Article publicat a
CatalunyaPress el 12 de març de 2014
Avui dimecres el Parlament de Catalunya celebra un Ple monogràfic per abordar un dels grans reptes que tenim com a país. La pobresa creix a Catalunya de manera esfereïdora, una situació que hauria d’encendre totes les alarmes, si fóssim un “país normal”. Desitjo que serveixi per advertir al Govern i a tothom, que és la desigualtat el que realment segrega i polaritza una societat, que és la desigualtat el que trenca la cohesió i que sense cohesió és difícil o impossible progressar col·lectivament.
El Ple ha estat convocat a demanda dels grups parlamentaris del PSC, ICV-EUA i la CUP, així com la petició que siguin les mateixes entitats i moviments socials qui obrin el debat. Però això darrer no ha estat possible perquè la mesa del Parlament, amb majoria de CIU i ERC, ha tirat de reglament i ho ha impedit. Com a alternativa es va fer una jornada improvisada amb els agents socials prèvia al Ple. La foto dels tres partits ja és prou significativa per qui hi és, però sobretot per qui falta. ERC ha decidit que cal donar suport al govern, tot i que de dretes, en benefici del “procés” i encara que els “sacrificis” posin en perill les polítiques progressistes amb les que ells mateixos han contribuït des dels Governs d’esquerres.
Però més enllà de la foto. Els agents socials demanen canvis. Canvis de prioritats, canvis de polítiques. Coneixen la realitat prou, perquè ells no tenen escó, però viuen i treballen cada dia donant respostes a la vulnerabilitat. Pateixen les retallades al mateix temps que veuen en les seves seus i a peu de carrer com creixen les demandes socials. Es pot pal·liar poc o molt les conseqüències de la crisi, però el que reclamen, i amb tota la raó, són canvis estructurals perquè és la única manera d’invertir la tendència. En aquest sentit, crec que no es pot substituir la capacitat de crear igualtat d’oportunitats per la beneficència, que és el que està passant. Perquè la solidaritat ciutadana no pot excusar la responsabilitat dels poders públics. Per això en aquesta jornada prèvia han reclamat la garantia de la Renda Mínima d’Inserció, o la inversió en polítiques d’ocupació i habitatge, en definitiva la defensa de les estructures d’un Estat de Benestar.
Ahir al vespre, a la televisió pública catalana, entrevistaven a la presidenta de la Taula del Tercer Sector. El locutor insistia una i altra vegada que la caixa està buida, repetint la cantarella del portaveu del Govern i afirmant que la pobresa és estructural. En un gràfic i ocupant tota la pantalla, apareixia el percentatge que el pressupost de la Generalitat destina a polítiques socials, concretament un 70%. Vaig trobar una gran falta de rigor, perquè aquesta xifra ni és certa ni queda clar què és el que entenen per polítiques socials (que ho poden ser tot). El “procés” no ho aguanta tot ni pot maquillar les realitats que avui vivim al nostre país. Com no s’aguanta el mantra del Govern que la culpa és d’altres. Cert que la situació econòmica és duríssima, però cert també que el Govern té competències per fer política i la realitat exigeix prioritzar quines polítiques.
Mentrestant, s’ha plantat a Montserrat l’arbre del tricentenari.
foto pròpia
