Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.
Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.
La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.
La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.
Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.
Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.
El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.
El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.
La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".
Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".
Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada