Translate

dissabte, 24 de novembre de 2012

Una proposta federal que ve de lluny

Aquests dies, endreçant el despatx, he trobat alguns escrits molt adients pel moment i no puc reprimir transcriure'ls en aquesta blocada. No és cap recull ni de bon troç -faltarien molts i molts textos i molts noms propis- com dic és fruit de la casualitat. Però benvinguda coincidència, que també m'ha fet pensar en el recorregut del projecte polític al qual pertanyo i que he viscut en primera línia en alguns dels seus moments.

El primer, del llibre de Jordi Solé Tura "Una història optimista" (1999), arran dels treballs de la Constitució de 1978:
"... Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i el federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia - i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic hauria d'assegurar una redistribució dels recursos públics i que aquella redistribució seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal". I continuo amb una reflexió que em sembla molt significativa "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".

I el segon, un recull dels discursos del President Maragall arran de l'Estatut de 2006:
- De la conferència "Del pal de paller al catalanisme coral" Conferència pronunciada a la Universitat d'Estiu Ramon Llull l'1 de juliol de 2004:
(En referència als 23 anys de Govern de Jordi Pujol) "Ha estat un paradigma que s'ha basat en l'obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació de la identitat nacional. I probablement per causa d'aquesta obsessió hagi estat més negligent en la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern i dels seus instruments. S'ha pensat més en un país a la defensiva, instal.lat permanentment -o, almenys, massa sovint- en la visualització d'enemics exteriors i també interiors, més que no pas en un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats"
- De la conferència pronunciada a l'auditori de la Pedrera el 13 de gener de 2005:
"Considero essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra massa poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,... (...) Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. (...) Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" purament defensiu i escèptic respecte a Espanya i Europa". (...) un catalanisme internament integrador, que asseguri que continuem essent un sol poble a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions".
- De la intervenció el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya en l'aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut:
"I Catalunya proposa (...) És el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No només de parlar de nosaltres i ells, no, no: és que nosaltres som ells també. I en la mesura en que ho som, volem canviar una mica allò al que pertanyem. (...) Nosaltres simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa . (...) Els actors han de recomposar les seves estratègies (en referència a Catalunya, Espanya i Europa). Nosaltres, només amb Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya que voldríem ser. Si anem sols, quan se'ns està permès anar més enllà de fronteres -perquè fronteres no n'hi ha- no avançaríem. (...) La gent vol al seu país de maneres diferents (...) Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d'intimitat i d'ambició".

Crec que són reflexions que parlen per sí mateixes.

Aquests dies he recordat el President Maragall i més al recuperar els seus discursos. Un article que també fa referència, d'Enric Juliana "Elogio de la locura" publicat a La Vanguardia.

Han passat moltes coses en els darrers anys, especialment des de l'aprovació de l'Estatut de 2006 i les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Un punt de trencament que va més enllà de les lleis. Ho descriu molt bé en Toni Comín en el seu article que recomano "La última oportunidad" publicat a El País ahir, 23 de novembre.

En un acte de campanya Raimon Obiols a Mataró recordava les paraules de Josep Pallach: "la idea d'Espanya fracassarà si no reconeix les fortes nacionalitats territorials". En la construcció del nostre Estat democràtic també ha fallat el no haver reconegut un federalisme "càlid", és a dir, amb voluntat de coneixement i reconeixement, de sentiments, comprensió i estima; més enllà de lleis i competències.

Ara estem aquí. No podem negar la situació i circumstàncies actuals, ni podem negar que se suma a una altra de colpidora com és la crisi que patim i totes les seves conseqüències. Per això aprofito l'apunt per posar dos enllaços més. L'article de Pere Navarro "Crisis de Estado, pacto federal". I la web informativa sobre la proposta federal que ha impulsat en Miquel Iceta, Federalista.info .

Ens podríem preguntar què hagués passat si... com molts articles i reflexions han manifestat en aquests dies des del 11S. Els darrers anys, massa temps en que la política, espanyola i catalana, ha estat motivada més per erronis tacticismes que per la intel.ligència que pensa en el benefici col.lectiu.
Però ara tot s'ha mogut i tot es mou. I ara és un moment crucial. Després del 25 de novembre el diàleg serà ineludible, a dins de Catalunya i amb l'Estat. Crec que la política i la intel.ligència seran més necessàries que mai. I crec que la unitat del poble, un principi que és integrador, transversal, cívic i democràtic, ha de ser també determinant.