Jordi Solé Tura

No em sento autoritzada a escriure sobre Jordi Sole Tura. Sí sento la necessitat d'expressar el meu reconeixement, des d'un profund respecte per una persona sempre fidel a les seves idees de progrés.

Els ideals que van motivar l'exili, la lluita contra contra el franquisme, la militància política, ... i fer la Constitució, i l'Estatut del 79. Quanta vida.
Trobem a faltar persones així. Sens dubte hem trobat a faltar la seva veu en aquests darrers temps, i la trobem a faltar ara, en aquests temps de turbulències. Temps de necessitat de la seva intel.ligència, temps que necessiten que més d'un ens recordi que el progrés de tothom i la convivència entre els pobles, està per sobre de dogmatismes i finalitats partidistes.

Sento agraiment i reconciliació amb la bona política. La meva generació i les que venen a continuació, necessitem beure d'aquesta saviesa i d'aquesta honradesa i compromís. Necessitem recuperar memòries.

Jordi Solé Tura

No em sento autoritzada a escriure sobre Jordi Sole Tura. Sí sento la necessitat d'expressar el meu reconeixement, des d'un profund respecte per una persona sempre fidel a les seves idees de progrés.

Els ideals que van motivar l'exili, la lluita contra contra el franquisme, la militància política, ... i fer la Constitució, i l'Estatut del 79. Quanta vida.
Trobem a faltar persones així. Sens dubte hem trobat a faltar la seva veu en aquests darrers temps, i la trobem a faltar ara, en aquests temps de turbulències. Temps de necessitat de la seva intel.ligència, temps que necessiten que més d'un ens recordi que el progrés de tothom i la convivència entre els pobles, està per sobre de dogmatismes i finalitats partidistes.

Sento agraiment i reconciliació amb la bona política. La meva generació i les que venen a continuació, necessitem beure d'aquesta saviesa i d'aquesta honradesa i compromís. Necessitem recuperar memòries.

Les barraques del sevillano

Un recorregut per la ciutat informal. Per la ciutat que no es planifica des dels poders públics, la que es fa per necessitat. Un passeig amb documentació, fotografia i testimonis de les barraques de Barcelona al llarg del s.XX. Els anys 30, i dels anys 50 als 70. Autoconstruccions de la immigració. I alguns fets que s'han convertit en símbols com el sevillano.

Una bona exposició per no perdre la memòria de la construcció de les ciutats. Vaig tenir ocasió de visitar-la aquesta setmana al Museu d'Història de la Ciutat. Tot i que estava previst la seva finalització pel febrer, s'ha ajornat fins finals d'abril.

El barraquisme horitzontal es va fer desaparèixer per un nou barraquisme vertical. Grans blocs de pisos petits en mig d'un espai que no era espai públic. L'espai públic el va fer el veïnatge amb el seu activisme en molts casos.

No és un tema nou, però em serveix per recuperar una part de la nostra història propera, que és molt nostra, i és molt propera. Més enllà de les condicions infrahumanes que convivien amb la "ciutat formal", vull destacar els moviments i la lluita contra el barraquisme i la dignitat dels barris, on varen participar veïns i veïnes, gent catalana d'orígen i d'esquerres, l'església de base, ... creant, també, un sentiment de comunitat i de pertinença molt arrelat, i una identitat pròpia i forta d'alguns barris, i que encara hi és per a molts. Alguns d'aquests moviments van coincidir amb la lluita contra el franquisme, el que va fer més fortes les sinergies dels moviments obrers i d'esquerres. Causes comunes i visibles, molt visibles.

Coincidint amb la celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics, quants canvis! en tan poc temps. Els primers ajuntaments miraven per la finestra i les polítiques a realitzar eren molt clares. Ara la mirada ha de ser més profunda i l'anàlisi més complexe. Per molt que alguns intentin obviar, Catalunya s'ha fet des de les ciutats. I es fa des de les ciutats. La intervenció dels ajuntaments en els "barris de la immigració" ha estat clau, per dignitat i per justícia. I ara continua sent clau, amb noves realitats i per tant amb nous instruments per treballar.

TV3 també va oferir un 30 minuts, barraques, l'altra ciutat, que us convido a mirar, i em quedo amb la dignitat dels records dels protagonistes.

Les barraques del sevillano

Un recorregut per la ciutat informal. Per la ciutat que no es planifica des dels poders públics, la que es fa per necessitat. Un passeig amb documentació, fotografia i testimonis de les barraques de Barcelona al llarg del s.XX. Els anys 30, i dels anys 50 als 70. Autoconstruccions de la immigració. I alguns fets que s'han convertit en símbols com el sevillano.

Una bona exposició per no perdre la memòria de la construcció de les ciutats. Vaig tenir ocasió de visitar-la aquesta setmana al Museu d'Història de la Ciutat. Tot i que estava previst la seva finalització pel febrer, s'ha ajornat fins finals d'abril.

El barraquisme horitzontal es va fer desaparèixer per un nou barraquisme vertical. Grans blocs de pisos petits en mig d'un espai que no era espai públic. L'espai públic el va fer el veïnatge amb el seu activisme en molts casos.

No és un tema nou, però em serveix per recuperar una part de la nostra història propera, que és molt nostra, i és molt propera. Més enllà de les condicions infrahumanes que convivien amb la "ciutat formal", vull destacar els moviments i la lluita contra el barraquisme i la dignitat dels barris, on varen participar veïns i veïnes, gent catalana d'orígen i d'esquerres, l'església de base, ... creant, també, un sentiment de comunitat i de pertinença molt arrelat, i una identitat pròpia i forta d'alguns barris, i que encara hi és per a molts. Alguns d'aquests moviments van coincidir amb la lluita contra el franquisme, el que va fer més fortes les sinergies dels moviments obrers i d'esquerres. Causes comunes i visibles, molt visibles.

Coincidint amb la celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics, quants canvis! en tan poc temps. Els primers ajuntaments miraven per la finestra i les polítiques a realitzar eren molt clares. Ara la mirada ha de ser més profunda i l'anàlisi més complexe. Per molt que alguns intentin obviar, Catalunya s'ha fet des de les ciutats. I es fa des de les ciutats. La intervenció dels ajuntaments en els "barris de la immigració" ha estat clau, per dignitat i per justícia. I ara continua sent clau, amb noves realitats i per tant amb nous instruments per treballar.

TV3 també va oferir un 30 minuts, barraques, l'altra ciutat, que us convido a mirar, i em quedo amb la dignitat dels records dels protagonistes.

La maternitat d'Elna

En la presentació que Assumpta Montellà va fer a Mataró, farà potser un parell d'anys, amb motiu del seu llibre La Maternitat d'Elna, ja ens va embolcallar amb aquesta història dramàtica i esperançadora, les dues coses a l'hora. Dramàtica pels fets viscuts per tants exiliats als camps d'Argeles, i esperançadora pel que significà la maternitat, en paraules de la mateixa Elisabeth Eidenbenz, "una illa de pau enmig de l'infern".

Dissabte 14 varem tenir l'ocasió de visitar la maternitat en una sortida privilegiada, amb Assumpta per companyia i guia, i organitzada per l'agrupació del PSC de Mataró. Se'm fa difícil escriure les històries que ens va transmetre (més que explicà) i els sentiments que provoca la descoberta de vides viscudes als límits.

En aquest país s'ha oblidat massa ràpid i masses coses. Potser l'oblit és l'única manera de superar tanta tristesa, potser és supervivència fins i tot. Però cal recuperar la història, les històries, també anònimes i que són les que escriuen la història d'un país. Com a homenatge al valor, als ideals, al patiment. Com a justícia. I com a ensenyança.

La humanitat sempre concedeix dones i homes amb el caràcter suficient per canviar petites coses que poden fer girar el trajecte amarg creat per altres homes. Una d'aquestes petites coses és el bressol que va veure néixer els infants de les mares d'Elna.

Et convido a visitar aquests enllaços per saber-ne més. Segur que descobriràs molt de la nostra pròpia història.
El blog d'Assumpta Montellà
El blog sobre la pel.lícula que Manuel Huerga està realitzant sobre aquests fets
El museu de l'exili. Que comença a tirar endavant al municipi de la Jonquera.
Pots també visitar algunes fotos de la visita a la Maternitat que he penjat al blog a la secció "Imatges", sota l'àlbum "Maternitat d'Elna".

Continuarem.

La maternitat d'Elna

En la presentació que Assumpta Montellà va fer a Mataró, farà potser un parell d'anys, amb motiu del seu llibre La Maternitat d'Elna, ja ens va embolcallar amb aquesta història dramàtica i esperançadora, les dues coses a l'hora. Dramàtica pels fets viscuts per tants exiliats als camps d'Argeles, i esperançadora pel que significà la maternitat, en paraules de la mateixa Elisabeth Eidenbenz, "una illa de pau enmig de l'infern".

Dissabte 14 varem tenir l'ocasió de visitar la maternitat en una sortida privilegiada, amb Assumpta per companyia i guia, i organitzada per l'agrupació del PSC de Mataró. Se'm fa difícil escriure les històries que ens va transmetre (més que explicà) i els sentiments que provoca la descoberta de vides viscudes als límits.

En aquest país s'ha oblidat massa ràpid i masses coses. Potser l'oblit és l'única manera de superar tanta tristesa, potser és supervivència fins i tot. Però cal recuperar la història, les històries, també anònimes i que són les que escriuen la història d'un país. Com a homenatge al valor, als ideals, al patiment. Com a justícia. I com a ensenyança.

La humanitat sempre concedeix dones i homes amb el caràcter suficient per canviar petites coses que poden fer girar el trajecte amarg creat per altres homes. Una d'aquestes petites coses és el bressol que va veure néixer els infants de les mares d'Elna.

Et convido a visitar aquests enllaços per saber-ne més. Segur que descobriràs molt de la nostra pròpia història.
El blog d'Assumpta Montellà
El blog sobre la pel.lícula que Manuel Huerga està realitzant sobre aquests fets
El museu de l'exili. Que comença a tirar endavant al municipi de la Jonquera.
Pots també visitar algunes fotos de la visita a la Maternitat que he penjat al blog a la secció "Imatges", sota l'àlbum "Maternitat d'Elna".

Continuarem.