Translate

dissabte, 8 de març del 2014

#8març

Article publicat a CatalunyaPress el 8 de març de 2014

Ja m’agradaria fer aquest article en altres termes. Ja m’agradaria que fos diferent al de l’any passat o l’altre. M’agradaria explicar que cada any és un avenç respecte a l’anterior.  Però malauradament no puc fer-ho perquè en comptes d’avançar, tornem a recular. I enguany és una celebració més que reivindicativa. I sí, vull compaginar aquestes dues paraules, celebrar i reivindicar, perquè s'enforteixen mutuament. 

Intento posar ordre a l’atropellament que em provoquen tantes coses que denunciar i que caldria reconduir amb urgència. Sí, cal que tornem a parlar de justícia social i defensar-la. No ho veieu? El que està passant és un canvi profund de model social. És explícit,  amb la reforma laboral per exemple, amb la reforma de la llei de l’avortament,  amb la privatització de serveis públics, amb les retallades... Però també és subtil, molt subtil i per això tan perillós, que no es veu a primera vista però que intenta col.lar-se per romandre. És tan perillós, quan s’ataca a la política i es desprestigia com a instrument per a la governança dels interessos col.lectius; quan es desmantella l’Estat de Benestar amb fets consumats, sense ni tal sols lleis debatudes democràticament; quan es fa un mercat laboral cada vegada més en precari perquè és així que “Espanya crea ocupació”; quan s’alimenta la resignació perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; quan des del pensament únic s’exalta “l’emprenedor”, un model d’èxit individual, autosuficient i masculí, en detriment del benefici cooperatiu i ignorant quin és el perfil i les realitats de les persones desocupades, una gran majoria dones en atur de llarga durada. Com de subtil és el llenguatge.

Aprofitant el problema del dèficit públic, des del dogma, s’imposa la idea de menys Estat. Menys política, menys educació i cultura, menys atenció a les persones grans i vulnerables, menys condicions laborals... I més societat del benestar mal entesa i més tornar a la família. Una altra subtilesa amb conseqüències, perquè ja sabem el que significa això per a les dones: tasques en la cura de les persones i renúncies a carreres professionals, menor taxa d’ocupació i més precarietat laboral. En definitiva  més paper en l’espai privat i menys en el públic. No és la crisi, és la ideologia.

Des de l’article de l’any passat la distància entre el sou dels homes i les dones ha augmentat, i també l’atur,  i baixant la taxa d’ocupació. Fins i tot pensant en el conjunt, quin error i falta de càlcul! quan a major taxa d’ocupació femenina hi ha menys pobresa infantil (i  sabem com està augmentant, exponencialment) per posar un exemple.

Defensar la igualtat i els drets de les dones és també en defensa del conjunt com a societat. I en defensa de la generació de la meva mare, dones vulnerables amb pensions baixes;  en defensa de la meva generació, dones amb tant de talent que s’està desaprofitant;  i és en defensa de la meva filla, quan la subtilesa amb el que actua el sistema retalla els seus drets aconseguits per la lluita de tantes altres dones. 


No hi ha societat feliç i pròspera si és desigual. Cal canviar el rumb dels esdeveniments. Aprofitem la capacitat que tenim,  perquè la tenim,  a la feina, a casa,  a la ciutat, a  les xarxes... #8Març. I recordeu que sovint la crisi és una excusa, perquè la batalla és ideològica. 

#8març

Article publicat a CatalunyaPress el 8 de març de 2014

Ja m’agradaria fer aquest article en altres termes. Ja m’agradaria que fos diferent al de l’any passat o l’altre. M’agradaria explicar que cada any és un avenç respecte a l’anterior.  Però malauradament no puc fer-ho perquè en comptes d’avançar, tornem a recular. I enguany és una celebració més que reivindicativa. I sí, vull compaginar aquestes dues paraules, celebrar i reivindicar, perquè s'enforteixen mutuament. 

Intento posar ordre a l’atropellament que em provoquen tantes coses que denunciar i que caldria reconduir amb urgència. Sí, cal que tornem a parlar de justícia social i defensar-la. No ho veieu? El que està passant és un canvi profund de model social. És explícit,  amb la reforma laboral per exemple, amb la reforma de la llei de l’avortament,  amb la privatització de serveis públics, amb les retallades... Però també és subtil, molt subtil i per això tan perillós, que no es veu a primera vista però que intenta col.lar-se per romandre. És tan perillós, quan s’ataca a la política i es desprestigia com a instrument per a la governança dels interessos col.lectius; quan es desmantella l’Estat de Benestar amb fets consumats, sense ni tal sols lleis debatudes democràticament; quan es fa un mercat laboral cada vegada més en precari perquè és així que “Espanya crea ocupació”; quan s’alimenta la resignació perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; quan des del pensament únic s’exalta “l’emprenedor”, un model d’èxit individual, autosuficient i masculí, en detriment del benefici cooperatiu i ignorant quin és el perfil i les realitats de les persones desocupades, una gran majoria dones en atur de llarga durada. Com de subtil és el llenguatge.

