Translate

dimecres, 9 de gener de 2013

Privatitzacions i dèficit democràtic

Article publicat a CatalunyaPress el dimecres 9 de gener de 2012

Les privatizacions de serveis públics estan trobant en la crisi la gran excusa. Però no és la crisi, és la ideologia. Els actuals governs, espanyol i català, no llegeixen les males pràctiques que han provocat la crisi actual, al contrari amenacen les polítiques que han construït l’actual Estat de Benestar. L’austeritat dogmàtica i mal entesa em fa pensar que si continuem cavant no sortirem mai del forat.

La privatització de la sanitat pública a la comunitat de Madrid és el clar exemple del dogma liberal. A més de ser escandalós. I perillós si significa un banc de proves per exportar a altres territoris. Qüestionable com també la privatització d’Aigües Ter-Llobregat, o els anuncis de privatització de serveis ferroviaris i serveis de la sanitat pública catalana.
Algunes consideracions. Privatitzar serveis públics és transferir recursos públics (dels contribuents) a mans privades o inversors. Per tant, despendre’s de patrimoni col.lectiu costa diners als ciutadans.

Segona. A llarg termini no està demostrat que la gestió privada resulti ni més eficaç ni més barat. Recordem què va passar amb les privatitzacions generalitzades que va impulsar Margaret Thatcher. Alguns dels serveis que van passar a mans privades ni van guanyar en eficiència ni en eficàcia, al contrari, van perdre valor. El privat vol guanys i per guanyar necessita reduir costos. Reduir costos en serveis públics com és la sanitat significa perdre qualitat i que funcioni pitjor. Al Regne Unit l’administració va haver de sortir en ajuda dels usuaris i com a conseqüència es va produir la paradoxa de mantener una gestió privada sostenida amb fons públics però sense el control públic.

Tercera. La salut és un dret fonamental. No és un bé mercantil. I si hi ha empreses privades interessades en la sanitat, és que veuen guanys. Si la sanitat pot generar beneficis, el que caldria seria reformes necessàries per fer el sistema més sostenible. Sostenible, no lucratiu. El risc de caure en empreses o inversors és que voldran reduir costos, i sabem que això afectarà als més desafavorits. I una altra, els suposats guanys no repercutiran en els usuaris ni en el sistema, sinó en els accionistes. Mal negoci pels ciutadans, boníssim pels conglomerats que en aquests moments es mouen com a voltors. Destruir el sistema universal i públic de salut és destruir molt, que acabem pagant doblement els ciutadans i sobretot els més vulnerables.

Però hi ha una altra raó més. La transparència. Qui hi ha darrera de totes aquestes operacions i com es fan. El fragant exemple de la privatització de l’ATLL amb un informe desfavorable del màxim òrgan administratiu de control dels contractes públics a Catalunya, que és vinculant, i que CIU vol recòrrer. Ja és qüestionable privatizar un servei que afecta a milers de persones, però més escabrós encara si no es fa amb la màxima transparència. I els casos de corrupció de CIU no són cap garantia precisament.
I com a darrera reflexió. Atacar el sector públic és posar en risc el concepte de col.lectiu i augmenta el dèficit democràtic. Alerta.