No sé fins a
on arriba la paciència i la capacitat de resistència de les persones davant
tanta incertesa. Però mentrestant només un 43% dels ciutadans comencen l’any
amb optimisme segons els informes de Metroscopia, i la sospita i l’escepticisme
vers la política i les institucions no para de crèixer. No falten motius per a
la consternació. La desesperança creix en una Espanya esgotada. Sí, crec que
esgotada, fatigada, extenuada.
S’instal.la
la indignació i la desconfiança de la ciutadania que mira amb ulls garratibats
els casos de corrupció sense penalització ràpida, quan la cultura del pelotazo continua imperant perquè només s’han subsituït
uns corruptes per uns altres. Sobresous, comptes a Suïssa, prevaricació, …
sense respostes contundents i exemplificadores. La corrupció fa molt de mal, a
tanta gent que es dedica a la política des d’una causa noble, a la ciutadania
que viu el sistema des de la inseguretat. Fa mal a la democràcia en definitiva.
Si crisi significa
moment de canvi i transformació, no es fan les lectures apropiades perquè
aquest sigui en positiu. Els rescats bancaris sense depurar responsabilitats i
mantenint escandaloses indemnitzacions, mentre creixen els desnonaments. Les
retallades de serveis bàsics i les poc transparents privatitzacions de béns
comuns que desmantellen el sistema de benestar. La reforma laboral com agressió
als drets laborals. El talent que marxa en busca de millors oportunitats (a
països com Alemània, precisament el que colla amb l’austeritat dogmàtica). Una
llei d’educació retrògrada pensant més en l’adoctrinament que en la capacitació
individual i col.lectiva i la igualtat d’oportunitats. L’atac contra la cultura.
Sis milions d’aturats i molta molta precarietat. La crisi la paguen sobretot les classes
treballadores i mitjanes, i creix una societat cada vegada més dual. Es demana
sacrifici com a compromís col.lectiu per sortir del forat, però sacrifici per a
què. No es crea compromís sense confiança, i els discursos i les actuacions
polítiques ara per ara precisament no en generen.
La noció d’Espanya
es desdibuixa al no reconèixer les diversitats i les nacionalitats
territorials. Un model autonòmic exhaurit i una proposta, la del PP, encara més
recentralitzadora. Quan fa temps que calia un pas més cap un Estat Federal i
sí, asimètric, i també més càlid. Malauradament el PSOE va deixar la idea
d’Espanya exclussivament en mans dels populars sense una oferta alternativa i
atractiva, acomplexat pel PP de les signatures contra l’Estatut.
Més
tacticismes que política de mirada ampla. Les circumstàncies actuals i la
rapidesa dels esdeveniments no pot ser cap excusa per no dibuixar com es vol el
futur, tot el contrari, precisament cal dissenyar el futur per gestionar el
present. I el present s’està gestionant molt malament, potser precisament
perquè no hi ha visió de l’esdevenidor, o com a mínim un avenir pensant en el
comú.
Espanya té
un greu problema, de projecte de futur.
Cal una
contundent regeneració democrática, política, cultural, de lideratges i de
valors. Cal urgentment alternatives a la situació actual. Si no, cada vegada
més empobrits en el sentit més examplat de la paraula, econòmic, social, cultural,…
Amb paraules del filòsof Daniel Innerarity, “el progressisme està avui allà on es
posen en marxa processos per a configurar el futur desconegut, on es gestiona
responsablement la incertesa”. Doncs això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada