Europa ha de ser útil

a partir d'ara em pots seguir a consolprados.wordpress.com

Article publicat a CatalunyaPress el 21 de maig de 2014

La gent ja no sap qui pren les decisions, però sí pateix les conseqüències. Patir les conseqüències de determinades decisions polítiques hauria de ser motiu suficient per voler canviar les coses, i el primer pas per fer-ho és votar. Però no és el que s’espera el proper diumenge amb les eleccions europees precisament.

El que més em preocupa de la situació és aquesta mena de sentiment que s’instal·la: la política no és útil. Perquè si ho fos, hi hauria més mobilització. Hi ha qui diu que ara sí hi ha més politització, però jo no ho sé veure, no pels barris que transito, tot i que sí se’n parla, però de polítics per acusar-los i de l’angoixa de la incertesa, i són coses diferents. No percebre la política com a útil és una de les raons de pes que motiven l’abstenció. I el que més m’indigna és caure en la teranyina dels poders que no volen que es parli de política ni que se’n faci. Perquè en definitiva és el poder que tenim els que no tenim poder,  per  posar els límits i les condicions als que volen camp obert per especular en funció dels seus interessos, és el poder que tenim en definitiva per establir les regles del joc que defensin els interessos col·lectius i la igualtat d’oportunitats...

continuar llegint europa ha de ser útil

L'ideòleg Wert no pensa en una llei d'educació

Article publicat a CatalunyaPress el 2 d'octubre de 2013

El ministre Jose Ignacio Wert, en la seva condició de sociòleg, va escriure un informe per a la FAES a l’any 2006 titulat “España, ¿la nación deconstruida?”. Un treball amb altíssimes dosis d’ideologia recentralitzadora.

En aquell mateix any, 2006, es firmava a Catalunya el Pacte Nacional per l’Educació, una bona iniciativa a nivell social i polític per tal d’establir les bases de la LLei d’Educació de Catalunya i amb l’objectiu de governar l’educació des de la corresponsabilitat dels agents, ja siguin administracions o actors implicats de la comunitat educativa, i des de l'estabilitat política tan necessària. Va ser l’any de l’Estatut, pactat políticament i refrendat pel poble català.

Com molt bé diu Joan Manuel del Pozo –professor de Filosofia de la Universitat de Girona i Conseller d’Educació en aquelles dates- el criteri de la LOMCE no respon a un canvi necessari per a la millora de l’educació, sinó a la preocupació ideològica de l’autor de l’informe. En paraules seves, “l’ideòleg del partit s’ha menjat el ministre del conjunt”.

Segons del Pozo, i jo li dono tota la raó, la llei de Wert és ideologisme. És a dir, una llei imposada des de la majoria absoluta però sense participació ni consens, sense una necessitat clara i reclamada per la població, i amb poc o gens respecte per la Constitució (en el seu Article.3 pel que fa al valor i el respecte de les llengües oficials).

L’ideòleg del partit parla en l’informe de l’existència de nacionalismes en la perifèria però no en el centre, i d’aquí la justificació expressa de la necessitat de reconstrucció d’aquest “centre”. És curiós, per dir-ho així, la intencionalitat que porta aquesta afirmació, gens gratuïta. Perquè olviden, obvien o justifiquen deliberadament,  que en els darrers anys el PP ha liderat, provocat, influït,  precisament en la deconstrucció d’Espanya. I segueixen, crec que encara de forma més concloent. Una deconstrucció territorial, pel fet de no reconèixer les nacionalitats i fins i tot enfrontant els pobles, però també una deconstrucció econòmica, social i moral.

No és la crisi, és la ideologia, o millor dit l’ideologisme, a cop de decrets (menystenint el debat democràtic del Parlament) o de lleis imposades per una majoria absoluta. L’exemple més clarificador és la utilització de la llengua catalana i l’agressió com a arma llancívola, com promou la LOMCE, o  el decret de Bauzà del Tractament Integrat de Llengües (un eufemisme més) i que ha cohesionat famílies i docents en una vaga indefinida.

Recullo una frase escoltada i agafada al vol: “quan manen els mercats, tot el camp és pels nacionalismes”. Si la línea del PP, partit del Govern Espanyol, és la confrontació nacionalista per tapar o fins i tot gestionar els problemes del país, auguro mals temps. Perquè tot té conseqüències.

Aquests darrers dies hem vist com es manifesten alguns residus feixistes. Un concepte que només pronunciar, ja fa por. No es pot banalitzar, ni frivolitzar, en absolut, s’ha de ser totalment contundent en la seva condemna.

Atenció que aquest nacionalisme ideològicament calculat, no alimenti encara més algunes passions.                                                                                                                      

L'ideòleg Wert no pensa en una llei d'educació

Article publicat a CatalunyaPress el 2 d'octubre de 2013

El ministre Jose Ignacio Wert, en la seva condició de sociòleg, va escriure un informe per a la FAES a l’any 2006 titulat “España, ¿la nación deconstruida?”. Un treball amb altíssimes dosis d’ideologia recentralitzadora.

En aquell mateix any, 2006, es firmava a Catalunya el Pacte Nacional per l’Educació, una bona iniciativa a nivell social i polític per tal d’establir les bases de la LLei d’Educació de Catalunya i amb l’objectiu de governar l’educació des de la corresponsabilitat dels agents, ja siguin administracions o actors implicats de la comunitat educativa, i des de l'estabilitat política tan necessària. Va ser l’any de l’Estatut, pactat políticament i refrendat pel poble català.

Com molt bé diu Joan Manuel del Pozo –professor de Filosofia de la Universitat de Girona i Conseller d’Educació en aquelles dates- el criteri de la LOMCE no respon a un canvi necessari per a la millora de l’educació, sinó a la preocupació ideològica de l’autor de l’informe. En paraules seves, “l’ideòleg del partit s’ha menjat el ministre del conjunt”.

Segons del Pozo, i jo li dono tota la raó, la llei de Wert és ideologisme. És a dir, una llei imposada des de la majoria absoluta però sense participació ni consens, sense una necessitat clara i reclamada per la població, i amb poc o gens respecte per la Constitució (en el seu Article.3 pel que fa al valor i el respecte de les llengües oficials).

L’ideòleg del partit parla en l’informe de l’existència de nacionalismes en la perifèria però no en el centre, i d’aquí la justificació expressa de la necessitat de reconstrucció d’aquest “centre”. És curiós, per dir-ho així, la intencionalitat que porta aquesta afirmació, gens gratuïta. Perquè olviden, obvien o justifiquen deliberadament,  que en els darrers anys el PP ha liderat, provocat, influït,  precisament en la deconstrucció d’Espanya. I segueixen, crec que encara de forma més concloent. Una deconstrucció territorial, pel fet de no reconèixer les nacionalitats i fins i tot enfrontant els pobles, però també una deconstrucció econòmica, social i moral.

