L'augment de la pobresa ens trenca col.lectivament

Article publicat el 24 d'octubre a CatalunyaPress

Els índex actuals de pobresa qüestionen de forma ineludible  el grau de benestar i cohesió de la nostra societat, la capacitat de progrés col·lectiu, i la qualitat democràtica. Les dades de pobresa en general, i infantil en particular, ens trenca individual i col·lectivament. Però la pobresa és silenciosa i per això costa visualitzar-la en el debat públic i polític.

Les dades són alarmants, 21,9% dels catalans i catalanes viuen amb rendes inferiors al llindar de pobresa i el 23,7% d’infants menors de 16 anys són pobres. Fa uns dies, primer el Síndic de Greuges i després la Federació d’Entitats d’Atenció Educativa a la Infància i Adolescència (FEDAIA), ens alertaven sobre aquesta situació.

La pobresa ha augmentat des del 2008 com a conseqüència de la crisi i ha crescut exponencialment des del 2010 com a conseqüència de les polítiques d’austeritat. L’austeritat dogmàtica que estan aplicant els govern de dretes de CIU i PP deterioren les condicions de vida i provoquen més recessió econòmica i social. Alguns exemples del mal Govern del President Mas que empitjoren la situació de la infància, com la reducció del 33% del pressupost per a beques menjador, una reducció del 51% en l’escola bressol pública, la supressió dels plans d’entorn, o la “depuració” del PIRMI i la mala gestió que afecta a 10.000 infants segons l’informe del Síndic de Greuges. És una qüestió de recursos, evident, però especialment és un problema de prioritats i d’estratègia. La qualitat, la cohesió i el benestar d’una societat es mesura també en el grau d’inversió que es destina a la infància. I podem dir que Catalunya està a la cua, amb polítiques i recursos lleugerament per sota de l’Estat i molt per sota de la UE. Aquesta és també la dura realitat que no es pot amagar sota les banderes.

En aquests moments existeixen prou factors de vulnerabilitat que generen situacions d’exclusió social infantil: l’atur i precarietat laboral, les condicions de l’entorn, la desigual distribució escolar, les dificultats d’accés als recursos socials i culturals d’un bon nombre de famílies, la carència d’una veritable política pública d’infància i adolescència... Més enllà dels sectors “tradicionals” s’hi sumen d’altres i la pobresa també es pot començar a mesurar a nivell territorial i urbà.

Per això caldria, primer que sigui present al debat públic. I segon i urgent,  un pla de xoc: de detecció i de mesures inajornables de caràcter pal·liatiu, però sobretot d’estratègies i polítiques a mig i llarg termini. No existeix el progrés comú si no està assegurada la igualtat d’oportunitats i no hi ha condicions per al progrés i la mobilitat social dels ciutadans. Cal fer reformes, sí,  no retallades lineals,  replantejant polítiques familiars i d’infància i adolescència que siguin efectives. El Tercer Sector Social, com FEDAIA, fan un treball imprescindible, però no poden suplir la responsabilitat dels governs.

El risc és que es converteixi en una pobresa crònica, que al llarg del temps no podrem pagar, i que ens condueix inevitablement cap a una societat cada vegada més dual.