més enllà dels dibuixos animats de la programació televisiva. Mirant i escoltant tanta diversitat de famílies, vaig pensar que sí, és una bona manera de fer comunitat.

Diumenge també ha estat el dia de la Fira d'entitats del barri de Cerdanyola de Mataró. Bona participació i bona entesa. El treball per la dignitat dels nostres barris es fa des de l'urbanisme, els equipaments, la gestió de l'espai públic, les polítiques de promoció econòmica i les polítiques socials, però sobretot buscant la complicitat dels veïns i les veïnes i la seva participació. Els nostres barris tenen nous reptes que hem de saber afrontar, hi som i hi treballem. Passejant per la fira i compartint el dinar, he vist la bona voluntat de molta gent.

El que cap en un cap de setmana

Cap de setmana intens, molt intens, com els darrers i com els que vindran. Cap de setmana on resta i ressona el discurs del president Montilla, "pun i a part" i que convido a llegir. Hi ha moments en els que el partit es vesteix de solemnitat, d'una liturgia especial, com aquest diumenge al Foyer del Liceu. Conscient del seu moment, i amb tot el dret a reivindicar-se. Perquè tenim tot el dret a reivindicar-nos, i ho hem de fer, i molta gent ens ho agrairà.
Destaco de les seves paraules "...ara el 2010, només un Govern socialista pot continuar escrivint les línees de la justícia social, el catalanisme integrador, i els ponts del diàleg federal, (...) i no hi renunciarem per aconseguir el poder a qualsevol preu, (...).

Dissabte varem celebrar un acte polític a la Casa de Andalucia de Mataró, amb Celestino Corbacho i l'alcalde Joan Antoni Baron. En la meva intervenció vaig voler defensar tres idees: reivindico la política, perquè la política és l'arma que tenim els treballadors i treballadores per canviar les coses, i per tant no fem cas dels que l'amenacen, al contrari, defensem-nos amb la participació i amb el nostre vot; en les eleccions del 28N decidirem no només el Parlament i el Govern de Catalunya, decidirem el projecte que volem per Catalunya, i els socialistes volem alçar la veu de la majoria, la que creu en un sol poble, en un país fort perquè és just, en l'entesa amb la resta de pobles d'Espanya des d'un projecte federal i volem que tots els que pensen així ens acompanyin; les eleccions del 28N són les nostres, de la gent dels barris com el de Cerdanyola de Mataró.

Aquest cap de setmana també s'ha celebrat la Festa dels Supers. Una escapada familiar de la tarda de dissabte. Reconec que em va impressionar agradablement. Per la bona organització, per l'ambient festiu i positiu, i per la quantitat d'infants, pares i mares. Quin poder de convocatòria!. Crec que no hi ha cap canal infantil públic que hagi aconseguir fidelitzar tant els seus usuaris i donar una oferta que va més enllà dels dibuixos animats de la programació televisiva. Mirant i escoltant tanta diversitat de famílies, vaig pensar que sí, és una bona manera de fer comunitat.

Diumenge també ha estat el dia de la Fira d'entitats del barri de Cerdanyola de Mataró. Bona participació i bona entesa. El treball per la dignitat dels nostres barris es fa des de l'urbanisme, els equipaments, la gestió de l'espai públic, les polítiques de promoció econòmica i les polítiques socials, però sobretot buscant la complicitat dels veïns i les veïnes i la seva participació. Els nostres barris tenen nous reptes que hem de saber afrontar, hi som i hi treballem. Passejant per la fira i compartint el dinar, he vist la bona voluntat de molta gent.

"Un combat polític de primer ordre"

Si em demanessin una idea d'aquest cap de setmana seria aquesta: cal combatre els tòpics, i amb coratge.

El PSC ens hem trobat durant dos dies per treballar i aprovar el nostre programa electoral. Les imatges amb les quals em quedo, ... de la gent, de la participació, del lliurament, de les ganes, dels valors, del compromís, de les emocions, de la feina, ... trenquen tots els tòpics sobre la política. Ni tots som iguals, ni cal desentendre's de la política. La política és l'eina que tenim per canviar les coses.

"Un combat polític de primer ordre"

Si em demanessin una idea d'aquest cap de setmana seria aquesta: cal combatre els tòpics, i amb coratge.

El PSC ens hem trobat durant dos dies per treballar i aprovar el nostre programa electoral. Les imatges amb les quals em quedo, ... de la gent, de la participació, del lliurament, de les ganes, dels valors, del compromís, de les emocions, de la feina, ... trenquen tots els tòpics sobre la política. Ni tots som iguals, ni cal desentendre's de la política. La política és l'eina que tenim per canviar les coses.

Convocatòria d'eleccions, llibres i Nobel de la Pau. Relats del Moment 2

Aquesta és la foto de la candidatura per Barcelona del PSC. Un molt bon equip. Una bona combinació de renovació, capacitació i experiència. Un bon equip que responem a un bon projecte, sincerament. Diferents perfils, diferents trajectòries, com la majoria. Tinc l'honor de participar en el número 13. Un honor que assumeixo amb responsabilitat i il.lusió de continuar treballant pel meu país i per un projecte encoratjador que entén la política com a transformadora. Endavant!.

Començava la setmana amb el balanç de la legislatura i la convocatòria de les eleccions per part del President Montilla en el Palau de la Generalitat. Crec que és com s'han de fer les coses. Els ciutadans deleguen amb el seu vot cada quatre anys als representants que han de gestionar els afers públics. I els governants han de rendir comptes del que s'ha fet ens aquests quatre anys. És un contracte amb la ciutadania. Això és el que va fer el President dilluns a la tarda. Després va signar el decret de convocatòria d'eleccions. Molt recomanable el discurs que va pronunciar, "podeu estar ben orgullosos i sortir amb el cap ben alt: som el Govern de Catalunya i hem fet un gran servei al país". I és imprescindible consultar el Compliment del Pla de Govern , que callen a tots aquells que neguen l'evidència. Així és com s'han de fer les coses.


S'ha celebrat també durant la setmana a Barcelona una trobada d'ombudsman europeus, on alertaven de l'augment de la xenofobia a Europa. La crisi provoca incerteses i existeix el perill real d'utilització partidista d'aquestes incerteses, buscant en la immigració el terreny on canalitzar les pors i els malestars. Els defensors del poble han fet una crida "a fer front a l'afebliment de la cultura dels valors democràtics". Totalment d'acord. És el nostre patrimoni que hem de preservar.


Seguint amb Europa, caldrà llegir el llibre de Felipe González "Mi idea de Europa". Sempre es refereix als ex-presidents del Govern com aquells gerros xinesos, valuosos, en un apartament petit. Però el seu poder de convocatòria continua sent impressionant. Va ser un plaer assistir a l'acte de presentació a la Llotja de Barcelona, en una entrevista guiada per la periodista Gemma Nierga. La seva defensa d'Europa, "és una història d'éxits", avala amb autoritat la seva crida urgent sobre "la necessitat que tenen els països membres d'encaminar el futur".


Dijous també vaig assistir al 6è Congrés Nacional de la Gent Gran. Vull constatar la feina i les ganes que han posat tanta gent que ha participat de tot el procés. Crec que les ponències triades han estat del tot idonees perquè defineixen en poques paraules els objectius de les polítiques adreçades a la gent gran: participació de la gent gran, pobresa i exclosió social, i polítiques d'envelliment actiu. Existeix l'augment de la pobresa en la gent gran, una pobresa que la pot provocar la falta d'ingressos dignes, l'habitatge i l'entorn, la malaltia o la vellesa mal atesa. Cal continuar reforçant per això les polítiques d'atenció com hem vingut fent en els darrers anys (llei de prestacions econòmiques, llei de la dependència, centres de dia, servei d'ajuda a domicili,...). Però cal pensar també que la gent gran és gent activa, amb un potencial que no es pot desaprofitar i que la participació i activitat enriqueix també aquest període de la vida.

El premi Nobel de la Pau enguany ha estat per Liu Xiaobo, un disident xinès. M'alegra haver emprenyat al règim xinès, m'alegra que algú posi en evidència un règim prepotent, de ferotge capitalisme, de negació de les llibertats i vulneració dels drets humans. Pocs s'atreveixen perquè és un gran mercat. No podrà anar a Oslo a recollir el premi perquè està a la presó complint una condemna d'onze anys, una condemna per la lluita per les llibertats. Xina s'ha convertit en una gran potència econòmica, però a quin preu!.

Per acabar, un llibre. He començat "Algo va mal" de Tony Judt. M'ha impressionat el relat de la seva experiència amb la malaltia. El llibre es considera com el seu llegat. Segurament no resistiré la temptació d'anar comentar les seves reflexions. Només per començar diu així: "Hay algo profundamente erróneo en la forma en que vivimos hoy. Durante treinta años hemos hecho una virtud de la búsqueda del beneficio material: de hecho, esta búsqueda es todo lo que queda de nuestro sentido de un propósito colectivo. Sabemos qué cuestan las cosas, pero no tenemos idea de lo que valen".

Convocatòria d'eleccions, llibres i Nobel de la Pau. Relats del Moment 2

Aquesta és la foto de la candidatura per Barcelona del PSC. Un molt bon equip. Una bona combinació de renovació, capacitació i experiència. Un bon equip que responem a un bon projecte, sincerament. Diferents perfils, diferents trajectòries, com la majoria. Tinc l'honor de participar en el número 13. Un honor que assumeixo amb responsabilitat i il.lusió de continuar treballant pel meu país i per un projecte encoratjador que entén la política com a transformadora. Endavant!.

Començava la setmana amb el balanç de la legislatura i la convocatòria de les eleccions per part del President Montilla en el Palau de la Generalitat. Crec que és com s'han de fer les coses. Els ciutadans deleguen amb el seu vot cada quatre anys als representants que han de gestionar els afers públics. I els governants han de rendir comptes del que s'ha fet ens aquests quatre anys. És un contracte amb la ciutadania. Això és el que va fer el President dilluns a la tarda. Després va signar el decret de convocatòria d'eleccions. Molt recomanable el discurs que va pronunciar, "podeu estar ben orgullosos i sortir amb el cap ben alt: som el Govern de Catalunya i hem fet un gran servei al país". I és imprescindible consultar el Compliment del Pla de Govern , que callen a tots aquells que neguen l'evidència. Així és com s'han de fer les coses.


S'ha celebrat també durant la setmana a Barcelona una trobada d'ombudsman europeus, on alertaven de l'augment de la xenofobia a Europa. La crisi provoca incerteses i existeix el perill real d'utilització partidista d'aquestes incerteses, buscant en la immigració el terreny on canalitzar les pors i els malestars. Els defensors del poble han fet una crida "a fer front a l'afebliment de la cultura dels valors democràtics". Totalment d'acord. És el nostre patrimoni que hem de preservar.


Seguint amb Europa, caldrà llegir el llibre de Felipe González "Mi idea de Europa". Sempre es refereix als ex-presidents del Govern com aquells gerros xinesos, valuosos, en un apartament petit. Però el seu poder de convocatòria continua sent impressionant. Va ser un plaer assistir a l'acte de presentació a la Llotja de Barcelona, en una entrevista guiada per la periodista Gemma Nierga. La seva defensa d'Europa, "és una història d'éxits", avala amb autoritat la seva crida urgent sobre "la necessitat que tenen els països membres d'encaminar el futur".


Dijous també vaig assistir al 6è Congrés Nacional de la Gent Gran. Vull constatar la feina i les ganes que han posat tanta gent que ha participat de tot el procés. Crec que les ponències triades han estat del tot idonees perquè defineixen en poques paraules els objectius de les polítiques adreçades a la gent gran: participació de la gent gran, pobresa i exclosió social, i polítiques d'envelliment actiu. Existeix l'augment de la pobresa en la gent gran, una pobresa que la pot provocar la falta d'ingressos dignes, l'habitatge i l'entorn, la malaltia o la vellesa mal atesa. Cal continuar reforçant per això les polítiques d'atenció com hem vingut fent en els darrers anys (llei de prestacions econòmiques, llei de la dependència, centres de dia, servei d'ajuda a domicili,...). Però cal pensar també que la gent gran és gent activa, amb un potencial que no es pot desaprofitar i que la participació i activitat enriqueix també aquest període de la vida.

El premi Nobel de la Pau enguany ha estat per Liu Xiaobo, un disident xinès. M'alegra haver emprenyat al règim xinès, m'alegra que algú posi en evidència un règim prepotent, de ferotge capitalisme, de negació de les llibertats i vulneració dels drets humans. Pocs s'atreveixen perquè és un gran mercat. No podrà anar a Oslo a recollir el premi perquè està a la presó complint una condemna d'onze anys, una condemna per la lluita per les llibertats. Xina s'ha convertit en una gran potència econòmica, però a quin preu!.

Per acabar, un llibre. He començat "Algo va mal" de Tony Judt. M'ha impressionat el relat de la seva experiència amb la malaltia. El llibre es considera com el seu llegat. Segurament no resistiré la temptació d'anar comentar les seves reflexions. Només per començar diu així: "Hay algo profundamente erróneo en la forma en que vivimos hoy. Durante treinta años hemos hecho una virtud de la búsqueda del beneficio material: de hecho, esta búsqueda es todo lo que queda de nuestro sentido de un propósito colectivo. Sabemos qué cuestan las cosas, pero no tenemos idea de lo que valen".

Relats del moment

És difícil escriure a la velocitat del pensament i dels esdeveniments en els que tinc l'oportunitat d'accedir. Perquè realment és una oportunitat i així ho celebro. Per això he pensat obrir una nova categoria, relats del moment, com a recull breu d'allò que ha esdevingut durant la setmana i és bo donar-hi un parell de voltes. Espero que la meva constància i el temps no em traicionin i sigui una secció setmanal. Acompanyo l'escrit amb una de les meves fotos, perquè les imatges també ens il.lustren.

El blog és una bona eina per posar ordre a les idees i compartir-les. Avui precisament es celebra l'edició de PremisBlocsCatalunya que tenim l'honor d'acollir a Mataró, la primera activitat de l'Auditori Tecnocampus. Repassant els finalistes, m'alegra veure com creem pensament, personal i col.lectiu, amb tot el potencial que ens aporten les noves tecnologies. La informació és més accessible, i les experiències, personals i col.lectives, guanyen en difusió i creen xarxa. Són també noves oportunitats d'aprenentatge.

Un parell d'articles de la setmana.

Josep Ramoneda escrivia a El Pais un molt interessant escrit, "El sadismo político ordinario". Un molt bon anàlisi sobre "l'exercici de cinisme polític, disposat a despertar les baixes passions de la ciutadania", arran de l'operació de Sarkozy amb els gitanos romanesos. Amb una darrera conclusió: la capacitat d'infecció que té aquestes pràctiques i els seus terribles perills. I un destacat: la funció del governant no és crear problemes de convivència sinó resoldre'ls.

Jose Maria Mena, exfiscal en cap de Catalunya també ens proporcionava l'altre dia un article sobre la justícia, i cal agrair que des del món de la judicatura algú, i amb la seva autoritat, sigui tan sincer i clar. "Justicia parada" fa un símil del funcionament de la justícia amb el servei ferroviari, i amb una fina ironia parla del "del tren del Palau" que ens desconcerta a tots per la seva lentitud i l'amago de denunciables interessos.

Aquesta setmana també s'ha produït la vaga general convocada pels sindicats en contra de les reformes del Gobierno. Crec que molts l'hem viscuda amb el "corazón partío". Perquè reformes s'han de fer, són inevitables per afrontar la crisi econòmica. Però ens resistim també a que el mercat continuï posant en jaque als governs i no hi hagi càstic per a les pràctiques i per als que precisament han provocat aquesta situació. Des de la dreta hi ha hagut una ofensiva clara contra els sindicats. Ramoneda també ho deia l'altre dia en un article: "Los sindicatos estorban. Desde que Thatcher los aplastó en el Reino Unido, el tiro al sindicalista ha sido el deporte favorito en los sectores más conservadores. El argumento con que disimular las ganas de allanarse el camino con la reducción de les derechos socials siempre es el mismo: los sindicatos son un anacronismo". Cal combatre aquesta nova ofensiva contra la política i contra la participació política i sindical. No sé d'on vaig recollir la frase, però convé recordar-la "els treballadors i treballadores no tenim accés als mecanismes de poder, però sí a la política".

Vaig assistir al debat organitzat per la Taula del Tercer Sector de Catalunya, "Crisi, Polítiques socials i Tercer Sector" a l'auditori de CaixaForum. Em quedo amb alguns apunts dels ponents. Gregorio Rodríguez Cabrero, apuntava com a principal objectiu estratègic de les polítiques socials la inclusió, des d'un cercle virtuós d'ocupació estable, protecció i serveis públics. Joan Majó ens alertava de com garantir els serveis públics i les prestacions amb l'actual tendència demogràfica a Europa, quan d'aquí a 30 anys hi hauran (serem) 90 milions de persones passives més que ara, i 70 milions de persones actives menys que ara. Alarmant!. Em va agradar dues aportacions de Majó: "aquesta crisi és la crisi del mercat, demostra que no es regula sol, i caldria aprofitar-ho"; i per altra banda la seva defensa de la tasa sobre transaccions financeres especulatives.

Dijous al vespre, també al Tecnocampus, Marina Geli presentava el seu llibre "Endreçar l'ànima". És d'agrair que algú ens parli a l'ànima. En una barreja encisadora de reflexions polítiques, quotidianes, d'història de vida, d'experiència de gestió, de pensament,... Marina ens va apropar al que hi ha darrera d'una opció i passió política. Molt agradable. Joan Antoni Baron, en la seva presentació va reconèixer els valors de la consellera: compromís, treball, proximitat i sentiments. Recomano llegir la seva presentació que ha publicat al seu bloc. Estic d'acord amb la companya Geli, "necessitem endreçar també l'ànimca col.lectiva".

I per acabar un text que m'envia una amiga, del llibre de Clarissa Pinkola "Dones que corren amb els llops": "diuen que tot el que nosaltres estem buscant també ens busca a nosaltres i que, si ens quedem quiets ens trobarà (...) Quan arribi, no et moguis. Descansa. Ja veuràs el que passa a continuació".

Relats del moment

És difícil escriure a la velocitat del pensament i dels esdeveniments en els que tinc l'oportunitat d'accedir. Perquè realment és una oportunitat i així ho celebro. Per això he pensat obrir una nova categoria, relats del moment, com a recull breu d'allò que ha esdevingut durant la setmana i és bo donar-hi un parell de voltes. Espero que la meva constància i el temps no em traicionin i sigui una secció setmanal. Acompanyo l'escrit amb una de les meves fotos, perquè les imatges també ens il.lustren.

El blog és una bona eina per posar ordre a les idees i compartir-les. Avui precisament es celebra l'edició de PremisBlocsCatalunya que tenim l'honor d'acollir a Mataró, la primera activitat de l'Auditori Tecnocampus. Repassant els finalistes, m'alegra veure com creem pensament, personal i col.lectiu, amb tot el potencial que ens aporten les noves tecnologies. La informació és més accessible, i les experiències, personals i col.lectives, guanyen en difusió i creen xarxa. Són també noves oportunitats d'aprenentatge.

Un parell d'articles de la setmana.

Josep Ramoneda escrivia a El Pais un molt interessant escrit, "El sadismo político ordinario". Un molt bon anàlisi sobre "l'exercici de cinisme polític, disposat a despertar les baixes passions de la ciutadania", arran de l'operació de Sarkozy amb els gitanos romanesos. Amb una darrera conclusió: la capacitat d'infecció que té aquestes pràctiques i els seus terribles perills. I un destacat: la funció del governant no és crear problemes de convivència sinó resoldre'ls.

Jose Maria Mena, exfiscal en cap de Catalunya també ens proporcionava l'altre dia un article sobre la justícia, i cal agrair que des del món de la judicatura algú, i amb la seva autoritat, sigui tan sincer i clar. "Justicia parada" fa un símil del funcionament de la justícia amb el servei ferroviari, i amb una fina ironia parla del "del tren del Palau" que ens desconcerta a tots per la seva lentitud i l'amago de denunciables interessos.

Aquesta setmana també s'ha produït la vaga general convocada pels sindicats en contra de les reformes del Gobierno. Crec que molts l'hem viscuda amb el "corazón partío". Perquè reformes s'han de fer, són inevitables per afrontar la crisi econòmica. Però ens resistim també a que el mercat continuï posant en jaque als governs i no hi hagi càstic per a les pràctiques i per als que precisament han provocat aquesta situació. Des de la dreta hi ha hagut una ofensiva clara contra els sindicats. Ramoneda també ho deia l'altre dia en un article: "Los sindicatos estorban. Desde que Thatcher los aplastó en el Reino Unido, el tiro al sindicalista ha sido el deporte favorito en los sectores más conservadores. El argumento con que disimular las ganas de allanarse el camino con la reducción de les derechos socials siempre es el mismo: los sindicatos son un anacronismo". Cal combatre aquesta nova ofensiva contra la política i contra la participació política i sindical. No sé d'on vaig recollir la frase, però convé recordar-la "els treballadors i treballadores no tenim accés als mecanismes de poder, però sí a la política".

Vaig assistir al debat organitzat per la Taula del Tercer Sector de Catalunya, "Crisi, Polítiques socials i Tercer Sector" a l'auditori de CaixaForum. Em quedo amb alguns apunts dels ponents. Gregorio Rodríguez Cabrero, apuntava com a principal objectiu estratègic de les polítiques socials la inclusió, des d'un cercle virtuós d'ocupació estable, protecció i serveis públics. Joan Majó ens alertava de com garantir els serveis públics i les prestacions amb l'actual tendència demogràfica a Europa, quan d'aquí a 30 anys hi hauran (serem) 90 milions de persones passives més que ara, i 70 milions de persones actives menys que ara. Alarmant!. Em va agradar dues aportacions de Majó: "aquesta crisi és la crisi del mercat, demostra que no es regula sol, i caldria aprofitar-ho"; i per altra banda la seva defensa de la tasa sobre transaccions financeres especulatives.

Dijous al vespre, també al Tecnocampus, Marina Geli presentava el seu llibre "Endreçar l'ànima". És d'agrair que algú ens parli a l'ànima. En una barreja encisadora de reflexions polítiques, quotidianes, d'història de vida, d'experiència de gestió, de pensament,... Marina ens va apropar al que hi ha darrera d'una opció i passió política. Molt agradable. Joan Antoni Baron, en la seva presentació va reconèixer els valors de la consellera: compromís, treball, proximitat i sentiments. Recomano llegir la seva presentació que ha publicat al seu bloc. Estic d'acord amb la companya Geli, "necessitem endreçar també l'ànimca col.lectiva".

I per acabar un text que m'envia una amiga, del llibre de Clarissa Pinkola "Dones que corren amb els llops": "diuen que tot el que nosaltres estem buscant també ens busca a nosaltres i que, si ens quedem quiets ens trobarà (...) Quan arribi, no et moguis. Descansa. Ja veuràs el que passa a continuació".

Plaers d'una urbanita

Sé que en aquest relat barrejo la feina i el badar. Però vull narrar el recorregut d'un dia a la ciutat, i en un dia, de forma inevitable i sortosa, hi ha moments de barreja.

Ahir, al restaurant La Lluna del carrer Santa Anna, varem celebrar la cinquena reunió del Consell Assessor de Recerca del Tercer Sector. Aquesta vegada amb un treball sobre els reptes en l'àmbit econòmic i financer de les entitats. Capacitació, diversificació dels recursos, concertació, finances ètiques, ... Gent que s'organitza, ciutadania organitzada per causes i projectes que enriqueixen la societat i la fan més forta.

Acabada la sessió, tenia una estona fins el següent acte. El fet de caminar per la ciutat et permet utilitzar un verb que utilitzem poc, badar. És tot un plaer deixar-se portar per la vida que passa, però per això s'ha de tenir la pell permeable. De camí, passant pel carrer dels Arcs, just en la cantonada amb Portaferrisa, vaig restar atrapada. Una parella de persones grans ballaven boleros al son dels músics de carrer, també grans com ells, amb l'accent zalamero dels llatinoamericans. El ritme el marcava el so encisador de les maracas. Recolzada en una paret mirava, i un senyor gran i educat em va convidar a afegir-nos al ball. Davant la meva negativa , però amb un somriure, va fer parella amb una altra senyora. Genialitats de la vida urbana.

Al Col.legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, vaig visitar una exposició molt interessat, El carrer és nostre... de tots! (Institut pour la ville en moviment). En un moment donat, llegint els escrits i les imatges, vaig pensar que l'exposició era una perllongació dels boleros del carrer, o els boleros una perllongació de l'exposició. Els llenguatges del carrer, el carrer lloc de comunicació i interCANVI. He de confesar que l'urbanisme i la sociologia urbana és una de les meves debilitats. Com són les llibreries, i especialment les llibreries de museus i institucions d'aquesta mena. Trobes coses molt curioses i boniques. I visitant la llibreria del Col.legi vaig entretenir-me mirant una fantàstica publicació, La guia secreta de la Rambla, fotografies, història, narracions, personatges,... espai urbà que ningú pot deixar de mirar.

Anant després cap al Palau de la Generalitat, vaig veure moviment a la plaça Sant Jaume, crec que la CGT manifestava no sé per quin motiu encara que m'imagino.

Al Palau de la Generalitat el Vicepresident del Govern i la Directora d'Afers Religiosos, van presentar El Mapa de religions de Catalunya i una conferència sobre el Model de laïcitat català. Pel fet d'haver ser ponent de la Llei d'espais de culte, coneixia molta gent que omplia la sala. Un públic molt i molt plural. De fet, Catalunya és plural i ho serà per sempre més. La laïcitat és l'espai públic comú, el respecte a la llibertat religiosa i de pensament, amb els límits de les lleis democràtiques comunes. Em vaig alegrar de retrobar-me amb gent que feia temps que no ens veiem. Sempre sorgeixen oportunitats.

Tot en unes hores. Gent que es reuneix i treballa per causes i projectes comuns, gent que balla boleros al carrer, gent que pensa en la ciutat com a espai de vida i de relacions, gent que es manifesta, gent que prega a diferents déus, o no, però que participa d'un espai comú de laïcitat, ... gent que bada, que passeja, gent que interCANVIA.

I el millor, badar des de l'anonimat. Tot un plaer per a una urbanita.

Plaers d'una urbanita

Sé que en aquest relat barrejo la feina i el badar. Però vull narrar el recorregut d'un dia a la ciutat, i en un dia, de forma inevitable i sortosa, hi ha moments de barreja.

Ahir, al restaurant La Lluna del carrer Santa Anna, varem celebrar la cinquena reunió del Consell Assessor de Recerca del Tercer Sector. Aquesta vegada amb un treball sobre els reptes en l'àmbit econòmic i financer de les entitats. Capacitació, diversificació dels recursos, concertació, finances ètiques, ... Gent que s'organitza, ciutadania organitzada per causes i projectes que enriqueixen la societat i la fan més forta.

Acabada la sessió, tenia una estona fins el següent acte. El fet de caminar per la ciutat et permet utilitzar un verb que utilitzem poc, badar. És tot un plaer deixar-se portar per la vida que passa, però per això s'ha de tenir la pell permeable. De camí, passant pel carrer dels Arcs, just en la cantonada amb Portaferrisa, vaig restar atrapada. Una parella de persones grans ballaven boleros al son dels músics de carrer, també grans com ells, amb l'accent zalamero dels llatinoamericans. El ritme el marcava el so encisador de les maracas. Recolzada en una paret mirava, i un senyor gran i educat em va convidar a afegir-nos al ball. Davant la meva negativa , però amb un somriure, va fer parella amb una altra senyora. Genialitats de la vida urbana.

Al Col.legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, vaig visitar una exposició molt interessat, El carrer és nostre... de tots! (Institut pour la ville en moviment). En un moment donat, llegint els escrits i les imatges, vaig pensar que l'exposició era una perllongació dels boleros del carrer, o els boleros una perllongació de l'exposició. Els llenguatges del carrer, el carrer lloc de comunicació i interCANVI. He de confesar que l'urbanisme i la sociologia urbana és una de les meves debilitats. Com són les llibreries, i especialment les llibreries de museus i institucions d'aquesta mena. Trobes coses molt curioses i boniques. I visitant la llibreria del Col.legi vaig entretenir-me mirant una fantàstica publicació, La guia secreta de la Rambla, fotografies, història, narracions, personatges,... espai urbà que ningú pot deixar de mirar.

Anant després cap al Palau de la Generalitat, vaig veure moviment a la plaça Sant Jaume, crec que la CGT manifestava no sé per quin motiu encara que m'imagino.

Al Palau de la Generalitat el Vicepresident del Govern i la Directora d'Afers Religiosos, van presentar El Mapa de religions de Catalunya i una conferència sobre el Model de laïcitat català. Pel fet d'haver ser ponent de la Llei d'espais de culte, coneixia molta gent que omplia la sala. Un públic molt i molt plural. De fet, Catalunya és plural i ho serà per sempre més. La laïcitat és l'espai públic comú, el respecte a la llibertat religiosa i de pensament, amb els límits de les lleis democràtiques comunes. Em vaig alegrar de retrobar-me amb gent que feia temps que no ens veiem. Sempre sorgeixen oportunitats.

Tot en unes hores. Gent que es reuneix i treballa per causes i projectes comuns, gent que balla boleros al carrer, gent que pensa en la ciutat com a espai de vida i de relacions, gent que es manifesta, gent que prega a diferents déus, o no, però que participa d'un espai comú de laïcitat, ... gent que bada, que passeja, gent que interCANVIA.

I el millor, badar des de l'anonimat. Tot un plaer per a una urbanita.