No és la crisi, és la ideologia, o millor dit l’ideologisme, a cop de decrets (menystenint el debat democràtic del Parlament) o de lleis imposades per una majoria absoluta. L’exemple més clarificador és la utilització de la llengua catalana i l’agressió com a arma llancívola, com promou la LOMCE, o  el decret de Bauzà del Tractament Integrat de Llengües (un eufemisme més) i que ha cohesionat famílies i docents en una vaga indefinida.

Recullo una frase escoltada i agafada al vol: “quan manen els mercats, tot el camp és pels nacionalismes”. Si la línea del PP, partit del Govern Espanyol, és la confrontació nacionalista per tapar o fins i tot gestionar els problemes del país, auguro mals temps. Perquè tot té conseqüències.

Aquests darrers dies hem vist com es manifesten alguns residus feixistes. Un concepte que només pronunciar, ja fa por. No es pot banalitzar, ni frivolitzar, en absolut, s’ha de ser totalment contundent en la seva condemna.

Atenció que aquest nacionalisme ideològicament calculat, no alimenti encara més algunes passions.                                                                                                                      

Paciència o resiliència

Article publicat a CatalunyaPress el 4 de setembre de 2013

Aquests dies tothom coincideix a assenyalar la importància transcendental i les dificultats del nou curs que comença. I certament que és així. Jo diria que comencem el curs amb la fatiga d’esperar, un cop més, quelcom nou que no arriba. Veig fatiga i grisor al carrer, i veig fatiga i grisor en les forces polítiques immerses en la confusió d’aquests temps convulsos. Veig més titulars que debat, més tacticismes que projectes. Desorientació en general a l’hora d’articular respostes a la complexitat.

Amb gairebé sis anys de crisi a les esquenes i sense perspectives realment esperançadores, se’ns demana encara més paciència. La paciència, aquesta capacitat de tolerar i suportar una situació serenament. Però és un concepte passiu, pretesament passiu com a mínim en aquesta situació en la que el concepte és sinònim d’assumir, des de la resigació,  els sacrificis com a única sortida. Però sacrificis d’uns, de les classes treballadores i mitjanes. I la pregunta immediata és, per a què?. No es pot demanar paciència sense compromís per part dels que governen. No es pot exigir sacrificis sense transmetre confiança, totalment perduda davant la opacitat, la falta de sinceritat i de relats creïbles.

Crec que algunes forces polítiques també han optat per la paciència. És a dir, esperar surfejant a que el temporal escampi. I crec també que no és un bon senyal, perquè la finalitat d’una opció política és transmetre un ideari amb el qual s’identifiqui i engresqui una gran majoria de la ciutadania. I perquè no sé si escamparà el temporal, o si més no, res serà igual. Cal pensar en un nou temps que ja és present. 

Em diran que a Catalunya sí en tenim un, de projecte, el del dret a decidir o l’independentisme. Però pensem per un moment que potser en bona mesura és tan present per la falta d’altres traçats. O en tot cas, manquen d'altres programes que contestin a les diferents crisis que vivim.

En moments com els actuals sempre es reinventen paraules, encara que sovint temo que no arribin a conceptes. Com resiliència, una nova paraula que emergeix de tant en tant. Potser és un pèl més activa que la paciència. És la capacitat de sobreposar-se a períodes de dificultat, i em sembla que utilitzat en la psicologia emocional, es refereix a fer camí per sortir més enfortit.

En qualsevol cas, diria que són temps de prescindir de la paciència, en el sentit passiu del terme, i cercar itineraris més creatius. Hi ha moviments, petites empreses, gent en xarxa, i plataformes ciutadanes, que ja ho estan fent. Contra la resignació, innovació social. Altres formes de fer política, en el sentit d'acció i resposta, iniciatives que caldrà veure l’impacte que tindrà en nous escenaris polítics i com poden influir en els programes i dinàmiques dels partits. Si els partits no canvien, potser sí ho fan d'altres experiències amb la voluntat d’incidir, articular, connectar,… Tot cavia i la paciència, com a espera resignada, no és cap solució.

foto pròpia

Paciència o resiliència

Article publicat a CatalunyaPress el 4 de setembre de 2013

Aquests dies tothom coincideix a assenyalar la importància transcendental i les dificultats del nou curs que comença. I certament que és així. Jo diria que comencem el curs amb la fatiga d’esperar, un cop més, quelcom nou que no arriba. Veig fatiga i grisor al carrer, i veig fatiga i grisor en les forces polítiques immerses en la confusió d’aquests temps convulsos. Veig més titulars que debat, més tacticismes que projectes. Desorientació en general a l’hora d’articular respostes a la complexitat.

Amb gairebé sis anys de crisi a les esquenes i sense perspectives realment esperançadores, se’ns demana encara més paciència. La paciència, aquesta capacitat de tolerar i suportar una situació serenament. Però és un concepte passiu, pretesament passiu com a mínim en aquesta situació en la que el concepte és sinònim d’assumir, des de la resigació,  els sacrificis com a única sortida. Però sacrificis d’uns, de les classes treballadores i mitjanes. I la pregunta immediata és, per a què?. No es pot demanar paciència sense compromís per part dels que governen. No es pot exigir sacrificis sense transmetre confiança, totalment perduda davant la opacitat, la falta de sinceritat i de relats creïbles.

Crec que algunes forces polítiques també han optat per la paciència. És a dir, esperar surfejant a que el temporal escampi. I crec també que no és un bon senyal, perquè la finalitat d’una opció política és transmetre un ideari amb el qual s’identifiqui i engresqui una gran majoria de la ciutadania. I perquè no sé si escamparà el temporal, o si més no, res serà igual. Cal pensar en un nou temps que ja és present. 

Em diran que a Catalunya sí en tenim un, de projecte, el del dret a decidir o l’independentisme. Però pensem per un moment que potser en bona mesura és tan present per la falta d’altres traçats. O en tot cas, manquen d'altres programes que contestin a les diferents crisis que vivim.

En moments com els actuals sempre es reinventen paraules, encara que sovint temo que no arribin a conceptes. Com resiliència, una nova paraula que emergeix de tant en tant. Potser és un pèl més activa que la paciència. És la capacitat de sobreposar-se a períodes de dificultat, i em sembla que utilitzat en la psicologia emocional, es refereix a fer camí per sortir més enfortit.

