Aquests dies, endreçant el despatx, he trobat alguns escrits molt adients pel moment i no puc reprimir transcriure'ls en aquesta blocada. No és cap recull ni de bon troç -faltarien molts i molts textos i molts noms propis- com dic és fruit de la casualitat. Però benvinguda coincidència, que també m'ha fet pensar en el recorregut del projecte polític al qual pertanyo i que he viscut en primera línia en alguns dels seus moments.
El primer, del llibre de Jordi Solé Tura "Una història optimista" (1999), arran dels treballs de la Constitució de 1978:
"... Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i el federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia - i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic hauria d'assegurar una redistribució dels recursos públics i que aquella redistribució seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal". I continuo amb una reflexió que em sembla molt significativa "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I el segon, un recull dels discursos del President Maragall arran de l'Estatut de 2006:
- De la conferència "Del pal de paller al catalanisme coral" Conferència pronunciada a la Universitat d'Estiu Ramon Llull l'1 de juliol de 2004:
(En referència als 23 anys de Govern de Jordi Pujol) "Ha estat un paradigma que s'ha basat en l'obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació de la identitat nacional. I probablement per causa d'aquesta obsessió hagi estat més negligent en la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern i dels seus instruments. S'ha pensat més en un país a la defensiva, instal.lat permanentment -o, almenys, massa sovint- en la visualització d'enemics exteriors i també interiors, més que no pas en un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats"
- De la conferència pronunciada a l'auditori de la Pedrera el 13 de gener de 2005:
"Considero essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra massa poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,... (...) Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. (...) Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" purament defensiu i escèptic respecte a Espanya i Europa". (...) un catalanisme internament integrador, que asseguri que continuem essent un sol poble a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions".
- De la intervenció el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya en l'aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut:
"I Catalunya proposa (...) És el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No només de parlar de nosaltres i ells, no, no: és que nosaltres som ells també. I en la mesura en que ho som, volem canviar una mica allò al que pertanyem. (...) Nosaltres simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa . (...) Els actors han de recomposar les seves estratègies (en referència a Catalunya, Espanya i Europa). Nosaltres, només amb Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya que voldríem ser. Si anem sols, quan se'ns està permès anar més enllà de fronteres -perquè fronteres no n'hi ha- no avançaríem. (...) La gent vol al seu país de maneres diferents (...) Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d'intimitat i d'ambició".
Crec que són reflexions que parlen per sí mateixes.
Aquests dies he recordat el President Maragall i més al recuperar els seus discursos. Un article que també fa referència, d'Enric Juliana "Elogio de la locura" publicat a La Vanguardia.
Han passat moltes coses en els darrers anys, especialment des de l'aprovació de l'Estatut de 2006 i les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Un punt de trencament que va més enllà de les lleis. Ho descriu molt bé en Toni Comín en el seu article que recomano "La última oportunidad" publicat a El País ahir, 23 de novembre.
En un acte de campanya Raimon Obiols a Mataró recordava les paraules de Josep Pallach: "la idea d'Espanya fracassarà si no reconeix les fortes nacionalitats territorials". En la construcció del nostre Estat democràtic també ha fallat el no haver reconegut un federalisme "càlid", és a dir, amb voluntat de coneixement i reconeixement, de sentiments, comprensió i estima; més enllà de lleis i competències.
Ara estem aquí. No podem negar la situació i circumstàncies actuals, ni podem negar que se suma a una altra de colpidora com és la crisi que patim i totes les seves conseqüències. Per això aprofito l'apunt per posar dos enllaços més. L'article de Pere Navarro "Crisis de Estado, pacto federal". I la web informativa sobre la proposta federal que ha impulsat en Miquel Iceta, Federalista.info .
Ens podríem preguntar què hagués passat si... com molts articles i reflexions han manifestat en aquests dies des del 11S. Els darrers anys, massa temps en que la política, espanyola i catalana, ha estat motivada més per erronis tacticismes que per la intel.ligència que pensa en el benefici col.lectiu.
Però ara tot s'ha mogut i tot es mou. I ara és un moment crucial. Després del 25 de novembre el diàleg serà ineludible, a dins de Catalunya i amb l'Estat. Crec que la política i la intel.ligència seran més necessàries que mai. I crec que la unitat del poble, un principi que és integrador, transversal, cívic i democràtic, ha de ser també determinant.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanisme. Mostrar tots els missatges
dissabte, 24 de novembre del 2012
Una proposta federal que ve de lluny
Aquests dies, endreçant el despatx, he trobat alguns escrits molt adients pel moment i no puc reprimir transcriure'ls en aquesta blocada. No és cap recull ni de bon troç -faltarien molts i molts textos i molts noms propis- com dic és fruit de la casualitat. Però benvinguda coincidència, que també m'ha fet pensar en el recorregut del projecte polític al qual pertanyo i que he viscut en primera línia en alguns dels seus moments.
El primer, del llibre de Jordi Solé Tura "Una història optimista" (1999), arran dels treballs de la Constitució de 1978:
"... Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i el federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia - i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic hauria d'assegurar una redistribució dels recursos públics i que aquella redistribució seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal". I continuo amb una reflexió que em sembla molt significativa "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I el segon, un recull dels discursos del President Maragall arran de l'Estatut de 2006:
- De la conferència "Del pal de paller al catalanisme coral" Conferència pronunciada a la Universitat d'Estiu Ramon Llull l'1 de juliol de 2004:
(En referència als 23 anys de Govern de Jordi Pujol) "Ha estat un paradigma que s'ha basat en l'obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació de la identitat nacional. I probablement per causa d'aquesta obsessió hagi estat més negligent en la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern i dels seus instruments. S'ha pensat més en un país a la defensiva, instal.lat permanentment -o, almenys, massa sovint- en la visualització d'enemics exteriors i també interiors, més que no pas en un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats"
- De la conferència pronunciada a l'auditori de la Pedrera el 13 de gener de 2005:
"Considero essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra massa poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,... (...) Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. (...) Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" purament defensiu i escèptic respecte a Espanya i Europa". (...) un catalanisme internament integrador, que asseguri que continuem essent un sol poble a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions".
- De la intervenció el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya en l'aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut:
"I Catalunya proposa (...) És el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No només de parlar de nosaltres i ells, no, no: és que nosaltres som ells també. I en la mesura en que ho som, volem canviar una mica allò al que pertanyem. (...) Nosaltres simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa . (...) Els actors han de recomposar les seves estratègies (en referència a Catalunya, Espanya i Europa). Nosaltres, només amb Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya que voldríem ser. Si anem sols, quan se'ns està permès anar més enllà de fronteres -perquè fronteres no n'hi ha- no avançaríem. (...) La gent vol al seu país de maneres diferents (...) Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d'intimitat i d'ambició".
Crec que són reflexions que parlen per sí mateixes.
Aquests dies he recordat el President Maragall i més al recuperar els seus discursos. Un article que també fa referència, d'Enric Juliana "Elogio de la locura" publicat a La Vanguardia.
Han passat moltes coses en els darrers anys, especialment des de l'aprovació de l'Estatut de 2006 i les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Un punt de trencament que va més enllà de les lleis. Ho descriu molt bé en Toni Comín en el seu article que recomano "La última oportunidad" publicat a El País ahir, 23 de novembre.
En un acte de campanya Raimon Obiols a Mataró recordava les paraules de Josep Pallach: "la idea d'Espanya fracassarà si no reconeix les fortes nacionalitats territorials". En la construcció del nostre Estat democràtic també ha fallat el no haver reconegut un federalisme "càlid", és a dir, amb voluntat de coneixement i reconeixement, de sentiments, comprensió i estima; més enllà de lleis i competències.
Ara estem aquí. No podem negar la situació i circumstàncies actuals, ni podem negar que se suma a una altra de colpidora com és la crisi que patim i totes les seves conseqüències. Per això aprofito l'apunt per posar dos enllaços més. L'article de Pere Navarro "Crisis de Estado, pacto federal". I la web informativa sobre la proposta federal que ha impulsat en Miquel Iceta, Federalista.info .
Ens podríem preguntar què hagués passat si... com molts articles i reflexions han manifestat en aquests dies des del 11S. Els darrers anys, massa temps en que la política, espanyola i catalana, ha estat motivada més per erronis tacticismes que per la intel.ligència que pensa en el benefici col.lectiu.
Però ara tot s'ha mogut i tot es mou. I ara és un moment crucial. Després del 25 de novembre el diàleg serà ineludible, a dins de Catalunya i amb l'Estat. Crec que la política i la intel.ligència seran més necessàries que mai. I crec que la unitat del poble, un principi que és integrador, transversal, cívic i democràtic, ha de ser també determinant.
El primer, del llibre de Jordi Solé Tura "Una història optimista" (1999), arran dels treballs de la Constitució de 1978:
"... Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i el federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia - i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic hauria d'assegurar una redistribució dels recursos públics i que aquella redistribució seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal". I continuo amb una reflexió que em sembla molt significativa "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I el segon, un recull dels discursos del President Maragall arran de l'Estatut de 2006:
- De la conferència "Del pal de paller al catalanisme coral" Conferència pronunciada a la Universitat d'Estiu Ramon Llull l'1 de juliol de 2004:
(En referència als 23 anys de Govern de Jordi Pujol) "Ha estat un paradigma que s'ha basat en l'obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació de la identitat nacional. I probablement per causa d'aquesta obsessió hagi estat més negligent en la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern i dels seus instruments. S'ha pensat més en un país a la defensiva, instal.lat permanentment -o, almenys, massa sovint- en la visualització d'enemics exteriors i també interiors, més que no pas en un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats"
- De la conferència pronunciada a l'auditori de la Pedrera el 13 de gener de 2005:
"Considero essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra massa poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,... (...) Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. (...) Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" purament defensiu i escèptic respecte a Espanya i Europa". (...) un catalanisme internament integrador, que asseguri que continuem essent un sol poble a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions".
- De la intervenció el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya en l'aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut:
"I Catalunya proposa (...) És el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No només de parlar de nosaltres i ells, no, no: és que nosaltres som ells també. I en la mesura en que ho som, volem canviar una mica allò al que pertanyem. (...) Nosaltres simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa . (...) Els actors han de recomposar les seves estratègies (en referència a Catalunya, Espanya i Europa). Nosaltres, només amb Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya que voldríem ser. Si anem sols, quan se'ns està permès anar més enllà de fronteres -perquè fronteres no n'hi ha- no avançaríem. (...) La gent vol al seu país de maneres diferents (...) Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d'intimitat i d'ambició".
Crec que són reflexions que parlen per sí mateixes.
Aquests dies he recordat el President Maragall i més al recuperar els seus discursos. Un article que també fa referència, d'Enric Juliana "Elogio de la locura" publicat a La Vanguardia.
Han passat moltes coses en els darrers anys, especialment des de l'aprovació de l'Estatut de 2006 i les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Un punt de trencament que va més enllà de les lleis. Ho descriu molt bé en Toni Comín en el seu article que recomano "La última oportunidad" publicat a El País ahir, 23 de novembre.
En un acte de campanya Raimon Obiols a Mataró recordava les paraules de Josep Pallach: "la idea d'Espanya fracassarà si no reconeix les fortes nacionalitats territorials". En la construcció del nostre Estat democràtic també ha fallat el no haver reconegut un federalisme "càlid", és a dir, amb voluntat de coneixement i reconeixement, de sentiments, comprensió i estima; més enllà de lleis i competències.
Ara estem aquí. No podem negar la situació i circumstàncies actuals, ni podem negar que se suma a una altra de colpidora com és la crisi que patim i totes les seves conseqüències. Per això aprofito l'apunt per posar dos enllaços més. L'article de Pere Navarro "Crisis de Estado, pacto federal". I la web informativa sobre la proposta federal que ha impulsat en Miquel Iceta, Federalista.info .
Ens podríem preguntar què hagués passat si... com molts articles i reflexions han manifestat en aquests dies des del 11S. Els darrers anys, massa temps en que la política, espanyola i catalana, ha estat motivada més per erronis tacticismes que per la intel.ligència que pensa en el benefici col.lectiu.
Però ara tot s'ha mogut i tot es mou. I ara és un moment crucial. Després del 25 de novembre el diàleg serà ineludible, a dins de Catalunya i amb l'Estat. Crec que la política i la intel.ligència seran més necessàries que mai. I crec que la unitat del poble, un principi que és integrador, transversal, cívic i democràtic, ha de ser també determinant.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Balanç de la gestió del Govern
Quan la gent vota cada quatre anys, delega la seva representació a un partit i un líder perquè gestioni els afers col.lectius. És un contracte de ciutadania: la ciutadania delega i els governants han de passar comptes de la tasca realitzada en funció dels compromisos adquirits.A l'inici de la legislatura es va presentar el Pla de Govern per aquests quatre anys, i com ha de ser, el Govern ara presenta el seu balanç.
Però sovint no només s'ha de gestionar els compromisos adquirits, també les realitats i aquestes són canviants, com és la crisi econòmica amb la que no es comptava ara fa quatre anys. No és fàcil aconseguir els objectius proposats amb una crisi econòmica com la que vivim, perquè s'ha hagut de revisar les prioritats polítiques, afrontant al mateix temps una devallada dels ingressos de les administracions públiques.
El balanç és espectacular, la tasca realitzada pel Govern de la Generalitat és es.pec.ta.cu.lar en aquests quatre anys. Un balanç que el podem mesurar en xifres, important, però no només, les xifres s'acompanyen del per què fem les coses, quina fita es persegueix d'acord amb les realitats que tenim al país i d'acord amb el que aspirem.
Recomano doncs visitar tots els documents que podeu trobar en el link que afegeixo.
Com a presentació, trobareu quatre eixos:
- Reforçar l'Estat de Benestar per aconseguir una societat més justa i cohesionada
- Potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible
- Incrementar la qualitat democràtica i l'eficàcia dels nostres governs i institucions
- Desplegament de l'Estatut d'Autonomia
I com a resum il.lustratiu: el Govern ha construït 5 equipaments per setmana, cada dia del seu mandat ha contractat 5 mestres, 3 mossos d'esquadra i 2 metges; s'han fet 410 escoles, 288 escoles bressol, 123 centres de salut, 77 biblioteques, 14 parcs de bombers, 8 hospitals, 90 km d'autovia i 212 km de camins rurals.
foto de la inauguració d'una nova escola a Mataró al novembre de 2009
Balanç de la gestió del Govern
Quan la gent vota cada quatre anys, delega la seva representació a un partit i un líder perquè gestioni els afers col.lectius. És un contracte de ciutadania: la ciutadania delega i els governants han de passar comptes de la tasca realitzada en funció dels compromisos adquirits.A l'inici de la legislatura es va presentar el Pla de Govern per aquests quatre anys, i com ha de ser, el Govern ara presenta el seu balanç.
Però sovint no només s'ha de gestionar els compromisos adquirits, també les realitats i aquestes són canviants, com és la crisi econòmica amb la que no es comptava ara fa quatre anys. No és fàcil aconseguir els objectius proposats amb una crisi econòmica com la que vivim, perquè s'ha hagut de revisar les prioritats polítiques, afrontant al mateix temps una devallada dels ingressos de les administracions públiques.
El balanç és espectacular, la tasca realitzada pel Govern de la Generalitat és es.pec.ta.cu.lar en aquests quatre anys. Un balanç que el podem mesurar en xifres, important, però no només, les xifres s'acompanyen del per què fem les coses, quina fita es persegueix d'acord amb les realitats que tenim al país i d'acord amb el que aspirem.
Recomano doncs visitar tots els documents que podeu trobar en el link que afegeixo.
Com a presentació, trobareu quatre eixos:
- Reforçar l'Estat de Benestar per aconseguir una societat més justa i cohesionada
- Potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible
- Incrementar la qualitat democràtica i l'eficàcia dels nostres governs i institucions
- Desplegament de l'Estatut d'Autonomia
I com a resum il.lustratiu: el Govern ha construït 5 equipaments per setmana, cada dia del seu mandat ha contractat 5 mestres, 3 mossos d'esquadra i 2 metges; s'han fet 410 escoles, 288 escoles bressol, 123 centres de salut, 77 biblioteques, 14 parcs de bombers, 8 hospitals, 90 km d'autovia i 212 km de camins rurals.
foto de la inauguració d'una nova escola a Mataró al novembre de 2009
divendres, 23 de juliol del 2010
Temps difícils, temprança
Sovint penso que sort que els ciutadans i ciutadanes no reben els teletips al mobil. Crec que la desconfiança cap a la política encara seria més gran. I sovint penso que els que ens dediquem a la política de tant en tant hauríem d' agafar certa distància de la immediatesa del titular diari, i abans de començar cada dia, dedicar deu minuts a pensar. Crec també que vivim moments en els que necessitem temprança, molta sinceritat, i una bona estratègia de futur que es pugui comunicar bé amb la voluntat de compartir-la amb la ciutadania. Immersos en la "tirania del corto plazo", oblidem que no podem gestionar bé el present si no dissenyem el futur.
Continuo amb les meves reflexions. Aquests dies i arran del debat que es va produir al Congrés sobre la sentència del TC, hem vist com mitjans i opinadors han carregat tota la responsabilitat contra el PSC. Em resisteixo. És injust. En tot cas, la responsabilitat és de tots, i sincerament, d'uns més que d'altres. Ho he intentat explicar en l'escrit anterior a aquest i he tingut ocasió de poder-ho comentar amb gent que m'ha fet arribar els seus comentaris. Una primera conclusió: la gent d'esquerra som molt més exigents, practiquem molt més l'autocrítica, però compte! ultimament tinc la impresió que aquesta autocrítica ens pot fer vulnerables, ens pot portar a una insatisfacció que ens fa mal, que fa mal al nostre projecte. Autocrítica la que calgui per poder avançar d'acord amb les necessitats de la societat, però si us plau, no cal posar-ho fàcil als que ens volen mal, des de la confiança, la fortalesa i l'orgull en el nostre ideari, i en la gent que representem especialment. I una segona conclusió: a vegades nosaltres mateixos restem secrestats pels titulars i ens acabem creient molt més del que és necessari l'estat d'ànim de certs opinadors mediàtics. Resistència. Temps difícils, doncs temprança. Incorporo l'article de Joan Tàpia, "Quan el PSC té raó"
Fugir de la immediatesa i pensar més a fons, és el que es va fer dimecres passat en un acte organitzat per Nou Cicle, i recullo el document que es va presentar, elements per resituar-nos i avançar, és el que cal, "Dón venim, on som, on anem".
Segueixo reflexionant. Hi ha interessos en aquest país que no toleren que els socialistes governem. Així de clar. CIU i la seva xarxa mediàtica, econòmica, "nacionalista", ... fan i faran tot el possible per negar els avenços que ha fet possible el Govern en aquests darrers anys, i fan i faran tot el possible per dividir al PSC, no tinc cap dubte. La falta de respecte per les institucions, (començant per aquesta actitud que practiquen vers el President), una impressionant obra de Govern que és feta callar, un Estatut i model de finançament que mai havien pensat però que ara rebutgen i abracen "el dret a decidir" i que encara no han explicat què vol dir (ni ho faran),... tot plegat demostra que l'interès pel país és qüestionable. I entenc que l'oposició ha de fer d'oposició, però la seva pràctica és una altra, veig intolerància, veig resistència a acceptar que no són l'única autoritat per concedir catalanitats.
Continuarem. Però avui també vull incorporar l'enquesta del Periódico sobre el que vol la gent per Catalunya. Quan parlem del país, és evident que cadascú té un país al seu imaginari. I resulta que aquest país es pot manifestar contra la sentència del TC, en defensa de més autogovern, o per la independència, ... però aquest país també ha celebrat la victòria de "la roja".
En fi, treient ferro a tot plegat, molt suggerent.
Més autogovern i no a la independència. Enquesta del Periódico
Els experts consideren que el TC ha anat més enllà de les seves funcions
Irritats i catalanistes,... però també prudents
Editorial. Més autogovern i suport a la roja
Continuo amb les meves reflexions. Aquests dies i arran del debat que es va produir al Congrés sobre la sentència del TC, hem vist com mitjans i opinadors han carregat tota la responsabilitat contra el PSC. Em resisteixo. És injust. En tot cas, la responsabilitat és de tots, i sincerament, d'uns més que d'altres. Ho he intentat explicar en l'escrit anterior a aquest i he tingut ocasió de poder-ho comentar amb gent que m'ha fet arribar els seus comentaris. Una primera conclusió: la gent d'esquerra som molt més exigents, practiquem molt més l'autocrítica, però compte! ultimament tinc la impresió que aquesta autocrítica ens pot fer vulnerables, ens pot portar a una insatisfacció que ens fa mal, que fa mal al nostre projecte. Autocrítica la que calgui per poder avançar d'acord amb les necessitats de la societat, però si us plau, no cal posar-ho fàcil als que ens volen mal, des de la confiança, la fortalesa i l'orgull en el nostre ideari, i en la gent que representem especialment. I una segona conclusió: a vegades nosaltres mateixos restem secrestats pels titulars i ens acabem creient molt més del que és necessari l'estat d'ànim de certs opinadors mediàtics. Resistència. Temps difícils, doncs temprança. Incorporo l'article de Joan Tàpia, "Quan el PSC té raó"
Fugir de la immediatesa i pensar més a fons, és el que es va fer dimecres passat en un acte organitzat per Nou Cicle, i recullo el document que es va presentar, elements per resituar-nos i avançar, és el que cal, "Dón venim, on som, on anem".
Segueixo reflexionant. Hi ha interessos en aquest país que no toleren que els socialistes governem. Així de clar. CIU i la seva xarxa mediàtica, econòmica, "nacionalista", ... fan i faran tot el possible per negar els avenços que ha fet possible el Govern en aquests darrers anys, i fan i faran tot el possible per dividir al PSC, no tinc cap dubte. La falta de respecte per les institucions, (començant per aquesta actitud que practiquen vers el President), una impressionant obra de Govern que és feta callar, un Estatut i model de finançament que mai havien pensat però que ara rebutgen i abracen "el dret a decidir" i que encara no han explicat què vol dir (ni ho faran),... tot plegat demostra que l'interès pel país és qüestionable. I entenc que l'oposició ha de fer d'oposició, però la seva pràctica és una altra, veig intolerància, veig resistència a acceptar que no són l'única autoritat per concedir catalanitats.
Continuarem. Però avui també vull incorporar l'enquesta del Periódico sobre el que vol la gent per Catalunya. Quan parlem del país, és evident que cadascú té un país al seu imaginari. I resulta que aquest país es pot manifestar contra la sentència del TC, en defensa de més autogovern, o per la independència, ... però aquest país també ha celebrat la victòria de "la roja".
En fi, treient ferro a tot plegat, molt suggerent.
Més autogovern i no a la independència. Enquesta del Periódico
Els experts consideren que el TC ha anat més enllà de les seves funcions
Irritats i catalanistes,... però també prudents
Editorial. Més autogovern i suport a la roja
Temps difícils, temprança
Sovint penso que sort que els ciutadans i ciutadanes no reben els teletips al mobil. Crec que la desconfiança cap a la política encara seria més gran. I sovint penso que els que ens dediquem a la política de tant en tant hauríem d' agafar certa distància de la immediatesa del titular diari, i abans de començar cada dia, dedicar deu minuts a pensar. Crec també que vivim moments en els que necessitem temprança, molta sinceritat, i una bona estratègia de futur que es pugui comunicar bé amb la voluntat de compartir-la amb la ciutadania. Immersos en la "tirania del corto plazo", oblidem que no podem gestionar bé el present si no dissenyem el futur.
Continuo amb les meves reflexions. Aquests dies i arran del debat que es va produir al Congrés sobre la sentència del TC, hem vist com mitjans i opinadors han carregat tota la responsabilitat contra el PSC. Em resisteixo. És injust. En tot cas, la responsabilitat és de tots, i sincerament, d'uns més que d'altres. Ho he intentat explicar en l'escrit anterior a aquest i he tingut ocasió de poder-ho comentar amb gent que m'ha fet arribar els seus comentaris. Una primera conclusió: la gent d'esquerra som molt més exigents, practiquem molt més l'autocrítica, però compte! ultimament tinc la impresió que aquesta autocrítica ens pot fer vulnerables, ens pot portar a una insatisfacció que ens fa mal, que fa mal al nostre projecte. Autocrítica la que calgui per poder avançar d'acord amb les necessitats de la societat, però si us plau, no cal posar-ho fàcil als que ens volen mal, des de la confiança, la fortalesa i l'orgull en el nostre ideari, i en la gent que representem especialment. I una segona conclusió: a vegades nosaltres mateixos restem secrestats pels titulars i ens acabem creient molt més del que és necessari l'estat d'ànim de certs opinadors mediàtics. Resistència. Temps difícils, doncs temprança. Incorporo l'article de Joan Tàpia, "Quan el PSC té raó"
Fugir de la immediatesa i pensar més a fons, és el que es va fer dimecres passat en un acte organitzat per Nou Cicle, i recullo el document que es va presentar, elements per resituar-nos i avançar, és el que cal, "Dón venim, on som, on anem".
Segueixo reflexionant. Hi ha interessos en aquest país que no toleren que els socialistes governem. Així de clar. CIU i la seva xarxa mediàtica, econòmica, "nacionalista", ... fan i faran tot el possible per negar els avenços que ha fet possible el Govern en aquests darrers anys, i fan i faran tot el possible per dividir al PSC, no tinc cap dubte. La falta de respecte per les institucions, (començant per aquesta actitud que practiquen vers el President), una impressionant obra de Govern que és feta callar, un Estatut i model de finançament que mai havien pensat però que ara rebutgen i abracen "el dret a decidir" i que encara no han explicat què vol dir (ni ho faran),... tot plegat demostra que l'interès pel país és qüestionable. I entenc que l'oposició ha de fer d'oposició, però la seva pràctica és una altra, veig intolerància, veig resistència a acceptar que no són l'única autoritat per concedir catalanitats.
Continuarem. Però avui també vull incorporar l'enquesta del Periódico sobre el que vol la gent per Catalunya. Quan parlem del país, és evident que cadascú té un país al seu imaginari. I resulta que aquest país es pot manifestar contra la sentència del TC, en defensa de més autogovern, o per la independència, ... però aquest país també ha celebrat la victòria de "la roja".
En fi, treient ferro a tot plegat, molt suggerent.
Més autogovern i no a la independència. Enquesta del Periódico
Els experts consideren que el TC ha anat més enllà de les seves funcions
Irritats i catalanistes,... però també prudents
Editorial. Més autogovern i suport a la roja
Continuo amb les meves reflexions. Aquests dies i arran del debat que es va produir al Congrés sobre la sentència del TC, hem vist com mitjans i opinadors han carregat tota la responsabilitat contra el PSC. Em resisteixo. És injust. En tot cas, la responsabilitat és de tots, i sincerament, d'uns més que d'altres. Ho he intentat explicar en l'escrit anterior a aquest i he tingut ocasió de poder-ho comentar amb gent que m'ha fet arribar els seus comentaris. Una primera conclusió: la gent d'esquerra som molt més exigents, practiquem molt més l'autocrítica, però compte! ultimament tinc la impresió que aquesta autocrítica ens pot fer vulnerables, ens pot portar a una insatisfacció que ens fa mal, que fa mal al nostre projecte. Autocrítica la que calgui per poder avançar d'acord amb les necessitats de la societat, però si us plau, no cal posar-ho fàcil als que ens volen mal, des de la confiança, la fortalesa i l'orgull en el nostre ideari, i en la gent que representem especialment. I una segona conclusió: a vegades nosaltres mateixos restem secrestats pels titulars i ens acabem creient molt més del que és necessari l'estat d'ànim de certs opinadors mediàtics. Resistència. Temps difícils, doncs temprança. Incorporo l'article de Joan Tàpia, "Quan el PSC té raó"
Fugir de la immediatesa i pensar més a fons, és el que es va fer dimecres passat en un acte organitzat per Nou Cicle, i recullo el document que es va presentar, elements per resituar-nos i avançar, és el que cal, "Dón venim, on som, on anem".
Segueixo reflexionant. Hi ha interessos en aquest país que no toleren que els socialistes governem. Així de clar. CIU i la seva xarxa mediàtica, econòmica, "nacionalista", ... fan i faran tot el possible per negar els avenços que ha fet possible el Govern en aquests darrers anys, i fan i faran tot el possible per dividir al PSC, no tinc cap dubte. La falta de respecte per les institucions, (començant per aquesta actitud que practiquen vers el President), una impressionant obra de Govern que és feta callar, un Estatut i model de finançament que mai havien pensat però que ara rebutgen i abracen "el dret a decidir" i que encara no han explicat què vol dir (ni ho faran),... tot plegat demostra que l'interès pel país és qüestionable. I entenc que l'oposició ha de fer d'oposició, però la seva pràctica és una altra, veig intolerància, veig resistència a acceptar que no són l'única autoritat per concedir catalanitats.
Continuarem. Però avui també vull incorporar l'enquesta del Periódico sobre el que vol la gent per Catalunya. Quan parlem del país, és evident que cadascú té un país al seu imaginari. I resulta que aquest país es pot manifestar contra la sentència del TC, en defensa de més autogovern, o per la independència, ... però aquest país també ha celebrat la victòria de "la roja".
