Translate

dilluns, 10 de maig de 2010

Qui pagarà la crisi?

S'aixequen veus demanant reduir el dèficit públic. Però caldria dir també per què hem arribat al dèficit públic actual: disminució dels ingressos de les administracions públiques, rescat del sistema financer, increment de la despesa social per pali.liar les conseqüències per a molts treballadors, increment de la inversió pública per contrarestar la falta d'inversió privada (política keynesiana). Mesures polítiques per frenar el cop de la crisi.

Qui mana, la política, o els mercats financers?

Els mateixos que demanen sacrificis a la classe treballadora (reformes del mercat laboral) es blinden contractes amb bons sous i es reparteixen beneficis.
Llegeixo un article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, Esforzarse, ¿para qué?, "La reivindicación del esfuerzo como tal, y al margen de todo contexto, quizás no sea a menudo más que una exhibición de impotencia y paternalismo por parte de quin lo reclama (...). Ninguna cultura del esfuerzo sustituirá el déficit energético de no saber por qué o para qué vale la pena esforzarse".
M'atreveixo a dir més, demanar esforços ara a les classes treballadores sense més, vol dir mantenir els privilegis d'alguns i les seves males pràctiques que precisament ens han portat a aquesta situació.

Segurament caldrà fer reformes, però els sacrificis han de ser compartits, amb condicions, i amb sentit.