En el dia dels treballadors i dels aturats

Article publicat a CatalunyaPress l'1 de maig de 2013

 

Un dia avui més de reivindicació que de celebració. El que està esdevenint és un canvi de model social i laboral i les circumstàncies ens obliguen a exigir el dret al treball i la dignitat.

L’alarmant xifra de més de sis milions d’aturats a Espanya i quasi un milió a Catalunya no només és un desastre per a l’economia, és un veritable drama social. Les conseqüències són nefastes, i les causes, caldria recordar, també. No ens podem acostumar a mirar impassibles els titulars. Les xifres al detall encara són més explícites al dibuixar un panorama de difícil recuperació a curt termini i alerten d’un greu problema estructual i col.lectiu de continuar així.

Preocupants i significatives són les xifres de l’atur com també ho és el comportament de la distribució de les rendes. Segons un informe de la UGT, les rendes del capital pugen 3,6 punts i les rendes del treball cauen 5,2 punts percentuals. Una situació pròpia d’economies menys desenvolupades i a diferència de les principals economies europees que mantenen l’equilibri o fins i tot augmenten les del treball. Una demostració més que la crisi ni té conseqüencies per a tothom igual ni la paguem tots.

Però el relat dels governs és un altre. Veig tres estratègies per part del govern espanyol a l’hora de relatar la situació. Primer, omplir-se la boca d’austeritat i dèficit com les grans raons de l’acció i omissió de la seva actuació, quan més que austeritat això ja comença a ser suïcidi. Segon, els eufemismes que intenten acallar o emmascarar la crua realitat, recordem la ministra Fátima Báñez parlant de “mobilitat exterior” per no reconèixer la marxa de molts joves a l’estranger a la recerca de feina. I tercer i sobretot, els silencis, una altra de les estratègies que arriba ja a grau d’expertesa en aquest govern. Per la seva banda el govern català, desorientat i inexistent, intenta camuflar la falta de polítiques culpabilitzant a uns altres. Tot plegat una falta de consideració i respecte vers la maduresa de la ciutadania. Quina mena de confiança i compromís es pot demanar amb aquestes actituds? Si la gent no troba respostes en la política i les institucions, si algun dia surt un suposat salvador amb una suposada solució, el problema ara difús començarà a ser intolerable.

Tothom estem tocats. Els joves que arriben a l’edat laboral sense cap mena d’expectativa. Els majors de cinquanta anys, en plena maduresa laboral que tristament es tornen invisibles. Els que es jubilen a preu de cost,... I els que treballen amb la temença d’una nova retallada de sou o un ERE que els col.loqui al carrer. Parlem d’atur, i caldria igualment parlar de precarietat laboral, que hi ha i molta, sobretot gràcies a l’actual reforma laboral.

En aquest primer de maig la reivindicació es fa imprescindible. Com necessàries són noves o renovades xarxes i espais que ens repleguin de forma col.lectiva i d’empoderament  ciutadà. Perquè tot ha canviat i des de fa temps, també la feina i els espais per al treball i el sentiment de classe.

Judici a la xenofòbia

Article publicat a CatalunyaPress el 17 d'abril de 2013

L’alcalde de Badalona, García Albiol, serà jutjat per incitació a la xenofòbia arran dels opuscles  que vinculaven immigració i delinqüència en la campanya de les municipals del 2011. I és bo recordar també que Sanchez Camacho l’acompanyava en aquella proesa.

No hauríem de passar per alt aquest fet, prou significatiu.

La convivència es fonamenta en un equilibri compartit. Però depèn com, s’empetiteix en una fràgil línia en moments de tensió.  No és casualitat que les darreres eleccions municipals fos un banc de proves, de la mà del PP i PxC, immersos ja en la profunditat de la crisi. Cal plantar cara i de forma clara als que utilitzen la xenofòbia amb finalitats electoralistes. Perquè en les seves paraules i actituds, a més de trencar la convivència, no hi ha propostes de solucions als problemes, al contrari es recreen en el conflicte perquè és aquesta font de la que s’alimenten. És massa còmode i denunciable per altra banda atiar la hostilitat sense viure-hi i des del benestar, com era el cas de García Albiol. També és massa senzill des del cantó oposat donar segons quines lliçons, tot i les bones intencions, sense conviure en el que és quotidià en molts dels nostres barris.

Celebrem que es jutgi la xenofòbia, especialment des de la irresponsabilitat que suposa les finalitats purament partidistes. Crec tanmateix que hem d’anar més enllà. Perquè la millor manera de combatre aquests postulats és amb respostes a les aspres existències que es viuen a les zones urbanes i colpejades per la crisi. La immigració accelerada i exponencial dels darrers anys provoquen impactes socials, culturals, demogràfics,… que cal governar de forma inexcusable i que se sumen a dèficits urbans anteriors. Amb lleis i amb polítiques des de la proximitat del món local. Sovint els ajuntaments han estat sols a l’hora de resoldre els problemes, sense competències i sense recursos, i caldrà reconèixer i avaluar el paper fonamental que molts municipis han desenvolupat per respondre a aquest fenomen. No existeixen respostes simplistes a la complexitat.

No parlar-ne tampoc facilita les coses. Fer-ho només des de la xenofòbia i el conflicte ho agreuja molt més. Cal parlar-ne i canalitzar les preocupacions de la ciutadania que conviu diàriament amb els reptes socials i econòmics que aterren a peu de carrer. Les percepcions, que van més enllà de les estadístiques però que és el termòmetre del clima social. Per això el primer que es necessita, crec, és comprensió d’aquestes realitats.

Ara, sense eleccions de forma immediata a la vista i sotmesos a una actualitat política i econòmica atropellada, la immigració ha desaparegut, mediàticament parlant. No vol dir però que el malestar no hi sigui. Els reptes continuen existint i encara pot empitjorar més si es renuncia a polítiques d’inversió, gestió i comprensió del que està passant als barris com és el cas. El que siguem capaços de fer, per acció o per omissió, ens ho trobarem, sense cap mena de dubte.

Per acabar, sobre l’actitud del PP vers aquest judici així com amb els “escraches”. Refugiar-se en el victimisme és massa fàcil, denota desesperació i sobretot la falta d’orientació. Els perdedors són uns altres.

L'estafa de les preferents, un cas de falta d'ètica

Article publicat a CatalunyaPress el 3 d'abril de 2013

Les participacions preferents i altres productes tòxics és un dels signes evidents que la crisi és també conseqüència de la manca d'ètica. Embogits per la situació econòmica, apressats per la caiguda de la bombolla que va fer viure el fals temps daurat.

Posar rostres als titulars és un exercici recomanable i necessari. Qui són els afectats per les participacions preferents, centenars de milers a tot l’Estat. El que conec de la meva ciutat, Mataró, on milers de persones i famílies estan afectades per Caixa Laietana i després per Bankia (es calcula que el 12% de la població). Gent treballadora, molts vinguts d’arreu de l’Estat que van obrir el seu primer compte corrent a l’oficina del barri i van confiar el fruit del seu treball. Que amb molt d’esforç han pujat els fills, el barri i la ciutat. Que ara la majoria són gent gran i els tocaria viure tranquils i no manifestant-se al carrer per reclamar el que és seu i és de justícia. Alguns no només ploren pel que és seu, sinó perquè amb els diners que ara no tenen podrien ajudar al fill que està a l'atur. Veuen la impunitat que no depura responsabilitats, veuen com els estafadors marxen amb indemnitzacions escandaloses i ells resten sense resposta.

La immensa majoria no són inversors, són estalviadors. És el fruit del treball, no del capital. L’estafa és la regla general, no l’excepció. Frau perquè no es van seguir tots els requisits i tràmits ni hi havia un mercat secundari. Burla perquè és un abús de confiança basat en la fidelitat de l’oficina bancària de tota la vida.

I al primer engany li segueix un altre, el canvi de preferents per accions. Després de la fusió d’algunes entitats financeres amb Bankia, aquesta va comercialitzar el bescanvi de preferents per accions, amb pressió, falsetats i amb presses sobre els titulars, molt poc abans de la seva fallida. Quanta falta d’ètica!. Les entitats bancàries que més agressivament han comercialitzat aquests productes són les que han necessitat el rescat amb fons públics poc temps després. I no és casualitat. És aquí on l’Estat té un deure, ja no amb les entitats financeres, sinó amb els ciutadans als que representa. Qui rescata les persones?.

Davant tota aquesta situació, qui canalitza la veu de la desesperació i la impotència?. Un altre cas on el moviment ciutadà pren la iniciativa amb plataformes com la d’Estafa Banca. És innegable que es qüestioni un sistema que ens fa més vulnerables. Una realitat més de la crisi econòmica, social, política i d'ètica que patim. I en molts rostres particulars es barreja amb d'altres realitats aspres. Es necessiten accicons i respostes.

Pressió social: visualitzar i socialitzar el problema amb accions al carrer, amb interlocució amb els partits polítics i les institucions, amb la protesta i amb la proposta, com estan fent les plataformes i és el cas de Mataró. Pressió judicial: a través de demandes individuals i amb les primeres sentències, però donat que són milers i milers de casos, seria bo que actués la pròpia fiscalia. És un cas generalitzat que requereix de la justícia, per depurar responsabilitats i per reparar i retornar el que pertoca. Solucions polítiques: amb l’arbitratge inclusiu, universal i gradual com proposa la Plataforma Estafa Banca, no limitada a un percentatge ni pacial (com pretén el Govern).  No es pot considerar titular de preferents ni d’accions a persones que han estat enganyades. I  l’arbitratge no es pot deixar en mans exclussivament de l’entitat perquè han perdut tota confiança; ha de ser un procediment públic de mediació que vetlli pels interessos dels ciutadans afectats.

Un cop més la política és la que hauria de mediar en benefici dels interessos ciutadans i col.lectius.

El Papa Francesc

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de març de 2013

Els canvis de Papa sempre generen gran expectació, suposo que per una barreja de moment històric, amplificació mediàtica, de liturgia calculada i simbòlica, i amb la monumentalitat de Roma com a escenari. Aquesta vegada més que d’altres. Primer amb la renúncia, insòlita, del Papa Benet XVI, i després amb la proclamació del nou Papa Francesc, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà. En qualsevol cas, sentim una mena d’atracció per tot el que envolta i concentra esdeveniments com aquests.
Algunes reflexions.
Els primers passos i paraules de qualsevol líder són estudiats i engrossits, sigui per la necessitat immediata de conèixer i valorar, sigui per la necessitat de titulars. Però  de les primeres impressions es comença a dibuixar l’aparença del personatge. Un fet gens menyspreable en el món de la imatge i les comunicacions com el que vivim. I els primers gestos del Papa denoten canvi, o potser el que s’ha destacat són els canvis. Els primers signes, alguns de petits com les sabates, el primer passeig prescindint del clàssic papa mòbil, trencar el protocol per saludar la gent, somriure i fins i tot tenir sentit de l’humor, han omplert titulats, comentaris i fotografies. Em fa pensar que tenim com una necessitat col.lectiva de veure en els grans mandataris gestos que els facin més propers, més humils, més humans en definitiva. Potser per reconfortar-nos amb la nostra mateixa condició humana, grandiosa i vulnerable alhora. I més en aquest moments d’incerteses on tot està qüestionat. Ja sigui en l’àmbit religiós o polític, entre els creients o entre els que no.

El fet que sigui jesuïta i llatinoamericà m’ha fet recordar l’església de comunitats de base i la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica. Perseguida i castigada, pel poder i sovint pel mateix Vaticà. I les trajectòries de gent compromesa que va pagar amb la vida com Oscar Romero, Ignacio Ellacuria o d’altres. És l’evangeli de les benaurances com a missatge, compromís i lluita per la justícia, la redempció i l’emancipació contra tan de patiment i pobresa. No sé què pensa el nou Papa, però Llatinoamèrica necessita un nou ressorgiment amb noves oportunitats, en tots els sentits, sobretot en l’econòmic, polític i social, i crec que hi ha condicions. 

“Francesco, ripara la mia chiesa” citava una pancarta cassolana a la Piazza di San Pietro, en referència al sant d’Assís, i significativa demanda al nou pontífex (per cert, que significa constructor de ponts). Molt a reparar. Ara, quan marxin tots, el desplegament espectacular de mitjans, les delegacions governamentals i l’expectació del primer moment, quan resti el silenci, també resten les dificultats, els escàndols, la urgent modernització acord amb els temps,  i la necessitat de restaurar. Reptes als quals el nou Papa ha de fer front, i segurament les inèrcies i les lluites de poder no ho posaran fàcil. S’han creat altes expectatives, veurem com es condueixen.

I tot això em porta a la darrera reflexió, quanta necessitat tenim de reparació, renovació, de nou cicle positiu i esperançador. No em refereixo a l’església, sinó a tot plegat. 

Dona, no t'aturis

Article publicat a CatalunyaPress el 8 de març de 2013

Homenatge i reivindicació en aquest 8 de març. Així com també recordar els orígens de la celebració, per no caure en el risc de banalitzar una diada com aquesta ni reduir-la a la simplicitat dels tòpics.

