Translate

dimecres, 9 abril de 2014

Punt i seguit o punts suspensius?

a partir d'ara pots seguir el meu bloc aquí consolprados.wordpress.com 


S’ha produït el debat amb el resultat previst. De fet, ja s’esperava quan el Parlament de Catalunya va aprovar la proposició de llei. Una demanda per tal que l’Estat cedís la competència per “autoritzar, convocar i celebrar” un referèndum consultiu sobre el futur polític de Catalunya.
Hi ha qui diu que si ja se sabia, no calia portar una proposta que d’entrada ja estava morta. I jo discrepo. Primer perquè és una qüestió de legalitat, el fet "d'acordar" amb  l'Estat una mesura d'aquestes característiques, és un pas indispensable. I segon perquè és una qüestió política, i així s'ha pogut celebrar un debat públic i democràtic sobre un tema  d’Estat, perquè ho és, i hem pogut escoltar el posicionament de tots els grups parlamentaris al Congrés. Cert per això que es necessita una cuina que no s'ha fet ni volgut fer.
Una altra cosa és analitzar com és que el full de ruta, l’únic full de ruta, que segueix el Govern de Catalunya, el Govern de CIU recolzat per ERC, sigui aquest. I segurament té a veure amb la interpretació d’aquella manifestació multitudinària de l’11 de setembre del 2012 i sobretot com a conseqüència dels mateixos resultats electorals. Perquè també es podien haver fet altres interpretacions, com la recuperació de l’Estatut del 2006, sencer, solucionant jurídica i sobretot “políticament” aquella maleïda sentència del Tribunal Constitucional, o el desplegament del mateix i que té molt de recorregut, i la mateixa reforma de la Constitució, que potser és per on s’hauria de començar. I és amb aquests passos on plantejar la consulta a la ciutadania. S’haurien deixat diferents portes obertes i no una de sola, pas per pas.
En el debat d’ahir va sortir molt la Constitució... 

dimecres, 26 març de 2014

La generació de Suarez

a partir d'ara pots seguir el meu bloc aquí: consolprados.wordpress.com

Article publicar a CatalunyaPress el 26 de març de 2014
L’altre dia unes senyores em parlaven al bus sobre el que recordaven d’Adolfo Suarez. Em consta que s’han enganxat a la televisió per seguir les imatges d’aquestes jornades, entre l'homenatge personal, el funeral d’Estat i els records del que van viure en aquells anys quan s’accelerava la transició cap a la democràcia. I és que no fa tant, és memòria viva encara.
No faré una valoració política de la figura de Suarez, només destacar el reconeixement a qui va tirar endavant un canvi tant fonamental pel país i per tots, i està bé que li fem i és just.  En aquestes notes vull apuntar  el que em va suggerir la conversa amb la que iniciava l'article.

dimecres, 12 març de 2014

Contra la pobresa al Parlament

Article publicat a CatalunyaPress el 12 de març de 2014

Avui dimecres el Parlament de Catalunya celebra un Ple monogràfic per abordar un dels grans reptes que tenim com a país. La pobresa creix a Catalunya de manera esfereïdora, una situació que hauria d’encendre totes les alarmes, si fóssim un “país normal”. Desitjo que serveixi per advertir al  Govern i a tothom, que és la desigualtat el que realment segrega i polaritza una societat, que és la desigualtat el que trenca la cohesió i que sense cohesió és difícil o impossible progressar col·lectivament.  

El Ple ha estat convocat a demanda dels grups parlamentaris del PSC, ICV-EUA i la CUP, així com la petició que siguin les mateixes entitats i moviments socials qui obrin el debat. Però això darrer no ha estat possible perquè la mesa del Parlament, amb majoria de CIU i ERC, ha tirat de reglament i ho ha impedit. Com a alternativa es va fer una jornada improvisada amb els agents socials prèvia al Ple.  La foto dels tres partits ja és prou significativa per qui hi és, però sobretot per qui falta. ERC ha decidit que cal donar suport al govern, tot i que de dretes, en benefici del “procés” i encara que els “sacrificis” posin en perill les polítiques progressistes amb les que ells mateixos han contribuït des dels Governs d’esquerres. 

Però més enllà de la foto. Els agents socials demanen canvis. Canvis de prioritats, canvis de polítiques. Coneixen la realitat prou, perquè ells no tenen escó, però viuen i treballen cada dia donant respostes  a la vulnerabilitat. Pateixen les retallades al mateix temps que veuen en les seves seus i a peu de carrer com creixen les demandes socials. Es pot pal·liar poc o molt les conseqüències de la crisi, però el que reclamen, i amb tota la raó, són canvis estructurals perquè és la única manera d’invertir la tendència. En aquest sentit, crec que no es pot substituir la capacitat de crear igualtat d’oportunitats per la beneficència, que és el que està passant. Perquè la solidaritat ciutadana no pot excusar la responsabilitat dels poders públics. Per això en aquesta jornada prèvia han reclamat la garantia de la Renda Mínima d’Inserció, o la inversió en polítiques d’ocupació i habitatge, en definitiva la defensa de les estructures d’un Estat de Benestar.

Ahir al vespre, a la televisió pública catalana, entrevistaven a la presidenta de la Taula del Tercer Sector. El locutor insistia una i altra vegada que la caixa està buida, repetint la cantarella del portaveu del Govern i afirmant que la pobresa és estructural. En un gràfic i ocupant tota la pantalla, apareixia el percentatge que el pressupost de la Generalitat destina a polítiques socials, concretament un 70%. Vaig trobar una gran falta de rigor, perquè aquesta xifra ni és certa ni queda clar què és el que entenen per polítiques socials (que ho poden ser tot). El “procés” no ho aguanta tot ni pot maquillar les realitats que avui vivim al nostre país. Com no s’aguanta el mantra del Govern que la culpa és d’altres. Cert que la situació econòmica és duríssima, però cert també que el Govern té competències per fer política i la realitat exigeix prioritzar quines polítiques.

Mentrestant, s’ha plantat a Montserrat l’arbre del tricentenari.

foto pròpia

Contra la pobresa al Parlament

Article publicat a CatalunyaPress el 12 de març de 2014

Avui dimecres el Parlament de Catalunya celebra un Ple monogràfic per abordar un dels grans reptes que tenim com a país. La pobresa creix a Catalunya de manera esfereïdora, una situació que hauria d’encendre totes les alarmes, si fóssim un “país normal”. Desitjo que serveixi per advertir al  Govern i a tothom, que és la desigualtat el que realment segrega i polaritza una societat, que és la desigualtat el que trenca la cohesió i que sense cohesió és difícil o impossible progressar col·lectivament.  

El Ple ha estat convocat a demanda dels grups parlamentaris del PSC, ICV-EUA i la CUP, així com la petició que siguin les mateixes entitats i moviments socials qui obrin el debat. Però això darrer no ha estat possible perquè la mesa del Parlament, amb majoria de CIU i ERC, ha tirat de reglament i ho ha impedit. Com a alternativa es va fer una jornada improvisada amb els agents socials prèvia al Ple.  La foto dels tres partits ja és prou significativa per qui hi és, però sobretot per qui falta. ERC ha decidit que cal donar suport al govern, tot i que de dretes, en benefici del “procés” i encara que els “sacrificis” posin en perill les polítiques progressistes amb les que ells mateixos han contribuït des dels Governs d’esquerres. 

Però més enllà de la foto. Els agents socials demanen canvis. Canvis de prioritats, canvis de polítiques. Coneixen la realitat prou, perquè ells no tenen escó, però viuen i treballen cada dia donant respostes  a la vulnerabilitat. Pateixen les retallades al mateix temps que veuen en les seves seus i a peu de carrer com creixen les demandes socials. Es pot pal·liar poc o molt les conseqüències de la crisi, però el que reclamen, i amb tota la raó, són canvis estructurals perquè és la única manera d’invertir la tendència. En aquest sentit, crec que no es pot substituir la capacitat de crear igualtat d’oportunitats per la beneficència, que és el que està passant. Perquè la solidaritat ciutadana no pot excusar la responsabilitat dels poders públics. Per això en aquesta jornada prèvia han reclamat la garantia de la Renda Mínima d’Inserció, o la inversió en polítiques d’ocupació i habitatge, en definitiva la defensa de les estructures d’un Estat de Benestar.

Ahir al vespre, a la televisió pública catalana, entrevistaven a la presidenta de la Taula del Tercer Sector. El locutor insistia una i altra vegada que la caixa està buida, repetint la cantarella del portaveu del Govern i afirmant que la pobresa és estructural. En un gràfic i ocupant tota la pantalla, apareixia el percentatge que el pressupost de la Generalitat destina a polítiques socials, concretament un 70%. Vaig trobar una gran falta de rigor, perquè aquesta xifra ni és certa ni queda clar què és el que entenen per polítiques socials (que ho poden ser tot). El “procés” no ho aguanta tot ni pot maquillar les realitats que avui vivim al nostre país. Com no s’aguanta el mantra del Govern que la culpa és d’altres. Cert que la situació econòmica és duríssima, però cert també que el Govern té competències per fer política i la realitat exigeix prioritzar quines polítiques.

Mentrestant, s’ha plantat a Montserrat l’arbre del tricentenari.

foto pròpia

dissabte, 8 març de 2014

#8març

Article publicat a CatalunyaPress el 8 de març de 2014

Ja m’agradaria fer aquest article en altres termes. Ja m’agradaria que fos diferent al de l’any passat o l’altre. M’agradaria explicar que cada any és un avenç respecte a l’anterior.  Però malauradament no puc fer-ho perquè en comptes d’avançar, tornem a recular. I enguany és una celebració més que reivindicativa. I sí, vull compaginar aquestes dues paraules, celebrar i reivindicar, perquè s'enforteixen mutuament. 

Intento posar ordre a l’atropellament que em provoquen tantes coses que denunciar i que caldria reconduir amb urgència. Sí, cal que tornem a parlar de justícia social i defensar-la. No ho veieu? El que està passant és un canvi profund de model social. És explícit,  amb la reforma laboral per exemple, amb la reforma de la llei de l’avortament,  amb la privatització de serveis públics, amb les retallades... Però també és subtil, molt subtil i per això tan perillós, que no es veu a primera vista però que intenta col.lar-se per romandre. És tan perillós, quan s’ataca a la política i es desprestigia com a instrument per a la governança dels interessos col.lectius; quan es desmantella l’Estat de Benestar amb fets consumats, sense ni tal sols lleis debatudes democràticament; quan es fa un mercat laboral cada vegada més en precari perquè és així que “Espanya crea ocupació”; quan s’alimenta la resignació perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; quan des del pensament únic s’exalta “l’emprenedor”, un model d’èxit individual, autosuficient i masculí, en detriment del benefici cooperatiu i ignorant quin és el perfil i les realitats de les persones desocupades, una gran majoria dones en atur de llarga durada. Com de subtil és el llenguatge.

Aprofitant el problema del dèficit públic, des del dogma, s’imposa la idea de menys Estat. Menys política, menys educació i cultura, menys atenció a les persones grans i vulnerables, menys condicions laborals... I més societat del benestar mal entesa i més tornar a la família. Una altra subtilesa amb conseqüències, perquè ja sabem el que significa això per a les dones: tasques en la cura de les persones i renúncies a carreres professionals, menor taxa d’ocupació i més precarietat laboral. En definitiva  més paper en l’espai privat i menys en el públic. No és la crisi, és la ideologia.

Des de l’article de l’any passat la distància entre el sou dels homes i les dones ha augmentat, i també l’atur,  i baixant la taxa d’ocupació. Fins i tot pensant en el conjunt, quin error i falta de càlcul! quan a major taxa d’ocupació femenina hi ha menys pobresa infantil (i  sabem com està augmentant, exponencialment) per posar un exemple.

Defensar la igualtat i els drets de les dones és també en defensa del conjunt com a societat. I en defensa de la generació de la meva mare, dones vulnerables amb pensions baixes;  en defensa de la meva generació, dones amb tant de talent que s’està desaprofitant;  i és en defensa de la meva filla, quan la subtilesa amb el que actua el sistema retalla els seus drets aconseguits per la lluita de tantes altres dones. 


No hi ha societat feliç i pròspera si és desigual. Cal canviar el rumb dels esdeveniments. Aprofitem la capacitat que tenim,  perquè la tenim,  a la feina, a casa,  a la ciutat, a  les xarxes... #8Març. I recordeu que sovint la crisi és una excusa, perquè la batalla és ideològica. 

#8març

Article publicat a CatalunyaPress el 8 de març de 2014

Ja m’agradaria fer aquest article en altres termes. Ja m’agradaria que fos diferent al de l’any passat o l’altre. M’agradaria explicar que cada any és un avenç respecte a l’anterior.  Però malauradament no puc fer-ho perquè en comptes d’avançar, tornem a recular. I enguany és una celebració més que reivindicativa. I sí, vull compaginar aquestes dues paraules, celebrar i reivindicar, perquè s'enforteixen mutuament. 

Intento posar ordre a l’atropellament que em provoquen tantes coses que denunciar i que caldria reconduir amb urgència. Sí, cal que tornem a parlar de justícia social i defensar-la. No ho veieu? El que està passant és un canvi profund de model social. És explícit,  amb la reforma laboral per exemple, amb la reforma de la llei de l’avortament,  amb la privatització de serveis públics, amb les retallades... Però també és subtil, molt subtil i per això tan perillós, que no es veu a primera vista però que intenta col.lar-se per romandre. És tan perillós, quan s’ataca a la política i es desprestigia com a instrument per a la governança dels interessos col.lectius; quan es desmantella l’Estat de Benestar amb fets consumats, sense ni tal sols lleis debatudes democràticament; quan es fa un mercat laboral cada vegada més en precari perquè és així que “Espanya crea ocupació”; quan s’alimenta la resignació perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; quan des del pensament únic s’exalta “l’emprenedor”, un model d’èxit individual, autosuficient i masculí, en detriment del benefici cooperatiu i ignorant quin és el perfil i les realitats de les persones desocupades, una gran majoria dones en atur de llarga durada. Com de subtil és el llenguatge.

Aprofitant el problema del dèficit públic, des del dogma, s’imposa la idea de menys Estat. Menys política, menys educació i cultura, menys atenció a les persones grans i vulnerables, menys condicions laborals... I més societat del benestar mal entesa i més tornar a la família. Una altra subtilesa amb conseqüències, perquè ja sabem el que significa això per a les dones: tasques en la cura de les persones i renúncies a carreres professionals, menor taxa d’ocupació i més precarietat laboral. En definitiva  més paper en l’espai privat i menys en el públic. No és la crisi, és la ideologia.

Des de l’article de l’any passat la distància entre el sou dels homes i les dones ha augmentat, i també l’atur,  i baixant la taxa d’ocupació. Fins i tot pensant en el conjunt, quin error i falta de càlcul! quan a major taxa d’ocupació femenina hi ha menys pobresa infantil (i  sabem com està augmentant, exponencialment) per posar un exemple.

Defensar la igualtat i els drets de les dones és també en defensa del conjunt com a societat. I en defensa de la generació de la meva mare, dones vulnerables amb pensions baixes;  en defensa de la meva generació, dones amb tant de talent que s’està desaprofitant;  i és en defensa de la meva filla, quan la subtilesa amb el que actua el sistema retalla els seus drets aconseguits per la lluita de tantes altres dones. 


