Translate

dimecres, 10 d’octubre de 2012

El malestar silenciós dels barris

Article publicat a CatalunyaPress dimecres 10 d'octubre

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya tinc dubtes de com s’expressarà el vot dels barris més colpejats per la crisi, i fins i tot si s’expressarà a les urnes o restarà en el silenci de l’abstenció.

Una crisi en tres dimensions: econòmica, social i política. Econòmica és evident. Social perquè cada vegada anem cap a una societat més fragmentada i més dual. I política perquè la sensació, malauradament, és que per a molta gent la política deixa de ser l’eina útil per transformar la societat i per donar respostes als problemes i als interessos col.lectius. Per això també dic que l’ofensiva neoliberal actual és econòmica i és política. El desprestigi de la política és calculat i beneficia als que no volen límits al poder, i perjudica el sentiment col.lectiu i per tant, als que només poden confiar en la política com a eina útil i transformadora. Terriblement perillós.
Malgrat les polítiques de regeneració urbana exitoses (cal dir-ho també perquè crec que estaríem molt pitjor si no s’haguessin fet), impulsades per ajuntaments i per la Llei de Barris, el malestar urbà existeix. Per una banda perquè aquelles polítiques han quedat erròniament retallades just en el moment que més es necessiten. I per l’altra, els sentiments i les percepcions són difícils de mesurar en política, però cada vegada juguen un paper més important, i la percepció és de malestar, generalment difús però amb riscos d’esclat en funció com evolucionin les coses.  Creix la pobresa i les desigualtats al costat del sentiment totalment fonamentat que aquesta crisi només la paguen injustament les classes treballadores.

Als balcons de molts barris no hi ha estelades penjades, o no només, el que pengen són les incerteses. Aquesta és també la Catalunya actual.

La crisi econòmica, l’atur, la precarietat laboral, la immigració, les pors davant el futur dels fills, el sentiment d’inseguretat sovint provocat per la qualitat de l’entorn, la desconfiança vers l’Estat de Benestar (ja sigui com a percepció o sigui per una desprotecció social real) i cada vegada més retallat,... realitats creixents a peu de carrer que no podem obviar. Les actuals polítiques d’austeritat provoquen més recessió i més fractura. No ens en sortirem si no sortim de forma col.lectiva, i els actuals governs de CIU i PP estan fent tot el contrari.

L’abstenció en determinades zones urbanes ha anat creixent en els darrers anys, especialment en les eleccions catalanes. I no oblidem el vot del descontent que va canalitzat el populisme xenòfob de PxC en les eleccions municipals del 2011 ja en plena crisi.
Cal dir també que tot plegat implica especialment un gran repte per  a l’esquerra social i política.

Ara es presenten unes eleccions molt monopolitzades pel sentiment identitari. Caldrà veure com s’hi sumarà aquest debat als sentiments de frustració i incerteses i quina serà la reacció. Dependrà de la campanya. Però m’imagino que pot ser una campanya tensionada cap els extrems i  que jugarà un paper important els sentiments i les emocions.