Raons per creure en Europa (1)

1. O anem junts, o no anirem
"El gran invent polític de l'era moderna, l'Estat, ja no serà vàlid ben aviat. El futur, és, sense dubte, una organització política mundial basada en un nombre no gaire gran de territoris (amb centenars de milions de persones cada un) federats tots ells per algun tipus de govern mundial. La Unió Europea és un d'aquests territoris. Però el gran perill per als europeus és que, si Europa no participa unida com a potència de pes en les decisions internacionals, ja veurem d'aquí a pocs anys quants estats europeus tindran prou pes per participar-hi..."
Joan Majó. No m'ho crec!, entendre la crisi per comprendre el món que ens espera.

Raons per creure en Europa (1)

1. O anem junts, o no anirem
"El gran invent polític de l'era moderna, l'Estat, ja no serà vàlid ben aviat. El futur, és, sense dubte, una organització política mundial basada en un nombre no gaire gran de territoris (amb centenars de milions de persones cada un) federats tots ells per algun tipus de govern mundial. La Unió Europea és un d'aquests territoris. Però el gran perill per als europeus és que, si Europa no participa unida com a potència de pes en les decisions internacionals, ja veurem d'aquí a pocs anys quants estats europeus tindran prou pes per participar-hi..."
Joan Majó. No m'ho crec!, entendre la crisi per comprendre el món que ens espera.

¿La fiesta se acabó?

Llegeixo un llibre ambientat en Brooklyn de principis del segle XX. Una descripció entre còmica i dramàtica, a estones, de la vida dels immigrants arribats d'arreu. La recerca de possibilitats en un país lliure i en construcció. Està bé.

No sé ben bé quina relació té amb el que vull explicar, o potser ho aniré descobrint a mida que escric. Però sense voler es relaciona sense mi. Potser perquè és una comparativa? potser perquè la vida de la immigració ha estat sempre la mateixa? o potser perquè les feines i l'estil de vida han canviat tant en aquest segle? segurament també perquè es barreja sense pretendre'ho amb els missatges de la campanya electoral i els moments de crisis actual. Difícils, però interessants!.

La història!. Realment és cíclica?. Va venir el capitalisme, van venir les propostes keynesianes, el cotxe ford a l'abast dels mateixos treballadors que el construïen, "el sueño americano" (i el sueño europeo?), el progrés, el consum a l'abast, la postmodernitat, la velocitat i el curt termini, va venir la globalització, les noves tecnologies,... i el capitalisme més agressiu: cobdícia sense límits, enrequiment sense esforç, i desregulació. I ara, ... el vertigen!.

1r relat

¿La fiesta se acabó?

Llegeixo un llibre ambientat en Brooklyn de principis del segle XX. Una descripció entre còmica i dramàtica, a estones, de la vida dels immigrants arribats d'arreu. La recerca de possibilitats en un país lliure i en construcció. Està bé.

No sé ben bé quina relació té amb el que vull explicar, o potser ho aniré descobrint a mida que escric. Però sense voler es relaciona sense mi. Potser perquè és una comparativa? potser perquè la vida de la immigració ha estat sempre la mateixa? o potser perquè les feines i l'estil de vida han canviat tant en aquest segle? segurament també perquè es barreja sense pretendre'ho amb els missatges de la campanya electoral i els moments de crisis actual. Difícils, però interessants!.

La història!. Realment és cíclica?. Va venir el capitalisme, van venir les propostes keynesianes, el cotxe ford a l'abast dels mateixos treballadors que el construïen, "el sueño americano" (i el sueño europeo?), el progrés, el consum a l'abast, la postmodernitat, la velocitat i el curt termini, va venir la globalització, les noves tecnologies,... i el capitalisme més agressiu: cobdícia sense límits, enrequiment sense esforç, i desregulació. I ara, ... el vertigen!.

1r relat

Los tristes no ganan elecciones

La política, i no només en eleccions, és també l'art de la paraula. Potser un dels errors és intentar comprimir tot el que es vol explicar en campanyes que són mediàtiques i per tant de "corto plazo" i titular. La paraula és transmetre un projecte, una idea, un convenciment. La força de la paraula. Però sovint aquesta és acompanyada del crit, de la frivolitat, de la mala cara. És quan la paraula perd força perquè trenca l'empatia necessària per ser escoltada. I és aquí on crec que la gent es desentén. Prou tenim, perquè vinguin els polítics a renyar i fer la seva guerra.

Reconamno molt l'article de l'amic Toni Gutiérrez-Rubí, "los tristes no ganan elecciones, ni lideran, ni seducen, ni convencen". El reconmano perquè el subscric. La paraula sempre s'acompanya de gestos, i els gestos també i sobretot comuniquen.

La política és acció, i és comunicació per crear confiances en un projecte. Si no tenim la confiança, els polítics sí fan la seva guerra, però la política ens afecta a tothom i ens serveix a tothom. I són moments en els que necessitem recuperar confiances en benefici del que és col.lectiu i de l'empenta que necessita la nostra societat per superar les crisis.

Ara necessitem de la paraula que explica, que fa relat, que engresca, implica, i confia en la gent. La ne-ce-ssi-tem!.

Però tampoc és fàcil. Entre altres coses, perquè tot és massa mediàtic, i segons què, no ven. Ho tinc comprovat, les bones paraules no ven, sí la crítica despiatada. No és per tant només un problema dels polítics, també dels mitjans.

En Toni Gutiérrez parla de la bellesa com a forma de crear empatia. Una de les formes de la bellesa és el bon humor, però no la frivolitat, sinó el que és agradable als ulls i a la pell. No el somriure postís, sinó el somriure transparent.

A la fi, la política és seducció. Es sedueix quan s'està convençut i es sedueix per convèncer l'altre i fer-lo partícip. Lideratge, seducció, convenciment,... ai, la política!

Los tristes no ganan elecciones

La política, i no només en eleccions, és també l'art de la paraula. Potser un dels errors és intentar comprimir tot el que es vol explicar en campanyes que són mediàtiques i per tant de "corto plazo" i titular. La paraula és transmetre un projecte, una idea, un convenciment. La força de la paraula. Però sovint aquesta és acompanyada del crit, de la frivolitat, de la mala cara. És quan la paraula perd força perquè trenca l'empatia necessària per ser escoltada. I és aquí on crec que la gent es desentén. Prou tenim, perquè vinguin els polítics a renyar i fer la seva guerra.

Reconamno molt l'article de l'amic Toni Gutiérrez-Rubí, "los tristes no ganan elecciones, ni lideran, ni seducen, ni convencen". El reconmano perquè el subscric. La paraula sempre s'acompanya de gestos, i els gestos també i sobretot comuniquen.

La política és acció, i és comunicació per crear confiances en un projecte. Si no tenim la confiança, els polítics sí fan la seva guerra, però la política ens afecta a tothom i ens serveix a tothom. I són moments en els que necessitem recuperar confiances en benefici del que és col.lectiu i de l'empenta que necessita la nostra societat per superar les crisis.

Ara necessitem de la paraula que explica, que fa relat, que engresca, implica, i confia en la gent. La ne-ce-ssi-tem!.

Però tampoc és fàcil. Entre altres coses, perquè tot és massa mediàtic, i segons què, no ven. Ho tinc comprovat, les bones paraules no ven, sí la crítica despiatada. No és per tant només un problema dels polítics, també dels mitjans.

En Toni Gutiérrez parla de la bellesa com a forma de crear empatia. Una de les formes de la bellesa és el bon humor, però no la frivolitat, sinó el que és agradable als ulls i a la pell. No el somriure postís, sinó el somriure transparent.

A la fi, la política és seducció. Es sedueix quan s'està convençut i es sedueix per convèncer l'altre i fer-lo partícip. Lideratge, seducció, convenciment,... ai, la política!

La cura dels fills i filles

Els pares tindran quatre setmanes de permís de paternitat. Bona notícia.
Cada vegada més les cures tradicionals de la família han anat passant al mercat o als serveis públics. Però hi ha responsabilitats de la família que potser que tornin a la família. I això és ser també progressita.

Quan la dona s'ha anat incorporant al mercat de treball, la reivindicació ha estat més creació d'escoles bressol. Bé, però, crec que en aquests moments la reivindicació per la igualtat és precisament disposar del temps i la conciliació suficient. Equilibri per tirar endavant amb les opcions preses, ser mare o pare, una carrera professional,... sense les renúncies excesives a les que el ritme ens ha portat. Renuncies que són per als pares i mares i sobretot pels nadons.
És clar que sí, els primers mesos, diria més, el primer any de vida del nadó, amb qui millor està és amb els seus pares. La llibertat de triar una opció, la felicitat dels infants i famílies, el creixement harmònic de les criatures, són polítiques de progrés. I possiblement és més barat. Això sí, amb les garanties de poder continuar la carrera professional un cop s'incorpori a la feina amb les mateixes condicions i amb un permís remunerat en part.

Amb aquesta mesura es convida a la participació dels pares en la cura dels fills. És política d'igualtat i és una oportunitat perquè els pares recuperin (o cuperin) unes tasques de cura que durant molt de temps s'han perdut i que segur que estaran encantats.

Amb aquesta mesura que aprovarà el Congrés continua endavant el desplegament de la Llei d'Igualtat.

La cura dels fills i filles

Els pares tindran quatre setmanes de permís de paternitat. Bona notícia.
Cada vegada més les cures tradicionals de la família han anat passant al mercat o als serveis públics. Però hi ha responsabilitats de la família que potser que tornin a la família. I això és ser també progressita.

Quan la dona s'ha anat incorporant al mercat de treball, la reivindicació ha estat més creació d'escoles bressol. Bé, però, crec que en aquests moments la reivindicació per la igualtat és precisament disposar del temps i la conciliació suficient. Equilibri per tirar endavant amb les opcions preses, ser mare o pare, una carrera professional,... sense les renúncies excesives a les que el ritme ens ha portat. Renuncies que són per als pares i mares i sobretot pels nadons.
És clar que sí, els primers mesos, diria més, el primer any de vida del nadó, amb qui millor està és amb els seus pares. La llibertat de triar una opció, la felicitat dels infants i famílies, el creixement harmònic de les criatures, són polítiques de progrés. I possiblement és més barat. Això sí, amb les garanties de poder continuar la carrera professional un cop s'incorpori a la feina amb les mateixes condicions i amb un permís remunerat en part.

Amb aquesta mesura es convida a la participació dels pares en la cura dels fills. És política d'igualtat i és una oportunitat perquè els pares recuperin (o cuperin) unes tasques de cura que durant molt de temps s'han perdut i que segur que estaran encantats.

Amb aquesta mesura que aprovarà el Congrés continua endavant el desplegament de la Llei d'Igualtat.

Pregó Festes de Cerdanyola, Mataró

Veïns i veïnes, amics i amigues, bona tarda i bona festa.

Especialment la benvinguda als que feu colla amb els vostres gegants i gegantes. Ens ajudeu a omplir els carrers de Cerdanyola amb els colors, amb la gralla, amb la batucada, amb els flabiols, amb el xivarri de les criatures.

Gràcies per cridar a la festa, gràcies per fer colla amb la vostra escola, al barri i a la ciutat. És així com fem comunitat.

Un año más salimos a la calle y llenamos la plaza. Un año más no nos conformamos con quedarnos en casa. Un año más queremos celebrar las fiestas de nuestro barrio. Y un año más queremos que la Fiesta de Cerdanyola sea una fiesta para todo Mataró. Una fiesta que invita a todo Mataró.

La fiesta es la gente, la fiesta es celebrar que nuestro barrio está vivo, la fiesta es la excusa para encontrarnos, para explicarnos la vida, para pasarlo bien, para cambiar la rutina de nuestras calles, para saludar a los vecinos y vecinas. Los que construyeron sus casas hace años, los que llegaron hace menos tiempo, los que crecimos en él y el barrio nos dió nuestra primera identidad.

En la fiesta nos encontramos las generaciones y nuestras circunstancias, y queremos mirar juntos el futuro con optimismo. Necesitamos y queremos mirar el futuro con optimismo, siendo realistas en los momentos que vivimos, conscientes de las dificultades, però siendo conscientes también que sólo los optimistas arriesgan, no se conforman, sólo los optimistas mueven voluntades y además lo hacen con buena cara.

También es una oportunidad para recordarnos que queremos un barrio digno. Cerdanyola es de trabajadores y trabajadoras, gente que ha conseguido ser lo que es con su esfuerzo, y han hecho este barrio con su esfuerzo. Lo mejor y lo más importante de nuestros barrios son y tienen que ser sus personas.

La plaza pública es donde pasa la vida, donde se producen las relaciones, donde charlamos con los que nos encontramos, y el espacio libre donde las criaturas inventan sus juegos.

Queremos convivencia, que es el bien más precioso que tenemos y sólo lo conseguiremos desde el respeto por nuestros derechos y deberes, desde el respeto y la exigencia por los derechos y deberes de cada uno y de todos. Volem un barri amb oportunitats i espais per a tothom, per sentir-nos així plenament ciutadans i ciutadanes.

La vida ens demostra que és millor cooperar que competir. Cal reconèixer la tasca que realitzen les entitats i gent que es mou per diferents causes i bones causes, a les escoles, a les entitats culturals, veïnals, esportives,... Fem xarxa!.

Aquest any la Festa vol sumar, només si sumem, si cooperem entre nosaltres, acoseguirem el nostre propòsit. Des d'aquí un reconeixement a la gent que treballa amb l'altra gent. I un reconeixement i gratitut a les persones que fan possible la Festa d'aquest any, deixant temps del seu temps, un aplaudiment, por la gente de la Comisión de Fiestas que hace posible que estemos aquí.

Veïns i veïnes, a passar-ho bé. A disfrutar i a continuar. Nuestras acciones cotidianas estan llenas de gestos pequeños que pueden ser importantes. O como decía Mario Benedetti (esta semana vale la pena citar al poeta), "con tu puedo y con mi quiero, vamos juntos compañero".

A continuar la festa! A gaudir!

Visca Cerdanyola, visca la seva gent, visca Mataró!

Foto de l'amiga Mamen Esteban

Ha estat un plaer fer el pregó del meu barri. Gràcies!.

Pregó Festes de Cerdanyola, Mataró

Veïns i veïnes, amics i amigues, bona tarda i bona festa.

Especialment la benvinguda als que feu colla amb els vostres gegants i gegantes. Ens ajudeu a omplir els carrers de Cerdanyola amb els colors, amb la gralla, amb la batucada, amb els flabiols, amb el xivarri de les criatures.

Gràcies per cridar a la festa, gràcies per fer colla amb la vostra escola, al barri i a la ciutat. És així com fem comunitat.

Un año más salimos a la calle y llenamos la plaza. Un año más no nos conformamos con quedarnos en casa. Un año más queremos celebrar las fiestas de nuestro barrio. Y un año más queremos que la Fiesta de Cerdanyola sea una fiesta para todo Mataró. Una fiesta que invita a todo Mataró.

La fiesta es la gente, la fiesta es celebrar que nuestro barrio está vivo, la fiesta es la excusa para encontrarnos, para explicarnos la vida, para pasarlo bien, para cambiar la rutina de nuestras calles, para saludar a los vecinos y vecinas. Los que construyeron sus casas hace años, los que llegaron hace menos tiempo, los que crecimos en él y el barrio nos dió nuestra primera identidad.

En la fiesta nos encontramos las generaciones y nuestras circunstancias, y queremos mirar juntos el futuro con optimismo. Necesitamos y queremos mirar el futuro con optimismo, siendo realistas en los momentos que vivimos, conscientes de las dificultades, però siendo conscientes también que sólo los optimistas arriesgan, no se conforman, sólo los optimistas mueven voluntades y además lo hacen con buena cara.

También es una oportunidad para recordarnos que queremos un barrio digno. Cerdanyola es de trabajadores y trabajadoras, gente que ha conseguido ser lo que es con su esfuerzo, y han hecho este barrio con su esfuerzo. Lo mejor y lo más importante de nuestros barrios son y tienen que ser sus personas.

La plaza pública es donde pasa la vida, donde se producen las relaciones, donde charlamos con los que nos encontramos, y el espacio libre donde las criaturas inventan sus juegos.

Queremos convivencia, que es el bien más precioso que tenemos y sólo lo conseguiremos desde el respeto por nuestros derechos y deberes, desde el respeto y la exigencia por los derechos y deberes de cada uno y de todos. Volem un barri amb oportunitats i espais per a tothom, per sentir-nos així plenament ciutadans i ciutadanes.

La vida ens demostra que és millor cooperar que competir. Cal reconèixer la tasca que realitzen les entitats i gent que es mou per diferents causes i bones causes, a les escoles, a les entitats culturals, veïnals, esportives,... Fem xarxa!.

Aquest any la Festa vol sumar, només si sumem, si cooperem entre nosaltres, acoseguirem el nostre propòsit. Des d'aquí un reconeixement a la gent que treballa amb l'altra gent. I un reconeixement i gratitut a les persones que fan possible la Festa d'aquest any, deixant temps del seu temps, un aplaudiment, por la gente de la Comisión de Fiestas que hace posible que estemos aquí.

Veïns i veïnes, a passar-ho bé. A disfrutar i a continuar. Nuestras acciones cotidianas estan llenas de gestos pequeños que pueden ser importantes. O como decía Mario Benedetti (esta semana vale la pena citar al poeta), "con tu puedo y con mi quiero, vamos juntos compañero".

A continuar la festa! A gaudir!

Visca Cerdanyola, visca la seva gent, visca Mataró!

Foto de l'amiga Mamen Esteban

Ha estat un plaer fer el pregó del meu barri. Gràcies!.

Governar la immigració, repte d'Europa

"En este siglo XXI, los emigrantes necesitan a Europa y Europa necesita a los inmigrantes. Una Europa de puertas cerradas sería más pobre, más débil y más vieja. Una Europa de puertas abiertas sería más justa, más rica, más fuerte y más joven, siempre que Europa aborde debidamente la inmigración".

Part del discurs que va pronunciar Kofi Annan al 2004 al Parlament Europeu. Ha fet referència avui Raimon Obiols en un acte de campanya a les eleccions europees, Europa és diversitat. Bons discursos de la gent de la taula, Roberto Labandera, Josep Ma Sala, Mohamed Chaib i Obiols. I bones intervencions de la gent del públic, animadíssim. Soc bastant dolenta per calcular, però al voltant de 300 persones dels col.lectius de Xábaca, Xarxa Llatina, Baobab, i altres entitats. I molt bon ambient. He volgut destacar el projecte socialista, que és europeu, i és universal, cridat a ser compartit amb els homes i dones d'arreu, perquè ens uneixen uns valors que van més enllà del nostre lloc de naixement.

Continuant amb el discurs d'Annan, necessitem governar la immigració. Des de les ciutats especialment i els territoris, però també d'una forma integral a nivell europeu. Des de la mateixa realitat i sent molt coherents. Europa ha necessitat immigració per superar la seva devallada de natalitat, Europa ha necessitat immigració per omplir llocs de treball que l'han fet créixer econòmicament. Europa ha rebut treballadors i treballadores, que són ciutadans i ciutadanes europeus.

Cal governar la immigració, amb una política integral europea, (i que no és la de Berlusconi, perquè no és real, és la xenofobia d'Estat que pot tenir greus conseqüències). Si no es governa, com ha dit Obiols avui, sempre hi haurà gent que treurà profit. Explotar l'alarma significa cridar els mals per als uns i per als altres. Governar la immigració, en els fluxos migratoris, en els processos d'acollida i integració, en les polítiques de cohesió, en la qualitat i seguretat dels barris, ... és una qüestió estratègica. I com a estratègia s'ho ha de prendre Europa, també, però no des de l'alarma, sino des de la coherència de la realitat dels nostres pobles. Amb això estem.

foto de l'amic Josep Duran

Governar la immigració, repte d'Europa

"En este siglo XXI, los emigrantes necesitan a Europa y Europa necesita a los inmigrantes. Una Europa de puertas cerradas sería más pobre, más débil y más vieja. Una Europa de puertas abiertas sería más justa, más rica, más fuerte y más joven, siempre que Europa aborde debidamente la inmigración".

Part del discurs que va pronunciar Kofi Annan al 2004 al Parlament Europeu. Ha fet referència avui Raimon Obiols en un acte de campanya a les eleccions europees, Europa és diversitat. Bons discursos de la gent de la taula, Roberto Labandera, Josep Ma Sala, Mohamed Chaib i Obiols. I bones intervencions de la gent del públic, animadíssim. Soc bastant dolenta per calcular, però al voltant de 300 persones dels col.lectius de Xábaca, Xarxa Llatina, Baobab, i altres entitats. I molt bon ambient. He volgut destacar el projecte socialista, que és europeu, i és universal, cridat a ser compartit amb els homes i dones d'arreu, perquè ens uneixen uns valors que van més enllà del nostre lloc de naixement.

Continuant amb el discurs d'Annan, necessitem governar la immigració. Des de les ciutats especialment i els territoris, però també d'una forma integral a nivell europeu. Des de la mateixa realitat i sent molt coherents. Europa ha necessitat immigració per superar la seva devallada de natalitat, Europa ha necessitat immigració per omplir llocs de treball que l'han fet créixer econòmicament. Europa ha rebut treballadors i treballadores, que són ciutadans i ciutadanes europeus.

Cal governar la immigració, amb una política integral europea, (i que no és la de Berlusconi, perquè no és real, és la xenofobia d'Estat que pot tenir greus conseqüències). Si no es governa, com ha dit Obiols avui, sempre hi haurà gent que treurà profit. Explotar l'alarma significa cridar els mals per als uns i per als altres. Governar la immigració, en els fluxos migratoris, en els processos d'acollida i integració, en les polítiques de cohesió, en la qualitat i seguretat dels barris, ... és una qüestió estratègica. I com a estratègia s'ho ha de prendre Europa, també, però no des de l'alarma, sino des de la coherència de la realitat dels nostres pobles. Amb això estem.

foto de l'amic Josep Duran

Democràcia econòmica

Ha sortit un llibre suggerent, i sembla que a propòsit pels temps que corren, tot i que porten alguns anys treballant en el projecte.
Democràcia i capitalisme no han anat del bracet, però , "...podem trobar en la nostra realitat econòmica experiències que assenyalin en la direcció de la democràcia econòmica? són les cooperatives i les empreses democràtiques, el sindicalisme, la banca ètica o els moviments de consum responsable formes d'organitzar la vida econòmica que eviten, ni que sigui de manera parcial, aquells principis que fan del capitalisme un sistema injust? és possible articular totes aquestes realitats en un mateix "mercat social"? té sentit veure-les com l'embrió d'un sistema econòmic alternatiu?".
Transcrit directament de la contraportada del llibre. Provocatiu.

Dimecres es va presentar a la cooperativa Abacus. Amb Joan Subirats (UAB), Jordi Garcia (xarxa Economia Social), Toni Comin (coordinador i coautor), amb la presentació de Luca Gervasoni també coautor i coordinador i Raimon Ribera, president d'Abacus. La sala plena, pleníssima. Expectació per la provocació "d'un capitalisme alternatiu", i també acompanyament dels amics i companys dels "culpables" del llibre. Li he d'agrair a en Toni Comin.

Probablement no sigui "l'alternativa al capitalisme", però les bones pràctiques ens demostren que hi ha altres maneres de fer, també en la economia, i especialment en l'economia. Com déia Subirats, però, resten internes, sovint invisibles, i cal crear vincles, generar sinergies, posar-les en valor. Serem capaços de generar petits moviments que esdevinguin models? Gent hi ha. Idees també. I les voluntats es generen i crec que coincideixen.

Projecte Democràcia Econòmica

Democràcia econòmica

Ha sortit un llibre suggerent, i sembla que a propòsit pels temps que corren, tot i que porten alguns anys treballant en el projecte.
Democràcia i capitalisme no han anat del bracet, però , "...podem trobar en la nostra realitat econòmica experiències que assenyalin en la direcció de la democràcia econòmica? són les cooperatives i les empreses democràtiques, el sindicalisme, la banca ètica o els moviments de consum responsable formes d'organitzar la vida econòmica que eviten, ni que sigui de manera parcial, aquells principis que fan del capitalisme un sistema injust? és possible articular totes aquestes realitats en un mateix "mercat social"? té sentit veure-les com l'embrió d'un sistema econòmic alternatiu?".
Transcrit directament de la contraportada del llibre. Provocatiu.

Dimecres es va presentar a la cooperativa Abacus. Amb Joan Subirats (UAB), Jordi Garcia (xarxa Economia Social), Toni Comin (coordinador i coautor), amb la presentació de Luca Gervasoni també coautor i coordinador i Raimon Ribera, president d'Abacus. La sala plena, pleníssima. Expectació per la provocació "d'un capitalisme alternatiu", i també acompanyament dels amics i companys dels "culpables" del llibre. Li he d'agrair a en Toni Comin.

Probablement no sigui "l'alternativa al capitalisme", però les bones pràctiques ens demostren que hi ha altres maneres de fer, també en la economia, i especialment en l'economia. Com déia Subirats, però, resten internes, sovint invisibles, i cal crear vincles, generar sinergies, posar-les en valor. Serem capaços de generar petits moviments que esdevinguin models? Gent hi ha. Idees també. I les voluntats es generen i crec que coincideixen.

Projecte Democràcia Econòmica

Portes obertes a les mesquites

La millor manera d'establir coneixements és obrir les portes. Així ho van fer les mesquites de moltes ciutats catalanes dissabte a la tarda. Vaig poder visitar Al-Ouahda de Mataró i Camí de la Pau al Raval de Barcelona (aquesta darrera amb la presència del president Montilla) i com és costum, prendre un te hospitalari. La incorporació de més d'un milio de persones en menys de 10 anys a Catalunya ha canviat els nostres barris i les nostres ciutats. Pluralitat comporta més complexitat. I el paisatge ens ha canviat. Gent i molta vinguda d'arreu. Anirem parlant de tot això, en aquest post però, una mica de pluralitat religiosa, també coincidint amb la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'espais de culte.

Cal felicitar la iniciativa de convidar els veïns i veïnes a visitar les mesquites musulmanes. Segurament amb un dia no n'hi ha prou, la convivència es guanya en el que és quotidià. Conec prou bé l'experiència de Mataró. Més enllà de la resolució dels espais de culte, cal destacar el treball comú entre les associacions musulmanes i d'altres ciutadanes i amb el mateix ajuntament. La convivència cívica i pacífica (com deia dissabte el President) és el bé més preuat que tenim. La visualització dels espais de culte és oportunitat per combatre les desconfiances. Les desconfiances mútues.

L'obertura d'oratoris musulmans ha ocasionat sovint conflictes de difícil mediació. La llibertat de culte és un dret fonamental. Els poders públics han d'intervenir quan és un dret reconegut per la constitució i quan la religió és una expressió "privada"?. El problema amb el que ens trobem és que tot i ser un dret constitucional, la incertesa, el desconeixement (que neix de forma natural davant els canvis i el que és diferent), o en alguns casos la utilització de mala fe, ens provoca conflictes veïnals. I sí, cal mediació i criteris normalitzats i per a tothom per part dels poders públics. Vetllar per la convivència i garantir els drets fonamentals. Els espais de culte han de ser espais dignes, i per tant, d'acord amb a les normatives. Però no n'hi haurà prou. Es necessita provocar apropaments, diàleg, i un esforç per combatre algunes imatges en negatiu. Malauradament hi ha conflictes al món que no ens ajuden en absolut.

Un altre debat, interessant, sobre l'Islam. Un Islam que serà europeu?. Ho deixo aquí i obert al debat.

Dissabte vaig poder saludar persones de diferents confessions. El diàleg interreligiós ha d'ajudar en aquest camí d'apropaments. Cadascú prega al seu déu, i tothom pot,ha, de compartir un espai públic que és comú. No guanyarem si es crea una pluralitat de comunitats sense compartir l'espai públic comú. Obrir les portes és una bona iniciativa.

Portes obertes a les mesquites

La millor manera d'establir coneixements és obrir les portes. Així ho van fer les mesquites de moltes ciutats catalanes dissabte a la tarda. Vaig poder visitar Al-Ouahda de Mataró i Camí de la Pau al Raval de Barcelona (aquesta darrera amb la presència del president Montilla) i com és costum, prendre un te hospitalari. La incorporació de més d'un milio de persones en menys de 10 anys a Catalunya ha canviat els nostres barris i les nostres ciutats. Pluralitat comporta més complexitat. I el paisatge ens ha canviat. Gent i molta vinguda d'arreu. Anirem parlant de tot això, en aquest post però, una mica de pluralitat religiosa, també coincidint amb la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'espais de culte.

Cal felicitar la iniciativa de convidar els veïns i veïnes a visitar les mesquites musulmanes. Segurament amb un dia no n'hi ha prou, la convivència es guanya en el que és quotidià. Conec prou bé l'experiència de Mataró. Més enllà de la resolució dels espais de culte, cal destacar el treball comú entre les associacions musulmanes i d'altres ciutadanes i amb el mateix ajuntament. La convivència cívica i pacífica (com deia dissabte el President) és el bé més preuat que tenim. La visualització dels espais de culte és oportunitat per combatre les desconfiances. Les desconfiances mútues.

L'obertura d'oratoris musulmans ha ocasionat sovint conflictes de difícil mediació. La llibertat de culte és un dret fonamental. Els poders públics han d'intervenir quan és un dret reconegut per la constitució i quan la religió és una expressió "privada"?. El problema amb el que ens trobem és que tot i ser un dret constitucional, la incertesa, el desconeixement (que neix de forma natural davant els canvis i el que és diferent), o en alguns casos la utilització de mala fe, ens provoca conflictes veïnals. I sí, cal mediació i criteris normalitzats i per a tothom per part dels poders públics. Vetllar per la convivència i garantir els drets fonamentals. Els espais de culte han de ser espais dignes, i per tant, d'acord amb a les normatives. Però no n'hi haurà prou. Es necessita provocar apropaments, diàleg, i un esforç per combatre algunes imatges en negatiu. Malauradament hi ha conflictes al món que no ens ajuden en absolut.

Un altre debat, interessant, sobre l'Islam. Un Islam que serà europeu?. Ho deixo aquí i obert al debat.

Dissabte vaig poder saludar persones de diferents confessions. El diàleg interreligiós ha d'ajudar en aquest camí d'apropaments. Cadascú prega al seu déu, i tothom pot,ha, de compartir un espai públic que és comú. No guanyarem si es crea una pluralitat de comunitats sense compartir l'espai públic comú. Obrir les portes és una bona iniciativa.

Chico Whitaker i el canvi personal

Hi ha dues maneres d'entendre i afrontar la crisi: restablir les condicions rellençant l'economia dins el sistema actual; o la recerca d'altres paradigmes des d'una presa de consciència universal afegint els valors de la creativitat, la solidaritat i la simplicitat. La primera està en mans del governs, la segona en mans de tothom. Cada vegada hi ha més gent que busca la segona, és la societat civil com actor polític. La situació actual és resultat del paradigma actual "l'avidez del corto plazo".

Paraules de Chico Whitaker en la 12 Nit de la Solidaritat de Mataró. Recuperar confiances en l'economia, en la política, ... segurament és recuperar la confiança en les persones mateixes. Whitaker, com a cofundador del Foro Social Mundial, fa aquesta defensa i transmet aquest optimisme. L'extensió de moviments, bones pràctiques, organitzacions,... societat organitzada en definitiva que jugarà cada vegada més un paper d'actor polític. El canvi de paradigma, segons Whitaker, és canviar també el concepte del "viure bé", d'un frenètic i fals consumisme al viure en sintonia amb la resta i amb la natura.

Darrerament, per casualitat, o no, cau a les meves mans referències justament sobre el que déia Chico, "l'avidez del corto plazo". Aplicable a la crisi (guanyar diners i el més ràpid possible), però també a altres aspectes de la vida, pública i privada (la política del zàping, o els contes en 1 minut). I em quedo també amb una expressió que Whitaker utilitza sovint, "comunicar hacia afuera". Umm, la política necessita comunicar cap a fora, precisament.

Chico Whitaker i el canvi personal

Hi ha dues maneres d'entendre i afrontar la crisi: restablir les condicions rellençant l'economia dins el sistema actual; o la recerca d'altres paradigmes des d'una presa de consciència universal afegint els valors de la creativitat, la solidaritat i la simplicitat. La primera està en mans del governs, la segona en mans de tothom. Cada vegada hi ha més gent que busca la segona, és la societat civil com actor polític. La situació actual és resultat del paradigma actual "l'avidez del corto plazo".

Paraules de Chico Whitaker en la 12 Nit de la Solidaritat de Mataró. Recuperar confiances en l'economia, en la política, ... segurament és recuperar la confiança en les persones mateixes. Whitaker, com a cofundador del Foro Social Mundial, fa aquesta defensa i transmet aquest optimisme. L'extensió de moviments, bones pràctiques, organitzacions,... societat organitzada en definitiva que jugarà cada vegada més un paper d'actor polític. El canvi de paradigma, segons Whitaker, és canviar també el concepte del "viure bé", d'un frenètic i fals consumisme al viure en sintonia amb la resta i amb la natura.

Darrerament, per casualitat, o no, cau a les meves mans referències justament sobre el que déia Chico, "l'avidez del corto plazo". Aplicable a la crisi (guanyar diners i el més ràpid possible), però també a altres aspectes de la vida, pública i privada (la política del zàping, o els contes en 1 minut). I em quedo també amb una expressió que Whitaker utilitza sovint, "comunicar hacia afuera". Umm, la política necessita comunicar cap a fora, precisament.

La tele que mirem

El 60,7% dels pares i mares afirmen que els menors miren la tv acompanyats d'una persona adulta. Com interpretar-ho? només el 40% dels infants miren la tv sols, o un elevat 40% miren la tv sols?. Potser no és tant si la miren acompanyats com quin programa miren. Les enquestes són només relativament fiables, ningú vol quedar malament. S'ha fet campanya sobre els beneficis i perjudicis de la tele, però la realitat és que la tele sovint és el complement ideal per a l'anomenada conciliació familiar i laboral i també logística de la llar.

Sobre la teleporqueria, algunes dades significatives. El 56% de les persones enquestades se senten ofeses per algun programa en concret. Afinant més, la intromissió en la vida privada de les persones molesta al 33,8%, la creació de personatges sense mèrit al 24,3%, la difusió de rumors no contrastats, al 12,6%, i atenció, només el 10,8% (per sota de totes les anteriors) molesta la visió degradada i negativa de la dona, molta feina a fer encara pel que fa a la imatge de la dona!. Bo que siguem crítics, al final les cadenes produeixen allò que es consumeix. Però què és primer, l'ou o la gallina? és a dir, la gent consumeix teleporqueria perquè no té altres ofertes o hi ha aquesta oferta perquè és el que la gent demana?.

Pel que fa a les audiències a Catalunya.
Segons la quota de pantalla, aquest ordre: TV3, Telecinco, La 1, Antena 3TV, Locals, Cuatro.
Segons quotes d'audiència: Telecinco, Antena 3TV, TV3, La 1, Cuatro.

Molta gent no té com a 1a opció la "televisió nacional de Catalunya". Tampoc passa res, davant la gran oferta televisiva i en augment, és normal. Però seria bo contrastar les audiències amb altres variables, com el territori (població, barri,...), edats, llengua, nivells de formació,... TV3 no reflexa ni s'adreça al conjunt de catalans i catalanes i la seva pluralitat, quan aquest és un dels propòstis pels quals es va crear, o no?. Dit d'una altra manera, molta gent no s' identifica amb la programació. O dit d'una altra manera, TV3 s'adreça i cultiva un públic concret, però no suficient si és que vol ser , com a mitjà públic, un canal divers per a tothom. Us heu fixat per exemple que en els serials produïts per la pròpia corporació qui parla castellà són les minyones, ... o de classe social baixa?. Catalunya és diversa i plural, i d'aquí la seva riquesa. Alguns programes transmeten massa alguns complexos que hauríem de tenir superats.

Les teles locals continuen tenint una gran acceptació, per la proximitat i la informació quotidiana del que passa al teu carrer. Els mitjans locals però, ara s'enfronten al repte i les dificultats de la TDT. Engolits pels grans mitjans globals?. Veurem com evoluciona.

Dimecres el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya, va presentar l'informe del 2007 a la Comissió Parlamentària de Política Cultural. Sí, amb retard, tot sigui dit. Després d'una ullada a les més de 500 pàgines he recollit aquestes dades.

La tele que mirem

El 60,7% dels pares i mares afirmen que els menors miren la tv acompanyats d'una persona adulta. Com interpretar-ho? només el 40% dels infants miren la tv sols, o un elevat 40% miren la tv sols?. Potser no és tant si la miren acompanyats com quin programa miren. Les enquestes són només relativament fiables, ningú vol quedar malament. S'ha fet campanya sobre els beneficis i perjudicis de la tele, però la realitat és que la tele sovint és el complement ideal per a l'anomenada conciliació familiar i laboral i també logística de la llar.

Sobre la teleporqueria, algunes dades significatives. El 56% de les persones enquestades se senten ofeses per algun programa en concret. Afinant més, la intromissió en la vida privada de les persones molesta al 33,8%, la creació de personatges sense mèrit al 24,3%, la difusió de rumors no contrastats, al 12,6%, i atenció, només el 10,8% (per sota de totes les anteriors) molesta la visió degradada i negativa de la dona, molta feina a fer encara pel que fa a la imatge de la dona!. Bo que siguem crítics, al final les cadenes produeixen allò que es consumeix. Però què és primer, l'ou o la gallina? és a dir, la gent consumeix teleporqueria perquè no té altres ofertes o hi ha aquesta oferta perquè és el que la gent demana?.

Pel que fa a les audiències a Catalunya.
Segons la quota de pantalla, aquest ordre: TV3, Telecinco, La 1, Antena 3TV, Locals, Cuatro.
Segons quotes d'audiència: Telecinco, Antena 3TV, TV3, La 1, Cuatro.

Molta gent no té com a 1a opció la "televisió nacional de Catalunya". Tampoc passa res, davant la gran oferta televisiva i en augment, és normal. Però seria bo contrastar les audiències amb altres variables, com el territori (població, barri,...), edats, llengua, nivells de formació,... TV3 no reflexa ni s'adreça al conjunt de catalans i catalanes i la seva pluralitat, quan aquest és un dels propòstis pels quals es va crear, o no?. Dit d'una altra manera, molta gent no s' identifica amb la programació. O dit d'una altra manera, TV3 s'adreça i cultiva un públic concret, però no suficient si és que vol ser , com a mitjà públic, un canal divers per a tothom. Us heu fixat per exemple que en els serials produïts per la pròpia corporació qui parla castellà són les minyones, ... o de classe social baixa?. Catalunya és diversa i plural, i d'aquí la seva riquesa. Alguns programes transmeten massa alguns complexos que hauríem de tenir superats.

Les teles locals continuen tenint una gran acceptació, per la proximitat i la informació quotidiana del que passa al teu carrer. Els mitjans locals però, ara s'enfronten al repte i les dificultats de la TDT. Engolits pels grans mitjans globals?. Veurem com evoluciona.

Dimecres el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya, va presentar l'informe del 2007 a la Comissió Parlamentària de Política Cultural. Sí, amb retard, tot sigui dit. Després d'una ullada a les més de 500 pàgines he recollit aquestes dades.

La dreta rabiosa del PP

No m'importa que el PP hagi renunciat definitivament als catalans i catalanes. M'és absolutament igual. El que m'indigna és la utilització barruera, partidista, insultant, demagògica, ... amb quina finalitat? guanyar vots fora de Catalunya? desgastar el Govern?.
Aquí el que es desgasta és la convivència!.

Ho sento, però no tot s'hi val en política. Molta irresponsabilitat crear conflictes on no n'hi ha. Molta irresponsabilitat enfrontar uns pobles contra uns altres. I és una obsenitat utilitzar pels seus anuncis contra Catalunya uns menors enmanillats.

El PP en la seva essència, la dreta rabiosa en la seva més pura essència.

Enllaç amb la notícia

La dreta rabiosa del PP

No m'importa que el PP hagi renunciat definitivament als catalans i catalanes. M'és absolutament igual. El que m'indigna és la utilització barruera, partidista, insultant, demagògica, ... amb quina finalitat? guanyar vots fora de Catalunya? desgastar el Govern?.
Aquí el que es desgasta és la convivència!.

Ho sento, però no tot s'hi val en política. Molta irresponsabilitat crear conflictes on no n'hi ha. Molta irresponsabilitat enfrontar uns pobles contra uns altres. I és una obsenitat utilitzar pels seus anuncis contra Catalunya uns menors enmanillats.

El PP en la seva essència, la dreta rabiosa en la seva més pura essència.

Enllaç amb la notícia

Des de causacomuna, reflexions sobre la crisi i Europa

Una cita de Churchill que Raimon Obiols a Mataró va posar com a exemple per presentar l'esperit de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna, "es necessita coratge per aixecar-se en una assemblea i dir el que es pensa, però més coratge encara es necessita estant assegut i escoltar el que els altres et diuen". D'això es tracta. Els polítics sempre criticats perquè sempre parlen però poc escolten. Canviem l'escenari i el públic doncs.

Recullo alguna idea sobre l'exposició d'Obiols a Mataró sobre la crisi i sobre Europa. 30 anys d'hegemonia de la dreta (a nivell internacional), ens ha portat a la catàstrofe actual. Dies enrerra llegia algun article sobre els principis que van aconseguir imposar l'era de Thatcher i Reagan, "el mercat ho arregla tot", "menys estat i més mercat". Els seguidors ara callen (menys un) però guaiten a l'espera.

I ens trobem, d'acord amb Raimon, en una cruïlla importat, importantìssima: o triomfa el nou activisme d'Obama i un nou reformisme a Europa per més Europa, o torna la dreta més rabiosa. Diria més, o triomfa una esquerra sostinguda en el temps amb nous lideratges i amb els valors de la socialdemocràcia, o certament la dreta més rabiosa.

"El mercat ho arregla tot" ha fet crèixer la distància entre els pobres i els rics, a dins els països i entre els països. I davant la bombolla del fals progrés ha crescut l'endeutament de la gent per un model de vida que és insostenible. Un model de progrés basat en el que es té i no en el que s'és. Recordem que tenim uns baixos nivells de formació postobligatòria entre els joves, fruit en bona part d'aquest fals model del triomf fàcil.

Està clar que cada estat per sí sol no pot fer res o poca cosa. Per això necessitem més Europa, sí, claríssim. Com s'han equivocat els que varen votar contra la Constitució Europea!! especialment els partits d'esquerra (recordem ICV-EUA, ERC), quin greu error!!.

I Raimon també va anunciar el seu candidat per presidir el Consell d'Europa, Felipe González. Necessitem forts lideratges, en l'acció i en el discurs, perquè la cruïlla no és cap broma!.

Des de causacomuna, reflexions sobre la crisi i Europa

Una cita de Churchill que Raimon Obiols a Mataró va posar com a exemple per presentar l'esperit de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna, "es necessita coratge per aixecar-se en una assemblea i dir el que es pensa, però més coratge encara es necessita estant assegut i escoltar el que els altres et diuen". D'això es tracta. Els polítics sempre criticats perquè sempre parlen però poc escolten. Canviem l'escenari i el públic doncs.

Recullo alguna idea sobre l'exposició d'Obiols a Mataró sobre la crisi i sobre Europa. 30 anys d'hegemonia de la dreta (a nivell internacional), ens ha portat a la catàstrofe actual. Dies enrerra llegia algun article sobre els principis que van aconseguir imposar l'era de Thatcher i Reagan, "el mercat ho arregla tot", "menys estat i més mercat". Els seguidors ara callen (menys un) però guaiten a l'espera.

I ens trobem, d'acord amb Raimon, en una cruïlla importat, importantìssima: o triomfa el nou activisme d'Obama i un nou reformisme a Europa per més Europa, o torna la dreta més rabiosa. Diria més, o triomfa una esquerra sostinguda en el temps amb nous lideratges i amb els valors de la socialdemocràcia, o certament la dreta més rabiosa.

"El mercat ho arregla tot" ha fet crèixer la distància entre els pobres i els rics, a dins els països i entre els països. I davant la bombolla del fals progrés ha crescut l'endeutament de la gent per un model de vida que és insostenible. Un model de progrés basat en el que es té i no en el que s'és. Recordem que tenim uns baixos nivells de formació postobligatòria entre els joves, fruit en bona part d'aquest fals model del triomf fàcil.

Està clar que cada estat per sí sol no pot fer res o poca cosa. Per això necessitem més Europa, sí, claríssim. Com s'han equivocat els que varen votar contra la Constitució Europea!! especialment els partits d'esquerra (recordem ICV-EUA, ERC), quin greu error!!.

