Ja m’agradaria fer aquest article en altres termes. Ja m’agradaria que fos diferent al de l’any passat o l’altre. M’agradaria explicar que cada any és un avenç respecte a l’anterior. Però malauradament no puc fer-ho perquè en comptes d’avançar, tornem a recular. I enguany és una celebració més que reivindicativa. I sí, vull compaginar aquestes dues paraules, celebrar i reivindicar, perquè s'enforteixen mutuament.
Intento posar ordre a l’atropellament que em provoquen tantes coses que denunciar i que caldria reconduir amb urgència. Sí, cal que tornem a parlar de justícia social i defensar-la. No ho veieu? El que està passant és un canvi profund de model social. És explícit, amb la reforma laboral per exemple, amb la reforma de la llei de l’avortament, amb la privatització de serveis públics, amb les retallades... Però també és subtil, molt subtil i per això tan perillós, que no es veu a primera vista però que intenta col.lar-se per romandre. És tan perillós, quan s’ataca a la política i es desprestigia com a instrument per a la governança dels interessos col.lectius; quan es desmantella l’Estat de Benestar amb fets consumats, sense ni tal sols lleis debatudes democràticament; quan es fa un mercat laboral cada vegada més en precari perquè és així que “Espanya crea ocupació”; quan s’alimenta la resignació perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; quan des del pensament únic s’exalta “l’emprenedor”, un model d’èxit individual, autosuficient i masculí, en detriment del benefici cooperatiu i ignorant quin és el perfil i les realitats de les persones desocupades, una gran majoria dones en atur de llarga durada. Com de subtil és el llenguatge.
Aprofitant el problema del dèficit públic, des del dogma, s’imposa la idea de menys Estat. Menys política, menys educació i cultura, menys atenció a les persones grans i vulnerables, menys condicions laborals... I més societat del benestar mal entesa i més tornar a la família. Una altra subtilesa amb conseqüències, perquè ja sabem el que significa això per a les dones: tasques en la cura de les persones i renúncies a carreres professionals, menor taxa d’ocupació i més precarietat laboral. En definitiva més paper en l’espai privat i menys en el públic. No és la crisi, és la ideologia.
Des de l’article de l’any passat la distància entre el sou dels homes i les dones ha augmentat, i també l’atur, i baixant la taxa d’ocupació. Fins i tot pensant en el conjunt, quin error i falta de càlcul! quan a major taxa d’ocupació femenina hi ha menys pobresa infantil (i sabem com està augmentant, exponencialment) per posar un exemple.
Defensar la igualtat i els drets de les dones és també en defensa del conjunt com a societat. I en defensa de la generació de la meva mare, dones vulnerables amb pensions baixes; en defensa de la meva generació, dones amb tant de talent que s’està desaprofitant; i és en defensa de la meva filla, quan la subtilesa amb el que actua el sistema retalla els seus drets aconseguits per la lluita de tantes altres dones.
No hi ha societat feliç i pròspera si és desigual. Cal canviar el rumb dels esdeveniments. Aprofitem la capacitat que tenim, perquè la tenim, a la feina, a casa, a la ciutat, a les xarxes... #8Març. I recordeu que sovint la crisi és una excusa, perquè la batalla és ideològica.
