L’alcalde de Badalona, García Albiol, serà jutjat per incitació a la xenofòbia arran dels opuscles que vinculaven immigració i delinqüència en la campanya de les municipals del 2011. I és bo recordar també que Sanchez Camacho l’acompanyava en aquella proesa.
No hauríem de passar per alt aquest fet, prou significatiu. La convivència es fonamenta en un equilibri compartit. Però depèn com, s’empetiteix en una fràgil línia en moments de tensió. No és casualitat que les darreres eleccions municipals fos un banc de proves, de la mà del PP i PxC, immersos ja en la profunditat de la crisi. Cal plantar cara i de forma clara als que utilitzen la xenofòbia amb finalitats electoralistes. Perquè en les seves paraules i actituds, a més de trencar la convivència, no hi ha propostes de solucions als problemes, al contrari es recreen en el conflicte perquè és aquesta font de la que s’alimenten. És massa còmode i denunciable per altra banda atiar la hostilitat sense viure-hi i des del benestar, com era el cas de García Albiol. També és massa senzill des del cantó oposat donar segons quines lliçons, tot i les bones intencions, sense conviure en el que és quotidià en molts dels nostres barris.
Celebrem que es jutgi la xenofòbia, especialment des de la irresponsabilitat que suposa les finalitats purament partidistes. Crec tanmateix que hem d’anar més enllà. Perquè la millor manera de combatre aquests postulats és amb respostes a les aspres existències que es viuen a les zones urbanes i colpejades per la crisi. La immigració accelerada i exponencial dels darrers anys provoquen impactes socials, culturals, demogràfics,… que cal governar de forma inexcusable i que se sumen a dèficits urbans anteriors. Amb lleis i amb polítiques des de la proximitat del món local. Sovint els ajuntaments han estat sols a l’hora de resoldre els problemes, sense competències i sense recursos, i caldrà reconèixer i avaluar el paper fonamental que molts municipis han desenvolupat per respondre a aquest fenomen. No existeixen respostes simplistes a la complexitat. No parlar-ne tampoc facilita les coses. Fer-ho només des de la xenofòbia i el conflicte ho agreuja molt més. Cal parlar-ne i canalitzar les preocupacions de la ciutadania que conviu diàriament amb els reptes socials i econòmics que aterren a peu de carrer. Les percepcions, que van més enllà de les estadístiques però que és el termòmetre del clima social. Per això el primer que es necessita, crec, és comprensió d’aquestes realitats.
Ara, sense eleccions de forma immediata a la vista i sotmesos a una actualitat política i econòmica atropellada, la immigració ha desaparegut, mediàticament parlant. No vol dir però que el malestar no hi sigui. Els reptes continuen existint i encara pot empitjorar més si es renuncia a polítiques d’inversió, gestió i comprensió del que està passant als barris com és el cas. El que siguem capaços de fer, per acció o per omissió, ens ho trobarem, sense cap mena de dubte. Per acabar, sobre l’actitud del PP vers aquest judici així com amb els “escraches”. Refugiar-se en el victimisme és massa fàcil, denota desesperació i sobretot la falta d’orientació. Els perdedors són uns altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada