Les raons de la meva manifestació

Intento fugir de tant de soroll i intento ordenar les raons de la meva participació en la manifestació de dissabte 10 de juny. Però el primer que sento és una profunda insatisfacció i una igual perplexitat.

Avui observava els balcons d'un carrer de Mataró, suposo que com molts carrers d'altres ciutats catalanes. Es barregen les senyeres amb crespó negre i les banderes espanyoles. En ambdós casos expressen sentiments. En un cas la protesta, en l'altre la il.lusió per la selecció en el mundial de futbol. Tots dos sentiments hi caben en la mateixa escala de veïns. I això és el que hem de mantenir per sobre de tot.

Independentment del contingut de la sentència, s'ha de rebutjar el mateix fet de la sentència. Perquè no és una interpretació exclussiva de l'Estatut, és també una interpretació de la Constitució i del Pacte polític del 78, la Constitució diu ben clar que l'Estatut el refrenda el poble de Catalunya i així ho varem fer al 2006. Perquè és un TC que ha perdut la seva legitimitat, i als fets d'aquests darrers quatre anys em remeto, maniobres que han posat en qüestió la mateixa institució. Perquè ha faltat sentit d'Estat, i aquesta situació el que fa és soscavar la convivència. Perquè el PP, els seus altaveus, els seus interessos, que representa una dreta sense escrúpols i nacionalista espanyola, crea confrontació perquè s'alimenta de la confrontació des de la més absoluta irresponsabilitat.

Davant d'aquests fets i en defensa del nostre autogovern, cal respondre. Des de la crida del President a la unitat el passat 28 de juny, hem assistit a un espectacle ridícul i patètic. La crida era clara, "caminar junts, units, amb la senyera com a pancarta unitària". I com diu avui Esther Vera en un bon article a El País, "mantener el respeto a las instituciones es un principio de dignidad básico. Aunque suene a manual de autoayuda, nadie nos respetará si no empezamos nosotros mismos a tormarnos en serio".

Entenc que els catalans i catalanes que es manifestin ho faran amb diferents raons i amb diferents sentiments i així ho podran expressar perquè és un dret. La crida del President (com a institució màxima) és encapçalar la marxa les institucions democràtiques (i subratllo la paraula) amb la senyera, perquè ens representen a tothom i perquè la unitat ha de ser la nostra fortalesa. Des de la més pura lògica i dignitat de les institucions representatives del poble català. Però no, tacticisme, tacticisme esgotador una vegada més i en moments tan delicats com els que vivim. No esgotem si us plau tampoc les paraules, perquè la unitat catalana està encara per conèixer.

En aquests moments, crec, que la qüestió no és ja l'encaix entre Catalunya i Espanya només, en aquests moments és l'encaix de Catalunya en sí mateixa. Això només dóna ales als que busquen la confrontació pels seus rèdits propis, posant en perill tantes coses.

No vull alimentar els extrems, no vull alimentar els que es feliciten per la sentència encara que sigui per raons totalment contraposades, no vull seguir el joc als que es mouen per pur tacticisme qüestionant fins i tot la institució del President perquè es diu Montilla i perquè és socialista.

Les meves raons són en defensa del nostre autogovern, en defensa de la democràcia, de la convivència i per un sol poble. Res ni ningú té dret a posar-ho en perill, el risc és immens.

Vull, desitjo, demano, que aquests motius també es facin públics perquè són els de molts companys i companyes que estarem al Passeig de Gràcia. Si més no, avui ho crido des d'aquí.