En fi, treient ferro a tot plegat, molt suggerent.
Més autogovern i no a la independència. Enquesta del Periódico
Els experts consideren que el TC ha anat més enllà de les seves funcions
Irritats i catalanistes,... però també prudents
Editorial. Més autogovern i suport a la roja
dimecres, 21 de juliol del 2010
L'oportunitat que hem perdut al Congrés
Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
L'oportunitat que hem perdut al Congrés
Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
divendres, 30 d’abril del 2010
En defensa de l'Estatut
Després de tot el que s'ha escrit i dit arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, només em permeto alguns apunts.
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
En defensa de l'Estatut
Després de tot el que s'ha escrit i dit arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, només em permeto alguns apunts.
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.
Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.
Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".
He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".
I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".
I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.
Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.
Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla
dijous, 2 d’abril del 2009
Els debats del catalanisme.
Hem celebrat el primer acte de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna. Ha estat a l'Orfeó Martinenc, a Barcelona, Els debats sobre el catalanisme.
Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.
Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.
Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.
López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.
Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?
Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.
Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.
Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.
El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...
Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.
Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.
Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.
Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.
López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.
Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?
Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.
Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.
Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.
El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...
Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.
Els debats del catalanisme.
Hem celebrat el primer acte de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna. Ha estat a l'Orfeó Martinenc, a Barcelona, Els debats sobre el catalanisme.
Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.
Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.
Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.
López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.
Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?
Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.
Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.
Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.
El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...
Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.
Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.
Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.
Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.
López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.
Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?
Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.
Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.
Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.
El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...
Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.
divendres, 4 de juliol del 2008
Parlant de socialisme
"Encara hi ha locus que parlen de socialisme".Ho ha dit Miquel Iceta en la presentació dels llibres Les paraules del socialisme, un diccionari obert per a l'esquerra de demà, d'Antoni Comin i Raimon Obiols. I L'esquerra, un instint bàsic, 21 reflexions sobre els reptes del socialisme al segle XXI, de diversos autors.
I ho ha dit com a reivindicació i opció necessària, "el socialisme com a horitzó desitjable". En la presentació també compartien taula, a més d'Iceta, Laia Bonet, Jordi borja, Toni Comín i Raimon Obiols. Són llibres que pertanyen a la col.lecció "Els anys que vénen", producció dels debats a l'entorn de la Convenció pel Futur, de "la causa comú de l'esquerra" que diu en Raimon Obiols.
He pogut participar en el llibre sobre l'instint de l'esquerra, el tercer, amb un article, i he d'agrair la confiança i la invitació en demanar-me aquesta aportació.
Destaco una frase que a la vegada ha destacat en Jordi Borja ,"a una pregunta televisiva, imprevista i en directe, sobre com definiria el socialisme, Miterrand va respondre amb concisió: és la justícia, és la ciutat". Em sembla molt suggerent. Ciutat, l'espai lliure que ens fa ciutadans i ciutadanes.
I destaco una reflexió d'Obiols al finalitzar l'acte, per trobar-nos en portes congressuals. El PSC neix de la vocació "d'un sol poble", i amb vocació federalista. Li toca ara ser "el partit federador", escriure el full de ruta per la unitat civil, per la Catalunya que fuig de les lamentacions i és emprenedora, per la Catalunya de la majoria, per influir en Espanya en un model federal,... Ha destacat un article recent de Ferran Mascarell en el que diu que "un país és sempre una idea i una acció" .
Es tracta d'això, precisament. I la èpica, també la necessitem de tant en tant.
Parlant de socialisme
"Encara hi ha locus que parlen de socialisme".Ho ha dit Miquel Iceta en la presentació dels llibres Les paraules del socialisme, un diccionari obert per a l'esquerra de demà, d'Antoni Comin i Raimon Obiols. I L'esquerra, un instint bàsic, 21 reflexions sobre els reptes del socialisme al segle XXI, de diversos autors.
I ho ha dit com a reivindicació i opció necessària, "el socialisme com a horitzó desitjable". En la presentació també compartien taula, a més d'Iceta, Laia Bonet, Jordi borja, Toni Comín i Raimon Obiols. Són llibres que pertanyen a la col.lecció "Els anys que vénen", producció dels debats a l'entorn de la Convenció pel Futur, de "la causa comú de l'esquerra" que diu en Raimon Obiols.
He pogut participar en el llibre sobre l'instint de l'esquerra, el tercer, amb un article, i he d'agrair la confiança i la invitació en demanar-me aquesta aportació.
Destaco una frase que a la vegada ha destacat en Jordi Borja ,"a una pregunta televisiva, imprevista i en directe, sobre com definiria el socialisme, Miterrand va respondre amb concisió: és la justícia, és la ciutat". Em sembla molt suggerent. Ciutat, l'espai lliure que ens fa ciutadans i ciutadanes.
I destaco una reflexió d'Obiols al finalitzar l'acte, per trobar-nos en portes congressuals. El PSC neix de la vocació "d'un sol poble", i amb vocació federalista. Li toca ara ser "el partit federador", escriure el full de ruta per la unitat civil, per la Catalunya que fuig de les lamentacions i és emprenedora, per la Catalunya de la majoria, per influir en Espanya en un model federal,... Ha destacat un article recent de Ferran Mascarell en el que diu que "un país és sempre una idea i una acció" .
Es tracta d'això, precisament. I la èpica, també la necessitem de tant en tant.
dilluns, 16 de juny del 2008
Una idea de Catalunya
Raimon Obiols explicava en el seu blog que un dels objectius de la convenció pel futur és crear "intel.ligència col.lectiva" en la casa de les esquerres. Em sembla una definició perfecta. Per la necessitat d'intel.ligència política actual, i pel fet que sigui col.lectiva, és a dir, des del debat i la trobada, la reflexió i les idees, ... i sobretot sense complexos. Perquè sovint els partits en tenen massa, de complexos.Divendres 13 varem presentar el llibre "Una idea de Catalunya" a la llibreria Robafaves de Mataró, amb en Jordi Font com a principal convidat i amb en Pep Puig. És un llibre precisament que vol sumar intel.ligència col.lectiva sobre el catalanisme. I és aire fresc. Crec, que pel que significa d'aportacions diverses, i pel fet de presentar altra manera d'entendre Catalunya, jo diria més real, més positiva, més proactiva, i fugint de la queixa estèril del victimisme.
La legitimitat en democràcia és el pacte, com deia en Jordi Font, i des d'aquest pacte apostem per un model federal. Això sí, tenim una assignatura pendent, la del coratge per fer la pedagogia política d'assumir l'Estat tal i com és, plurinacional. L'estat democràtic precisament és la distribució del poder, també territorial.
Davant la globalitat del món, necessitem de "pactes de les interdependències". És una idea molt suggerent, on els estats nacions perden força davant nous eixos i relacions més dinàmiques. Davant els canvis, deia l'altre dia a Robafaves com ho dic quan tinc oportunitat, també tenim la necessitat de treballar per una idea de Catalunya més atractiva i que sumi majories. Un país amb el que paga la pena identificar-se, perquè dóna oportunitats pel projecte de vida dels individus i perquè convida a compartir un projecte col.lectiu, basat més en el futur que en el passat. En aquest sentit, i recollint elements del debat, la multiculturalitat fragmenta, i la interculturalitat fusiona. Sense aquesta fusió, no hi ha nació.
Foto Jaume Alvarez
Una idea de Catalunya
Raimon Obiols explicava en el seu blog que un dels objectius de la convenció pel futur és crear "intel.ligència col.lectiva" en la casa de les esquerres. Em sembla una definició perfecta. Per la necessitat d'intel.ligència política actual, i pel fet que sigui col.lectiva, és a dir, des del debat i la trobada, la reflexió i les idees, ... i sobretot sense complexos. Perquè sovint els partits en tenen massa, de complexos.Divendres 13 varem presentar el llibre "Una idea de Catalunya" a la llibreria Robafaves de Mataró, amb en Jordi Font com a principal convidat i amb en Pep Puig. És un llibre precisament que vol sumar intel.ligència col.lectiva sobre el catalanisme. I és aire fresc. Crec, que pel que significa d'aportacions diverses, i pel fet de presentar altra manera d'entendre Catalunya, jo diria més real, més positiva, més proactiva, i fugint de la queixa estèril del victimisme.
La legitimitat en democràcia és el pacte, com deia en Jordi Font, i des d'aquest pacte apostem per un model federal. Això sí, tenim una assignatura pendent, la del coratge per fer la pedagogia política d'assumir l'Estat tal i com és, plurinacional. L'estat democràtic precisament és la distribució del poder, també territorial.
Davant la globalitat del món, necessitem de "pactes de les interdependències". És una idea molt suggerent, on els estats nacions perden força davant nous eixos i relacions més dinàmiques. Davant els canvis, deia l'altre dia a Robafaves com ho dic quan tinc oportunitat, també tenim la necessitat de treballar per una idea de Catalunya més atractiva i que sumi majories. Un país amb el que paga la pena identificar-se, perquè dóna oportunitats pel projecte de vida dels individus i perquè convida a compartir un projecte col.lectiu, basat més en el futur que en el passat. En aquest sentit, i recollint elements del debat, la multiculturalitat fragmenta, i la interculturalitat fusiona. Sense aquesta fusió, no hi ha nació.
Foto Jaume Alvarez
diumenge, 18 de maig del 2008
El futur de l'autogovern
Anoto algunes reflexions, breus, que em semblen suggerents. De la jornada de la Convenció pel Futur celebrada divendres 16 de maig, concretament de la taula sota el títol "El futur de l'autogovern".
Margarita Saez-Díez. Les posicions negatives cap a Catalunya són compartides no només per la dreta, també per l'esquerra no perifèrica. Si la sentència del Tribunal Constitucional és negativa, tindrà un impacte de desestabilització a Catalunya, però també a Espanya, i creixeran les posicions sobiranistes.
Miquel Caminal. Els tres fonamentals del catalanisme és que un poble és lliure quan s'autogoverna, i Catalunya forma part d'Espanya com a projecte no obligat, sí compartit. Portem trenta anys intentant que sigui compartit. Des de Catalunya cal buscar aliances amb els altres per tal de reconèixer Espanya com a Estat plurinacional i plurilingüístic.
Josep Oliver. En la desafecció cap a Espanya hi ha una base econòmica, i cal tenir present dos grans canvis que s'han produït: les decisions econòmiques ja no depenen d'Espanya, depenen de la Unió Europea, i hem deixat de ser la fàbrica d'Espanya. Tenim dos grans reptes: les polítiques vinculades a la demografia (immigració, envelliment,...) i la manera de produir (educació/competitivitat/infraestructures). L'autogovern i el finançament han de respondre a aquestes reptes. Si no, la desafecció creixerà.
Miquel Iceta. El futur de l'autogovern és el desplegament de l´'Estatut. Necessitem, els ciutadans necessiten, transparència de les postures dels partits al respecte. Patim un excés de tacticisme que fa perdre credibilitat a la política catalana. L'actual competició de virilitat nacionalista desmobilitza. Volem eixamplar el sentiment cívic del catalanisme, la unitat civil per mobilitzar majories.
Miquel Roca. El futur es juga ara, s'ha fet present. L'autogovern depén de la voluntat política de com es llegeixi la Constitució i l'Estatut. El debat està centrat en la voluntat política i no en qüestions jurídiques. L'EAC ha estat aprovat per dos parlaments i refrendat pel poble de Catalunya, la institució, el Tribunal Constitucional (en referència a la sentència sobre l'EAC) es deu a aquesta voluntat del poble.
Ernest Maragall. El full de ruta és l'Estatut, com afrontaríem la situació actual (els reptes) sense l'Estatut 2006?. Ens hem de creure que Catalunya és un subjecte polític i ens hem de creure el projecte federal per a Espanya, i ho hem d'explicitar. Quins són els altres federalistes? els presidents de les CCAA. Quina és la veritable càrrega en la despesa segons les competències tranferides?. Cal no barallar-nos amb les altres CCAA, diguem-li junts a l'Estat.
El futur de l'autogovern
Anoto algunes reflexions, breus, que em semblen suggerents. De la jornada de la Convenció pel Futur celebrada divendres 16 de maig, concretament de la taula sota el títol "El futur de l'autogovern".
Margarita Saez-Díez. Les posicions negatives cap a Catalunya són compartides no només per la dreta, també per l'esquerra no perifèrica. Si la sentència del Tribunal Constitucional és negativa, tindrà un impacte de desestabilització a Catalunya, però també a Espanya, i creixeran les posicions sobiranistes.
Miquel Caminal. Els tres fonamentals del catalanisme és que un poble és lliure quan s'autogoverna, i Catalunya forma part d'Espanya com a projecte no obligat, sí compartit. Portem trenta anys intentant que sigui compartit. Des de Catalunya cal buscar aliances amb els altres per tal de reconèixer Espanya com a Estat plurinacional i plurilingüístic.
Josep Oliver. En la desafecció cap a Espanya hi ha una base econòmica, i cal tenir present dos grans canvis que s'han produït: les decisions econòmiques ja no depenen d'Espanya, depenen de la Unió Europea, i hem deixat de ser la fàbrica d'Espanya. Tenim dos grans reptes: les polítiques vinculades a la demografia (immigració, envelliment,...) i la manera de produir (educació/competitivitat/infraestructures). L'autogovern i el finançament han de respondre a aquestes reptes. Si no, la desafecció creixerà.
Miquel Iceta. El futur de l'autogovern és el desplegament de l´'Estatut. Necessitem, els ciutadans necessiten, transparència de les postures dels partits al respecte. Patim un excés de tacticisme que fa perdre credibilitat a la política catalana. L'actual competició de virilitat nacionalista desmobilitza. Volem eixamplar el sentiment cívic del catalanisme, la unitat civil per mobilitzar majories.
Miquel Roca. El futur es juga ara, s'ha fet present. L'autogovern depén de la voluntat política de com es llegeixi la Constitució i l'Estatut. El debat està centrat en la voluntat política i no en qüestions jurídiques. L'EAC ha estat aprovat per dos parlaments i refrendat pel poble de Catalunya, la institució, el Tribunal Constitucional (en referència a la sentència sobre l'EAC) es deu a aquesta voluntat del poble.
Ernest Maragall. El full de ruta és l'Estatut, com afrontaríem la situació actual (els reptes) sense l'Estatut 2006?. Ens hem de creure que Catalunya és un subjecte polític i ens hem de creure el projecte federal per a Espanya, i ho hem d'explicitar. Quins són els altres federalistes? els presidents de les CCAA. Quina és la veritable càrrega en la despesa segons les competències tranferides?. Cal no barallar-nos amb les altres CCAA, diguem-li junts a l'Estat.
diumenge, 11 de maig del 2008
L'equitat i la justícia reclamen un nou finançament
Amb claretat i contundència argumenta el President Montilla la necessitat del nou finançament. I amb serenitat i pedagogia, que també són necessàries. I perquè el necessita ara Catalunya, i no d'aquí a dos anys. Si algú encara necessita d'explicacions, pot llegir i rellegir l'article publicat ahir pel diari El Pais.
El desenvolupament social i econòmic d'Espanya en bona mesura ha estat atribuït al seu model de descentralització, que ha fet, entre altres coses, anivellar els territoris en bé de la equitat territorial i social. Però com tot en la vida, cal revisar el model i superar situacions d'inequitat que es donen en aquest moment. El nou finançament precisament necessita de més justícia i més equitat, i és un reclam, també, des dels nostres valors socialistes, per tant, que esperaríem compartir amb els companys socialistes de les diferents comunitats autonòmes. No s'entén l'actitud d'alguns dirigents socialistes en aquest sentit. No renunciem al diàleg. Fugim i denunciem aquesta visió negativa de Catalunya perquè demagògicament és egoísta. Necessitem nous esforços per fer una idea de Catalunya més amable, perqùe ho és de solidària i oberta. El PSC també som catalans. I els catalans ens han donat la confiança en les darreres eleccions, crec modestament, perquè fem dues coses: representar i defensar millor els interessos de Catalunya, i influir en la política espanyola des del nostre projecte federal.
La falta de transparència alimenta sens dubte la confrontació i porta a falsos dilemes, com de fals és que per superar la situació econòmica actual el finançament " no toca". La situació econòmica l'hem d'afrontar des de totes les administracions, o és que la Generalitat no és Estat? o és que l'incentiu econòmic, la inversió en infraestructures o polítiques públiques no les ha de fer també i sobretot el govern autonòmic?, o és que els serveis públics que atenen a molta més gent ara no és prioritari?.
Quines són les raons que reclamen el nou finançament, a més de cumplir amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que seria la primera raó. Els nivells d'anivellament actuals representen un fre, perquè castiga qui més esforç fiscal fa, es produeixen considerables diferències un cop realitzat l'anivellament. Les Comunitats Autònomes són també Estat i el nostre model no és només de descentralització administrativa, també és política, fiscal i financerament responsable. Les CCAA necessiten més responsabilitat en els seus ingressos i bona part de les competències transferides veuen augmentar la despesa i per tant necessiten de més pressupost, com és el cas d'educació i sanitat. Encara s'utilitzen les dades de població de 1999, quan la realitat ha variat considerablement, en el cas de Catalunya s'ha produit un increment de població del 14,9%, i sumem el 22.64% de la immigració a Espanya.
La nostra proposta continua responent a l'equitat i la justícia. Que ningú tingui cap dubte. Perquè continuem defensant que una part dels nostres impostos siguin per la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Però això sí, el finançament ha de revertir per afrontar les necessitats reals en els serveis de benestar i d'infraestructures d'acord amb les noves realitats. És per això que la nostra proposta defensa que l'evolució dels recursos de les CCAA s'adequï a l'evolució de les seves necessitats de despesa, i que les variables siguin la de població (percentatge immigració inclosa) i els costos diferencials (nivell de preus). Això suposa més suficiència financera, incrementar els percentatges de participació en el rendiment de tributs estatals (IRPF, IVA i impostos especials). Incrementar la capacitat normativa sobre els impostos estatals en els que es participa, i més paper i gestió en els tributs, a través de l'Agència Tributària de Catalunya. I necessitem més transparència, quina part dels recursos totals de les CCAA és objecte d'anivellament?.
Té raó el president Montilla del risc de més desconfiança cap a la política si no som capaços de resoldre aquest problema. Perquè ja no és una qüestió només de defensa de l'autogovern, és en defensa de les necessitats que viuen cada dia els ciutadans i ciutadanes i les seves demandes. I això tothom ho entén i ho defensa.
El desenvolupament social i econòmic d'Espanya en bona mesura ha estat atribuït al seu model de descentralització, que ha fet, entre altres coses, anivellar els territoris en bé de la equitat territorial i social. Però com tot en la vida, cal revisar el model i superar situacions d'inequitat que es donen en aquest moment. El nou finançament precisament necessita de més justícia i més equitat, i és un reclam, també, des dels nostres valors socialistes, per tant, que esperaríem compartir amb els companys socialistes de les diferents comunitats autonòmes. No s'entén l'actitud d'alguns dirigents socialistes en aquest sentit. No renunciem al diàleg. Fugim i denunciem aquesta visió negativa de Catalunya perquè demagògicament és egoísta. Necessitem nous esforços per fer una idea de Catalunya més amable, perqùe ho és de solidària i oberta. El PSC també som catalans. I els catalans ens han donat la confiança en les darreres eleccions, crec modestament, perquè fem dues coses: representar i defensar millor els interessos de Catalunya, i influir en la política espanyola des del nostre projecte federal.
La falta de transparència alimenta sens dubte la confrontació i porta a falsos dilemes, com de fals és que per superar la situació econòmica actual el finançament " no toca". La situació econòmica l'hem d'afrontar des de totes les administracions, o és que la Generalitat no és Estat? o és que l'incentiu econòmic, la inversió en infraestructures o polítiques públiques no les ha de fer també i sobretot el govern autonòmic?, o és que els serveis públics que atenen a molta més gent ara no és prioritari?.
Quines són les raons que reclamen el nou finançament, a més de cumplir amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que seria la primera raó. Els nivells d'anivellament actuals representen un fre, perquè castiga qui més esforç fiscal fa, es produeixen considerables diferències un cop realitzat l'anivellament. Les Comunitats Autònomes són també Estat i el nostre model no és només de descentralització administrativa, també és política, fiscal i financerament responsable. Les CCAA necessiten més responsabilitat en els seus ingressos i bona part de les competències transferides veuen augmentar la despesa i per tant necessiten de més pressupost, com és el cas d'educació i sanitat. Encara s'utilitzen les dades de població de 1999, quan la realitat ha variat considerablement, en el cas de Catalunya s'ha produit un increment de població del 14,9%, i sumem el 22.64% de la immigració a Espanya.
La nostra proposta continua responent a l'equitat i la justícia. Que ningú tingui cap dubte. Perquè continuem defensant que una part dels nostres impostos siguin per la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Però això sí, el finançament ha de revertir per afrontar les necessitats reals en els serveis de benestar i d'infraestructures d'acord amb les noves realitats. És per això que la nostra proposta defensa que l'evolució dels recursos de les CCAA s'adequï a l'evolució de les seves necessitats de despesa, i que les variables siguin la de població (percentatge immigració inclosa) i els costos diferencials (nivell de preus). Això suposa més suficiència financera, incrementar els percentatges de participació en el rendiment de tributs estatals (IRPF, IVA i impostos especials). Incrementar la capacitat normativa sobre els impostos estatals en els que es participa, i més paper i gestió en els tributs, a través de l'Agència Tributària de Catalunya. I necessitem més transparència, quina part dels recursos totals de les CCAA és objecte d'anivellament?.
Té raó el president Montilla del risc de més desconfiança cap a la política si no som capaços de resoldre aquest problema. Perquè ja no és una qüestió només de defensa de l'autogovern, és en defensa de les necessitats que viuen cada dia els ciutadans i ciutadanes i les seves demandes. I això tothom ho entén i ho defensa.
L'equitat i la justícia reclamen un nou finançament
Amb claretat i contundència argumenta el President Montilla la necessitat del nou finançament. I amb serenitat i pedagogia, que també són necessàries. I perquè el necessita ara Catalunya, i no d'aquí a dos anys. Si algú encara necessita d'explicacions, pot llegir i rellegir l'article publicat ahir pel diari El Pais.
El desenvolupament social i econòmic d'Espanya en bona mesura ha estat atribuït al seu model de descentralització, que ha fet, entre altres coses, anivellar els territoris en bé de la equitat territorial i social. Però com tot en la vida, cal revisar el model i superar situacions d'inequitat que es donen en aquest moment. El nou finançament precisament necessita de més justícia i més equitat, i és un reclam, també, des dels nostres valors socialistes, per tant, que esperaríem compartir amb els companys socialistes de les diferents comunitats autonòmes. No s'entén l'actitud d'alguns dirigents socialistes en aquest sentit. No renunciem al diàleg. Fugim i denunciem aquesta visió negativa de Catalunya perquè demagògicament és egoísta. Necessitem nous esforços per fer una idea de Catalunya més amable, perqùe ho és de solidària i oberta. El PSC també som catalans. I els catalans ens han donat la confiança en les darreres eleccions, crec modestament, perquè fem dues coses: representar i defensar millor els interessos de Catalunya, i influir en la política espanyola des del nostre projecte federal.
La falta de transparència alimenta sens dubte la confrontació i porta a falsos dilemes, com de fals és que per superar la situació econòmica actual el finançament " no toca". La situació econòmica l'hem d'afrontar des de totes les administracions, o és que la Generalitat no és Estat? o és que l'incentiu econòmic, la inversió en infraestructures o polítiques públiques no les ha de fer també i sobretot el govern autonòmic?, o és que els serveis públics que atenen a molta més gent ara no és prioritari?.
Quines són les raons que reclamen el nou finançament, a més de cumplir amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que seria la primera raó. Els nivells d'anivellament actuals representen un fre, perquè castiga qui més esforç fiscal fa, es produeixen considerables diferències un cop realitzat l'anivellament. Les Comunitats Autònomes són també Estat i el nostre model no és només de descentralització administrativa, també és política, fiscal i financerament responsable. Les CCAA necessiten més responsabilitat en els seus ingressos i bona part de les competències transferides veuen augmentar la despesa i per tant necessiten de més pressupost, com és el cas d'educació i sanitat. Encara s'utilitzen les dades de població de 1999, quan la realitat ha variat considerablement, en el cas de Catalunya s'ha produit un increment de població del 14,9%, i sumem el 22.64% de la immigració a Espanya.
La nostra proposta continua responent a l'equitat i la justícia. Que ningú tingui cap dubte. Perquè continuem defensant que una part dels nostres impostos siguin per la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Però això sí, el finançament ha de revertir per afrontar les necessitats reals en els serveis de benestar i d'infraestructures d'acord amb les noves realitats. És per això que la nostra proposta defensa que l'evolució dels recursos de les CCAA s'adequï a l'evolució de les seves necessitats de despesa, i que les variables siguin la de població (percentatge immigració inclosa) i els costos diferencials (nivell de preus). Això suposa més suficiència financera, incrementar els percentatges de participació en el rendiment de tributs estatals (IRPF, IVA i impostos especials). Incrementar la capacitat normativa sobre els impostos estatals en els que es participa, i més paper i gestió en els tributs, a través de l'Agència Tributària de Catalunya. I necessitem més transparència, quina part dels recursos totals de les CCAA és objecte d'anivellament?.
Té raó el president Montilla del risc de més desconfiança cap a la política si no som capaços de resoldre aquest problema. Perquè ja no és una qüestió només de defensa de l'autogovern, és en defensa de les necessitats que viuen cada dia els ciutadans i ciutadanes i les seves demandes. I això tothom ho entén i ho defensa.
El desenvolupament social i econòmic d'Espanya en bona mesura ha estat atribuït al seu model de descentralització, que ha fet, entre altres coses, anivellar els territoris en bé de la equitat territorial i social. Però com tot en la vida, cal revisar el model i superar situacions d'inequitat que es donen en aquest moment. El nou finançament precisament necessita de més justícia i més equitat, i és un reclam, també, des dels nostres valors socialistes, per tant, que esperaríem compartir amb els companys socialistes de les diferents comunitats autonòmes. No s'entén l'actitud d'alguns dirigents socialistes en aquest sentit. No renunciem al diàleg. Fugim i denunciem aquesta visió negativa de Catalunya perquè demagògicament és egoísta. Necessitem nous esforços per fer una idea de Catalunya més amable, perqùe ho és de solidària i oberta. El PSC també som catalans. I els catalans ens han donat la confiança en les darreres eleccions, crec modestament, perquè fem dues coses: representar i defensar millor els interessos de Catalunya, i influir en la política espanyola des del nostre projecte federal.
La falta de transparència alimenta sens dubte la confrontació i porta a falsos dilemes, com de fals és que per superar la situació econòmica actual el finançament " no toca". La situació econòmica l'hem d'afrontar des de totes les administracions, o és que la Generalitat no és Estat? o és que l'incentiu econòmic, la inversió en infraestructures o polítiques públiques no les ha de fer també i sobretot el govern autonòmic?, o és que els serveis públics que atenen a molta més gent ara no és prioritari?.
Quines són les raons que reclamen el nou finançament, a més de cumplir amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que seria la primera raó. Els nivells d'anivellament actuals representen un fre, perquè castiga qui més esforç fiscal fa, es produeixen considerables diferències un cop realitzat l'anivellament. Les Comunitats Autònomes són també Estat i el nostre model no és només de descentralització administrativa, també és política, fiscal i financerament responsable. Les CCAA necessiten més responsabilitat en els seus ingressos i bona part de les competències transferides veuen augmentar la despesa i per tant necessiten de més pressupost, com és el cas d'educació i sanitat. Encara s'utilitzen les dades de població de 1999, quan la realitat ha variat considerablement, en el cas de Catalunya s'ha produit un increment de població del 14,9%, i sumem el 22.64% de la immigració a Espanya.
La nostra proposta continua responent a l'equitat i la justícia. Que ningú tingui cap dubte. Perquè continuem defensant que una part dels nostres impostos siguin per la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Però això sí, el finançament ha de revertir per afrontar les necessitats reals en els serveis de benestar i d'infraestructures d'acord amb les noves realitats. És per això que la nostra proposta defensa que l'evolució dels recursos de les CCAA s'adequï a l'evolució de les seves necessitats de despesa, i que les variables siguin la de població (percentatge immigració inclosa) i els costos diferencials (nivell de preus). Això suposa més suficiència financera, incrementar els percentatges de participació en el rendiment de tributs estatals (IRPF, IVA i impostos especials). Incrementar la capacitat normativa sobre els impostos estatals en els que es participa, i més paper i gestió en els tributs, a través de l'Agència Tributària de Catalunya. I necessitem més transparència, quina part dels recursos totals de les CCAA és objecte d'anivellament?.
Té raó el president Montilla del risc de més desconfiança cap a la política si no som capaços de resoldre aquest problema. Perquè ja no és una qüestió només de defensa de l'autogovern, és en defensa de les necessitats que viuen cada dia els ciutadans i ciutadanes i les seves demandes. I això tothom ho entén i ho defensa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)