En qualsevol cas, diria que són temps de prescindir de la paciència, en el sentit passiu del terme, i cercar itineraris més creatius. Hi ha moviments, petites empreses, gent en xarxa, i plataformes ciutadanes, que ja ho estan fent. Contra la resignació, innovació social. Altres formes de fer política, en el sentit d'acció i resposta, iniciatives que caldrà veure l’impacte que tindrà en nous escenaris polítics i com poden influir en els programes i dinàmiques dels partits. Si els partits no canvien, potser sí ho fan d'altres experiències amb la voluntat d’incidir, articular, connectar,… Tot cavia i la paciència, com a espera resignada, no és cap solució.

foto pròpia

El malestar silenciós dels barris

Article publicat a CatalunyaPress dimecres 10 d'octubre

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya tinc dubtes de com s’expressarà el vot dels barris més colpejats per la crisi, i fins i tot si s’expressarà a les urnes o restarà en el silenci de l’abstenció.

Una crisi en tres dimensions: econòmica, social i política. Econòmica és evident. Social perquè cada vegada anem cap a una societat més fragmentada i més dual. I política perquè la sensació, malauradament, és que per a molta gent la política deixa de ser l’eina útil per transformar la societat i per donar respostes als problemes i als interessos col.lectius. Per això també dic que l’ofensiva neoliberal actual és econòmica i és política. El desprestigi de la política és calculat i beneficia als que no volen límits al poder, i perjudica el sentiment col.lectiu i per tant, als que només poden confiar en la política com a eina útil i transformadora. Terriblement perillós.

Malgrat les polítiques de regeneració urbana exitoses (cal dir-ho també perquè crec que estaríem molt pitjor si no s’haguessin fet), impulsades per ajuntaments i per la Llei de Barris, el malestar urbà existeix. Per una banda perquè aquelles polítiques han quedat erròniament retallades just en el moment que més es necessiten. I per l’altra, els sentiments i les percepcions són difícils de mesurar en política, però cada vegada juguen un paper més important, i la percepció és de malestar, generalment difús però amb riscos d’esclat en funció com evolucionin les coses.  Creix la pobresa i les desigualtats al costat del sentiment totalment fonamentat que aquesta crisi només la paguen injustament les classes treballadores.

Als balcons de molts barris no hi ha estelades penjades, o no només, el que pengen són les incerteses. Aquesta és també la Catalunya actual.

La crisi econòmica, l’atur, la precarietat laboral, la immigració, les pors davant el futur dels fills, el sentiment d’inseguretat sovint provocat per la qualitat de l’entorn, la desconfiança vers l’Estat de Benestar (ja sigui com a percepció o sigui per una desprotecció social real) i cada vegada més retallat,... realitats creixents a peu de carrer que no podem obviar. Les actuals polítiques d’austeritat provoquen més recessió i més fractura. No ens en sortirem si no sortim de forma col.lectiva, i els actuals governs de CIU i PP estan fent tot el contrari.

L’abstenció en determinades zones urbanes ha anat creixent en els darrers anys, especialment en les eleccions catalanes. I no oblidem el vot del descontent que va canalitzat el populisme xenòfob de PxC en les eleccions municipals del 2011 ja en plena crisi.

Cal dir també que tot plegat implica especialment un gran repte per  a l’esquerra social i política.

Ara es presenten unes eleccions molt monopolitzades pel sentiment identitari. Caldrà veure com s’hi sumarà aquest debat als sentiments de frustració i incerteses i quina serà la reacció. Dependrà de la campanya. Però m’imagino que pot ser una campanya tensionada cap els extrems i  que jugarà un paper important els sentiments i les emocions.

El malestar silenciós dels barris

Article publicat a CatalunyaPress dimecres 10 d'octubre

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya tinc dubtes de com s’expressarà el vot dels barris més colpejats per la crisi, i fins i tot si s’expressarà a les urnes o restarà en el silenci de l’abstenció.

Una crisi en tres dimensions: econòmica, social i política. Econòmica és evident. Social perquè cada vegada anem cap a una societat més fragmentada i més dual. I política perquè la sensació, malauradament, és que per a molta gent la política deixa de ser l’eina útil per transformar la societat i per donar respostes als problemes i als interessos col.lectius. Per això també dic que l’ofensiva neoliberal actual és econòmica i és política. El desprestigi de la política és calculat i beneficia als que no volen límits al poder, i perjudica el sentiment col.lectiu i per tant, als que només poden confiar en la política com a eina útil i transformadora. Terriblement perillós.

Malgrat les polítiques de regeneració urbana exitoses (cal dir-ho també perquè crec que estaríem molt pitjor si no s’haguessin fet), impulsades per ajuntaments i per la Llei de Barris, el malestar urbà existeix. Per una banda perquè aquelles polítiques han quedat erròniament retallades just en el moment que més es necessiten. I per l’altra, els sentiments i les percepcions són difícils de mesurar en política, però cada vegada juguen un paper més important, i la percepció és de malestar, generalment difús però amb riscos d’esclat en funció com evolucionin les coses.  Creix la pobresa i les desigualtats al costat del sentiment totalment fonamentat que aquesta crisi només la paguen injustament les classes treballadores.

Als balcons de molts barris no hi ha estelades penjades, o no només, el que pengen són les incerteses. Aquesta és també la Catalunya actual.

La crisi econòmica, l’atur, la precarietat laboral, la immigració, les pors davant el futur dels fills, el sentiment d’inseguretat sovint provocat per la qualitat de l’entorn, la desconfiança vers l’Estat de Benestar (ja sigui com a percepció o sigui per una desprotecció social real) i cada vegada més retallat,... realitats creixents a peu de carrer que no podem obviar. Les actuals polítiques d’austeritat provoquen més recessió i més fractura. No ens en sortirem si no sortim de forma col.lectiva, i els actuals governs de CIU i PP estan fent tot el contrari.

L’abstenció en determinades zones urbanes ha anat creixent en els darrers anys, especialment en les eleccions catalanes. I no oblidem el vot del descontent que va canalitzat el populisme xenòfob de PxC en les eleccions municipals del 2011 ja en plena crisi.

Cal dir també que tot plegat implica especialment un gran repte per  a l’esquerra social i política.

Ara es presenten unes eleccions molt monopolitzades pel sentiment identitari. Caldrà veure com s’hi sumarà aquest debat als sentiments de frustració i incerteses i quina serà la reacció. Dependrà de la campanya. Però m’imagino que pot ser una campanya tensionada cap els extrems i  que jugarà un paper important els sentiments i les emocions.

Artur Mas, president o candidat?

Article publicat a CatalaunyaPress el 26 de setembre de 2012

L’inici del debat de política general s’ha convertit aquest dimarts en l’anunci d’eleccions anticipades per part del President Mas.  Aquesta haurà estat la legislatura més curta des de la represa democràtica.

Tres consideracions.

Primera. Artur Mas ha justificat la seva decisió com a resposta davant la negativa per part del president del govern espanyol al Pacte Fiscal, la qual cosa era del tot previsible. Cert que la potestat de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions correspon al president, però Mas ha oblidat que la proposta de Pacte Fiscal és un mandat parlamentari. Mas pren una decisió unilateral sense escoltar ni el Parlament ni les forces polítiques que li van donar recolzament. És una actitud de menysteniment vers les institucions, la resta de partits, i del que representa el diàleg i el pacte en política.

Segona. El discurs inicial del president ha volgut anul·lar, si més no d’entrada, el que correspon a un debat de política general i ha estat més aviat el primer acte de campanya. El debat de política general és l’espai per debatre i contrastar la situació del país i l’acció de govern. Cal fer balanç doncs. El govern de Convergència i Unió ha aplicat durant aquests dos anys un programa basat en l’austeritat com a dogma que ha donat com a resultat més recessió econòmica, més atur, més pobresa i menys progrés. I sí, el moment és d’emergència nacional, perquè és social. I sí, cal amb urgència resoldre el finançament propi de Catalunya. Però ha faltat estratègia per entomar els principals problemes del país. No és creïble que ahir durant la seva intervenció el president critiqués les polítiques d’austeritat imposades per Europa, quan des del primer dia han estat els primers en defensar-les i aplicar-les. Recordem que CIU va votar favorablement amb el PP la Llei d’Estabilitat Pressupostària al Congrés, la del dèficit zero, la que permet mecanismes d’intervenció a les CCAA, la que segons el Consell de Garanties Estatutàries és inconstitucional i vulnera l’autonomia financera de la Generalitat. Contradiccions. Per altra banda, mentre ofereixen “estructures d’estat”, aposten per la privatització de serveis públics. És a dir, per privatitzar el patrimoni col·lectiu i renunciar al control públic de serveis fonamentals com pot ser la sanitat o l’aigua. Contradiccions.

Tercera. Convergència i Unió, i Artur Mas com a candidat, hauran d’explicar a la ciutadania sense ambigüitats què és exactament el que proposen. No s’hi val els eufemismes o les etiquetes tan habituals en el seu llenguatge, “transició nacional”, “estructures d’estat”, “objectius nacionals”...  Cal afrontar el debat sobre l’encaix de Catalunya i Espanya de forma serena, transparent i democràtica. Però que no serveixi per perdre de vista que la solució als problemes actuals dependran de les polítiques que s’apliquin. Segons Mas, les causes són externes. No totes, caldria afegir que les seves polítiques són errònies. No pot afrontar un debat de política general sense assumir responsabilitats de govern com el que és.                                                                                                         

Artur Mas, president o candidat?

Article publicat a CatalaunyaPress el 26 de setembre de 2012

L’inici del debat de política general s’ha convertit aquest dimarts en l’anunci d’eleccions anticipades per part del President Mas.  Aquesta haurà estat la legislatura més curta des de la represa democràtica.

Tres consideracions.

Primera. Artur Mas ha justificat la seva decisió com a resposta davant la negativa per part del president del govern espanyol al Pacte Fiscal, la qual cosa era del tot previsible. Cert que la potestat de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions correspon al president, però Mas ha oblidat que la proposta de Pacte Fiscal és un mandat parlamentari. Mas pren una decisió unilateral sense escoltar ni el Parlament ni les forces polítiques que li van donar recolzament. És una actitud de menysteniment vers les institucions, la resta de partits, i del que representa el diàleg i el pacte en política.

Segona. El discurs inicial del president ha volgut anul·lar, si més no d’entrada, el que correspon a un debat de política general i ha estat més aviat el primer acte de campanya. El debat de política general és l’espai per debatre i contrastar la situació del país i l’acció de govern. Cal fer balanç doncs. El govern de Convergència i Unió ha aplicat durant aquests dos anys un programa basat en l’austeritat com a dogma que ha donat com a resultat més recessió econòmica, més atur, més pobresa i menys progrés. I sí, el moment és d’emergència nacional, perquè és social. I sí, cal amb urgència resoldre el finançament propi de Catalunya. Però ha faltat estratègia per entomar els principals problemes del país. No és creïble que ahir durant la seva intervenció el president critiqués les polítiques d’austeritat imposades per Europa, quan des del primer dia han estat els primers en defensar-les i aplicar-les. Recordem que CIU va votar favorablement amb el PP la Llei d’Estabilitat Pressupostària al Congrés, la del dèficit zero, la que permet mecanismes d’intervenció a les CCAA, la que segons el Consell de Garanties Estatutàries és inconstitucional i vulnera l’autonomia financera de la Generalitat. Contradiccions. Per altra banda, mentre ofereixen “estructures d’estat”, aposten per la privatització de serveis públics. És a dir, per privatitzar el patrimoni col·lectiu i renunciar al control públic de serveis fonamentals com pot ser la sanitat o l’aigua. Contradiccions.

Tercera. Convergència i Unió, i Artur Mas com a candidat, hauran d’explicar a la ciutadania sense ambigüitats què és exactament el que proposen. No s’hi val els eufemismes o les etiquetes tan habituals en el seu llenguatge, “transició nacional”, “estructures d’estat”, “objectius nacionals”...  Cal afrontar el debat sobre l’encaix de Catalunya i Espanya de forma serena, transparent i democràtica. Però que no serveixi per perdre de vista que la solució als problemes actuals dependran de les polítiques que s’apliquin. Segons Mas, les causes són externes. No totes, caldria afegir que les seves polítiques són errònies. No pot afrontar un debat de política general sense assumir responsabilitats de govern com el que és.                                                                                                         

No hi ha projecte nacional sense model de país

Article publicat a CatalunyaPress 12 de setembre de 2012

El debat sobre la sobirania de Catalunya no pot oblidar ni amagar el debat sobre quin model de país volem.

Això no vol dir que defugi el primer, ben  al contrari, perquè són íntimament relacionats i perquè defenso que cal fer-ho de forma serena, sense pors, raonada i democràticament. Cal respondre al que més ens convé d’acord amb un món globalitzat amb sobiranies interdependents que, ens agradi més o menys, no podem obviar. Darrera de cada proposta, sigui la independència, sigui el federalisme, cal explicar el model de país. Sí cal defugir d’actituds que poden provocar més frustració, enfrontaments interns, o ambigüitats que es mouen en el tactisme per encobrir d’altres mancances.

Catalunya té avui reptes crucials i profunds que no es poden amagar ni poden esperar. En aquests moments crec que la ciutadania també vol respostes a aquests reptes. Dit d’una altra manera, no es pot entendre un projecte nacional sense un projecte social.

Em permeto enumerar alguns a títol d’enunciat.                                                              

La crisi econòmica que arrosseguem i de la que no es veu sortida. Quan passi, res serà igual que abans. Com ens preparem i quin model de desenvolupament volem per a Catalunya? Demostrat que l’austeritat com a dogma provoca més recessió. Com és que l´únic projecte d’inversió sigui Eurovegas o el BarcelonaWorld? Si el que patim és la conseqüència de la substitució de l’economia productiva i real per l’especulativa, el que necessitem és més inversió en coneixement. Contràriament, comencem un curs que posa en risc l’educació i el coneixement com a pilar fonamental per a un nou model de desenvolupament, de progrés i de cohesió. És necessari buscar respostes a la situació de les classes mitjanes ubicades en la incertesa i davant el risc d’una societat més perillosament bipolar; respostes al 22% de joves que ni estudien ni treballen, una generació avocada a la frustració que com a país no ens podem permetre. Com afrontem els reptes de les nostres ciutats, especialment d’algunes zones urbanes, quan la pobresa ja no es mesura només per col·lectius, sinó també per territoris i en la qualitat  de l’espai públic i en l’accés als recursos culturals o de mobilitat social. Com afrontem la gestió de la diversitat fruit de la immigració, ara debat callat, però latent. Quines reformes s’han de fer per mantenir l’Estat de Benestar on actualment els drets socials estan amenaçats.

Aquestes són algunes de les qüestions que també necessitem respondre amb un projecte polític nacional, clar, col·lectiu i esperançador que tingui en compte les realitats i els riscos actuals. 

Si els debats s’obvien, s’utilitzen, o s’amaguen, si no es dóna sortida a la frustració i el desconcert dels ciutadans en un moment de crisi econòmica i política,  correm el risc que el  descontent es manifesti de forma més contundent en un trencament identitari i social.

No hi ha projecte nacional sense model de país

Article publicat a CatalunyaPress 12 de setembre de 2012

El debat sobre la sobirania de Catalunya no pot oblidar ni amagar el debat sobre quin model de país volem.

Això no vol dir que defugi el primer, ben  al contrari, perquè són íntimament relacionats i perquè defenso que cal fer-ho de forma serena, sense pors, raonada i democràticament. Cal respondre al que més ens convé d’acord amb un món globalitzat amb sobiranies interdependents que, ens agradi més o menys, no podem obviar. Darrera de cada proposta, sigui la independència, sigui el federalisme, cal explicar el model de país. Sí cal defugir d’actituds que poden provocar més frustració, enfrontaments interns, o ambigüitats que es mouen en el tactisme per encobrir d’altres mancances.

Catalunya té avui reptes crucials i profunds que no es poden amagar ni poden esperar. En aquests moments crec que la ciutadania també vol respostes a aquests reptes. Dit d’una altra manera, no es pot entendre un projecte nacional sense un projecte social.

Em permeto enumerar alguns a títol d’enunciat.                                                              

La crisi econòmica que arrosseguem i de la que no es veu sortida. Quan passi, res serà igual que abans. Com ens preparem i quin model de desenvolupament volem per a Catalunya? Demostrat que l’austeritat com a dogma provoca més recessió. Com és que l´únic projecte d’inversió sigui Eurovegas o el BarcelonaWorld? Si el que patim és la conseqüència de la substitució de l’economia productiva i real per l’especulativa, el que necessitem és més inversió en coneixement. Contràriament, comencem un curs que posa en risc l’educació i el coneixement com a pilar fonamental per a un nou model de desenvolupament, de progrés i de cohesió. És necessari buscar respostes a la situació de les classes mitjanes ubicades en la incertesa i davant el risc d’una societat més perillosament bipolar; respostes al 22% de joves que ni estudien ni treballen, una generació avocada a la frustració que com a país no ens podem permetre. Com afrontem els reptes de les nostres ciutats, especialment d’algunes zones urbanes, quan la pobresa ja no es mesura només per col·lectius, sinó també per territoris i en la qualitat  de l’espai públic i en l’accés als recursos culturals o de mobilitat social. Com afrontem la gestió de la diversitat fruit de la immigració, ara debat callat, però latent. Quines reformes s’han de fer per mantenir l’Estat de Benestar on actualment els drets socials estan amenaçats.

Aquestes són algunes de les qüestions que també necessitem respondre amb un projecte polític nacional, clar, col·lectiu i esperançador que tingui en compte les realitats i els riscos actuals. 

Si els debats s’obvien, s’utilitzen, o s’amaguen, si no es dóna sortida a la frustració i el desconcert dels ciutadans en un moment de crisi econòmica i política,  correm el risc que el  descontent es manifesti de forma més contundent en un trencament identitari i social.

Sobre pressupostos, austeritat, un llibre i una foto.

Alguns apunts i reculls dels darrers dies. Una foto, un llibre, algunes valoracions, i diversos enllaços interessants.

Pel que fa a l'activitat parlamentària, tramitació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2012. Fem una lectura conscient i responsable de la situació econòmica, de les conseqüències de la crisi i de la situació de les finances de les admistracions públiques. Més que mai es posa de manifest que la política és gestionar les dificultats i prioritzar les polítiques. Per això mateix els socialistes pensem que no són uns pressuposts útils per sortir de la crisi, per dues raons: perquè no s'exploren mesures de reactivació de l'economia i perquè no veiem una aposta contundent per garantir polítiques de cohesió. El pressupost en definitiva és el full de ruta de les polítiques a aplicar, i reactivació econòmica i cohesió són les dues grans prioritats. Ho trobem a faltar. En aquest link més informació sobre la nostra valoració http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/debat-pressupostos-2012. El Govern de CiU és especialista en posar etiquetes, i la seva "transició nacional" s'està convertint en augment dels riscos, d'una Catalunya a dues velocitats, i el continu de la recessió econòmica. I més enllà, amb l'excusa de la crisi, en un canvi de model del nostre sistema de benestar. Atents!.

Com a portaveu de Cultura i Llengua, ja vaig exposar al conseller Mascarell en la comissió parlamentària, que trobava a faltar: 1. una valoració sobre els efectes de la crisi en els sectors culturals, 2. les polítiques per fer front als impactes, i 3. el trasllat de les mesures als pressupostos. En aquest dos anys, 2011 i 2012, el pressupost de Cultura es redueix en un acumulat d'aproximadament el 20%, sobre un pressuposot històricament petit. En dos anys, es retalla de forma contundent en educació, recerca, universitat i cultura, per no parlar de les fortes reduccions dels programes per a la formació i l'ocupació, és a dir, es retalla en coneixement i capacitació. Sincerament, no és el més apropiat per construir un nou model econòmic, tot el contrari, es provocarà més empobriment del coneixement, la capacitació i el talent. Les polítiques d'avui definiran el capital humà i el model econòmic del futur, i no anem bé. Aquí el link amb una nota de premsa que fa referència a la meva intervenció en la comissió de cultura.

I com a diputada del Maresme, també lamentablement he de fer una lectura negativa. És cert que algunes inversions s'han d'ajornar, que són moments de ser rigorosos, però d'altres inversions s'han de prioritzar. El més preocupant, les inversions al Maresme es redueixen molt per sobre de la reducció mitja catalana. En dos anys si les reduccions a les comarques catalanes com a mitjana és del 49% al Maresme és del 79%. Els riscos, perdre capacitat i pes dins la Regió Metropolitana. No vull ni pensar que CiU torni a la seva visió del Maresme exclussivament com a zona residencial de la regió metropolitana. Per més detalls, la meva valoració, "Amb el Govern de CiU, el Maresme perd".

Cada cop hi ha més veus autoritzades i de prestigi que denuncien les polítiques d'austeritat que es prediquen i s'apliquen. Ja era hora. Són temps d'austeritat i de reformes, sense cap dubte. Però la austeritat com a dogma i les retallades indiscriminades, encara deprimeixen més l'economia i creen més desigualtats. Alguns articles per il.lustrar aquesta qüestió. Paul Kugman El desastre de la austeridad. Joaquin Estefania El invierno del miedo. Javier Solana Austeritat vers Europa. Joan Majó Cinco millones largos de parados. Necessitem alternativa a les polítiques conservadores que regeixen actualment i ens aboquen encara més a la recessió i sobretot a la desigualtat.

A nivell europeu necessitem lideratges que defensin alternatives, i amb capacitat de crear una renovada credibilitat i confiança. Es a dir, una renovada socialdemocràcia europea. Des de l'èxit del procés de "les primaries citoyennes", el canvi pot començar a França? El discurs de François Hollande a Bourget.

I per acabar un llibre i la foto.

He recuperat la publicació del recull de post-it city, ciutats ocasionals, arran de l'excel.lent treball del CCCB al 2008. Una meravella de situacions urbanes que pots repassar a través de les imatges i els textos "els fenòmens post-it city posen en relleu la realitat del territori urbà com el lloc, on de manera legítima, se solapen diferents usos i situacions, en oposició a les creixents pressions per homogeneïtzar l'espai públic".

I la foto és la que he inclós al començament de l'escrit. Quan passejo per la ciutat, sovint trobo a faltar una càmera per les diverses ocasions que proporciona la vida urbana, i que és la vida humana. Una foto de qualitat molt millorable perquè està feta amb el mòbil, però no em vaig poder resistir. La part de darrera de les vivendes que parlen de la vida quotidiana, en una composició també armònica dins el desordre. Està feta al Raval. Ravalejar, ravalejant, ravalejat.

Sobre pressupostos, austeritat, un llibre i una foto.

Alguns apunts i reculls dels darrers dies. Una foto, un llibre, algunes valoracions, i diversos enllaços interessants.

Pel que fa a l'activitat parlamentària, tramitació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2012. Fem una lectura conscient i responsable de la situació econòmica, de les conseqüències de la crisi i de la situació de les finances de les admistracions públiques. Més que mai es posa de manifest que la política és gestionar les dificultats i prioritzar les polítiques. Per això mateix els socialistes pensem que no són uns pressuposts útils per sortir de la crisi, per dues raons: perquè no s'exploren mesures de reactivació de l'economia i perquè no veiem una aposta contundent per garantir polítiques de cohesió. El pressupost en definitiva és el full de ruta de les polítiques a aplicar, i reactivació econòmica i cohesió són les dues grans prioritats. Ho trobem a faltar. En aquest link més informació sobre la nostra valoració http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/debat-pressupostos-2012. El Govern de CiU és especialista en posar etiquetes, i la seva "transició nacional" s'està convertint en augment dels riscos, d'una Catalunya a dues velocitats, i el continu de la recessió econòmica. I més enllà, amb l'excusa de la crisi, en un canvi de model del nostre sistema de benestar. Atents!.

Com a portaveu de Cultura i Llengua, ja vaig exposar al conseller Mascarell en la comissió parlamentària, que trobava a faltar: 1. una valoració sobre els efectes de la crisi en els sectors culturals, 2. les polítiques per fer front als impactes, i 3. el trasllat de les mesures als pressupostos. En aquest dos anys, 2011 i 2012, el pressupost de Cultura es redueix en un acumulat d'aproximadament el 20%, sobre un pressuposot històricament petit. En dos anys, es retalla de forma contundent en educació, recerca, universitat i cultura, per no parlar de les fortes reduccions dels programes per a la formació i l'ocupació, és a dir, es retalla en coneixement i capacitació. Sincerament, no és el més apropiat per construir un nou model econòmic, tot el contrari, es provocarà més empobriment del coneixement, la capacitació i el talent. Les polítiques d'avui definiran el capital humà i el model econòmic del futur, i no anem bé. Aquí el link amb una nota de premsa que fa referència a la meva intervenció en la comissió de cultura.

I com a diputada del Maresme, també lamentablement he de fer una lectura negativa. És cert que algunes inversions s'han d'ajornar, que són moments de ser rigorosos, però d'altres inversions s'han de prioritzar. El més preocupant, les inversions al Maresme es redueixen molt per sobre de la reducció mitja catalana. En dos anys si les reduccions a les comarques catalanes com a mitjana és del 49% al Maresme és del 79%. Els riscos, perdre capacitat i pes dins la Regió Metropolitana. No vull ni pensar que CiU torni a la seva visió del Maresme exclussivament com a zona residencial de la regió metropolitana. Per més detalls, la meva valoració, "Amb el Govern de CiU, el Maresme perd".

Cada cop hi ha més veus autoritzades i de prestigi que denuncien les polítiques d'austeritat que es prediquen i s'apliquen. Ja era hora. Són temps d'austeritat i de reformes, sense cap dubte. Però la austeritat com a dogma i les retallades indiscriminades, encara deprimeixen més l'economia i creen més desigualtats. Alguns articles per il.lustrar aquesta qüestió. Paul Kugman El desastre de la austeridad. Joaquin Estefania El invierno del miedo. Javier Solana Austeritat vers Europa. Joan Majó Cinco millones largos de parados. Necessitem alternativa a les polítiques conservadores que regeixen actualment i ens aboquen encara més a la recessió i sobretot a la desigualtat.

