Com les ciutats surten al mapa. Mies Van der Rohe per a l'Òpera d'Oslo

Avui s'ha conegut que el premi d'arquitectura contemporània Mies Van der Rohe, premi europeu, ha estat per a l'Opera i Ballet Nacional de Noruega, a Oslo. Aquesta foto la vaig fer una tarda de tardor intentant recollir els jocs de miralls de la gran capsa de cristall que s'eleva sobre un gran pla inclinat que s'aboca al fiord.

És un edifici emblemàtic contemporani de la ciutat, defensat com a espai per a la regeneració del teixit urbà. Trobo que és així, magnífic. I com des de l'arquitectura es transmet un cert moviment i per tant provocació, en aquest cas, jugant amb els diferents colors que es reflexen als cristalls al llarg del dia, i la baixada suau del passeig que mor a les aigües. Tot i que també trobo que l'immens espai blanc, com la neu per un país acostumat a la neu, necessitaria quelcom més per ser un espai públic per aturar-se i provocar també trobaments, potser des d'una visió mediterrània, ho reconec.

Renovacions urbanes amb edificis de firma, serveixen per situar les ciutats en els mapes. I n'hi ha molts de mapes. L'encert està en l'equilibri entre edificis i espais singulars i l'apropiació per part de la ciutadania com a espais públics i propis.

Sobre un fiordo, el premio Mies

Com les ciutats surten al mapa. Mies Van der Rohe per a l'Òpera d'Oslo

Avui s'ha conegut que el premi d'arquitectura contemporània Mies Van der Rohe, premi europeu, ha estat per a l'Opera i Ballet Nacional de Noruega, a Oslo. Aquesta foto la vaig fer una tarda de tardor intentant recollir els jocs de miralls de la gran capsa de cristall que s'eleva sobre un gran pla inclinat que s'aboca al fiord.

És un edifici emblemàtic contemporani de la ciutat, defensat com a espai per a la regeneració del teixit urbà. Trobo que és així, magnífic. I com des de l'arquitectura es transmet un cert moviment i per tant provocació, en aquest cas, jugant amb els diferents colors que es reflexen als cristalls al llarg del dia, i la baixada suau del passeig que mor a les aigües. Tot i que també trobo que l'immens espai blanc, com la neu per un país acostumat a la neu, necessitaria quelcom més per ser un espai públic per aturar-se i provocar també trobaments, potser des d'una visió mediterrània, ho reconec.

Renovacions urbanes amb edificis de firma, serveixen per situar les ciutats en els mapes. I n'hi ha molts de mapes. L'encert està en l'equilibri entre edificis i espais singulars i l'apropiació per part de la ciutadania com a espais públics i propis.

Sobre un fiordo, el premio Mies

La gent és part de la solució

Recomano l'article d'avui a El País, de Jordi Borja, Por un realismo social, hoy.
"los colectivos sociales únicamente se consideran como problema o en el mejor de los casos como víctimas a las que hay que asistir y no parte de la solución".
Hi ha mesures per superar la crisi que són immediates necessàriament. Però cal una mirada més enllà que necessàriament passa per la implicació del capital humà, si no es té en compte la gent com a part de la solució, és a dir, del progrés, sortirem de puntetes però sense la fortalesa suficient. Error per tant en les mesures immediates si no s'acompanyen d'estratègies de futut.
Per això caldria provocar "oportunidades de introducir dinámicas de cambios socioeconómicos y de modelos de gestión". Espero que s'aprofiti per aquesta mirada més enllà i serveixi la lliçó.
Curiosa la interpretació "gente de izquierdas y pragmáticos", com si l'esquerra només fos la utopia d'un imaginari ideal. I l'esquerra és acció quotidiana, també o sobretot, o com diu una cita "la utopia és una veritat avançada".
Borja parla de la seva generació també, i em fa pensar que cada generació ens fem d'un estil i construïm sobre els fets i els moments de l'entorn que vivim, el rio que ens arrossega. I ara ens toca a la nostra generació, i haurem d'enfocar bé davant moltes complexitats. Si no, la foto pot sortir moguda per la rapidesa dels esdeveniments.

La gent és part de la solució

Recomano l'article d'avui a El País, de Jordi Borja, Por un realismo social, hoy.
"los colectivos sociales únicamente se consideran como problema o en el mejor de los casos como víctimas a las que hay que asistir y no parte de la solución".
Hi ha mesures per superar la crisi que són immediates necessàriament. Però cal una mirada més enllà que necessàriament passa per la implicació del capital humà, si no es té en compte la gent com a part de la solució, és a dir, del progrés, sortirem de puntetes però sense la fortalesa suficient. Error per tant en les mesures immediates si no s'acompanyen d'estratègies de futut.
Per això caldria provocar "oportunidades de introducir dinámicas de cambios socioeconómicos y de modelos de gestión". Espero que s'aprofiti per aquesta mirada més enllà i serveixi la lliçó.
Curiosa la interpretació "gente de izquierdas y pragmáticos", com si l'esquerra només fos la utopia d'un imaginari ideal. I l'esquerra és acció quotidiana, també o sobretot, o com diu una cita "la utopia és una veritat avançada".
Borja parla de la seva generació també, i em fa pensar que cada generació ens fem d'un estil i construïm sobre els fets i els moments de l'entorn que vivim, el rio que ens arrossega. I ara ens toca a la nostra generació, i haurem d'enfocar bé davant moltes complexitats. Si no, la foto pot sortir moguda per la rapidesa dels esdeveniments.

Les barraques del sevillano

Un recorregut per la ciutat informal. Per la ciutat que no es planifica des dels poders públics, la que es fa per necessitat. Un passeig amb documentació, fotografia i testimonis de les barraques de Barcelona al llarg del s.XX. Els anys 30, i dels anys 50 als 70. Autoconstruccions de la immigració. I alguns fets que s'han convertit en símbols com el sevillano.

Una bona exposició per no perdre la memòria de la construcció de les ciutats. Vaig tenir ocasió de visitar-la aquesta setmana al Museu d'Història de la Ciutat. Tot i que estava previst la seva finalització pel febrer, s'ha ajornat fins finals d'abril.

El barraquisme horitzontal es va fer desaparèixer per un nou barraquisme vertical. Grans blocs de pisos petits en mig d'un espai que no era espai públic. L'espai públic el va fer el veïnatge amb el seu activisme en molts casos.

No és un tema nou, però em serveix per recuperar una part de la nostra història propera, que és molt nostra, i és molt propera. Més enllà de les condicions infrahumanes que convivien amb la "ciutat formal", vull destacar els moviments i la lluita contra el barraquisme i la dignitat dels barris, on varen participar veïns i veïnes, gent catalana d'orígen i d'esquerres, l'església de base, ... creant, també, un sentiment de comunitat i de pertinença molt arrelat, i una identitat pròpia i forta d'alguns barris, i que encara hi és per a molts. Alguns d'aquests moviments van coincidir amb la lluita contra el franquisme, el que va fer més fortes les sinergies dels moviments obrers i d'esquerres. Causes comunes i visibles, molt visibles.

Coincidint amb la celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics, quants canvis! en tan poc temps. Els primers ajuntaments miraven per la finestra i les polítiques a realitzar eren molt clares. Ara la mirada ha de ser més profunda i l'anàlisi més complexe. Per molt que alguns intentin obviar, Catalunya s'ha fet des de les ciutats. I es fa des de les ciutats. La intervenció dels ajuntaments en els "barris de la immigració" ha estat clau, per dignitat i per justícia. I ara continua sent clau, amb noves realitats i per tant amb nous instruments per treballar.

TV3 també va oferir un 30 minuts, barraques, l'altra ciutat, que us convido a mirar, i em quedo amb la dignitat dels records dels protagonistes.

Les barraques del sevillano

Un recorregut per la ciutat informal. Per la ciutat que no es planifica des dels poders públics, la que es fa per necessitat. Un passeig amb documentació, fotografia i testimonis de les barraques de Barcelona al llarg del s.XX. Els anys 30, i dels anys 50 als 70. Autoconstruccions de la immigració. I alguns fets que s'han convertit en símbols com el sevillano.

Una bona exposició per no perdre la memòria de la construcció de les ciutats. Vaig tenir ocasió de visitar-la aquesta setmana al Museu d'Història de la Ciutat. Tot i que estava previst la seva finalització pel febrer, s'ha ajornat fins finals d'abril.

El barraquisme horitzontal es va fer desaparèixer per un nou barraquisme vertical. Grans blocs de pisos petits en mig d'un espai que no era espai públic. L'espai públic el va fer el veïnatge amb el seu activisme en molts casos.

No és un tema nou, però em serveix per recuperar una part de la nostra història propera, que és molt nostra, i és molt propera. Més enllà de les condicions infrahumanes que convivien amb la "ciutat formal", vull destacar els moviments i la lluita contra el barraquisme i la dignitat dels barris, on varen participar veïns i veïnes, gent catalana d'orígen i d'esquerres, l'església de base, ... creant, també, un sentiment de comunitat i de pertinença molt arrelat, i una identitat pròpia i forta d'alguns barris, i que encara hi és per a molts. Alguns d'aquests moviments van coincidir amb la lluita contra el franquisme, el que va fer més fortes les sinergies dels moviments obrers i d'esquerres. Causes comunes i visibles, molt visibles.

Coincidint amb la celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics, quants canvis! en tan poc temps. Els primers ajuntaments miraven per la finestra i les polítiques a realitzar eren molt clares. Ara la mirada ha de ser més profunda i l'anàlisi més complexe. Per molt que alguns intentin obviar, Catalunya s'ha fet des de les ciutats. I es fa des de les ciutats. La intervenció dels ajuntaments en els "barris de la immigració" ha estat clau, per dignitat i per justícia. I ara continua sent clau, amb noves realitats i per tant amb nous instruments per treballar.

TV3 també va oferir un 30 minuts, barraques, l'altra ciutat, que us convido a mirar, i em quedo amb la dignitat dels records dels protagonistes.

Civicus

Civicus, world aliance of citizen participation, és una xarxa de persones i organitzacions a nivell internacional, i es dedica a l'enfortiment de l'acció ciutadana i la societat civil. Té una premissa molt suggenrent que l'apunto: les societats saludables són aquelles que saben trobar un equilibri entre l'estat, el sector privat i la societat civil. Destacar "societats saludables", des d'un terme social, més enllà de l'ecològic.

Una de les iniciatives que promou Civicus a nivell internacional és l'Índex de la Societat Civil, i és l'Observatori del Tercer Sector qui desenvoluparà el projecte a Catalunya i a Espanya. Ahir varem celebrar la tercera sessió de treball del Consell Assessor de Recerca de l'Observatori i varem enraonar sobre l'avaluació de les variables de l'Índex: el compromís cívic, el nivell organitzatiu, la pràctica de valors i la percepció de l'impacte, de la societat civil. Serà una molt bona eina de treball un cop finalitzat.

Trobo particularment interessant una de les variables, la percepció de l'impacte. És a dir, quin és el pes de la societat civil en el PIB, quina capacitat d'incidència sobre les polítiques o sobre les decisions polítiques, quina imatge té ciutadania respecte la societat civil organitzada, quin grau de confiança, o sobre quins temes té més impacte,... més enllà del síndrome del patio trasero (sí, però no davant de casa), o de les causes de mobilització massa particulars i momentànies. Suggerent, caldrà continuar amb el treball.

És cert, cada vegada més, que la salut d'una societat també es mesurarà en el seu nivell d'activisme democràtic, en el contingut que prengui el terme ciutadania, i evidentment en les sinergies i sumes entre estat-sector privat-societat civil. I em puc avançar, crec que ho puc fer, a les conclusions de l'estudi: cal i caldrà invertir més perquè es donin unes més i millors condicions. En aquest sentit, cultura i accés a la informació (entorns urbans procipis a la cultura i el coneixement) és clau.

Darrerament un cúmul de coincidències, o no, (potser hi ha moviment) ha fet que m'aturi en aquestes reflexions, (aquest post i els anteriors), ja ho veieu.

Per cert, ja ha sortit el quadernet de la darrera sessió del Consell Assessor de Recerca, La crisi i el tercer sector: una oportunitat per a la transformació social. Molt adient.

Civicus

Civicus, world aliance of citizen participation, és una xarxa de persones i organitzacions a nivell internacional, i es dedica a l'enfortiment de l'acció ciutadana i la societat civil. Té una premissa molt suggenrent que l'apunto: les societats saludables són aquelles que saben trobar un equilibri entre l'estat, el sector privat i la societat civil. Destacar "societats saludables", des d'un terme social, més enllà de l'ecològic.

Una de les iniciatives que promou Civicus a nivell internacional és l'Índex de la Societat Civil, i és l'Observatori del Tercer Sector qui desenvoluparà el projecte a Catalunya i a Espanya. Ahir varem celebrar la tercera sessió de treball del Consell Assessor de Recerca de l'Observatori i varem enraonar sobre l'avaluació de les variables de l'Índex: el compromís cívic, el nivell organitzatiu, la pràctica de valors i la percepció de l'impacte, de la societat civil. Serà una molt bona eina de treball un cop finalitzat.

Trobo particularment interessant una de les variables, la percepció de l'impacte. És a dir, quin és el pes de la societat civil en el PIB, quina capacitat d'incidència sobre les polítiques o sobre les decisions polítiques, quina imatge té ciutadania respecte la societat civil organitzada, quin grau de confiança, o sobre quins temes té més impacte,... més enllà del síndrome del patio trasero (sí, però no davant de casa), o de les causes de mobilització massa particulars i momentànies. Suggerent, caldrà continuar amb el treball.

És cert, cada vegada més, que la salut d'una societat també es mesurarà en el seu nivell d'activisme democràtic, en el contingut que prengui el terme ciutadania, i evidentment en les sinergies i sumes entre estat-sector privat-societat civil. I em puc avançar, crec que ho puc fer, a les conclusions de l'estudi: cal i caldrà invertir més perquè es donin unes més i millors condicions. En aquest sentit, cultura i accés a la informació (entorns urbans procipis a la cultura i el coneixement) és clau.

Darrerament un cúmul de coincidències, o no, (potser hi ha moviment) ha fet que m'aturi en aquestes reflexions, (aquest post i els anteriors), ja ho veieu.

Per cert, ja ha sortit el quadernet de la darrera sessió del Consell Assessor de Recerca, La crisi i el tercer sector: una oportunitat per a la transformació social. Molt adient.

Carme Solé i La lluna d'en Joan

Una bona notícia per a la literatura infantil (i no tan infantil). S'han tornat a reeditar els contes de Raspall de Pere Calders i il.lustrat per Carme Solé Vendrell i La lluna d'en Joan, de la mateixa Carme.

Comencem la setmana de Sant Jordi, i comencem a sortir al carrer en aquest abril esbojarrat (plou i fa sol,...). Dissabte la llibreria Robafaves va presentar al carrer els dos llibres, amb la Carme (en la foto) i en Pep Duran, que amb el seu barret va explicar els contes.

Dos magnígfics contes que recomano, pel relat i per les il.lustracions magnífiques, com tot el treball d'aquesta gran il.lustradora. La segueixo des de fa temps.

En una imatge es pot expressar molt. Amb una il.lustració es comunica, sentiments, instants, accions, valors, desitjos, ... i Carme Solé ho fa com pocs.

Carme Solé i La lluna d'en Joan

Una bona notícia per a la literatura infantil (i no tan infantil). S'han tornat a reeditar els contes de Raspall de Pere Calders i il.lustrat per Carme Solé Vendrell i La lluna d'en Joan, de la mateixa Carme.

Comencem la setmana de Sant Jordi, i comencem a sortir al carrer en aquest abril esbojarrat (plou i fa sol,...). Dissabte la llibreria Robafaves va presentar al carrer els dos llibres, amb la Carme (en la foto) i en Pep Duran, que amb el seu barret va explicar els contes.

Dos magnígfics contes que recomano, pel relat i per les il.lustracions magnífiques, com tot el treball d'aquesta gran il.lustradora. La segueixo des de fa temps.

En una imatge es pot expressar molt. Amb una il.lustració es comunica, sentiments, instants, accions, valors, desitjos, ... i Carme Solé ho fa com pocs.

Polítiques socials, oportunitats per superar la crisi

Divendres a Forum Europa Tribuna Catalunya, la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila va fer una conferència sobre la crisi econòmica i les polítiques socials. Felicito la exposició i comparteixo el relat.

Les polítiques socials són només despesa? els serveis socials només per evitar conflictes? si seriosament ens plantegem un canvi de model productiu caldrà tenir en compte que l'atenció a les persones és un sector en creixement i creador d'ocupació. Un canvi de model productiu haurà de comptar amb aquest sector, perquè societats competitives també són societats en les que la qualitat de vida és un valor afegit, així com l'autonomia de les persones. I un canvi de model productiu també significa recuperar valors, "s'arriba més lluny cooperant que competint", en paraules de la mateixa consellera: agents econòmics, administracions, ciutadania organitzada,... aliats i no competidors. Més en aquests moments.

Els principis que ens explicava Capdevila crec que són del tot encertats:
1. Consolidar el sistema català de protecció amb dos grans principis: solidaritat i treball comunitari.
2. Serveis d'atenció a les persones per a tothom, també les classes mitjanes: compromís amb allò que és públic, solidaritat intergeneracional, i cultura de l'esforç.
3. Assumir una societat diversa que ho serà per sempre més.


I divendres també varem celebrar un acte de Catalunya causa comuna, Les bones pràctiques per al progrés. I aprofitant les xarxes, ho varem poder retransmetre i seguir pel facebook (en la foto Jessica Fillol). Us reconamo l'enllaç de Raimon Obiols sobre l'acte.

Com deia avui també Raimon a l'acte de Lleida, "necessitem finestres d'oportunitat". De les aportacions, magnífiques, de la gent de divendres (Gemma Lienas, Miquel Miró, Ismael Palacín, Quim Sabaté, Jordi Marí, Carme Alumà, Josep Ma Villena, Maria Freiria, Josep Antoni Robles, i els que apuntaven des de la xarxa), recullo alguns apunts i reflexions per continuar enraonant: emprenedors socials, l'empresa (cooperatives economia social) com a transformador social; nova gestió en els recursos humans; més inversió en el millor capital, l'humà; cooperació amb la ciutadanisa compromesa i organitzada; la creativitat; les bones pràctiques que creen progrés; la responsabilitat social de les empreses; els valors de la solidaritat intergeneracional; repartiment de la riquesa i inversió; ...

Polítiques socials, oportunitats per superar la crisi

Divendres a Forum Europa Tribuna Catalunya, la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila va fer una conferència sobre la crisi econòmica i les polítiques socials. Felicito la exposició i comparteixo el relat.

Les polítiques socials són només despesa? els serveis socials només per evitar conflictes? si seriosament ens plantegem un canvi de model productiu caldrà tenir en compte que l'atenció a les persones és un sector en creixement i creador d'ocupació. Un canvi de model productiu haurà de comptar amb aquest sector, perquè societats competitives també són societats en les que la qualitat de vida és un valor afegit, així com l'autonomia de les persones. I un canvi de model productiu també significa recuperar valors, "s'arriba més lluny cooperant que competint", en paraules de la mateixa consellera: agents econòmics, administracions, ciutadania organitzada,... aliats i no competidors. Més en aquests moments.

Els principis que ens explicava Capdevila crec que són del tot encertats:
1. Consolidar el sistema català de protecció amb dos grans principis: solidaritat i treball comunitari.
2. Serveis d'atenció a les persones per a tothom, també les classes mitjanes: compromís amb allò que és públic, solidaritat intergeneracional, i cultura de l'esforç.
3. Assumir una societat diversa que ho serà per sempre més.


I divendres també varem celebrar un acte de Catalunya causa comuna, Les bones pràctiques per al progrés. I aprofitant les xarxes, ho varem poder retransmetre i seguir pel facebook (en la foto Jessica Fillol). Us reconamo l'enllaç de Raimon Obiols sobre l'acte.

Com deia avui també Raimon a l'acte de Lleida, "necessitem finestres d'oportunitat". De les aportacions, magnífiques, de la gent de divendres (Gemma Lienas, Miquel Miró, Ismael Palacín, Quim Sabaté, Jordi Marí, Carme Alumà, Josep Ma Villena, Maria Freiria, Josep Antoni Robles, i els que apuntaven des de la xarxa), recullo alguns apunts i reflexions per continuar enraonant: emprenedors socials, l'empresa (cooperatives economia social) com a transformador social; nova gestió en els recursos humans; més inversió en el millor capital, l'humà; cooperació amb la ciutadanisa compromesa i organitzada; la creativitat; les bones pràctiques que creen progrés; la responsabilitat social de les empreses; els valors de la solidaritat intergeneracional; repartiment de la riquesa i inversió; ...

Plan E als carrers

Aquest matí he vist paletes treballant. El Plan E ja es veu al carrer. Ocupació i millora pels barris, les dues coses. Benvinguda notícia. Visualitzar feina per recuperar confiança.

Plan E als carrers

Aquest matí he vist paletes treballant. El Plan E ja es veu al carrer. Ocupació i millora pels barris, les dues coses. Benvinguda notícia. Visualitzar feina per recuperar confiança.

El Tercer Sector al Parlament

Avui a la Comissió Parlamentària de Benestar i Immigració hem gaudit de la compareixença de la Taula del Tercer Sector, amb la presentació de les principals conclusions del 2n congrés del Tercer Sector que fa uns dies van celebrar amb una participació de 1.300 persones, que no són poques!!. Amb la paraula de Carles Barba, Teresa Cano i Enric Morist.

El manifest apunta 10 principals causes:

1. Prioritat en la lluita contra la pobresa i l'exclusió social en el context de crisi

2. Desplegament amb recursos i eficàcia del nou sistema de serveis socials

3. El compromís del Pla Estratègic del Tercer Sector

4. Accent en la col.laboració entre les administracions i el tercer sector. Som espai públic

5. Mesures excepcionals de crisi en el Pla de Suport al Tercer Sector Social

6. La reforma del sistema de gestió del 0,7% de l'IRPF

7. Compromís de millora en la qualitat i la transparència

8. El reconeixement i l'impuls del voluntariat i la dignificació professional dels treballadors

9. El tercer sector com a agent social

10. Crida al treball compartit amb els altres sectors i la ciutadania.

Com s'ha dit avui, el reconeixement del tercer sector ha anat creixent i és necessari: com a agent de servei públic, com a interlocutor, com actor, com a creador de dinamisme, ocupació i riquesa.

Segurament cal aprofundir més en les relacions entre les administracions i el sector, perquè sigui una relació de més de concertació i més complicitat , des del paper de cadascú i amb la independència de cadascú. El tercer sector crec que aporta alguns valors afegits: neix de la ciutadania compromesa (amb tota la fortalesa dels conceptes), la proximitat local i territorial (aquelles petites entitats que fan tanta feina als barris i pobles com ha dit la Teresa), les bones pràctiques, la vocació de servei públic des de la mateixa societat.

D'acord amb la reflexió d'en Carles, "la societat civil organitzada no ho fa perquè les administracions no cumpleixin, és perquè els ciutadans volen organitzar-se per unes motivacions o causes", És una qüestió de corresponsabilitat.

Evidentment hem parlat de la crisi i com afecta als sectors més vulnerables. En aquesta situació encara més és necessària la xarxa social. I he afegit al llarg de la meva intervenció que afrontar la crisi requereix d'objectius i estratègies compartides (poders públics, ciutadania compromesa) en l'atenció als sectors més vulnerables, però també i especialment per una nova economia. Ho explico, la competitivitat necessita, també i especialment, inversió en capital humà, bons nivells de benestar i una societat activa i dinàmica. El resultat del 2n congrés del Tercer Sector és una prova d'aquesta societat activa. També per ser més competitius i garantir progrés.

El Tercer Sector al Parlament

Avui a la Comissió Parlamentària de Benestar i Immigració hem gaudit de la compareixença de la Taula del Tercer Sector, amb la presentació de les principals conclusions del 2n congrés del Tercer Sector que fa uns dies van celebrar amb una participació de 1.300 persones, que no són poques!!. Amb la paraula de Carles Barba, Teresa Cano i Enric Morist.

El manifest apunta 10 principals causes:

1. Prioritat en la lluita contra la pobresa i l'exclusió social en el context de crisi

2. Desplegament amb recursos i eficàcia del nou sistema de serveis socials

3. El compromís del Pla Estratègic del Tercer Sector

4. Accent en la col.laboració entre les administracions i el tercer sector. Som espai públic

5. Mesures excepcionals de crisi en el Pla de Suport al Tercer Sector Social

6. La reforma del sistema de gestió del 0,7% de l'IRPF

7. Compromís de millora en la qualitat i la transparència

8. El reconeixement i l'impuls del voluntariat i la dignificació professional dels treballadors

9. El tercer sector com a agent social

10. Crida al treball compartit amb els altres sectors i la ciutadania.

Com s'ha dit avui, el reconeixement del tercer sector ha anat creixent i és necessari: com a agent de servei públic, com a interlocutor, com actor, com a creador de dinamisme, ocupació i riquesa.

Segurament cal aprofundir més en les relacions entre les administracions i el sector, perquè sigui una relació de més de concertació i més complicitat , des del paper de cadascú i amb la independència de cadascú. El tercer sector crec que aporta alguns valors afegits: neix de la ciutadania compromesa (amb tota la fortalesa dels conceptes), la proximitat local i territorial (aquelles petites entitats que fan tanta feina als barris i pobles com ha dit la Teresa), les bones pràctiques, la vocació de servei públic des de la mateixa societat.

