Translate

dijous, 10 maig de 2012

Incògnites i reptes del conseller Mascarell

El meu article publicat avui al diari ara

     Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
     En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
     Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
     ¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
     El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
     Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
     Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
     Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
     No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
     Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
     Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.