Avui dimecres el Parlament de Catalunya celebra un Ple
monogràfic per abordar un dels grans reptes que tenim com a país. La pobresa
creix a Catalunya de manera esfereïdora, una situació que hauria d’encendre totes
les alarmes, si fóssim un “país normal”. Desitjo que serveixi per advertir al Govern i a tothom, que és la desigualtat el
que realment segrega i polaritza una societat, que és la desigualtat el que trenca
la cohesió i que sense cohesió és difícil o impossible progressar col·lectivament.
El Ple ha estat convocat a demanda dels grups parlamentaris
del PSC, ICV-EUA i la CUP, així com la petició que siguin les mateixes entitats
i moviments socials qui obrin el debat. Però això darrer no ha estat possible
perquè la mesa del Parlament, amb majoria de CIU i ERC, ha tirat de reglament i
ho ha impedit. Com a alternativa es va fer una jornada improvisada amb els
agents socials prèvia al Ple. La foto
dels tres partits ja és prou significativa per qui hi és, però sobretot per qui
falta. ERC ha decidit que cal donar suport al govern, tot i que de dretes, en
benefici del “procés” i encara que els “sacrificis” posin en perill les
polítiques progressistes amb les que ells mateixos han contribuït des dels
Governs d’esquerres.
Però més enllà de la foto. Els agents socials demanen
canvis. Canvis de prioritats, canvis de polítiques. Coneixen la realitat prou,
perquè ells no tenen escó, però viuen i treballen cada dia donant
respostes a la vulnerabilitat. Pateixen
les retallades al mateix temps que veuen en les seves seus i a peu de carrer com
creixen les demandes socials. Es pot pal·liar poc o molt les conseqüències de
la crisi, però el que reclamen, i amb tota la raó, són canvis estructurals perquè
és la única manera d’invertir la tendència. En aquest sentit, crec que no es
pot substituir la capacitat de crear igualtat d’oportunitats per la beneficència,
que és el que està passant. Perquè la solidaritat ciutadana no pot excusar la
responsabilitat dels poders públics. Per això en aquesta jornada prèvia han
reclamat la garantia de la Renda Mínima d’Inserció, o la inversió en polítiques
d’ocupació i habitatge, en definitiva la defensa de les estructures d’un Estat
de Benestar.
Ahir al vespre, a la televisió pública catalana, entrevistaven
a la presidenta de la Taula del Tercer Sector. El locutor insistia una i altra
vegada que la caixa està buida, repetint la cantarella del portaveu del Govern
i afirmant que la pobresa és estructural. En un gràfic i ocupant tota la
pantalla, apareixia el percentatge que el pressupost de la Generalitat destina
a polítiques socials, concretament un 70%. Vaig trobar una gran falta de rigor,
perquè aquesta xifra ni és certa ni queda clar què és el que entenen per
polítiques socials (que ho poden ser tot). El “procés” no ho aguanta tot ni pot
maquillar les realitats que avui vivim al nostre país. Com no s’aguanta el
mantra del Govern que la culpa és d’altres. Cert que la situació econòmica és
duríssima, però cert també que el Govern té competències per fer política i la realitat
exigeix prioritzar quines polítiques.
foto pròpia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada