Translate

dimecres, 3 de juliol de 2013

Dues Catalunyes i més

Article publicat a CatalunyaPress el 3 de juliol de 2013



El propòsit de construir un sol poble pot estar en risc. Una voluntat en la que van creure, amb encertada visió, tant forces polítiques com moviments socials. Un camí d’èxit però encara inacabat.  Està en risc en funció de com es gestioni les diferents crisis i es desenvolupin els propers temps. Fins i tot un risc que és interessat per part d’alguns que consideren que la divisió és la manera de guanyar, i parlo principalment pel nacionalisme espanyol.

El dret a decidir s’ha convertit en motiu de mobilització, un corrent gens insignificant, al contrari, força majoritari. També diria que amb diferents graus pel que fa a la demanda de sobirania. Hi ha una finalitat al darrera, una fita, una empresa, a la que s’acull un bon nombre de gent. Que ha crescut també com a conseqüència de la mala experiència en l’intent federalitzant de l’Estatut, i augmenta progressivament davant l’enrocament i fins i tot les agressions per part del Govern de l’Estat.

Però per altra banda veig una massa silenciosa on predomina la frustació i l’incertesa, la mirada interior, la resignació i les conseqüències socials de la crisi. De forma individual, familiar, col.lectiva o territorial. Tinguem en compte especialmente la falta  d’expectatives i l’augment de pobresa, en el sentit més ample del terme, en certs territoris i en determinats barris. No se sent interpel.lada, de moment, pel primer corrent del que parlava, és més, n’és indiferent. Em pregunto si arribat el dia, pot ser motiu de fragmentació social. Segurament dependrà de les respostes a les crisis i de les temptacions per part d’alguns de tensionar.

No vull dir que siguin dues societats polaritzades, de moment. Sí diferents actituds que cohabiten als carrers de les nostres ciutats. Potser una contraposició de forces que neutralitzen la paràlisi en la que tots plegats ens trobem. I que serveix al Govern català per anar passant.

Catalunya és plural i diversa i conviuen moltes realitats. Defenso que el model social forma part del projecte nacional. Discrepo dels que advoquen que només la independència ens salvarà de tots els mals. La denominada “transició nacional” no pot obviar la situació social i econòmica que viu el país. No ha de ser l’excusa d’un Govern que no dóna respostes. D’un Govern que utilitza la crisi per canviar el model social amb les polítiques neoliberals que aplica, la política educativa n’és un exemple. No se li pot perdonar tot a aquest Govern en nom del “procés”.

Sovint els debats transcentals al twitter només deixen veure una part de la realitat. El problema és que alguns potser es creuen que és només aquesta, la realitat.

De moment, l’ascensor social i la igualtat d’oportunitats està en perill. Les eines fonamentals per a construir un sol poble de veritat. I ho està sobretot pel que fa a les classes treballadores i mitjanes. I està en perill en certs territoris, perquè la crisi es mesura també geogràficament.


És per això que torno a reivindicar el catalanisme integrador i transversal. El sentit del patriotisme social del President Maragall. El de pertinença a un projecte col.lectiu, no per essencialista, sinó perquè projecta el seu futur de forma compartida.

foto pròpia