A nivell europeu necessitem lideratges que defensin alternatives, i amb capacitat de crear una renovada credibilitat i confiança. Es a dir, una renovada socialdemocràcia europea. Des de l'èxit del procés de "les primaries citoyennes", el canvi pot començar a França? El discurs de François Hollande a Bourget.

I per acabar un llibre i la foto.

He recuperat la publicació del recull de post-it city, ciutats ocasionals, arran de l'excel.lent treball del CCCB al 2008. Una meravella de situacions urbanes que pots repassar a través de les imatges i els textos "els fenòmens post-it city posen en relleu la realitat del territori urbà com el lloc, on de manera legítima, se solapen diferents usos i situacions, en oposició a les creixents pressions per homogeneïtzar l'espai públic".

I la foto és la que he inclós al començament de l'escrit. Quan passejo per la ciutat, sovint trobo a faltar una càmera per les diverses ocasions que proporciona la vida urbana, i que és la vida humana. Una foto de qualitat molt millorable perquè està feta amb el mòbil, però no em vaig poder resistir. La part de darrera de les vivendes que parlen de la vida quotidiana, en una composició també armònica dins el desordre. Està feta al Raval. Ravalejar, ravalejant, ravalejat.

"Un combat polític de primer ordre"

Si em demanessin una idea d'aquest cap de setmana seria aquesta: cal combatre els tòpics, i amb coratge.

El PSC ens hem trobat durant dos dies per treballar i aprovar el nostre programa electoral. Les imatges amb les quals em quedo, ... de la gent, de la participació, del lliurament, de les ganes, dels valors, del compromís, de les emocions, de la feina, ... trenquen tots els tòpics sobre la política. Ni tots som iguals, ni cal desentendre's de la política. La política és l'eina que tenim per canviar les coses.

"Un combat polític de primer ordre"

Si em demanessin una idea d'aquest cap de setmana seria aquesta: cal combatre els tòpics, i amb coratge.

El PSC ens hem trobat durant dos dies per treballar i aprovar el nostre programa electoral. Les imatges amb les quals em quedo, ... de la gent, de la participació, del lliurament, de les ganes, dels valors, del compromís, de les emocions, de la feina, ... trenquen tots els tòpics sobre la política. Ni tots som iguals, ni cal desentendre's de la política. La política és l'eina que tenim per canviar les coses.

Les raons de la meva manifestació

Intento fugir de tant de soroll i intento ordenar les raons de la meva participació en la manifestació de dissabte 10 de juny. Però el primer que sento és una profunda insatisfacció i una igual perplexitat.

Avui observava els balcons d'un carrer de Mataró, suposo que com molts carrers d'altres ciutats catalanes. Es barregen les senyeres amb crespó negre i les banderes espanyoles. En ambdós casos expressen sentiments. En un cas la protesta, en l'altre la il.lusió per la selecció en el mundial de futbol. Tots dos sentiments hi caben en la mateixa escala de veïns. I això és el que hem de mantenir per sobre de tot.

Independentment del contingut de la sentència, s'ha de rebutjar el mateix fet de la sentència. Perquè no és una interpretació exclussiva de l'Estatut, és també una interpretació de la Constitució i del Pacte polític del 78, la Constitució diu ben clar que l'Estatut el refrenda el poble de Catalunya i així ho varem fer al 2006. Perquè és un TC que ha perdut la seva legitimitat, i als fets d'aquests darrers quatre anys em remeto, maniobres que han posat en qüestió la mateixa institució. Perquè ha faltat sentit d'Estat, i aquesta situació el que fa és soscavar la convivència. Perquè el PP, els seus altaveus, els seus interessos, que representa una dreta sense escrúpols i nacionalista espanyola, crea confrontació perquè s'alimenta de la confrontació des de la més absoluta irresponsabilitat.

Davant d'aquests fets i en defensa del nostre autogovern, cal respondre. Des de la crida del President a la unitat el passat 28 de juny, hem assistit a un espectacle ridícul i patètic. La crida era clara, "caminar junts, units, amb la senyera com a pancarta unitària". I com diu avui Esther Vera en un bon article a El País, "mantener el respeto a las instituciones es un principio de dignidad básico. Aunque suene a manual de autoayuda, nadie nos respetará si no empezamos nosotros mismos a tormarnos en serio".

Entenc que els catalans i catalanes que es manifestin ho faran amb diferents raons i amb diferents sentiments i així ho podran expressar perquè és un dret. La crida del President (com a institució màxima) és encapçalar la marxa les institucions democràtiques (i subratllo la paraula) amb la senyera, perquè ens representen a tothom i perquè la unitat ha de ser la nostra fortalesa. Des de la més pura lògica i dignitat de les institucions representatives del poble català. Però no, tacticisme, tacticisme esgotador una vegada més i en moments tan delicats com els que vivim. No esgotem si us plau tampoc les paraules, perquè la unitat catalana està encara per conèixer.

En aquests moments, crec, que la qüestió no és ja l'encaix entre Catalunya i Espanya només, en aquests moments és l'encaix de Catalunya en sí mateixa. Això només dóna ales als que busquen la confrontació pels seus rèdits propis, posant en perill tantes coses.

No vull alimentar els extrems, no vull alimentar els que es feliciten per la sentència encara que sigui per raons totalment contraposades, no vull seguir el joc als que es mouen per pur tacticisme qüestionant fins i tot la institució del President perquè es diu Montilla i perquè és socialista.

Les meves raons són en defensa del nostre autogovern, en defensa de la democràcia, de la convivència i per un sol poble. Res ni ningú té dret a posar-ho en perill, el risc és immens.

Vull, desitjo, demano, que aquests motius també es facin públics perquè són els de molts companys i companyes que estarem al Passeig de Gràcia. Si més no, avui ho crido des d'aquí.

Les raons de la meva manifestació

Intento fugir de tant de soroll i intento ordenar les raons de la meva participació en la manifestació de dissabte 10 de juny. Però el primer que sento és una profunda insatisfacció i una igual perplexitat.

Avui observava els balcons d'un carrer de Mataró, suposo que com molts carrers d'altres ciutats catalanes. Es barregen les senyeres amb crespó negre i les banderes espanyoles. En ambdós casos expressen sentiments. En un cas la protesta, en l'altre la il.lusió per la selecció en el mundial de futbol. Tots dos sentiments hi caben en la mateixa escala de veïns. I això és el que hem de mantenir per sobre de tot.

