Translate

dimecres, 23 de gener de 2013

Espanya té un problema, i no és Catalunya

Article publicat a CatalunyaPress el dimecres 23 de gener de 2013
No sé fins a on arriba la paciència i la capacitat de resistència de les persones davant tanta incertesa. Però mentrestant només un 43% dels ciutadans comencen l’any amb optimisme segons els informes de Metroscopia, i la sospita i l’escepticisme vers la política i les institucions no para de crèixer. No falten motius per a la consternació. La desesperança creix en una Espanya esgotada. Sí, crec que esgotada, fatigada, extenuada.
S’instal.la la indignació i la desconfiança de la ciutadania que mira amb ulls garratibats els casos de corrupció sense penalització ràpida, quan la cultura del pelotazo continua imperant perquè només s’han subsituït uns corruptes per uns altres. Sobresous, comptes a Suïssa, prevaricació, … sense respostes contundents i exemplificadores. La corrupció fa molt de mal, a tanta gent que es dedica a la política des d’una causa noble, a la ciutadania que viu el sistema des de la inseguretat. Fa mal a la democràcia en definitiva.

Si crisi significa moment de canvi i transformació, no es fan les lectures apropiades perquè aquest sigui en positiu. Els rescats bancaris sense depurar responsabilitats i mantenint escandaloses indemnitzacions, mentre creixen els desnonaments. Les retallades de serveis bàsics i les poc transparents privatitzacions de béns comuns que desmantellen el sistema de benestar. La reforma laboral com agressió als drets laborals. El talent que marxa en busca de millors oportunitats (a països com Alemània, precisament el que colla amb l’austeritat dogmàtica). Una llei d’educació retrògrada pensant més en l’adoctrinament que en la capacitació individual i col.lectiva i la igualtat d’oportunitats. L’atac contra la cultura. Sis milions d’aturats i molta molta precarietat.  La crisi la paguen sobretot les classes treballadores i mitjanes, i creix una societat cada vegada més dual. Es demana sacrifici com a compromís col.lectiu per sortir del forat, però sacrifici per a què. No es crea compromís sense confiança, i els discursos i les actuacions polítiques ara per ara precisament no en generen.
La noció d’Espanya es desdibuixa al no reconèixer les diversitats i les nacionalitats territorials. Un model autonòmic exhaurit i una proposta, la del PP, encara més recentralitzadora. Quan fa temps que calia un pas més cap un Estat Federal i sí, asimètric, i també més càlid. Malauradament el PSOE va deixar la idea d’Espanya exclussivament en mans dels populars sense una oferta alternativa i atractiva, acomplexat pel PP de les signatures contra l’Estatut.

Més tacticismes que política de mirada ampla. Les circumstàncies actuals i la rapidesa dels esdeveniments no pot ser cap excusa per no dibuixar com es vol el futur, tot el contrari, precisament cal dissenyar el futur per gestionar el present. I el present s’està gestionant molt malament, potser precisament perquè no hi ha visió de l’esdevenidor, o com a mínim un avenir pensant en el comú.
Espanya té un greu problema, de projecte de futur.

Cal una contundent regeneració democrática, política, cultural, de lideratges i de valors. Cal urgentment alternatives a la situació actual. Si no, cada vegada més empobrits en el sentit més examplat de la paraula, econòmic, social, cultural,…
Amb paraules del filòsof Daniel Innerarity, “el progressisme està avui allà on es posen en marxa processos per a configurar el futur desconegut, on es gestiona responsablement la incertesa”. Doncs això.