No hi ha societat feliç i pròspera si és desigual. Cal canviar el rumb dels esdeveniments. Aprofitem la capacitat que tenim,  perquè la tenim,  a la feina, a casa,  a la ciutat, a  les xarxes... #8Març. I recordeu que sovint la crisi és una excusa, perquè la batalla és ideològica. 

dilluns, 3 març de 2014

EL MAPA DE LA DESIGUALTAT

Article publicat a CatalunyaPress el 26 de febrer de 2014


Les conseqüències de la crisi no afecta a tothom per igual, ho sabem de sobra. I que aquestes conseqüències es visualitzen també geogràficament, és una de les conclusions dels primers resultats de la recerca Barris i Crisi. Un estudi liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La segregació urbana no és un fenomen nou, ni molt menys, la separació de població en funció de la renda i altres variables ha existit sempre. Però cal dir que s’ha pronunciat com a conseqüència de la mateixa bombolla immobiliària i la crisi posterior que encara avui resta instal.lada especialment en determinades zones urbanes.

El creixement econòmic de la darrera dècada ha estat una il.lusió, també en termes de redistribució de la riquesa. Avui queda demostrat que no va ser ni progressiu ni va afavorir les bases per a un desenvolupament social i urbà equitatiu. La bombolla immobiliària ha fet mal, i és el que passa quan es substitueix una economia productiva per una d’especulativa. La recerca Barris i Crisi demostra que ha fet mal també en el model de desenvolupament urbà del nostre país, perquè un dels efectes que ha provocat  ha estat la mobilitat i la substitució de la població a nivell territorial. És el cas dels barris amb risc de vulnerabilitat, però heterogenis, que va reemplaçar la seva població. És el que ha passat amb  la població immigrada i la tendència a concentrar-se segons el preu de la vivenda. Mentre es consumia sòl i es construïen noves zones urbanitzades, s’oblidava les realitats d’altres barris, com els  que es van aixecar a la dècada dels seixanta o setanta. El cinquè sense ascensor va ser ocupat per una nova població.

Podem dir per tant  que el sector de la construcció ha contribuït a la distribució de  la població en funció de la seva renda. I no només per baix, també i especialment cal destacar la tendència de la població més benestant a separar-se i concentrar-se, sovint en la ciutat dispersa. No és que la crisi hagi segregat, ja ho havia fet la bombolla immobiliària creant més riscos per a la vulnerabilitat. El que fa la crisi és accentuar encara més la desigualtat, per les condicions de partida i per les polítiques que s'apliquen.

La pobresa es mesura pel nivell de renda, però també per l’accés o no als recursos, educatius, culturals, d’informació,...és aquí on l'entorn urbà propicia o no millors oportunitats individuals i col.lectives, per activa o per passiva.  I la desigualtat es dibuixa avui a Catalunya en mapes urbans, superant l'àmbit local, és a dir, com a mínim s'ha de fer una lectura metropolitana. A la segregació urbana  se suma el fet que les retallades dels serveis públics s’estan fent de forma lineal, i per tant, encara afecten més en aquells territoris amb més precarietat, on els serveis públics poden i han de jugar un paper de contenció i cohesió.

L’estudi també apunta les condicions dels barris amb més resiliència: el sentiment de pertinença i l'estabilitat de la població, la tradició en moviments socials i les polítiques (no tan sols públiques). En alguns casos veig aquesta resiliència més com a capacitat per pal.liar la crisi, que no transformar, perquè la capacitat veïnal sovint és la millor resposta i més efectiva a la incertesa de molta gent, però  la responsabilitat dels poders públics de garantir les condicions per a la igualtat d’oportunitats no pot ser substituïda per la solidaritat veïnal.

Al triunfalisme dels que asseguren que la crisi ha acabat, caldria recomanar que deixin les dades macroeconòmiques i aterrin al mapa de la desigualtat. 

foto pròpia
Aquí es pot consultar la recerca Barris i Crisi