El meu homenatge és per tantes dones anònimes que amb el seu afany silenciós i quotidià han fet que moltes de nosaltres arribem més lluny que elles mateixes. La lluita feminista té noms i rostres, però també el treball incansable de mares que han combinat la feina i la cura de la llar oferint les oportunitats a les seves filles que elles no han tingut. Ocupacions sovint poc remunerades i de manera freqüent en l’economia submergida que les priva ara d’una pensió digna. No han estat noms i rostres de la lluita feminista, però sí combatents incansables que han fet possible un canvi més que generacional. Ara són àvies que cuiden els fills de mares treballadores i han estat filles que han cuidat la vellesa dels seus grans, sense reconeixement i sovint des de la renúncia a una feina i cotització, o fins i tot a una vida activa i pròpia. Potser sense extraordinaris plantejaments teòrics, però sí transmetent el valor de l’esforç perquè l’han viscut en primera persona. Sí, parlo de tota una generació de dones feineres, ara ja grans, algunes o moltes vingudes d’arreu que han fet progressar els fills i han construït també comunitat i solidaritat de barri.

Temo profundament que l’ascensor social que ha funcionat en els darrers anys de construcció d’Estat de Benestar ara es trenqui. El que ens ha fet prosperar col.lectivament i en igualtat. I això és letal com a país. Les classes treballadores i mitges són les que salden els ajustos pressupostaris i en definitiva aquesta crisi, amb el risc de cronificar una pobresa que cada vegada augmenta més. I pobresa en el sentit més ampli, de mitjans, d’accés a la informació, el coneixement i la cultura, d’oportunitats i expectatives de futur. Recursos i drets que ens fa lliures i gaudir d’una ciutadania plena.

Per això la meva reivindicació. La crisi la paguem en especial les dones i prova d’axiò és la davallada actual de la taxa d’ocupació femenina. I pitjor encara, paguem la mala gestió de la crisi, o el canvi de model social aprofitant la crisi com a excusa. Perquè els drets es veuen amenaçats per les mesures que s’apliquen sota una malaguanyada austeritat que fa més profund el forat on estem ficats. Segurament cal reformes per defensar i mantenir el nostre Estat de Benestar, contra les retallades linials que afecten a la gent més vulnerable i també en especial a les dones. I si no, quines conseqüències poden tenir les retallades dels ajuts familiars, la frenada de la llei d’atenció a la dependència, el no desplegament de la llei d’igualtat i la llei contra la violència masclista, la reducció del pressupost per a les llars d’infants, els desnonaments provocats per una manca de legislació justa,… I especialment la reforma laboral que condemna a la precarietat i l’atur. En les crisis i els conflictes per regla general la vulnerabilitat recau de forma particular en la dona. En la guerra, en la política o en l’empresa. Per exemple veiem que si toca reduir salaris, horaris o personal, la dona és la primera que cau, i veiem com costa consolidar carreres professionals i lideratges femenins. Sempre el mateix.

No oblidem i especialment avui, que quan han avançat els drets socials, civils i laborals de les dones sempre han avançat els drets del conjunt de la societat. Una comunitat més igual i justa és una comunitat amb més capacitats, forta i feliç.  I no oblidem tampoc en aquests moments de necessària regeneració democràtica, que sense la participació paritària aquesta regeneració no serà real.

L'hora de triar escola

Article publicat a CatalunyaPress el 6 de març de 2013

Aquests dies milers de famílies rumien una de les decisions més importants pel que fa a l’educació dels fills i filles: quina escola triar. Dies de portes obertes als centres escolars i de passejades i visites de mares i pares a la recerca d’una opció. Gens insignificant.

Sovintejant els centres hom s’adona de la gran feina que fan la majoria dels mestres i de les ganes de tirar endavant i “vendre” educació i de qualitat malgrat la duresa del moment; i de la implicació d’associacions de mares i pares, del tot imprescindible per construir una veritable comunitat educativa.

L’escolarització és fonamental en el desenvolupament de l’infant, tant per l’adquisició de coneixements com per la seva socialització. Per això alguns dels elements que mesuren les famílies no és només el nivell i els resultats, també l’ambient escolar i l’entorn, a vegades per sobre d’altres com la proximitat del centre a la llar. En una societat diversa com la nostra i on la crisi colpeix uns territoris més que d’altres, caldrà posar molta atenció a les dinàmiques educatives i aquestes amb les territorials i col.lectives. L’aposta per l’escola pública, tota escola pública, com a referent d’excel.lència, esdevé fonamental.

Reivindico aquí un concepte que vaig escoltar fa uns dies en una presentació de l’Anuari 2011 de l’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill: l’educació com a bé comú. Un bé és quelcom que valorem, en comú és quelcom mutu. Una estimació col.lectiva vers l’educació com a bé propi i comú permetria una millor adhesió per part de tota la societat. Ens importa a tothom. Necessari per fer de l’educació el principal factor de desenvolupament i de cohesió del país.

Però en aquests dies de triar escola, vull destacar també un fet amb el que s’estan trobant alguns municipis. La conselleria d’ensenyament de la Generalitat anuncia el tancament de 73 grups de P-3 el curs vinent. Les principals raons que al.leguen són demogràfiques, reducció d’alumnes. Però en educació cal la política i criteris i no només les xifres fredes. Dels grups anunciats 61 corresponen a escoles públiques i una dotzena a concertada. Primer, diferència considerable entre una titularitat i l’altra que parla per sí sola. Segon, en alguns casos coincideix amb escoles amb projectes educatius propis, el que representa un atac contra l’autonomia de centre recollida a la Llei d’Educació de Catalunya i contra la innovació pedagògica. Tercer, suprimir grups just abans de la preinscripció va en contra de la llibertat d’elecció de les famílies, (tan defensat per CIU) perquè l’anunci desassossega a les famílies que ja hi són, crea incertesa entre les que voldrien com a primera opció i estimatitza en definitiva la pròpia escola. I quart, depén com, posa en perill la planificació escolar des de criteris de cohesió i equitat i sense el protagonisme municipal que és qui millor coneix les realitats.

Determinades accions locals són clau per a la millora educativa, i per això en educació necessitem més empoderament dels ajuntaments. És l’espai local on millor es pot començar a defensar l’educació com a bé comú.

Reivindicant la ciutat, reivindicant els ajuntaments

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de febrer de 2013

La ciutat és la projecció més propera de la pròpia llar que ens acull en una altra de comunitària. És l’àmbit humà per naturalesa on es desenvolupa la vida i les relacions, on les dinàmiques dels temps que vivim aterren de forma concreta i sovint de manera contundent. La demarcació on la política es defineix com a resposta des de la proximitat, en la gestió dels diferents interessos que conviuen en un mateix espai, en la construcció de benestar i cohesió. La ciutat esdevé un test de la democràcia.

El Govern del PP llença una altra oferta aprofitant la crisi com a excusa per imposar un model recentralitzador que comportaria també més dèficit democràtic. L’anunci de la reforma de les administracions locals coincideix en uns moments on creix el descrèdit de les institucions i de la política i sembla així que traspassa el problema als ajuntaments i als polítics de primera línea que s’hi dediquen. No pot pretendre redimir res amb aquesta reforma, ni el problema del dèficit, ni la confiança en la política. Al contrari, comportaria una gravíssima incongruència.  

No dic que no sigui necessària una reforma de les administracions. Segurament sí, però precisament per refermar el principi de subsidiarietat, per guanyar en eficiència, per evitar duplicitats, per enfortir també l’empoderament de la ciutadania i guanyar en maduresa democràtica. Per contra, intensificar altres nivells d’administració, com les diputacions en detriment dels ajuntaments, és traspassar l'elecció, la presa de decisió i la relació directa dels ciutadans a altres instàncies més opaques.

Veig també una ofensiva que vol substituir la política per la tecnocràcia. El planejament territorial i la governabilitat local també té ideologia. Des de la meva opció, la planificació de serveis i infraestructures ha de respondre a l’objectiu de crear noves oportunitats de progrés, individual i col.lectiu. La finalitat del govern local (més enllà de la gestió dels serveis purament rutinaris) ha de ser la defensa dels drets de ciutadania.

Per altra banda, Catalunya es construeix des de la xarxa de municipis, petites i mitjanes ciutats amb capacitat per crear sinèrgies, que enforteix el país des del dinamisme de les seves ciutats. El municipalisme, que ha defensat tradicionalment el catalanisme.

Molts càrrecs electes treballen amb una alta dosi de voluntariat i vocació de servei. Però el missatge que el govern del PP llença sobre els sous dels regidors i alcaldes en aquests moments s’aprecia com una mena de càstig que encara agreuja més la imatge i la dignitat de la política. El problema no és aquest. Qui es dedicarà a la política local? Els que ja ho tenen resolt per via d’altres negocis? Terreny propici per parar la mà al sobre que pugui caure. Gravíssim error deixar uns governs locals segrestats per altres interessos econòmics o de poder per sobre dels interessos col.lectius.

Quan tot es mou, com està passant, és precisament l’espai públic el que ha de guanyar en protagonisme. La feina, l’educació, l’accés a la cultura, l’empoderament de la ciutadania, la convivència i el conflicte,… les seguretats en definitiva, es reclamen i es gestionen en l’àmbit més comú i proper.

foto Consol Prados