I Raimon també va anunciar el seu candidat per presidir el Consell d'Europa, Felipe González. Necessitem forts lideratges, en l'acció i en el discurs, perquè la cruïlla no és cap broma!.

Medalla Macià per en Pasqual Fernández

Aquesta setmana Pasqual Fernández ha rebut la medalla Francesc Macià que atorga la Generalitat de Catalunya. Pasqual és una persona amb trajectòria. Persones anònimes que posen nom a les lluites de la història comuna. Amb la seva militància sumada a la d'altres companys i companyes han fet que visquem les llibertats i heretem els valors. I sobretot que tinguem referents propers. Perquè el socialisme no només són les idees, són les persones i el que ens transmeten de generació en generació. Sense cap mena de dubte es mereixen el reconeixement i el meu agraïment. Una de les coses més boniques de l'agrupació política és precisament compartir idees que es traslladen i adapten segons la generació, i en definitiva una història amb transfons comú. No oblidem els que han estat abans que nosaltres.

La militància de Pasqual, socialista i sindicalista, va començar a Bèlgica, on va emigrar a l'any 1960. Molts espanyols treballadors immigrants en altres països europeus (cançons a l'emigrant les escoltavem a casa). Nascut a Cehegín (Múrcia), com molts mataronins i mataronines. La medalla Francesc Macià reconeix els treballadors o empreses per la seva dedicació, iniciativa, i progrés. És just. I just que aprenem de les bones experiències. Perquè en definitiva el progrés de Catalunya, el de la meva generació, ha estat per l'aportació de gent vinguda d'arreu, com en Pasqual.

Felicitats, i merescudes!

Medalla Macià per en Pasqual Fernández

Aquesta setmana Pasqual Fernández ha rebut la medalla Francesc Macià que atorga la Generalitat de Catalunya. Pasqual és una persona amb trajectòria. Persones anònimes que posen nom a les lluites de la història comuna. Amb la seva militància sumada a la d'altres companys i companyes han fet que visquem les llibertats i heretem els valors. I sobretot que tinguem referents propers. Perquè el socialisme no només són les idees, són les persones i el que ens transmeten de generació en generació. Sense cap mena de dubte es mereixen el reconeixement i el meu agraïment. Una de les coses més boniques de l'agrupació política és precisament compartir idees que es traslladen i adapten segons la generació, i en definitiva una història amb transfons comú. No oblidem els que han estat abans que nosaltres.

La militància de Pasqual, socialista i sindicalista, va començar a Bèlgica, on va emigrar a l'any 1960. Molts espanyols treballadors immigrants en altres països europeus (cançons a l'emigrant les escoltavem a casa). Nascut a Cehegín (Múrcia), com molts mataronins i mataronines. La medalla Francesc Macià reconeix els treballadors o empreses per la seva dedicació, iniciativa, i progrés. És just. I just que aprenem de les bones experiències. Perquè en definitiva el progrés de Catalunya, el de la meva generació, ha estat per l'aportació de gent vinguda d'arreu, com en Pasqual.

Felicitats, i merescudes!

Contes en 1 minut

Estimada Lola,
Quan vaig veure el títol em va fer gràcia, "mira, pels nens abans d'anar a dormir, i rapidet", contes en 1 minut, bona pensada.
He començat a llegir el llibre "Elogio de la lentitud", de Carl Honoré, i comença precisament amb aquesta reflexió que jo començo, però continua pensant,... fins i tot volem comprimir a Cristian Handersen davant la velocitat vertiginosa en la que vivim!. Sí, simptomàtic, molt.
Et deixo la cita de Gandhi, "en la vida hi ha quelcom més important que incrementar la seva velocitat".
Continuarem, lentament, enraonant.

Contes en 1 minut

Estimada Lola,
Quan vaig veure el títol em va fer gràcia, "mira, pels nens abans d'anar a dormir, i rapidet", contes en 1 minut, bona pensada.
He començat a llegir el llibre "Elogio de la lentitud", de Carl Honoré, i comença precisament amb aquesta reflexió que jo començo, però continua pensant,... fins i tot volem comprimir a Cristian Handersen davant la velocitat vertiginosa en la que vivim!. Sí, simptomàtic, molt.
Et deixo la cita de Gandhi, "en la vida hi ha quelcom més important que incrementar la seva velocitat".
Continuarem, lentament, enraonant.

1r de Maig

Aquest 1r de maig marcat per la crisi, ens convida a continuar defensant els drets dels treballadors i treballadores i especialment una ocupació de qualitat i capacitada per fer front als reptes del nostre món. La classe treballadora existeix, diversificada, àmplia, heterogènia. La crisi com sempre afecta als més vulnerables, i en tenim potser fins i tot més de més vulnerables. Immigrants que varen venir com a treballadors ocupant els esglaons més baixos i són ciutadans, joves que han abandonat els estudis en aquests darrers anys davant la feina fàcil i són treballadors sense qualificació,... Un dels riscos de la situació actual és ampliar "l'exèrcit de reserva", sí, en el terme clàssic dels moviments tradicionals d'esquerres. Siguem conscients i treballem per convertir crisi en oportunitat, si sóm capaços de revisar i actuar amb nous models, però amb els valors de sempre i sempre vigents de la igualtat i la justícia.




Interessant reportatge de El Pais
La festa des sindicats


I una mica de cinema social que reconamo

Recursos humanos
Billy Eliot
Full Monty

1r de Maig

Aquest 1r de maig marcat per la crisi, ens convida a continuar defensant els drets dels treballadors i treballadores i especialment una ocupació de qualitat i capacitada per fer front als reptes del nostre món. La classe treballadora existeix, diversificada, àmplia, heterogènia. La crisi com sempre afecta als més vulnerables, i en tenim potser fins i tot més de més vulnerables. Immigrants que varen venir com a treballadors ocupant els esglaons més baixos i són ciutadans, joves que han abandonat els estudis en aquests darrers anys davant la feina fàcil i són treballadors sense qualificació,... Un dels riscos de la situació actual és ampliar "l'exèrcit de reserva", sí, en el terme clàssic dels moviments tradicionals d'esquerres. Siguem conscients i treballem per convertir crisi en oportunitat, si sóm capaços de revisar i actuar amb nous models, però amb els valors de sempre i sempre vigents de la igualtat i la justícia.




Interessant reportatge de El Pais
La festa des sindicats


I una mica de cinema social que reconamo

Recursos humanos
Billy Eliot
Full Monty