Temps difícils, temprança

Sovint penso que sort que els ciutadans i ciutadanes no reben els teletips al mobil. Crec que la desconfiança cap a la política encara seria més gran. I sovint penso que els que ens dediquem a la política de tant en tant hauríem d' agafar certa distància de la immediatesa del titular diari, i abans de començar cada dia, dedicar deu minuts a pensar. Crec també que vivim moments en els que necessitem temprança, molta sinceritat, i una bona estratègia de futur que es pugui comunicar bé amb la voluntat de compartir-la amb la ciutadania. Immersos en la "tirania del corto plazo", oblidem que no podem gestionar bé el present si no dissenyem el futur.

Continuo amb les meves reflexions. Aquests dies i arran del debat que es va produir al Congrés sobre la sentència del TC, hem vist com mitjans i opinadors han carregat tota la responsabilitat contra el PSC. Em resisteixo. És injust. En tot cas, la responsabilitat és de tots, i sincerament, d'uns més que d'altres. Ho he intentat explicar en l'escrit anterior a aquest i he tingut ocasió de poder-ho comentar amb gent que m'ha fet arribar els seus comentaris. Una primera conclusió: la gent d'esquerra som molt més exigents, practiquem molt més l'autocrítica, però compte! ultimament tinc la impresió que aquesta autocrítica ens pot fer vulnerables, ens pot portar a una insatisfacció que ens fa mal, que fa mal al nostre projecte. Autocrítica la que calgui per poder avançar d'acord amb les necessitats de la societat, però si us plau, no cal posar-ho fàcil als que ens volen mal, des de la confiança, la fortalesa i l'orgull en el nostre ideari, i en la gent que representem especialment. I una segona conclusió: a vegades nosaltres mateixos restem secrestats pels titulars i ens acabem creient molt més del que és necessari l'estat d'ànim de certs opinadors mediàtics. Resistència. Temps difícils, doncs temprança. Incorporo l'article de Joan Tàpia, "Quan el PSC té raó"

Fugir de la immediatesa i pensar més a fons, és el que es va fer dimecres passat en un acte organitzat per Nou Cicle, i recullo el document que es va presentar, elements per resituar-nos i avançar, és el que cal, "Dón venim, on som, on anem".

Segueixo reflexionant. Hi ha interessos en aquest país que no toleren que els socialistes governem. Així de clar. CIU i la seva xarxa mediàtica, econòmica, "nacionalista", ... fan i faran tot el possible per negar els avenços que ha fet possible el Govern en aquests darrers anys, i fan i faran tot el possible per dividir al PSC, no tinc cap dubte. La falta de respecte per les institucions, (començant per aquesta actitud que practiquen vers el President), una impressionant obra de Govern que és feta callar, un Estatut i model de finançament que mai havien pensat però que ara rebutgen i abracen "el dret a decidir" i que encara no han explicat què vol dir (ni ho faran),... tot plegat demostra que l'interès pel país és qüestionable. I entenc que l'oposició ha de fer d'oposició, però la seva pràctica és una altra, veig intolerància, veig resistència a acceptar que no són l'única autoritat per concedir catalanitats.

Continuarem. Però avui també vull incorporar l'enquesta del Periódico sobre el que vol la gent per Catalunya. Quan parlem del país, és evident que cadascú té un país al seu imaginari. I resulta que aquest país es pot manifestar contra la sentència del TC, en defensa de més autogovern, o per la independència, ... però aquest país també ha celebrat la victòria de "la roja".
En fi, treient ferro a tot plegat, molt suggerent.

Més autogovern i no a la independència. Enquesta del Periódico
Els experts consideren que el TC ha anat més enllà de les seves funcions
Irritats i catalanistes,... però també prudents
Editorial. Més autogovern i suport a la roja

L'oportunitat que hem perdut al Congrés

Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.

Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.

La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.

La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.

Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.

Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.

El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.

El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.

La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".

Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".

Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.

Les raons de la meva manifestació

Intento fugir de tant de soroll i intento ordenar les raons de la meva participació en la manifestació de dissabte 10 de juny. Però el primer que sento és una profunda insatisfacció i una igual perplexitat.

Avui observava els balcons d'un carrer de Mataró, suposo que com molts carrers d'altres ciutats catalanes. Es barregen les senyeres amb crespó negre i les banderes espanyoles. En ambdós casos expressen sentiments. En un cas la protesta, en l'altre la il.lusió per la selecció en el mundial de futbol. Tots dos sentiments hi caben en la mateixa escala de veïns. I això és el que hem de mantenir per sobre de tot.

Independentment del contingut de la sentència, s'ha de rebutjar el mateix fet de la sentència. Perquè no és una interpretació exclussiva de l'Estatut, és també una interpretació de la Constitució i del Pacte polític del 78, la Constitució diu ben clar que l'Estatut el refrenda el poble de Catalunya i així ho varem fer al 2006. Perquè és un TC que ha perdut la seva legitimitat, i als fets d'aquests darrers quatre anys em remeto, maniobres que han posat en qüestió la mateixa institució. Perquè ha faltat sentit d'Estat, i aquesta situació el que fa és soscavar la convivència. Perquè el PP, els seus altaveus, els seus interessos, que representa una dreta sense escrúpols i nacionalista espanyola, crea confrontació perquè s'alimenta de la confrontació des de la més absoluta irresponsabilitat.

Davant d'aquests fets i en defensa del nostre autogovern, cal respondre. Des de la crida del President a la unitat el passat 28 de juny, hem assistit a un espectacle ridícul i patètic. La crida era clara, "caminar junts, units, amb la senyera com a pancarta unitària". I com diu avui Esther Vera en un bon article a El País, "mantener el respeto a las instituciones es un principio de dignidad básico. Aunque suene a manual de autoayuda, nadie nos respetará si no empezamos nosotros mismos a tormarnos en serio".

Entenc que els catalans i catalanes que es manifestin ho faran amb diferents raons i amb diferents sentiments i així ho podran expressar perquè és un dret. La crida del President (com a institució màxima) és encapçalar la marxa les institucions democràtiques (i subratllo la paraula) amb la senyera, perquè ens representen a tothom i perquè la unitat ha de ser la nostra fortalesa. Des de la més pura lògica i dignitat de les institucions representatives del poble català. Però no, tacticisme, tacticisme esgotador una vegada més i en moments tan delicats com els que vivim. No esgotem si us plau tampoc les paraules, perquè la unitat catalana està encara per conèixer.

En aquests moments, crec, que la qüestió no és ja l'encaix entre Catalunya i Espanya només, en aquests moments és l'encaix de Catalunya en sí mateixa. Això només dóna ales als que busquen la confrontació pels seus rèdits propis, posant en perill tantes coses.

No vull alimentar els extrems, no vull alimentar els que es feliciten per la sentència encara que sigui per raons totalment contraposades, no vull seguir el joc als que es mouen per pur tacticisme qüestionant fins i tot la institució del President perquè es diu Montilla i perquè és socialista.

Les meves raons són en defensa del nostre autogovern, en defensa de la democràcia, de la convivència i per un sol poble. Res ni ningú té dret a posar-ho en perill, el risc és immens.

Vull, desitjo, demano, que aquests motius també es facin públics perquè són els de molts companys i companyes que estarem al Passeig de Gràcia. Si més no, avui ho crido des d'aquí.

El president Montilla a la fideuà del PSC del Maresme

CIU la muntante

Puc entendre que els independentistes continuïn en la seva tossuderia d'esgotar tots els mecanismes (els prevists i no prevists) per la seva causa. Però el que més em sobta i més desconfiança em crea és que CIU hagi abandonat el seu projecte nacionalista per un projecte independentista. Desconfiança perquè estic totalment convençuda que és mutant, que ara recolza els referèndums independentistes i demà pot pactar amb el PP si convé per poder governar. Sense escrúpuls.

CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.

Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.

El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.

El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!

El debat del burca

Algun dia algú hauria d'analitzar quin és el procediment pel qual es creen els debats públics i com aquests ens arrosseguen. Tornem a estar immersos en un altre debat, mediàtic?, polític?... Crec que en aquest moment tenim d'altres més urgents i de més calat, o si més no, el debat al voltant del vel integral s'hauria de produir d'una forma més realista, sosegada, consensuada, transversal. I són moments difícils per poder fer-ho així.

El vel integral no és una pràctica generalitzada a la nostra societat, estem parlant de casos puntuals, la qual cosa no vol dir que hem de ser tolerants amb pràctiques que són excloents, que discriminen a la dona, que sobrepassa els límits del nostre marc de convivència. No és una qüestió de relativisme cultural, crec que hem de manifestar clara i contundentment que el nostre marc de conviència es fonamenta en els principis democràtics i constitucionals. Garantint la llibertat religiosa i de pensament, també s'ha de garantir que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones. Els límits de qualsevol pràctica són les lleis democràtiques comunes. I m'atreveixo a dir més, hi ha normes no escrites, que la societat comparteix i respecta.

Reconec també la realitat d'alguns municipis i els seus responsables polítics, que han de fer front a una gestió complexa de la diversitat cultural i religiosa que es manifesta en la convivència dels seus barris. I reconec que al mateix temps han de fer front a les temptatives d'altres d'aprofitar-se d'aquesta complexitat buscant rèdit electoral. Però les realitats pròpies d'algun municipi no es poden elevar a categoria. Estem en contra del burca i així s'ha de manifestar, però és efectiu regular ara sobre això?.

Entorn al debat de la diversitat de la nostra societat, si és que es tracta d'això, en aquests moments tenim prioritats a les quals hem de fer front seriosament i esmerçar de veritat els nostres esforços polítics i mediàtics, i apunto alguns: la reconversió dels aturats a través d'una millor capacitació, la formació de les persones immigrades per a una millor integració (les llengües oficials i el coneixement del país), la integració de les dones immigrades (especialment d'origen musulmà), la renovació urbana i el treball social per la cohesió dels nostres barris, la inserció dels adolescents i joves fills de la darrera onada immigratòria, l'adaptació dels serveis públics a una població que ha crescut exponencialment en els darrers anys per tal que ningú es veig perjudicat perquè ara som més gent. Crec sincerament que és en aquests fronts on ens juguem la cohesió i on ens hem de centrar. Si ho fem bé, tota la resta vindrà sola.

Segurament hem d'afrontar també la gestió de la diversitat religiosa. Hi ha qui diu que el burca no és una qüestió religiosa, que és més aviat cultural, jo crec que es barreja, i sigui d'una manera o altra, i fugint de la mala anomenada tolerància, manifestem que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones, com he dit anteriorment. Però en qualsevol cas, la diversitat religiosa que tenim a Catalunya també ens esperona a gestionar-la de forma intel.ligent.
Tard o d'hora ens haurem de plantejar un marc d'acord i de compromís cívic al voltant del fet religiós. Un acord perquè el fet religiós, i especialment el diàleg interreligiós, contribueixi a la cohesió de la societat i evitar així tensions i conflictes. Dins aquest marc caldrà vetllar per tal d'evitar situacions que provoquin la deriva cap a concepcions tancades i excloents on s'alimentin pràtiques fonamentalistes.

Que l'acceleració del moment no ens arrossegui. El futur depén del que siguem capaços de fer en el present, i ho podem fer bé.

El canvi a la política d'habitatge, a Catalunya i el Maresme

El pressupost destinat a la política d'habitatge a l'any 2003 (govern de CIU) era de 65 milions d'euros (pràctica i exclusivament el pressupost del Plan de Vivenda de l'Estat a Catalunya), el pressupost per la política d'habitatge de 2010 és de 350 milions d'euros. El canvi no només ha estat quantitatiu, també ha estat un canvi d'orientació: abans era una política basada únicament en mesures de tipus financer (ajuts), ara volem una política on els instruments urbanístics, financers, de rehabilitació, afavoreixin l'accés a la vivenda i la cohesió dels municipis.
Aquest és el canvi que va començar fa 7 anys, i no el que pregona en la seva precampanya CIU.

Ahir ho varem explicar en un acte a Mataró en la presentació de la Sectorial d'Habitatge del PSC, Ramon Bassas, Carme Bastida, Roberto Labandera i jo mateixa.
El nostre Govern ha impulsat polítiques basades en tres pilars: facilitar l'accés a la vivenda (amb ajuts al lloguer i l'adquisició), desenvolupar instruments eficaços per a la promoció d'habitatge protegit (obtenció de sòl i construcció de vivendes), i potenciar la rehabilitació per tal de tenir habitatges en millors condicions d'habitabilitat i accessibilitat (que contribueix també a la millora dels barris).
Aquest full de ruta s'ha anat desenvolupant a través de tres grans instruments: la Llei del Dret a l'Habitatge, el Pacte Nacional per l'Habitatge i el Pla pel Dret a l'Habitatge. En definitiva, una política d'objectius clars, d'instruments eficaços, i d'inversió conscient. Una veritable política pública d'habitatge. Aquest és el canvi que estem provocant des de fa 7 anys des de que governem.

Els compromisos s'han de demostrar, i ho podem demostrar al Maresme. La construcció de 557 habitatges protegits per a joves i persones amb risc (persones grans, famílies monoparentals, persones amb discapacitat,...) en diferents municipis com Mataró, Teià, Tordera, Alella, El Masnou, Sant Pol, Premià,... cal dir que en molts municipis ha estat la primera vegada que la Generalitat ha realitzat una política pública d'habitatge. Els ajuts al pagament del lloguer al Maresme ha estat de 7,5 milions d'euros, i els ajuts a la renda bàsica d'emancipació (Estat) de 2,3 milions d'euros. Com ja he dit, la rehabilitació és una aposta per la millora del nostre parc d'habitatge i concretament al Maresme s'han beneficiat de les subvencions 1.683 habitatges, el que representa una inversió de 1,9 milions d'euros. A més, la rehabilitació manté ocupació, especialment petites i mitjanes empreses locals. Aquest és el canvi que venim treballant des de fa 7 anys.

Ara necessitem noves apostes de futur. Especialment en una situació econòmica difícil. Les nostres propostes són fruit d'un profund coneixement de la realitat i d'una voluntat demostrada per fer que el dret a l'habitatge sigui un deure dels poders públics. Tenim clar els eixos en els que hem de continuar treballant:
1. L'encaix de les polítiques d'habitatge en el marc de les polítiques de ciutat
2. La intervenció en les dinàmiques del mercat
3. El finançament de les polítiques de vivenda
4. El replantejament del mercat de lloger
5. La redefinició de les polítiques de rehabilitació i renovació urbana

Fem política i sabem perquè fem les coses. Polítiques clares i coherents amb la realitat de les famílies i els municipis i una inversió adequada. Aquests són els canvis que no podem aturar i que cal consolidar.