El meu article publicat avui al diari ara
Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris activitat parlamentària. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris activitat parlamentària. Mostrar tots els missatges
dijous, 10 de maig del 2012
Incògnites i reptes del conseller Mascarell
El meu article publicat avui al diari ara
Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.
Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Balanç de la gestió del Govern
Quan la gent vota cada quatre anys, delega la seva representació a un partit i un líder perquè gestioni els afers col.lectius. És un contracte de ciutadania: la ciutadania delega i els governants han de passar comptes de la tasca realitzada en funció dels compromisos adquirits.A l'inici de la legislatura es va presentar el Pla de Govern per aquests quatre anys, i com ha de ser, el Govern ara presenta el seu balanç.
Però sovint no només s'ha de gestionar els compromisos adquirits, també les realitats i aquestes són canviants, com és la crisi econòmica amb la que no es comptava ara fa quatre anys. No és fàcil aconseguir els objectius proposats amb una crisi econòmica com la que vivim, perquè s'ha hagut de revisar les prioritats polítiques, afrontant al mateix temps una devallada dels ingressos de les administracions públiques.
El balanç és espectacular, la tasca realitzada pel Govern de la Generalitat és es.pec.ta.cu.lar en aquests quatre anys. Un balanç que el podem mesurar en xifres, important, però no només, les xifres s'acompanyen del per què fem les coses, quina fita es persegueix d'acord amb les realitats que tenim al país i d'acord amb el que aspirem.
Recomano doncs visitar tots els documents que podeu trobar en el link que afegeixo.
Com a presentació, trobareu quatre eixos:
- Reforçar l'Estat de Benestar per aconseguir una societat més justa i cohesionada
- Potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible
- Incrementar la qualitat democràtica i l'eficàcia dels nostres governs i institucions
- Desplegament de l'Estatut d'Autonomia
I com a resum il.lustratiu: el Govern ha construït 5 equipaments per setmana, cada dia del seu mandat ha contractat 5 mestres, 3 mossos d'esquadra i 2 metges; s'han fet 410 escoles, 288 escoles bressol, 123 centres de salut, 77 biblioteques, 14 parcs de bombers, 8 hospitals, 90 km d'autovia i 212 km de camins rurals.
foto de la inauguració d'una nova escola a Mataró al novembre de 2009
Balanç de la gestió del Govern
Quan la gent vota cada quatre anys, delega la seva representació a un partit i un líder perquè gestioni els afers col.lectius. És un contracte de ciutadania: la ciutadania delega i els governants han de passar comptes de la tasca realitzada en funció dels compromisos adquirits.A l'inici de la legislatura es va presentar el Pla de Govern per aquests quatre anys, i com ha de ser, el Govern ara presenta el seu balanç.
Però sovint no només s'ha de gestionar els compromisos adquirits, també les realitats i aquestes són canviants, com és la crisi econòmica amb la que no es comptava ara fa quatre anys. No és fàcil aconseguir els objectius proposats amb una crisi econòmica com la que vivim, perquè s'ha hagut de revisar les prioritats polítiques, afrontant al mateix temps una devallada dels ingressos de les administracions públiques.
El balanç és espectacular, la tasca realitzada pel Govern de la Generalitat és es.pec.ta.cu.lar en aquests quatre anys. Un balanç que el podem mesurar en xifres, important, però no només, les xifres s'acompanyen del per què fem les coses, quina fita es persegueix d'acord amb les realitats que tenim al país i d'acord amb el que aspirem.
Recomano doncs visitar tots els documents que podeu trobar en el link que afegeixo.
Com a presentació, trobareu quatre eixos:
- Reforçar l'Estat de Benestar per aconseguir una societat més justa i cohesionada
- Potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible
- Incrementar la qualitat democràtica i l'eficàcia dels nostres governs i institucions
- Desplegament de l'Estatut d'Autonomia
I com a resum il.lustratiu: el Govern ha construït 5 equipaments per setmana, cada dia del seu mandat ha contractat 5 mestres, 3 mossos d'esquadra i 2 metges; s'han fet 410 escoles, 288 escoles bressol, 123 centres de salut, 77 biblioteques, 14 parcs de bombers, 8 hospitals, 90 km d'autovia i 212 km de camins rurals.
foto de la inauguració d'una nova escola a Mataró al novembre de 2009
dimecres, 21 de juliol del 2010
L'oportunitat que hem perdut al Congrés
Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
L'oportunitat que hem perdut al Congrés
Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
dimecres, 9 de juny del 2010
CIU la muntante
Puc entendre que els independentistes continuïn en la seva tossuderia d'esgotar tots els mecanismes (els prevists i no prevists) per la seva causa. Però el que més em sobta i més desconfiança em crea és que CIU hagi abandonat el seu projecte nacionalista per un projecte independentista. Desconfiança perquè estic totalment convençuda que és mutant, que ara recolza els referèndums independentistes i demà pot pactar amb el PP si convé per poder governar. Sense escrúpuls.
CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.
Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.
El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.
El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!
CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.
Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.
El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.
El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!
CIU la muntante
Puc entendre que els independentistes continuïn en la seva tossuderia d'esgotar tots els mecanismes (els prevists i no prevists) per la seva causa. Però el que més em sobta i més desconfiança em crea és que CIU hagi abandonat el seu projecte nacionalista per un projecte independentista. Desconfiança perquè estic totalment convençuda que és mutant, que ara recolza els referèndums independentistes i demà pot pactar amb el PP si convé per poder governar. Sense escrúpuls.
CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.
Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.
El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.
El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!
CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.
Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.
El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.
El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!
divendres, 30 d’abril del 2010
En defensa de l'Estatut
Després de tot el que s'ha escrit i dit arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, només em permeto alguns apunts.
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
En defensa de l'Estatut
Després de tot el que s'ha escrit i dit arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, només em permeto alguns apunts.
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
dijous, 29 d’abril del 2010
La llei d'acollida
Dimecres 28 d'abril varem aprovar al Parlament la Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. En la foto una bona representació d'entitats, associacions, agents socials i econòmics, i món local, la consellera Carme Capdevila, el secretari d'immigració Oriol Amorós, i diputats ponents, Pere Bosch, Jordi Miralles, i jo mateixa.
Com aquests dies he anat explicant, la integració de les persones immigrades és un dels reptes que tenim ara mateix. No ens podem permetre una societat trencada en comunitats aïllades, ni persones que restin excloses. La fortalesa d'una societat es mesura pel seu grau de cohesió i en aquests moments, i de forma estratègica, la integració esdevé prioritari.
Com també dèia en un altre escrit anteriorment, i com vaig dir en la meva exposició, per a la integració es necessiten dues condicions: voluntat de pertànyer per part de les persones immigrades i oportunitats per part de la societat.
Davant els impactes de la immigració, ni negar els reptes, ni tancar els ulls, ni fer proclames demagògiques i simplistes,... cal comprendre la realitat i treballar com hem fet amb la Llei d'Acollida.
La llei va ser aprovada amb els vots a favor del PSC, ERC, ICV-EUA i CIU.
Us convido a seguir la meva intervenció durant el debat plenari aquí
La llei d'acollida
Dimecres 28 d'abril varem aprovar al Parlament la Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. En la foto una bona representació d'entitats, associacions, agents socials i econòmics, i món local, la consellera Carme Capdevila, el secretari d'immigració Oriol Amorós, i diputats ponents, Pere Bosch, Jordi Miralles, i jo mateixa.
Com aquests dies he anat explicant, la integració de les persones immigrades és un dels reptes que tenim ara mateix. No ens podem permetre una societat trencada en comunitats aïllades, ni persones que restin excloses. La fortalesa d'una societat es mesura pel seu grau de cohesió i en aquests moments, i de forma estratègica, la integració esdevé prioritari.
Com també dèia en un altre escrit anteriorment, i com vaig dir en la meva exposició, per a la integració es necessiten dues condicions: voluntat de pertànyer per part de les persones immigrades i oportunitats per part de la societat.
Davant els impactes de la immigració, ni negar els reptes, ni tancar els ulls, ni fer proclames demagògiques i simplistes,... cal comprendre la realitat i treballar com hem fet amb la Llei d'Acollida.
La llei va ser aprovada amb els vots a favor del PSC, ERC, ICV-EUA i CIU.
Us convido a seguir la meva intervenció durant el debat plenari aquí
dissabte, 17 d’octubre del 2009
L'acollida de les persones immigrades
Comencem la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. Una llei important, molt. Sempre he defensat que cal invertir en integració, i estic convençuda que la ciutadania també ho entén així.És cert que la integració és un procés bidireccional. O millor dit, la immigració ha transformat la nostra societat, i per això les polítiques s'han d'adreçar a tota la societat. No és fácil incorporar a més d'un milió de persones d' arreu en menys de deu anys. Catalunya és diversa i ho serà per sempre més, assumir-ho és començar a actuar. Invetir en integració és beneficiós per a les persones immigrades perquè dóna més eines per viure en la nostra comunitat, i invertir en integració té beneficis socials per a tothom, perquè ajuda a la cohesió i la convivència.
La Llei d'Acollida vol reforçar l'autonomia de les persones, la igualtat d'oportunitats, i la mobilitat social. Per fer-ho cal oferir i posar els recursos necessaris en formació lingüística, formació en el coneixement del país, i formació ocupacional. La llengua (les dues, el català i el castellà), és la comunicació per viure en societat, i sí es prioritza el català, com a invitació a compartir el nostre patrimoni. No podem exigir si no expliquem, i per això es fa necessari donar les eines perquè les persones immigrades coneguin els drets i els deures, els principis democràtics, el funcionament del nostre sistema, i el coneixement del municipi on viuen,... I la tercera pota, la feina, clau per a la inserció social.
Crec que tothom, o molts, compartim que no ens podem permetre tenir una bossa de ciutadans i ciutadanes al marge, excloses, o comunitats aïllades en sí mateixes sense cap relació ni pertinença en un conjunt comú.
És del tot necessari, que la gent que viu aquí, que paga els seus impostos aquí, que els seus fills i filles van a l'escola aquí,... se sumi a un projecte col.lectiu, se senti part, no resti exclosa. El contrari és trencament. I no parlo d'identitat de forma exclusiva i excloent, perquè cadascú pot tenir la seva o les seves identitats, sí parlo de la capacitat d'identificar-se amb una societat on pot contribuir i de la que pot rebre. Un marc comú, un espai públic comú.
No és a partir d'ara que es comença a fer acollida. El món local i una bona xarxa d'entitats i agents socials fa anys que ho fan. Vull reconèixer que gràcies al treball de tota aquesta xarxa hem pogut sumar tantes persones vingudes sense masses conflictes de convivència. La Llei d'Acollida és també una oportunitat per recullir tota la experiència que és molta i és bona.
Aquesta Llei té dues referències: l'Estatut i el Pacte Nacional per a la Immigració. L'Estatut és també assumir les nostres responsabilitats i l'article 138 ens dóna competències en immigració, especialment en acollida i integració. El Pacte Nacional per a la Immigració ens dibuixa les estratègies a seguir (de fet, les varem dibuixar els signants), transversals, per a tota la societat, per viure junts i juntes.
Esperem fer una bona feina en el tràmit parlamentari, o millor dit, continuar, perquè fa temps que hi treballem, i aconseguir el màxim consens possible, com amb el Pacte.
Si voleu més:
Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya
Pacte Nacional per a la Immigració
L'acollida de les persones immigrades
Comencem la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. Una llei important, molt. Sempre he defensat que cal invertir en integració, i estic convençuda que la ciutadania també ho entén així.És cert que la integració és un procés bidireccional. O millor dit, la immigració ha transformat la nostra societat, i per això les polítiques s'han d'adreçar a tota la societat. No és fácil incorporar a més d'un milió de persones d' arreu en menys de deu anys. Catalunya és diversa i ho serà per sempre més, assumir-ho és començar a actuar. Invetir en integració és beneficiós per a les persones immigrades perquè dóna més eines per viure en la nostra comunitat, i invertir en integració té beneficis socials per a tothom, perquè ajuda a la cohesió i la convivència.
La Llei d'Acollida vol reforçar l'autonomia de les persones, la igualtat d'oportunitats, i la mobilitat social. Per fer-ho cal oferir i posar els recursos necessaris en formació lingüística, formació en el coneixement del país, i formació ocupacional. La llengua (les dues, el català i el castellà), és la comunicació per viure en societat, i sí es prioritza el català, com a invitació a compartir el nostre patrimoni. No podem exigir si no expliquem, i per això es fa necessari donar les eines perquè les persones immigrades coneguin els drets i els deures, els principis democràtics, el funcionament del nostre sistema, i el coneixement del municipi on viuen,... I la tercera pota, la feina, clau per a la inserció social.
Crec que tothom, o molts, compartim que no ens podem permetre tenir una bossa de ciutadans i ciutadanes al marge, excloses, o comunitats aïllades en sí mateixes sense cap relació ni pertinença en un conjunt comú.
És del tot necessari, que la gent que viu aquí, que paga els seus impostos aquí, que els seus fills i filles van a l'escola aquí,... se sumi a un projecte col.lectiu, se senti part, no resti exclosa. El contrari és trencament. I no parlo d'identitat de forma exclusiva i excloent, perquè cadascú pot tenir la seva o les seves identitats, sí parlo de la capacitat d'identificar-se amb una societat on pot contribuir i de la que pot rebre. Un marc comú, un espai públic comú.
No és a partir d'ara que es comença a fer acollida. El món local i una bona xarxa d'entitats i agents socials fa anys que ho fan. Vull reconèixer que gràcies al treball de tota aquesta xarxa hem pogut sumar tantes persones vingudes sense masses conflictes de convivència. La Llei d'Acollida és també una oportunitat per recullir tota la experiència que és molta i és bona.
Aquesta Llei té dues referències: l'Estatut i el Pacte Nacional per a la Immigració. L'Estatut és també assumir les nostres responsabilitats i l'article 138 ens dóna competències en immigració, especialment en acollida i integració. El Pacte Nacional per a la Immigració ens dibuixa les estratègies a seguir (de fet, les varem dibuixar els signants), transversals, per a tota la societat, per viure junts i juntes.
Esperem fer una bona feina en el tràmit parlamentari, o millor dit, continuar, perquè fa temps que hi treballem, i aconseguir el màxim consens possible, com amb el Pacte.
Si voleu més:
Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya
Pacte Nacional per a la Immigració
dijous, 1 d’octubre del 2009
Què hem fet al Parlament?
Què quedarà del debat de política general d'aquests dies?.Després del debat, hem aprovat les propostes de resolució, és a dir, les coses que ens comprometem a fer i que demanem al Govern que faci. Costa que quedi recollit als mitjans, i possiblement és el que més interessa a la gent, els compromisos.
Els tres grups de la majoria, PSC, ERC i ICV-EuA, hem aprovat tot un llistat de resolucions que podem concentrar en tres grans blocs, com molt bé va explicar el nostre company Joan Ferran: afrontar la crisi, la seguretat (en un sentit ampli), i l'autogovern. Tres blocs que no s'entenen per separat, formen part d'una mateixa estratègia.
Els tres grups de la majoria, PSC, ERC i ICV-EuA, hem aprovat tot un llistat de resolucions que podem concentrar en tres grans blocs, com molt bé va explicar el nostre company Joan Ferran: afrontar la crisi, la seguretat (en un sentit ampli), i l'autogovern. Tres blocs que no s'entenen per separat, formen part d'una mateixa estratègia.
Perquè a la gent ens preocupa la crisi, perquè la gent vol seguretats (en els serveis de benestar), i perquè l'autogovern és la responsabilitat i l'exigència per avançar. Apunto algunes de les mesures que hem aprovat.
Afrontar la crisi amb mesures de xoc per pal-liar les situacions de dificultats de treballadors, famílies i empreses, i mesures que provoquin canvis a mig i llarg termini per sortir-ne més capacitats i forts. El curt termini i l'estratègia a mig i llarg termini, les dues coses. Cal dir que el Govern està invertin més de 9.200 milions d'euros, que representa el 4,2% del nostre PIB. Alguns exemples: diàleg ecnòmic i social amb el desplegament de polítiques econòmiques transformadores, impuls de la formació professional amb una atenció especial a les persones joves que ni treballen ni estudien, recerca i innovació, responsabilitat social corporativa, nous instruments financers de suport al teixit empresarial, incrementar els recursos pels plans locals d'ocupació, rehabilitació d'habitatges, programa de renda formació per a emprenedors i autònoms,...
Garantir les seguretats, amb les receptes de la socialdemocràcia de serveis públics de proximitat i de xarxa. Davant les incerteses, necessitem seguretats, a la feina, en l'educació, en la xarxa sanitària, en l'atenció social, en la qualitat dels nostres barris, quan ens fem grans,... i més enllà, si volem una societat emprenedora i rica, la qualitat de vida i el sistema de protecció social també són actius del nostre capital. Les propostes aprovades en aquest sentit són molt extenses. Destaco algunes: el desplegament de la Llei d'Educació; l'increment de les beques; els intineraris professionals al llarg de la vida; el reforç del sistema sanitari reduint les desigualtats i executant el Pla d'Inversions en equipaments sanitaris (fins 2015); el reconeixement i els ajuts per a les famílies monoparentals; les inversions en la xarxa de serveis socials i en l'atenció a la dependència; l'increment dels recursos dels ajuntaments; les inversions en els barris a través de les convocatòries de la Llei de barris; la millora del transport públic especialment el Pla de rodalies; vetllar per minimitzar l'impacte dels expedients de regulació de les empreses, garantint la viabilitat econòmica, el manteniment dels llocs de treball i l'elaboració de plans socials; l'esforç per nous sectors econòmics com els serveis d'atenció a les persones amb un increment d'ocupació de qualitat; el suport i la concertació amb entitats socials amb vocació pública i prestadors de serveis,...
Desplegar l'autogovern, en el tercer any (només tres) de desplegament de l'Estatut, cal reconèixer el lideratge del Govern i del President, especialment pel nou model de finançament, més just, més equitatiu i més federal. Convençuts de la legitimitat de l'Estat (aprovat pel Parlament, per les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya), la millor manera de defensar-lo és amb el seu desplegament. L'Estatut és un Pacte, i és també un instrument i un full de ruta. No només respecte les relacions amb l'Estat (i els traspassos), sinó amb les nostres pròpies responsabilitats. Tot un seguit de compromisos. Per posar alguns exemples en relació amb l'Estat, la creació del consorci de l'Agència Tributària de Catalunya o el traspàs de rodalies. I els nostres propis compromisos, com la creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (que va desmuntar Pujol, per cert), la creació del Consell de Governs Locals (els ajuntaments també són governabilitat de Catalunya), la Llei d'Acollida de les persones immigrades, la Llei de nova ciutadania per la igualtat entre dones i homes,...
En aquests tres dies hem intentat analitzar la situació a Catalunya, assenyalar les prioritats, i hem aprovat les mesures per continuar treballant. La ciutadania té tot el dret a saber-ho. No són proclames, no són titulars, sí és la voluntat de treballar per una societat socialment avançada i capacitada per superar les crisis. Perquè tenim molts actius per fer-ho, i la mateixa societat és un dels seus principals actius. Algú s'ateveix a dir que no hi ha projecte?.
Després dels tres dies de debat, crec que queda clar qui continua fomentant el pessimisme, i qui pensa i treballa per Catalunya en positiu.
Què hem fet al Parlament?
Què quedarà del debat de política general d'aquests dies?.Després del debat, hem aprovat les propostes de resolució, és a dir, les coses que ens comprometem a fer i que demanem al Govern que faci. Costa que quedi recollit als mitjans, i possiblement és el que més interessa a la gent, els compromisos.
Els tres grups de la majoria, PSC, ERC i ICV-EuA, hem aprovat tot un llistat de resolucions que podem concentrar en tres grans blocs, com molt bé va explicar el nostre company Joan Ferran: afrontar la crisi, la seguretat (en un sentit ampli), i l'autogovern. Tres blocs que no s'entenen per separat, formen part d'una mateixa estratègia.
Els tres grups de la majoria, PSC, ERC i ICV-EuA, hem aprovat tot un llistat de resolucions que podem concentrar en tres grans blocs, com molt bé va explicar el nostre company Joan Ferran: afrontar la crisi, la seguretat (en un sentit ampli), i l'autogovern. Tres blocs que no s'entenen per separat, formen part d'una mateixa estratègia.
Perquè a la gent ens preocupa la crisi, perquè la gent vol seguretats (en els serveis de benestar), i perquè l'autogovern és la responsabilitat i l'exigència per avançar. Apunto algunes de les mesures que hem aprovat.
Afrontar la crisi amb mesures de xoc per pal-liar les situacions de dificultats de treballadors, famílies i empreses, i mesures que provoquin canvis a mig i llarg termini per sortir-ne més capacitats i forts. El curt termini i l'estratègia a mig i llarg termini, les dues coses. Cal dir que el Govern està invertin més de 9.200 milions d'euros, que representa el 4,2% del nostre PIB. Alguns exemples: diàleg ecnòmic i social amb el desplegament de polítiques econòmiques transformadores, impuls de la formació professional amb una atenció especial a les persones joves que ni treballen ni estudien, recerca i innovació, responsabilitat social corporativa, nous instruments financers de suport al teixit empresarial, incrementar els recursos pels plans locals d'ocupació, rehabilitació d'habitatges, programa de renda formació per a emprenedors i autònoms,...
Garantir les seguretats, amb les receptes de la socialdemocràcia de serveis públics de proximitat i de xarxa. Davant les incerteses, necessitem seguretats, a la feina, en l'educació, en la xarxa sanitària, en l'atenció social, en la qualitat dels nostres barris, quan ens fem grans,... i més enllà, si volem una societat emprenedora i rica, la qualitat de vida i el sistema de protecció social també són actius del nostre capital. Les propostes aprovades en aquest sentit són molt extenses. Destaco algunes: el desplegament de la Llei d'Educació; l'increment de les beques; els intineraris professionals al llarg de la vida; el reforç del sistema sanitari reduint les desigualtats i executant el Pla d'Inversions en equipaments sanitaris (fins 2015); el reconeixement i els ajuts per a les famílies monoparentals; les inversions en la xarxa de serveis socials i en l'atenció a la dependència; l'increment dels recursos dels ajuntaments; les inversions en els barris a través de les convocatòries de la Llei de barris; la millora del transport públic especialment el Pla de rodalies; vetllar per minimitzar l'impacte dels expedients de regulació de les empreses, garantint la viabilitat econòmica, el manteniment dels llocs de treball i l'elaboració de plans socials; l'esforç per nous sectors econòmics com els serveis d'atenció a les persones amb un increment d'ocupació de qualitat; el suport i la concertació amb entitats socials amb vocació pública i prestadors de serveis,...
Desplegar l'autogovern, en el tercer any (només tres) de desplegament de l'Estatut, cal reconèixer el lideratge del Govern i del President, especialment pel nou model de finançament, més just, més equitatiu i més federal. Convençuts de la legitimitat de l'Estat (aprovat pel Parlament, per les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya), la millor manera de defensar-lo és amb el seu desplegament. L'Estatut és un Pacte, i és també un instrument i un full de ruta. No només respecte les relacions amb l'Estat (i els traspassos), sinó amb les nostres pròpies responsabilitats. Tot un seguit de compromisos. Per posar alguns exemples en relació amb l'Estat, la creació del consorci de l'Agència Tributària de Catalunya o el traspàs de rodalies. I els nostres propis compromisos, com la creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (que va desmuntar Pujol, per cert), la creació del Consell de Governs Locals (els ajuntaments també són governabilitat de Catalunya), la Llei d'Acollida de les persones immigrades, la Llei de nova ciutadania per la igualtat entre dones i homes,...
En aquests tres dies hem intentat analitzar la situació a Catalunya, assenyalar les prioritats, i hem aprovat les mesures per continuar treballant. La ciutadania té tot el dret a saber-ho. No són proclames, no són titulars, sí és la voluntat de treballar per una societat socialment avançada i capacitada per superar les crisis. Perquè tenim molts actius per fer-ho, i la mateixa societat és un dels seus principals actius. Algú s'ateveix a dir que no hi ha projecte?.
Després dels tres dies de debat, crec que queda clar qui continua fomentant el pessimisme, i qui pensa i treballa per Catalunya en positiu.
dimecres, 30 de setembre del 2009
Tot el realisme, zero pessimisme
Ahir i avui hem celebrat al Parlament el debat de política general, per demà queden les propostes de resolució. Cal dir sobre el debat que una mica de tot. Però he de dir que els tòpics ja són cansinos.Apunto algunes reflexions del discurs del President Montilla. No l'exposió de l'acció del Govern que va fer, cal dir que espectacular, malgrat que a alguns els pesi i per això no han entrat gaire en aquest debat. Apunto reflexions més de fons i que trobo molt encertades davant tanta proclama, i temps tindrem en un altre moment també de veure la gestió del Govern, que torno a dir, espectacular.
"La base de la nostra actitud és el màxim realisme i el mínim pessimisme", perquè el pessimisme que alguns s'empenyen a conrear, és inapropiat per a qualsevol governant que vol afrontar el futur. "Els líders del pessimisme no avancen, no lideren, i fan recular el país". La situació actual necessita de confiances i no precisament dels que es recreen en la queixa i l'amargor. Arribo a pensar que alguns no podrien viure sense veure els mals (ja sigui Espanya, Madrid, l'Estatut, la crisi,...), els exita, perquè d'això s'alimenten precisament. Per contra, la confiança significa recuperar el valor dels nostres actius, imprescindible per sortir de la crisi. La gent, les empreses, el país, ... reclama confiances, necessiten confiances, i el pessimisme que proclamen alguns és tot el contrari. Això vol dir també que s'actuï amb el màxim realisme, reconeixent les dificultats de la situació per encarar millor les respostes adequades.
El President Montilla ha destacar els tres grans eixos del relat, el que ens porta a treballar pel que treballem: l'alternança política, per acabar amb la pretensió que el catalanisme és només d'uns i la societat també; la millora de l'autogovern, que tothom estava d'acord, però han estat les esquerres quan han arribat que ho han aconseguit, l'Estatut fixa la nostra exigència i la nostra responsabilitat; nova orientació de les polítiques públiques, serveis públics de proximitat, vertebrar el país social i territorial, i cohesió en una societat més complexa.
Però "el risc de la política catalana és restar segrestada pel titular, per la proclama, per la impaciència", com ha dit el President, però alerta! perquè aquestes actituds només generen insatisfacció, i això és el que menys necessitem en aquests moments, i és això el que provoca la desafecció de la gent vers la política, també. Segurament la política està presonera de "la tiranía del corto plazo", aquest és el problema, un dels problemes.
M'ha agradat especialment les darreres paraules del discurs del President: "jo vull anar lluny, però no a destemps ni sense la majoria",... "ni invents, ni sorpreses, ni resignació, ni passos enrera". I això és lideratge.
Tot el realisme, zero pessimisme
Ahir i avui hem celebrat al Parlament el debat de política general, per demà queden les propostes de resolució. Cal dir sobre el debat que una mica de tot. Però he de dir que els tòpics ja són cansinos.Apunto algunes reflexions del discurs del President Montilla. No l'exposió de l'acció del Govern que va fer, cal dir que espectacular, malgrat que a alguns els pesi i per això no han entrat gaire en aquest debat. Apunto reflexions més de fons i que trobo molt encertades davant tanta proclama, i temps tindrem en un altre moment també de veure la gestió del Govern, que torno a dir, espectacular.
"La base de la nostra actitud és el màxim realisme i el mínim pessimisme", perquè el pessimisme que alguns s'empenyen a conrear, és inapropiat per a qualsevol governant que vol afrontar el futur. "Els líders del pessimisme no avancen, no lideren, i fan recular el país". La situació actual necessita de confiances i no precisament dels que es recreen en la queixa i l'amargor. Arribo a pensar que alguns no podrien viure sense veure els mals (ja sigui Espanya, Madrid, l'Estatut, la crisi,...), els exita, perquè d'això s'alimenten precisament. Per contra, la confiança significa recuperar el valor dels nostres actius, imprescindible per sortir de la crisi. La gent, les empreses, el país, ... reclama confiances, necessiten confiances, i el pessimisme que proclamen alguns és tot el contrari. Això vol dir també que s'actuï amb el màxim realisme, reconeixent les dificultats de la situació per encarar millor les respostes adequades.
El President Montilla ha destacar els tres grans eixos del relat, el que ens porta a treballar pel que treballem: l'alternança política, per acabar amb la pretensió que el catalanisme és només d'uns i la societat també; la millora de l'autogovern, que tothom estava d'acord, però han estat les esquerres quan han arribat que ho han aconseguit, l'Estatut fixa la nostra exigència i la nostra responsabilitat; nova orientació de les polítiques públiques, serveis públics de proximitat, vertebrar el país social i territorial, i cohesió en una societat més complexa.
Però "el risc de la política catalana és restar segrestada pel titular, per la proclama, per la impaciència", com ha dit el President, però alerta! perquè aquestes actituds només generen insatisfacció, i això és el que menys necessitem en aquests moments, i és això el que provoca la desafecció de la gent vers la política, també. Segurament la política està presonera de "la tiranía del corto plazo", aquest és el problema, un dels problemes.
M'ha agradat especialment les darreres paraules del discurs del President: "jo vull anar lluny, però no a destemps ni sense la majoria",... "ni invents, ni sorpreses, ni resignació, ni passos enrera". I això és lideratge.
divendres, 15 de maig del 2009
La tele que mirem
El 60,7% dels pares i mares afirmen que els menors miren la tv acompanyats d'una persona adulta. Com interpretar-ho? només el 40% dels infants miren la tv sols, o un elevat 40% miren la tv sols?. Potser no és tant si la miren acompanyats com quin programa miren. Les enquestes són només relativament fiables, ningú vol quedar malament. S'ha fet campanya sobre els beneficis i perjudicis de la tele, però la realitat és que la tele sovint és el complement ideal per a l'anomenada conciliació familiar i laboral i també logística de la llar.Sobre la teleporqueria, algunes dades significatives. El 56% de les persones enquestades se senten ofeses per algun programa en concret. Afinant més, la intromissió en la vida privada de les persones molesta al 33,8%, la creació de personatges sense mèrit al 24,3%, la difusió de rumors no contrastats, al 12,6%, i atenció, només el 10,8% (per sota de totes les anteriors) molesta la visió degradada i negativa de la dona, molta feina a fer encara pel que fa a la imatge de la dona!. Bo que siguem crítics, al final les cadenes produeixen allò que es consumeix. Però què és primer, l'ou o la gallina? és a dir, la gent consumeix teleporqueria perquè no té altres ofertes o hi ha aquesta oferta perquè és el que la gent demana?.
Pel que fa a les audiències a Catalunya.
Segons la quota de pantalla, aquest ordre: TV3, Telecinco, La 1, Antena 3TV, Locals, Cuatro.
Segons quotes d'audiència: Telecinco, Antena 3TV, TV3, La 1, Cuatro.
Molta gent no té com a 1a opció la "televisió nacional de Catalunya". Tampoc passa res, davant la gran oferta televisiva i en augment, és normal. Però seria bo contrastar les audiències amb altres variables, com el territori (població, barri,...), edats, llengua, nivells de formació,... TV3 no reflexa ni s'adreça al conjunt de catalans i catalanes i la seva pluralitat, quan aquest és un dels propòstis pels quals es va crear, o no?. Dit d'una altra manera, molta gent no s' identifica amb la programació. O dit d'una altra manera, TV3 s'adreça i cultiva un públic concret, però no suficient si és que vol ser , com a mitjà públic, un canal divers per a tothom. Us heu fixat per exemple que en els serials produïts per la pròpia corporació qui parla castellà són les minyones, ... o de classe social baixa?. Catalunya és diversa i plural, i d'aquí la seva riquesa. Alguns programes transmeten massa alguns complexos que hauríem de tenir superats.
Les teles locals continuen tenint una gran acceptació, per la proximitat i la informació quotidiana del que passa al teu carrer. Els mitjans locals però, ara s'enfronten al repte i les dificultats de la TDT. Engolits pels grans mitjans globals?. Veurem com evoluciona.
Dimecres el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya, va presentar l'informe del 2007 a la Comissió Parlamentària de Política Cultural. Sí, amb retard, tot sigui dit. Després d'una ullada a les més de 500 pàgines he recollit aquestes dades.
La tele que mirem
El 60,7% dels pares i mares afirmen que els menors miren la tv acompanyats d'una persona adulta. Com interpretar-ho? només el 40% dels infants miren la tv sols, o un elevat 40% miren la tv sols?. Potser no és tant si la miren acompanyats com quin programa miren. Les enquestes són només relativament fiables, ningú vol quedar malament. S'ha fet campanya sobre els beneficis i perjudicis de la tele, però la realitat és que la tele sovint és el complement ideal per a l'anomenada conciliació familiar i laboral i també logística de la llar.Sobre la teleporqueria, algunes dades significatives. El 56% de les persones enquestades se senten ofeses per algun programa en concret. Afinant més, la intromissió en la vida privada de les persones molesta al 33,8%, la creació de personatges sense mèrit al 24,3%, la difusió de rumors no contrastats, al 12,6%, i atenció, només el 10,8% (per sota de totes les anteriors) molesta la visió degradada i negativa de la dona, molta feina a fer encara pel que fa a la imatge de la dona!. Bo que siguem crítics, al final les cadenes produeixen allò que es consumeix. Però què és primer, l'ou o la gallina? és a dir, la gent consumeix teleporqueria perquè no té altres ofertes o hi ha aquesta oferta perquè és el que la gent demana?.
Pel que fa a les audiències a Catalunya.
Segons la quota de pantalla, aquest ordre: TV3, Telecinco, La 1, Antena 3TV, Locals, Cuatro.
Segons quotes d'audiència: Telecinco, Antena 3TV, TV3, La 1, Cuatro.
Molta gent no té com a 1a opció la "televisió nacional de Catalunya". Tampoc passa res, davant la gran oferta televisiva i en augment, és normal. Però seria bo contrastar les audiències amb altres variables, com el territori (població, barri,...), edats, llengua, nivells de formació,... TV3 no reflexa ni s'adreça al conjunt de catalans i catalanes i la seva pluralitat, quan aquest és un dels propòstis pels quals es va crear, o no?. Dit d'una altra manera, molta gent no s' identifica amb la programació. O dit d'una altra manera, TV3 s'adreça i cultiva un públic concret, però no suficient si és que vol ser , com a mitjà públic, un canal divers per a tothom. Us heu fixat per exemple que en els serials produïts per la pròpia corporació qui parla castellà són les minyones, ... o de classe social baixa?. Catalunya és diversa i plural, i d'aquí la seva riquesa. Alguns programes transmeten massa alguns complexos que hauríem de tenir superats.
Les teles locals continuen tenint una gran acceptació, per la proximitat i la informació quotidiana del que passa al teu carrer. Els mitjans locals però, ara s'enfronten al repte i les dificultats de la TDT. Engolits pels grans mitjans globals?. Veurem com evoluciona.
Dimecres el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya, va presentar l'informe del 2007 a la Comissió Parlamentària de Política Cultural. Sí, amb retard, tot sigui dit. Després d'una ullada a les més de 500 pàgines he recollit aquestes dades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)