D'acord amb la reflexió d'en Carles, "la societat civil organitzada no ho fa perquè les administracions no cumpleixin, és perquè els ciutadans volen organitzar-se per unes motivacions o causes", És una qüestió de corresponsabilitat.

Evidentment hem parlat de la crisi i com afecta als sectors més vulnerables. En aquesta situació encara més és necessària la xarxa social. I he afegit al llarg de la meva intervenció que afrontar la crisi requereix d'objectius i estratègies compartides (poders públics, ciutadania compromesa) en l'atenció als sectors més vulnerables, però també i especialment per una nova economia. Ho explico, la competitivitat necessita, també i especialment, inversió en capital humà, bons nivells de benestar i una societat activa i dinàmica. El resultat del 2n congrés del Tercer Sector és una prova d'aquesta societat activa. També per ser més competitius i garantir progrés.

Després del G20, més Europa

Destaco les paraules de José Montilla en el Consell Nacional d'aquest cap de setmana, "el PSC té un compromís ferm en la construcció d'Europa. Treballar a Catalunya, a Espanya i a Europa, és compatible i és el que ens garantirà que Catalunya pugui tenir futur".

Amb aquesta crisi si una cosa és ben visible és que necessitem més Europa. Més Europa de progrés, i més pràctiques que sempre ha defensat la socialdemocràcia. Podem, hem d'influir, i tenim la garantia de pertànyer al Partit Socialista Europeu per fer-ho. No tothom té aquesta fortalesa de formar part d'un partit europeu i sumar així forces.

La nostra candidata, Maria Badia, i els companys i companyes que formen la candidatura desperten plena confiança i demostren molta competència.

Ens continuarem mirant el melic? No es pot afrontar les eleccions europees des del tacticisme que alguns practiquen en clau exclussivament interna (digase de CIU per exemple). Cada vegada més coses estan en joc, i la crisi econòmica ens ho demostra.

"Una crisi global exigeix una solució global". Alguns articles d'interès sobre el G20. La declaració final de la cumbre. Parlarem d'un nou capitalisme?, "El consenso de Londres", de Manuel Castells, i "L'endemà del G20", de Josep Oliver.

Enllaçant amb el post anterior, crec que les realitats del món ens exigeix més estratègia i menys endogàmia. Com destaca Miquel Iceta en el seu blog, "Cardús l'encerta", "La política estresada".

Després del G20, més Europa

Destaco les paraules de José Montilla en el Consell Nacional d'aquest cap de setmana, "el PSC té un compromís ferm en la construcció d'Europa. Treballar a Catalunya, a Espanya i a Europa, és compatible i és el que ens garantirà que Catalunya pugui tenir futur".

Amb aquesta crisi si una cosa és ben visible és que necessitem més Europa. Més Europa de progrés, i més pràctiques que sempre ha defensat la socialdemocràcia. Podem, hem d'influir, i tenim la garantia de pertànyer al Partit Socialista Europeu per fer-ho. No tothom té aquesta fortalesa de formar part d'un partit europeu i sumar així forces.

La nostra candidata, Maria Badia, i els companys i companyes que formen la candidatura desperten plena confiança i demostren molta competència.

Ens continuarem mirant el melic? No es pot afrontar les eleccions europees des del tacticisme que alguns practiquen en clau exclussivament interna (digase de CIU per exemple). Cada vegada més coses estan en joc, i la crisi econòmica ens ho demostra.

"Una crisi global exigeix una solució global". Alguns articles d'interès sobre el G20. La declaració final de la cumbre. Parlarem d'un nou capitalisme?, "El consenso de Londres", de Manuel Castells, i "L'endemà del G20", de Josep Oliver.

Enllaçant amb el post anterior, crec que les realitats del món ens exigeix més estratègia i menys endogàmia. Com destaca Miquel Iceta en el seu blog, "Cardús l'encerta", "La política estresada".

Els debats del catalanisme.

Hem celebrat el primer acte de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna. Ha estat a l'Orfeó Martinenc, a Barcelona, Els debats sobre el catalanisme.

Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.

Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.

Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.

López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.

Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?

Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.

Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.

Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.

El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...

Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.

Els debats del catalanisme.

Hem celebrat el primer acte de la Conferència Oberta, Catalunya causa comuna. Ha estat a l'Orfeó Martinenc, a Barcelona, Els debats sobre el catalanisme.

Transcric algunes de les idees que s'han exposat i em semblen prou suggerents per debatre.

Miquel Caminal. Abans som d'esquerres, després ve la identitat, la catalana. Amb qui faig causa comuna? quin catalanisme? el soberanista, l'autonòmic o el federal?. L'esquerra és federal, és transnacional,... La pluralitat és el signe de la nostra societat, però existeix una excessiva publicació d'una identitat homogènia (masses articles,...) Una causa comuna, no es pot confondre amb un projecte nacional únic, pluralitat és democràcia.

Jordi Font. La nació és el consens bàsic que s'actualitza. Els tacticismes, i ara en tenim masses, és perillós, no es pot radicalitzar la minoria i amb ella la minoria contrària, sí cal implicar la majoria del poble en un projecte compartit. La minoria radicalitzada exclou i destrueix. I Catalunya està feta de moltes llavors. Per altra banda, hi ha a Espanya una cultura difusa que no accepta la diversitat, es manté en la negació de la diversitat i les diferents nacionalitats, especialment Catalunya, és carburant per la dreta i impotència pels sectors d'esquerres que no poden assumir els costos d'enfrontrar-se.

López de Lerma. És el catalanisme el fil roig de la Catalunya d'avui? potser al Parlament sí, i a les urnes? quan hi ha més participació a les eleccions generals que a les autonòmiques. Quin catalanisme? dins o fora d'Espanya? que es baralla o que es vol entendre amb Espanya?. S'ha d'acabar l'ambigüitat. No buscar respostes de futur en el catalanisme mirant el passat (de fets que hem fet mitologia i som pressoners). El més catalanista no és el que més crida contra Madrid, si no el que més treballa pels ciutadans.

Ferran Mascarell. El catalanisme té un envelliment intel.lectual. La identitat a Catalunya ha estat atrapada durant 25 anys en els mites, i l'esquerra ha confós que era una problema dels altres, però la identitat és important per la col.lectivitat. Cal recuperar la centralitat social del catalanisme, ha de ser un marc de referència compartit, cal una renovació conceptual, amb les dosis adequades de racionalitat i d'emoció, i cal més claretat vers Espanya. Existeix una espanyolitat que nega la catalanitat i produeix confrontació. Necessitem una identitat, aque hem de tenir i saber explicar, sino, què oferim als que venen?

Rafael Pradas. S'ha provocat un catalanisme de la necessitat (davant els problemes amb rodalies, els peatges de les autopistes,...). S'està donant una visió del catalanisme, sobretot des de certs mitjans, que no és la Catalunya real.

Teresa Sandoval. El catalanisme comença al Clot (barri on s'ha realitzat el debat), als barris,... no és abstracte. I cal ara que també sigui europeista i global, així com és necessari buscar aliances en aquests nous espais.

Joan Tàpia. Hi ha un problema de fons: el catalanisme es defineix davant d'Espanya (en la història), però ara està davant d'altres problemes i reptes. Hi ha una "superestructura" que no veu, i que no accepta la realitat, que té una teoria més romàntica que la dels ciutadans.

El debat ha continuat entre l'emoció i la racionalitat que necessitem en el catalanisme, ente la Catalunya real i la "superestructura", que deia en Tàpia , que viu en un altre espai diferent al de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, en els nous reptes que té Catalunya, en la necessitat de deixar-se d'ambigüitats i que cadascú es defineixi i sigui conseqüent, en la necessitat d'un projecte federal,...

Estic d'acord. D'acord que ens passem la vida donant voltes a les mateixes coses. Que existeix una visió no del tot real, un tant romàntica i pressonera allunyada de la realitat de la majoria de la ciutadania, i una visió, com algú ha apuntat, massa instrumentalitzada i exagerada per part de mitjans, partits o sectors, d'un país de perdedors o víctimes, de la queixa i no la proposta, una visió que és carburant pels nacionalismes (tant l'espanyol com el català). Que necessitem aire fresc i menys complexos. Que tenim nous reptes i noves realitats. Que el debat cansino sobre el que som i com ens veuen els altres, allunya encara més la ciutadania de la política. Què és una causa comuna el nostre autogovern, l'Estatut, així com resoldre el model de finançament, per justícia. Que necessitem, sí, una identitat col.lectiva inclusiva, lliure, cívica, democràtica, de ciutadania, més que no pas de fets passats elevats a mites.