Un dia avui
més de reivindicació que de celebració. El que està esdevenint és un canvi de
model social i laboral i les circumstàncies ens obliguen a exigir el dret al
treball i la dignitat.
L’alarmant xifra de més de sis milions
d’aturats a Espanya i quasi un milió a Catalunya no només és un desastre per a
l’economia, és un veritable drama social. Les conseqüències són nefastes, i les
causes, caldria recordar, també. No ens podem acostumar a mirar impassibles els
titulars. Les xifres al detall encara són més explícites al dibuixar un
panorama de difícil recuperació a curt termini i alerten d’un greu problema
estructual i col.lectiu de continuar així.
Preocupants
i significatives són les xifres de l’atur com també ho és el comportament de la
distribució de les rendes. Segons un informe de la UGT, les rendes del capital
pugen 3,6 punts i les rendes del treball cauen 5,2 punts percentuals. Una
situació pròpia d’economies menys desenvolupades i a diferència de les principals
economies europees que mantenen l’equilibri o fins i tot augmenten les del
treball. Una demostració més que la crisi ni té conseqüencies per a tothom
igual ni la paguem tots.
Però el
relat dels governs és un altre. Veig tres estratègies per part del govern
espanyol a l’hora de relatar la situació. Primer, omplir-se la boca d’austeritat
i dèficit com les grans raons de l’acció i omissió de la seva actuació, quan
més que austeritat això ja comença a ser suïcidi. Segon, els eufemismes que
intenten acallar o emmascarar la crua realitat, recordem la ministra Fátima
Báñez parlant de “mobilitat exterior” per no reconèixer la marxa de molts joves
a l’estranger a la recerca de feina. I tercer i sobretot, els silencis, una
altra de les estratègies que arriba ja a grau d’expertesa en aquest govern. Per
la seva banda el govern català, desorientat i inexistent, intenta camuflar la
falta de polítiques culpabilitzant a uns altres. Tot plegat una falta de
consideració i respecte vers la maduresa de la ciutadania. Quina mena de
confiança i compromís es pot demanar amb aquestes actituds? Si la gent no troba
respostes en la política i les institucions, si algun dia surt un suposat
salvador amb una suposada solució, el problema ara difús començarà a ser
intolerable.
Tothom estem
tocats. Els joves que arriben a l’edat laboral sense cap mena d’expectativa.
Els majors de cinquanta anys, en plena maduresa laboral que tristament es
tornen invisibles. Els que es jubilen a preu de cost,... I els que treballen
amb la temença d’una nova retallada de sou o un ERE que els col.loqui al
carrer. Parlem d’atur, i caldria igualment parlar de precarietat laboral, que
hi ha i molta, sobretot gràcies a l’actual reforma laboral.
En aquest
primer de maig la reivindicació es fa imprescindible. Com necessàries són noves
o renovades xarxes i espais que ens repleguin de forma col.lectiva i
d’empoderament ciutadà. Perquè tot ha
canviat i des de fa temps, també la feina i els espais per al treball i el
sentiment de classe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada