Paciència o resiliència

Article publicat a CatalunyaPress el 4 de setembre de 2013

Aquests dies tothom coincideix a assenyalar la importància transcendental i les dificultats del nou curs que comença. I certament que és així. Jo diria que comencem el curs amb la fatiga d’esperar, un cop més, quelcom nou que no arriba. Veig fatiga i grisor al carrer, i veig fatiga i grisor en les forces polítiques immerses en la confusió d’aquests temps convulsos. Veig més titulars que debat, més tacticismes que projectes. Desorientació en general a l’hora d’articular respostes a la complexitat.

Amb gairebé sis anys de crisi a les esquenes i sense perspectives realment esperançadores, se’ns demana encara més paciència. La paciència, aquesta capacitat de tolerar i suportar una situació serenament. Però és un concepte passiu, pretesament passiu com a mínim en aquesta situació en la que el concepte és sinònim d’assumir, des de la resigació,  els sacrificis com a única sortida. Però sacrificis d’uns, de les classes treballadores i mitjanes. I la pregunta immediata és, per a què?. No es pot demanar paciència sense compromís per part dels que governen. No es pot exigir sacrificis sense transmetre confiança, totalment perduda davant la opacitat, la falta de sinceritat i de relats creïbles.

Crec que algunes forces polítiques també han optat per la paciència. És a dir, esperar surfejant a que el temporal escampi. I crec també que no és un bon senyal, perquè la finalitat d’una opció política és transmetre un ideari amb el qual s’identifiqui i engresqui una gran majoria de la ciutadania. I perquè no sé si escamparà el temporal, o si més no, res serà igual. Cal pensar en un nou temps que ja és present. 

Em diran que a Catalunya sí en tenim un, de projecte, el del dret a decidir o l’independentisme. Però pensem per un moment que potser en bona mesura és tan present per la falta d’altres traçats. O en tot cas, manquen d'altres programes que contestin a les diferents crisis que vivim.

En moments com els actuals sempre es reinventen paraules, encara que sovint temo que no arribin a conceptes. Com resiliència, una nova paraula que emergeix de tant en tant. Potser és un pèl més activa que la paciència. És la capacitat de sobreposar-se a períodes de dificultat, i em sembla que utilitzat en la psicologia emocional, es refereix a fer camí per sortir més enfortit.

En qualsevol cas, diria que són temps de prescindir de la paciència, en el sentit passiu del terme, i cercar itineraris més creatius. Hi ha moviments, petites empreses, gent en xarxa, i plataformes ciutadanes, que ja ho estan fent. Contra la resignació, innovació social. Altres formes de fer política, en el sentit d'acció i resposta, iniciatives que caldrà veure l’impacte que tindrà en nous escenaris polítics i com poden influir en els programes i dinàmiques dels partits. Si els partits no canvien, potser sí ho fan d'altres experiències amb la voluntat d’incidir, articular, connectar,… Tot cavia i la paciència, com a espera resignada, no és cap solució.

foto pròpia

Paciència o resiliència

Article publicat a CatalunyaPress el 4 de setembre de 2013

Aquests dies tothom coincideix a assenyalar la importància transcendental i les dificultats del nou curs que comença. I certament que és així. Jo diria que comencem el curs amb la fatiga d’esperar, un cop més, quelcom nou que no arriba. Veig fatiga i grisor al carrer, i veig fatiga i grisor en les forces polítiques immerses en la confusió d’aquests temps convulsos. Veig més titulars que debat, més tacticismes que projectes. Desorientació en general a l’hora d’articular respostes a la complexitat.

Amb gairebé sis anys de crisi a les esquenes i sense perspectives realment esperançadores, se’ns demana encara més paciència. La paciència, aquesta capacitat de tolerar i suportar una situació serenament. Però és un concepte passiu, pretesament passiu com a mínim en aquesta situació en la que el concepte és sinònim d’assumir, des de la resigació,  els sacrificis com a única sortida. Però sacrificis d’uns, de les classes treballadores i mitjanes. I la pregunta immediata és, per a què?. No es pot demanar paciència sense compromís per part dels que governen. No es pot exigir sacrificis sense transmetre confiança, totalment perduda davant la opacitat, la falta de sinceritat i de relats creïbles.

Crec que algunes forces polítiques també han optat per la paciència. És a dir, esperar surfejant a que el temporal escampi. I crec també que no és un bon senyal, perquè la finalitat d’una opció política és transmetre un ideari amb el qual s’identifiqui i engresqui una gran majoria de la ciutadania. I perquè no sé si escamparà el temporal, o si més no, res serà igual. Cal pensar en un nou temps que ja és present. 

Em diran que a Catalunya sí en tenim un, de projecte, el del dret a decidir o l’independentisme. Però pensem per un moment que potser en bona mesura és tan present per la falta d’altres traçats. O en tot cas, manquen d'altres programes que contestin a les diferents crisis que vivim.

En moments com els actuals sempre es reinventen paraules, encara que sovint temo que no arribin a conceptes. Com resiliència, una nova paraula que emergeix de tant en tant. Potser és un pèl més activa que la paciència. És la capacitat de sobreposar-se a períodes de dificultat, i em sembla que utilitzat en la psicologia emocional, es refereix a fer camí per sortir més enfortit.

En qualsevol cas, diria que són temps de prescindir de la paciència, en el sentit passiu del terme, i cercar itineraris més creatius. Hi ha moviments, petites empreses, gent en xarxa, i plataformes ciutadanes, que ja ho estan fent. Contra la resignació, innovació social. Altres formes de fer política, en el sentit d'acció i resposta, iniciatives que caldrà veure l’impacte que tindrà en nous escenaris polítics i com poden influir en els programes i dinàmiques dels partits. Si els partits no canvien, potser sí ho fan d'altres experiències amb la voluntat d’incidir, articular, connectar,… Tot cavia i la paciència, com a espera resignada, no és cap solució.

foto pròpia

La llibertat és una llibreria. Joan Margarit

Llibres que buscaré avui per les paradetes.
Una novel.la: Una llaminadura, de Muriel Barbery. Vaig gaudir molt llegint l'Elegància de l'eriçó i he descobert que té aquest altre, úna història que també passa al mateix bloc de pisos de la rue Grenelle.
Unes memòries: El mundo de ayer, de Stefan Zweig. Tinc ganes de llegir aquestes "memòries d'un europeu", la història en primera persona.
Una mica de filosofia, però espero que divertida: La filosofia de House, todos mienten, de Willian Irwin i Hernry Jacoby. Sí la fiolosofia d'aquest personatge, Gregory House, extravagant, antiheroi, entranyable, ... gran sèrie de TV.

Recomano també aquest passeig pels dracs de Barcelona.
El dia de Sant Jordi és per sortir al carrer.

La llibertat és una llibreria. Joan Margarit

Llibres que buscaré avui per les paradetes.
Una novel.la: Una llaminadura, de Muriel Barbery. Vaig gaudir molt llegint l'Elegància de l'eriçó i he descobert que té aquest altre, úna història que també passa al mateix bloc de pisos de la rue Grenelle.
Unes memòries: El mundo de ayer, de Stefan Zweig. Tinc ganes de llegir aquestes "memòries d'un europeu", la història en primera persona.
Una mica de filosofia, però espero que divertida: La filosofia de House, todos mienten, de Willian Irwin i Hernry Jacoby. Sí la fiolosofia d'aquest personatge, Gregory House, extravagant, antiheroi, entranyable, ... gran sèrie de TV.

Recomano també aquest passeig pels dracs de Barcelona.
El dia de Sant Jordi és per sortir al carrer.

Jordi Solé Tura

No em sento autoritzada a escriure sobre Jordi Sole Tura. Sí sento la necessitat d'expressar el meu reconeixement, des d'un profund respecte per una persona sempre fidel a les seves idees de progrés.

Els ideals que van motivar l'exili, la lluita contra contra el franquisme, la militància política, ... i fer la Constitució, i l'Estatut del 79. Quanta vida.
Trobem a faltar persones així. Sens dubte hem trobat a faltar la seva veu en aquests darrers temps, i la trobem a faltar ara, en aquests temps de turbulències. Temps de necessitat de la seva intel.ligència, temps que necessiten que més d'un ens recordi que el progrés de tothom i la convivència entre els pobles, està per sobre de dogmatismes i finalitats partidistes.

Sento agraiment i reconciliació amb la bona política. La meva generació i les que venen a continuació, necessitem beure d'aquesta saviesa i d'aquesta honradesa i compromís. Necessitem recuperar memòries.

Jordi Solé Tura

No em sento autoritzada a escriure sobre Jordi Sole Tura. Sí sento la necessitat d'expressar el meu reconeixement, des d'un profund respecte per una persona sempre fidel a les seves idees de progrés.

Els ideals que van motivar l'exili, la lluita contra contra el franquisme, la militància política, ... i fer la Constitució, i l'Estatut del 79. Quanta vida.
Trobem a faltar persones així. Sens dubte hem trobat a faltar la seva veu en aquests darrers temps, i la trobem a faltar ara, en aquests temps de turbulències. Temps de necessitat de la seva intel.ligència, temps que necessiten que més d'un ens recordi que el progrés de tothom i la convivència entre els pobles, està per sobre de dogmatismes i finalitats partidistes.

Sento agraiment i reconciliació amb la bona política. La meva generació i les que venen a continuació, necessitem beure d'aquesta saviesa i d'aquesta honradesa i compromís. Necessitem recuperar memòries.

Gestionar responsablement la incertesa

"El progresismo está hoy allá donde se ponen en marcha procesos para configurar el futuro desconocido, donde se gestiona responsablemente la incertidumbre". Daniel Innerarity, El futuro y sus enemigos, Una defensa de la esperanza política.

Torno amb la qüestió de la "tiranía del corto plazo". Bé perquè la política està massa subjecta als mandats electorals, bé perquè està immersa en la cultura del zapping, o perquè la confrontació política és massa esclava de la immediatesa, ... el cas és que sovint falta trajectòria i el relat per explicar-ho, "donde no se prepara el futuro, la política se limita a gestionar el presente", continua Innerarity. I estic d'acord. Quina gestió del present sense pensar el futur? la gestió del present tindrà conseqüències en el futur, per a bé o malament. La gestió de la "proximitat" és important, i necessària, però dins una trajectòria, de configuració del futur col.lectiu, i que la gent té el dret de conèixer. Preparant el futur potser és com la política pot generar confiances, o dit d'una altra manera, gestionant responsablement, les incerteses, és guanyar confiances. Perquè tenim crisis de confiances (en molts sentits i no només en l'àmbit de la política).

Avui hem celebrat un nou acte de la CausaComuna, Després de la crisi: respostes i models de sortida de la crisi global, amb un molt bon cartell que podeu consultar. I justament és això, mirada llarga, per configurar, col.lectivament, com volem sortir d'aquesta crisi. Col.lectivament significa que algú ho ha de liderar i ho ha de compartir i buscar les complicitats, i això és el que ha de fer la política. Una gestió responsable no és la de l'alarmisme ni les lectures massa fàcils que alguns practiquen (els grups de l'oposició per exemple, "quan pitjor, millor"), però que no serveixen per a res. És el realisme i la capacitat d'explicar senzillament el que passa, el que pot passar, i com actuar. I evidentment actuar, i actuar col.lectivament amb un lideratge convincent.
M'agrada, gestionar la incertesa, guanyar confiança. Gens fàcil, però un bon mandat! i crec també que una demanda, encara que sigui de forma callada o en forma d' expressió abstencionista.

I pel que fa a les respostes de sortida de la crisi global, em quedo amb dues apostes: talent i ética. Dues paraules que contenen tot! i que cal desplegar molt!.

(foto collita pròpia)

Gestionar responsablement la incertesa

"El progresismo está hoy allá donde se ponen en marcha procesos para configurar el futuro desconocido, donde se gestiona responsablemente la incertidumbre". Daniel Innerarity, El futuro y sus enemigos, Una defensa de la esperanza política.

Torno amb la qüestió de la "tiranía del corto plazo". Bé perquè la política està massa subjecta als mandats electorals, bé perquè està immersa en la cultura del zapping, o perquè la confrontació política és massa esclava de la immediatesa, ... el cas és que sovint falta trajectòria i el relat per explicar-ho, "donde no se prepara el futuro, la política se limita a gestionar el presente", continua Innerarity. I estic d'acord. Quina gestió del present sense pensar el futur? la gestió del present tindrà conseqüències en el futur, per a bé o malament. La gestió de la "proximitat" és important, i necessària, però dins una trajectòria, de configuració del futur col.lectiu, i que la gent té el dret de conèixer. Preparant el futur potser és com la política pot generar confiances, o dit d'una altra manera, gestionant responsablement, les incerteses, és guanyar confiances. Perquè tenim crisis de confiances (en molts sentits i no només en l'àmbit de la política).

Avui hem celebrat un nou acte de la CausaComuna, Després de la crisi: respostes i models de sortida de la crisi global, amb un molt bon cartell que podeu consultar. I justament és això, mirada llarga, per configurar, col.lectivament, com volem sortir d'aquesta crisi. Col.lectivament significa que algú ho ha de liderar i ho ha de compartir i buscar les complicitats, i això és el que ha de fer la política. Una gestió responsable no és la de l'alarmisme ni les lectures massa fàcils que alguns practiquen (els grups de l'oposició per exemple, "quan pitjor, millor"), però que no serveixen per a res. És el realisme i la capacitat d'explicar senzillament el que passa, el que pot passar, i com actuar. I evidentment actuar, i actuar col.lectivament amb un lideratge convincent.
M'agrada, gestionar la incertesa, guanyar confiança. Gens fàcil, però un bon mandat! i crec també que una demanda, encara que sigui de forma callada o en forma d' expressió abstencionista.

I pel que fa a les respostes de sortida de la crisi global, em quedo amb dues apostes: talent i ética. Dues paraules que contenen tot! i que cal desplegar molt!.

(foto collita pròpia)

¿La fiesta se acabó?

Llegeixo un llibre ambientat en Brooklyn de principis del segle XX. Una descripció entre còmica i dramàtica, a estones, de la vida dels immigrants arribats d'arreu. La recerca de possibilitats en un país lliure i en construcció. Està bé.

No sé ben bé quina relació té amb el que vull explicar, o potser ho aniré descobrint a mida que escric. Però sense voler es relaciona sense mi. Potser perquè és una comparativa? potser perquè la vida de la immigració ha estat sempre la mateixa? o potser perquè les feines i l'estil de vida han canviat tant en aquest segle? segurament també perquè es barreja sense pretendre'ho amb els missatges de la campanya electoral i els moments de crisis actual. Difícils, però interessants!.

La història!. Realment és cíclica?. Va venir el capitalisme, van venir les propostes keynesianes, el cotxe ford a l'abast dels mateixos treballadors que el construïen, "el sueño americano" (i el sueño europeo?), el progrés, el consum a l'abast, la postmodernitat, la velocitat i el curt termini, va venir la globalització, les noves tecnologies,... i el capitalisme més agressiu: cobdícia sense límits, enrequiment sense esforç, i desregulació. I ara, ... el vertigen!.

1r relat

¿La fiesta se acabó?

Llegeixo un llibre ambientat en Brooklyn de principis del segle XX. Una descripció entre còmica i dramàtica, a estones, de la vida dels immigrants arribats d'arreu. La recerca de possibilitats en un país lliure i en construcció. Està bé.

No sé ben bé quina relació té amb el que vull explicar, o potser ho aniré descobrint a mida que escric. Però sense voler es relaciona sense mi. Potser perquè és una comparativa? potser perquè la vida de la immigració ha estat sempre la mateixa? o potser perquè les feines i l'estil de vida han canviat tant en aquest segle? segurament també perquè es barreja sense pretendre'ho amb els missatges de la campanya electoral i els moments de crisis actual. Difícils, però interessants!.

La història!. Realment és cíclica?. Va venir el capitalisme, van venir les propostes keynesianes, el cotxe ford a l'abast dels mateixos treballadors que el construïen, "el sueño americano" (i el sueño europeo?), el progrés, el consum a l'abast, la postmodernitat, la velocitat i el curt termini, va venir la globalització, les noves tecnologies,... i el capitalisme més agressiu: cobdícia sense límits, enrequiment sense esforç, i desregulació. I ara, ... el vertigen!.

1r relat