Translate

dimecres, 1 de maig de 2013

En el dia dels treballadors i dels aturats

Article publicat a CatalunyaPress l'1 de maig de 2013
 
Un dia avui més de reivindicació que de celebració. El que està esdevenint és un canvi de model social i laboral i les circumstàncies ens obliguen a exigir el dret al treball i la dignitat.
L’alarmant xifra de més de sis milions d’aturats a Espanya i quasi un milió a Catalunya no només és un desastre per a l’economia, és un veritable drama social. Les conseqüències són nefastes, i les causes, caldria recordar, també. No ens podem acostumar a mirar impassibles els titulars. Les xifres al detall encara són més explícites al dibuixar un panorama de difícil recuperació a curt termini i alerten d’un greu problema estructual i col.lectiu de continuar així.
Preocupants i significatives són les xifres de l’atur com també ho és el comportament de la distribució de les rendes. Segons un informe de la UGT, les rendes del capital pugen 3,6 punts i les rendes del treball cauen 5,2 punts percentuals. Una situació pròpia d’economies menys desenvolupades i a diferència de les principals economies europees que mantenen l’equilibri o fins i tot augmenten les del treball. Una demostració més que la crisi ni té conseqüencies per a tothom igual ni la paguem tots.
Però el relat dels governs és un altre. Veig tres estratègies per part del govern espanyol a l’hora de relatar la situació. Primer, omplir-se la boca d’austeritat i dèficit com les grans raons de l’acció i omissió de la seva actuació, quan més que austeritat això ja comença a ser suïcidi. Segon, els eufemismes que intenten acallar o emmascarar la crua realitat, recordem la ministra Fátima Báñez parlant de “mobilitat exterior” per no reconèixer la marxa de molts joves a l’estranger a la recerca de feina. I tercer i sobretot, els silencis, una altra de les estratègies que arriba ja a grau d’expertesa en aquest govern. Per la seva banda el govern català, desorientat i inexistent, intenta camuflar la falta de polítiques culpabilitzant a uns altres. Tot plegat una falta de consideració i respecte vers la maduresa de la ciutadania. Quina mena de confiança i compromís es pot demanar amb aquestes actituds? Si la gent no troba respostes en la política i les institucions, si algun dia surt un suposat salvador amb una suposada solució, el problema ara difús començarà a ser intolerable.
Tothom estem tocats. Els joves que arriben a l’edat laboral sense cap mena d’expectativa. Els majors de cinquanta anys, en plena maduresa laboral que tristament es tornen invisibles. Els que es jubilen a preu de cost,... I els que treballen amb la temença d’una nova retallada de sou o un ERE que els col.loqui al carrer. Parlem d’atur, i caldria igualment parlar de precarietat laboral, que hi ha i molta, sobretot gràcies a l’actual reforma laboral.
En aquest primer de maig la reivindicació es fa imprescindible. Com necessàries són noves o renovades xarxes i espais que ens repleguin de forma col.lectiva i d’empoderament  ciutadà. Perquè tot ha canviat i des de fa temps, també la feina i els espais per al treball i el sentiment de classe.