Independentment del contingut de la sentència, s'ha de rebutjar el mateix fet de la sentència. Perquè no és una interpretació exclussiva de l'Estatut, és també una interpretació de la Constitució i del Pacte polític del 78, la Constitució diu ben clar que l'Estatut el refrenda el poble de Catalunya i així ho varem fer al 2006. Perquè és un TC que ha perdut la seva legitimitat, i als fets d'aquests darrers quatre anys em remeto, maniobres que han posat en qüestió la mateixa institució. Perquè ha faltat sentit d'Estat, i aquesta situació el que fa és soscavar la convivència. Perquè el PP, els seus altaveus, els seus interessos, que representa una dreta sense escrúpols i nacionalista espanyola, crea confrontació perquè s'alimenta de la confrontació des de la més absoluta irresponsabilitat.

Davant d'aquests fets i en defensa del nostre autogovern, cal respondre. Des de la crida del President a la unitat el passat 28 de juny, hem assistit a un espectacle ridícul i patètic. La crida era clara, "caminar junts, units, amb la senyera com a pancarta unitària". I com diu avui Esther Vera en un bon article a El País, "mantener el respeto a las instituciones es un principio de dignidad básico. Aunque suene a manual de autoayuda, nadie nos respetará si no empezamos nosotros mismos a tormarnos en serio".

Entenc que els catalans i catalanes que es manifestin ho faran amb diferents raons i amb diferents sentiments i així ho podran expressar perquè és un dret. La crida del President (com a institució màxima) és encapçalar la marxa les institucions democràtiques (i subratllo la paraula) amb la senyera, perquè ens representen a tothom i perquè la unitat ha de ser la nostra fortalesa. Des de la més pura lògica i dignitat de les institucions representatives del poble català. Però no, tacticisme, tacticisme esgotador una vegada més i en moments tan delicats com els que vivim. No esgotem si us plau tampoc les paraules, perquè la unitat catalana està encara per conèixer.

En aquests moments, crec, que la qüestió no és ja l'encaix entre Catalunya i Espanya només, en aquests moments és l'encaix de Catalunya en sí mateixa. Això només dóna ales als que busquen la confrontació pels seus rèdits propis, posant en perill tantes coses.

No vull alimentar els extrems, no vull alimentar els que es feliciten per la sentència encara que sigui per raons totalment contraposades, no vull seguir el joc als que es mouen per pur tacticisme qüestionant fins i tot la institució del President perquè es diu Montilla i perquè és socialista.

Les meves raons són en defensa del nostre autogovern, en defensa de la democràcia, de la convivència i per un sol poble. Res ni ningú té dret a posar-ho en perill, el risc és immens.

Vull, desitjo, demano, que aquests motius també es facin públics perquè són els de molts companys i companyes que estarem al Passeig de Gràcia. Si més no, avui ho crido des d'aquí.

CIU la muntante

Puc entendre que els independentistes continuïn en la seva tossuderia d'esgotar tots els mecanismes (els prevists i no prevists) per la seva causa. Però el que més em sobta i més desconfiança em crea és que CIU hagi abandonat el seu projecte nacionalista per un projecte independentista. Desconfiança perquè estic totalment convençuda que és mutant, que ara recolza els referèndums independentistes i demà pot pactar amb el PP si convé per poder governar. Sense escrúpuls.

CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.

Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.

El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.

El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!

CIU la muntante

Puc entendre que els independentistes continuïn en la seva tossuderia d'esgotar tots els mecanismes (els prevists i no prevists) per la seva causa. Però el que més em sobta i més desconfiança em crea és que CIU hagi abandonat el seu projecte nacionalista per un projecte independentista. Desconfiança perquè estic totalment convençuda que és mutant, que ara recolza els referèndums independentistes i demà pot pactar amb el PP si convé per poder governar. Sense escrúpuls.

CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.

Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.

El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.

El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!

En defensa de l'Estatut

Després de tot el que s'ha escrit i dit arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, només em permeto alguns apunts.

Dijous 29 d'abril varem aprovar al Parlament una resolució per majoria més que absoluta de la que vull destacar especialment la defensa unitària que fem de la constitucionalitat de l'Estatut i la defensa de la seva legitimitat, després de ser aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i refrendat pel poble català. Des d'aquesta convicció instem també totes les institucions de l'Estat a respectar-lo i complir-lo.
Ho hem dit en moltes ocasions, l'Estatut és més que una llei orgànica, és un pacte polític.

Tot aquest procés ens està comportant malauradament molt de desgast, tant per Catalunya com per Espanya. Desgast que soscava la convivència i la confiança vers les institucions. El Partit Popular juga des de la més absoluta irresponsabilitat confrontant pobles, deslegitimant les institucions, i portant al límit i més enllà les regles del joc. I el Tribunal Constitucional, després de cinc intents de sentències fallides, després d'haver superat el mandat part dels seus membres, i després del bloqueig sobre la seva renovació, inevitablement està qüestionat. No la institució, que quedi clar, sinó aquesta situació.

Crec que hores d'ara tothom agraeix el lideratge del President Montilla en la recerca de la unitat i en la resposta davant la situació. Contundència i claredat en la defensa de l'Estatut, i no altres vies o aventures que no ens porten enlloc.
El discurs de Miquel Iceta durant el debat de la resolució al Parlament va ser magnífic, i vull destacar un missatge, el missatge que llençava en nom dels socialistes catalans a tots els demòcrates i progressistes d'Espanya: "aquí no només està en joc l'Estatut, aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució".

He recuperat Una història optimista, de Jordi Solé Tura, que arran dels treballs de la Constitució al 1978 escrivia el següent: "Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i del federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia -i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies, amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb unes competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic havia d'assegurar una nova redistribució dels recursos públics (...) i que aquella redistribució només seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal".

I segueixo el seu escrit amb el que em sembla més significatiu: "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE, i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".

I així va ser, com diu Solé Tura, el que ha fet possible el desplegament de l'Estat de les autonomies, la unitat i el lideratge de les forces progressites i els socialistes en particular, i així ha estat en els inicis de la reforma actual dels Estatuts de les diferents comunitats autònomes. I així haurà de ser des de la ferma voluntat d'avenç i convivència, des de la unitat, no només catalana, sinó dels demòcrates i progessistes de tot l'Estat, com cada vegada que s'ha treballat pel progrés del nostre sistema. És evident que la dreta no ho farà, ben al contrari, ho intenta evitar amb totes les seves armes com estem veient. S'ha demostrat suficientment que la seva proclama "España se rompte" només és un espantall, i és la mateixa dreta rabiosa la que provoca trencaments.

Estem en una batalla de les idees. I una vegada més, la unitat haurà de vèncer en benefici del progrés del nostre sistema, en benefici de la convivència a Catalunya i a Espanya, en benefici de la confiança vers les institucions, i en benefici de la mateixa Constitució i en defensa de les regles del joc.

Proposta de resolució del Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional
Discurs de Miquel Iceta en el debat parlamentari de la resolució
Roda de premsa del President Montilla