Aprofitant el problema del dèficit públic, des del dogma, s’imposa la idea de menys Estat. Menys política, menys educació i cultura, menys atenció a les persones grans i vulnerables, menys condicions laborals... I més societat del benestar mal entesa i més tornar a la família. Una altra subtilesa amb conseqüències, perquè ja sabem el que significa això per a les dones: tasques en la cura de les persones i renúncies a carreres professionals, menor taxa d’ocupació i més precarietat laboral. En definitiva  més paper en l’espai privat i menys en el públic. No és la crisi, és la ideologia.

Des de l’article de l’any passat la distància entre el sou dels homes i les dones ha augmentat, i també l’atur,  i baixant la taxa d’ocupació. Fins i tot pensant en el conjunt, quin error i falta de càlcul! quan a major taxa d’ocupació femenina hi ha menys pobresa infantil (i  sabem com està augmentant, exponencialment) per posar un exemple.

Defensar la igualtat i els drets de les dones és també en defensa del conjunt com a societat. I en defensa de la generació de la meva mare, dones vulnerables amb pensions baixes;  en defensa de la meva generació, dones amb tant de talent que s’està desaprofitant;  i és en defensa de la meva filla, quan la subtilesa amb el que actua el sistema retalla els seus drets aconseguits per la lluita de tantes altres dones. 


No hi ha societat feliç i pròspera si és desigual. Cal canviar el rumb dels esdeveniments. Aprofitem la capacitat que tenim,  perquè la tenim,  a la feina, a casa,  a la ciutat, a  les xarxes... #8Març. I recordeu que sovint la crisi és una excusa, perquè la batalla és ideològica. 

dilluns, 3 de març del 2014

EL MAPA DE LA DESIGUALTAT

Article publicat a CatalunyaPress el 26 de febrer de 2014


Les conseqüències de la crisi no afecta a tothom per igual, ho sabem de sobra. I que aquestes conseqüències es visualitzen també geogràficament, és una de les conclusions dels primers resultats de la recerca Barris i Crisi. Un estudi liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La segregació urbana no és un fenomen nou, ni molt menys, la separació de població en funció de la renda i altres variables ha existit sempre. Però cal dir que s’ha pronunciat com a conseqüència de la mateixa bombolla immobiliària i la crisi posterior que encara avui resta instal.lada especialment en determinades zones urbanes.

El creixement econòmic de la darrera dècada ha estat una il.lusió, també en termes de redistribució de la riquesa. Avui queda demostrat que no va ser ni progressiu ni va afavorir les bases per a un desenvolupament social i urbà equitatiu. La bombolla immobiliària ha fet mal, i és el que passa quan es substitueix una economia productiva per una d’especulativa. La recerca Barris i Crisi demostra que ha fet mal també en el model de desenvolupament urbà del nostre país, perquè un dels efectes que ha provocat  ha estat la mobilitat i la substitució de la població a nivell territorial. És el cas dels barris amb risc de vulnerabilitat, però heterogenis, que va reemplaçar la seva població. És el que ha passat amb  la població immigrada i la tendència a concentrar-se segons el preu de la vivenda. Mentre es consumia sòl i es construïen noves zones urbanitzades, s’oblidava les realitats d’altres barris, com els  que es van aixecar a la dècada dels seixanta o setanta. El cinquè sense ascensor va ser ocupat per una nova població.

Podem dir per tant  que el sector de la construcció ha contribuït a la distribució de  la població en funció de la seva renda. I no només per baix, també i especialment cal destacar la tendència de la població més benestant a separar-se i concentrar-se, sovint en la ciutat dispersa. No és que la crisi hagi segregat, ja ho havia fet la bombolla immobiliària creant més riscos per a la vulnerabilitat. El que fa la crisi és accentuar encara més la desigualtat, per les condicions de partida i per les polítiques que s'apliquen.

La pobresa es mesura pel nivell de renda, però també per l’accés o no als recursos, educatius, culturals, d’informació,...és aquí on l'entorn urbà propicia o no millors oportunitats individuals i col.lectives, per activa o per passiva.  I la desigualtat es dibuixa avui a Catalunya en mapes urbans, superant l'àmbit local, és a dir, com a mínim s'ha de fer una lectura metropolitana. A la segregació urbana  se suma el fet que les retallades dels serveis públics s’estan fent de forma lineal, i per tant, encara afecten més en aquells territoris amb més precarietat, on els serveis públics poden i han de jugar un paper de contenció i cohesió.

L’estudi també apunta les condicions dels barris amb més resiliència: el sentiment de pertinença i l'estabilitat de la població, la tradició en moviments socials i les polítiques (no tan sols públiques). En alguns casos veig aquesta resiliència més com a capacitat per pal.liar la crisi, que no transformar, perquè la capacitat veïnal sovint és la millor resposta i més efectiva a la incertesa de molta gent, però  la responsabilitat dels poders públics de garantir les condicions per a la igualtat d’oportunitats no pot ser substituïda per la solidaritat veïnal.

Al triunfalisme dels que asseguren que la crisi ha acabat, caldria recomanar que deixin les dades macroeconòmiques i aterrin al mapa de la desigualtat. 

foto pròpia
Aquí es pot consultar la recerca Barris i Crisi

EL MAPA DE LA DESIGUALTAT

Article publicat a CatalunyaPress el 26 de febrer de 2014


Les conseqüències de la crisi no afecta a tothom per igual, ho sabem de sobra. I que aquestes conseqüències es visualitzen també geogràficament, és una de les conclusions dels primers resultats de la recerca Barris i Crisi. Un estudi liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La segregació urbana no és un fenomen nou, ni molt menys, la separació de població en funció de la renda i altres variables ha existit sempre. Però cal dir que s’ha pronunciat com a conseqüència de la mateixa bombolla immobiliària i la crisi posterior que encara avui resta instal.lada especialment en determinades zones urbanes.

El creixement econòmic de la darrera dècada ha estat una il.lusió, també en termes de redistribució de la riquesa. Avui queda demostrat que no va ser ni progressiu ni va afavorir les bases per a un desenvolupament social i urbà equitatiu. La bombolla immobiliària ha fet mal, i és el que passa quan es substitueix una economia productiva per una d’especulativa. La recerca Barris i Crisi demostra que ha fet mal també en el model de desenvolupament urbà del nostre país, perquè un dels efectes que ha provocat  ha estat la mobilitat i la substitució de la població a nivell territorial. És el cas dels barris amb risc de vulnerabilitat, però heterogenis, que va reemplaçar la seva població. És el que ha passat amb  la població immigrada i la tendència a concentrar-se segons el preu de la vivenda. Mentre es consumia sòl i es construïen noves zones urbanitzades, s’oblidava les realitats d’altres barris, com els  que es van aixecar a la dècada dels seixanta o setanta. El cinquè sense ascensor va ser ocupat per una nova població.

Podem dir per tant  que el sector de la construcció ha contribuït a la distribució de  la població en funció de la seva renda. I no només per baix, també i especialment cal destacar la tendència de la població més benestant a separar-se i concentrar-se, sovint en la ciutat dispersa. No és que la crisi hagi segregat, ja ho havia fet la bombolla immobiliària creant més riscos per a la vulnerabilitat. El que fa la crisi és accentuar encara més la desigualtat, per les condicions de partida i per les polítiques que s'apliquen.

La pobresa es mesura pel nivell de renda, però també per l’accés o no als recursos, educatius, culturals, d’informació,...és aquí on l'entorn urbà propicia o no millors oportunitats individuals i col.lectives, per activa o per passiva.  I la desigualtat es dibuixa avui a Catalunya en mapes urbans, superant l'àmbit local, és a dir, com a mínim s'ha de fer una lectura metropolitana. A la segregació urbana  se suma el fet que les retallades dels serveis públics s’estan fent de forma lineal, i per tant, encara afecten més en aquells territoris amb més precarietat, on els serveis públics poden i han de jugar un paper de contenció i cohesió.

L’estudi també apunta les condicions dels barris amb més resiliència: el sentiment de pertinença i l'estabilitat de la població, la tradició en moviments socials i les polítiques (no tan sols públiques). En alguns casos veig aquesta resiliència més com a capacitat per pal.liar la crisi, que no transformar, perquè la capacitat veïnal sovint és la millor resposta i més efectiva a la incertesa de molta gent, però  la responsabilitat dels poders públics de garantir les condicions per a la igualtat d’oportunitats no pot ser substituïda per la solidaritat veïnal.

Al triunfalisme dels que asseguren que la crisi ha acabat, caldria recomanar que deixin les dades macroeconòmiques i aterrin al mapa de la desigualtat. 

foto pròpia
Aquí es pot consultar la recerca Barris i Crisi

divendres, 14 de febrer del 2014

Sr. Gallardón, avortar no és obligatori

Article publicat el 13 de febrer a CatalunyaPress

A cop de majoria absoluta i a cop de decret, el Govern del PP va impusant el seu model menystenint el debat democràtic, ni amb el Parlament ni amb la societat.

“El tren de la llibertat”, com a expressió generalitzada i plural  del rebuig a la reforma de la llei de l’avortament, no ha tingut cap mena d’efecte en el full de ruta que s’han marcat. Ni el rebuig dels partits de l’oposició, ni les demandes i consells de diferents sectors, ni les alertes del nostre entorn europeu. Més que governar, com a gestió de l’espai públic que compartim, d’això se’n diu manar.

La reforma de la llei de l’avortament representa un retrocés en els drets de les dones i de la ciutadania en el seu conjunt. Un retrocés normatiu i social. No limitem l’argument del nostre rebuig només sobre el dret a decidir de les dones, que ho és, sinó denunciem també que és un retorcés per al conjunt de la societat, perquè també ho és. La reforma no respon a cap debat obert ni a cap demanda social sobre aquesta qüestió. No de forma generalitzada, era un tema tancat. Qui es beneficia? crec que ningú. A qui vol acontentar el PP? És potser que ha de demostrar alguna cosa als sectors de la dreta més dreta?. És una reforma pura i simplement ideològica. I així van canviant el model social, que retrocedeix ràpidament i a grans passes el que ha costat tant construir.

La proposta és més restrictiva que la llei del 1985 i contradiu les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, perquè restringint el dret, poden augmentar el nombre d’avortaments practicats amb pitjors condicions i perjudicant la salut de les dones. Recordem que la llei del 85 va ser substituïda per la del 2010 amb l’objectiu de regular les condicions per a la interrupció voluntària de l’embaràs i establir així també les obligacions dels poders públics pel que fa a l’exercici d’aquest dret. Es declarava el dret de totes les dones a adoptar lliurement decisions que afecten la seva vida sexual i reproductiva i el reconeixement a la maternitat lliurement decidida. Suposava un avenç i una llei, que a diferència de la reforma actual, va comptar amb un ampli consens social i polític. A més, el canvi legislatiu torna a obrir la porta a la desigualtat en l’accés als drets, perquè la decisió estarà condicionada.

No podem caure en lleugereses a l’hora de qualificar una decisió tan important com avortar o exercir la maternitat. Ni es pot banalitzar les condicions i circumstàncies que porten a una o altra determinació. Sovint són situacions dures, i el mínim necessari en moments així és la llibertat així com l’acompanyament de la llei com a protecció.


Cal defensar que qualsevol decisió ha de ser respectada, perquè és conscient i responsable. Cal recordar al ministre Gallardón i al Govern que avortar no és obligatori, però és molt millor fer-ho amb l’empara de la llei. 

Sr. Gallardón, avortar no és obligatori

Article publicat el 13 de febrer a CatalunyaPress

A cop de majoria absoluta i a cop de decret, el Govern del PP va impusant el seu model menystenint el debat democràtic, ni amb el Parlament ni amb la societat.

“El tren de la llibertat”, com a expressió generalitzada i plural  del rebuig a la reforma de la llei de l’avortament, no ha tingut cap mena d’efecte en el full de ruta que s’han marcat. Ni el rebuig dels partits de l’oposició, ni les demandes i consells de diferents sectors, ni les alertes del nostre entorn europeu. Més que governar, com a gestió de l’espai públic que compartim, d’això se’n diu manar.

La reforma de la llei de l’avortament representa un retrocés en els drets de les dones i de la ciutadania en el seu conjunt. Un retrocés normatiu i social. No limitem l’argument del nostre rebuig només sobre el dret a decidir de les dones, que ho és, sinó denunciem també que és un retorcés per al conjunt de la societat, perquè també ho és. La reforma no respon a cap debat obert ni a cap demanda social sobre aquesta qüestió. No de forma generalitzada, era un tema tancat. Qui es beneficia? crec que ningú. A qui vol acontentar el PP? És potser que ha de demostrar alguna cosa als sectors de la dreta més dreta?. És una reforma pura i simplement ideològica. I així van canviant el model social, que retrocedeix ràpidament i a grans passes el que ha costat tant construir.

La proposta és més restrictiva que la llei del 1985 i contradiu les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, perquè restringint el dret, poden augmentar el nombre d’avortaments practicats amb pitjors condicions i perjudicant la salut de les dones. Recordem que la llei del 85 va ser substituïda per la del 2010 amb l’objectiu de regular les condicions per a la interrupció voluntària de l’embaràs i establir així també les obligacions dels poders públics pel que fa a l’exercici d’aquest dret. Es declarava el dret de totes les dones a adoptar lliurement decisions que afecten la seva vida sexual i reproductiva i el reconeixement a la maternitat lliurement decidida. Suposava un avenç i una llei, que a diferència de la reforma actual, va comptar amb un ampli consens social i polític. A més, el canvi legislatiu torna a obrir la porta a la desigualtat en l’accés als drets, perquè la decisió estarà condicionada.

No podem caure en lleugereses a l’hora de qualificar una decisió tan important com avortar o exercir la maternitat. Ni es pot banalitzar les condicions i circumstàncies que porten a una o altra determinació. Sovint són situacions dures, i el mínim necessari en moments així és la llibertat així com l’acompanyament de la llei com a protecció.


Cal defensar que qualsevol decisió ha de ser respectada, perquè és conscient i responsable. Cal recordar al ministre Gallardón i al Govern que avortar no és obligatori, però és molt millor fer-ho amb l’empara de la llei. 

39% fachos

Article publica el 12 de febrer a CatalunyaPress

En una paret d’un bloc de pisos vaig veure escrit “39% fachos”. Era dilluns passat a la ciutat de Ginebra. Ho vaig entendre al moment de conèixer els resultats del referèndum celebrat diumenge sobre la iniciativa “Contra la immigració en massa”. El 50,34% dels suissos va aprovar la limitació dels contingents a treballadors estrangers. Al Cantó de Ginebra una mica més del 60% va votar en contra.

A Suïssa ho voten casi tot. Amb 50.000 firmes o amb la petició de vuit cantons es pot demanar ratificar qualsevol canvi legislatiu. Amb 100.000 firmes es pot impulsar una iniciativa popular sense que el Parlament pugui canviar el text de la proposta. Un sistema que dóna al poble un mecanisme directe fins i tot per a legislar. A l’hora de fer campanya, no només es posicionen els partits polítics, també les entitats, siguin socials, econòmiques o culturals. Amb el que costa fer referèndums al nostre país... La democràcia directa té conseqüències, temences sobre el que pot decidir el poble en funció de conjuntures, però també un debat obert i més implicació per part de la ciutadania en els afers públics, els de tothom. I comporta riscos, per exemple, què farà ara el Govern suís amb el problema que li provoca el resultat respecte als seus tractats amb la Unió Europea.

No és la primera vegada que el partit Unió Democràtic de Centre (UDC) impulsa una iniciativa fent servir aquest sistema i que la guanya. Mana sense governar. És una formació política que representa la nova extrema dreta europea, nacionalista i xenòfoba, i potser la més assentada a Europa donat que porta recorregut des de 1999.

Suïssa ens fa envejar, amb només un 3,5% d’atur i una economia sana i a l’alça. En bona part es veu beneficiada per la crisi econòmica de països com Espanya. Les principals patronals han fet campanya en contra de la iniciativa, perquè es necessita mà d’obra, i mà d’obra qualificada. Sembla contradictori doncs el resultat de la consulta. Alguns dels arguments que s’han fet servir per defensar  el sí han estat la massificació del transport públic o les costures de l’estat de benestar. Semblaria una broma vist des d’aquí. Són arguments populistes  que apel·len a la por d’una societat amb una considerable qualitat de vida.

És sens dubte motiu de preocupació en un any d’eleccions europees i amb una nova extrema dreta i populista que creix a Europa i que posa en risc, crec, els fonaments de la construcció europea. Una Europa castigada per crisis diverses, on la fractura entre els països del nord i del sud augmenta, no sé si amb càlculs estratègics, i on la fractura a dins mateix de les societats també es polaritza. La percepció de la decadència en alguns llocs i la temença de perdre el que es té en d’altres, és terreny abonat pels populismes, els nacionalismes i el rebuig als altres.

Però sense un marc europeu cohesionat i cohesionador, basat en els drets i les llibertats, no hi ha progrés en un món globalitzat, ni pels més rics ni pels més pobres. Molt en joc en les properes eleccions europees. Cal llums llargues i intel.ligència política.

El debat i el resultat del referèndum no ha deixat indiferent a la societat suïssa. Un exemple són les pintades a la ciutat de Ginebra.