Translate

dijous, 22 de novembre de 2012

Atur juvenil i transició nacional

Article publicat a CatalunyaPress el 21 de novembre de 2012

No es pot entendre cap “transició nacional” sense resposta al 52% dels joves que es troben a l’atur. Individualment és una angoixa personal que soscava qualsevol expectativa, i col.lectivament és un error de gran magnitud condemnar una generació a la frustració.

Començo amb aquesta contundència l’article perquè si no es prenen les mesures adequades estem segrestant el futur, personal de molts ciutadans i ciutadanes, i el comú com a país. I si la crisi econòmica colpeja en especial als joves, les polítiques dels governs de CIU i del PP encara fan créixer més la precarietat de forma exponencial.

Cal preguntar-se per què és un dels col.lectius més vulnerables de la crisi. I segurament les respostes les hem de buscar en el model de creixement anterior i el seu fracàs, més vinculat a una economia especulativa que no pas productiva i del coneixement. M’atreviria a dir que fins i tot en els “valors” implantats per aquest model econòmic que també han propiciat, entre d’altres raons, prematurs abandonaments formatius.
Si bé la xifra d’atur juvenil i la precarietat és molt alta, també és prou significativa la dels joves que han marxat fora en busca de noves oportunitats, més de 30.000.

La taxa d’emancipació se situa en el 26,6%, tornant per tant a nivells del 2004. Això vol dir que es trenca el triangle que formen els tres principals pilars per a la autonomia personal: formació, feina i habitatge. Hi ha proves suficients per entreveure les incerteses en les que viuen molts joves: les dràstiques reduccions dels pressupostos en educació així com un canvi de model (subtil però perceptibles ja els riscos de fragmentació), l’augment de les taxes universitàries, la falta de política pública d’habitatge (sí, de política pública amb capacitat de reconduir els problemes actuals, i no sotmesa al mercat), la reforma laboral que provoca més fragilitat...

El Govern de CIU no ha estat capaç de donar resposta en aquests dos anys de gestió, però tampoc he escoltat cap proposta en aquesta campanya per part seva. Sincerament, no es pot parlar  de transició nacional sense afrontar un dels principals problemes nacionals que tenim. I si no, aquest concepte realment és un eufemisme.
Crec que és una situació prou decisiva com per determinar un acord nacional social i polític que contempli les realitats actuals dels joves i les mesures per millorar-les. Des d’una visió estratègica de país. Col.lectivament, abandonem una generació a la seva sort i a les circumstàncies de crisi actuals, amb les conseqüències que comporta també pel que fa a la cohesió i al model de país; o apostem per canviar la inèrcia i construir una societat més capacitada i cohesionada perquè creu que els seus ciutadans i ciutadanes és el principal capital i actiu que té.

Penso que inevitablement també ha d’anar lligat a un nou model econòmic basat en el coneixement i la igualtat d’oportunitats. I la base per canviar és l’educació i la cultura, de qualitat, accessible i al llarg de la vida. Ens farà més forts, més esperançats i més rics sense cap mena de dubte.