El teu barri, contenidor del món

Les ciutats són contenidors del món. Una expressió de Bauman, crec que totalment encertada. Els moviments i expressions del món els veiem a la ciutat, com un espai de concreció. M'apassiona el tema!.

La ciutat és un laboratori, per a la cultura i la creació i l'art, per a la convivència, per a l'arquitectura, pels moviements socials, ... per a la política. Quantes oportunitats i quants reptes tenen les nostres ciutats!.

La ciutat s'ha construït des de la diversitat, és més, no s'entén la ciutat sense la seva diversitat, és la seva raó, perquè ha estat la relació diversa (d'interessos, de procedències, d'expressions, de coneixement,...) la que ha provocat sinèrgies i progressos. Els homes i les dones lliures han nascut a la ciutat, les ciutats com espais de llibertat. És on es concreta tots els elements de ciutadania.

Intueixo, i comparteixo, que el model urbà que siguem capaços de dissenyar (en el present i en el futur) és molt més estretègic del que ens pensem. La cultura urbana en el seu sentit més ampli i transversal (l'urbanisme, l'arquitectura, les relacions socials, l'espai públic,...). Un disseny que per força ha de ser compartit, entre públic i privat, entre agents, entre els actors, diversos, que conviuen en aquest espai.

Recomano els treballs del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre la cultura urbana. En Josep Ramoneda, el seu director, en la Comissió de Cultura del Parlament, ens comentava que la curiositat és l'orígen del coneixement. Em suggereix que la curiositat és una mirada interrogant i inconformista que constantment també hem de posar als nostres espais urbans. M'agrada, perquè la curiositat ens fa veure les coses des de diferents perspectives. El CCB és un bon espai de creació i producció sobre cultura urbana, i com dèia Ramoneda, des d'una mirada barcelonina sense complexos al món.

Precisament el CCB està situat en un barri barceloní que conté el món, el Raval. I està bé que no sigui un barri només que es caracteritzi pel 55% d'immigració, sinó per ubicar, entre altres, un centre de creació, producció, coneixement, i exibició de la cultura urbana. Potser estudiant i entenent el barri, ens ajuda a entendre millor el món. I més, molt més, des de la curiositat que no pas des de la proclama.

foto: pròpia, des de les escales de la Tour Eiffel

El teu barri, contenidor del món

Les ciutats són contenidors del món. Una expressió de Bauman, crec que totalment encertada. Els moviments i expressions del món els veiem a la ciutat, com un espai de concreció. M'apassiona el tema!.

La ciutat és un laboratori, per a la cultura i la creació i l'art, per a la convivència, per a l'arquitectura, pels moviements socials, ... per a la política. Quantes oportunitats i quants reptes tenen les nostres ciutats!.

La ciutat s'ha construït des de la diversitat, és més, no s'entén la ciutat sense la seva diversitat, és la seva raó, perquè ha estat la relació diversa (d'interessos, de procedències, d'expressions, de coneixement,...) la que ha provocat sinèrgies i progressos. Els homes i les dones lliures han nascut a la ciutat, les ciutats com espais de llibertat. És on es concreta tots els elements de ciutadania.

Intueixo, i comparteixo, que el model urbà que siguem capaços de dissenyar (en el present i en el futur) és molt més estretègic del que ens pensem. La cultura urbana en el seu sentit més ampli i transversal (l'urbanisme, l'arquitectura, les relacions socials, l'espai públic,...). Un disseny que per força ha de ser compartit, entre públic i privat, entre agents, entre els actors, diversos, que conviuen en aquest espai.

Recomano els treballs del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre la cultura urbana. En Josep Ramoneda, el seu director, en la Comissió de Cultura del Parlament, ens comentava que la curiositat és l'orígen del coneixement. Em suggereix que la curiositat és una mirada interrogant i inconformista que constantment també hem de posar als nostres espais urbans. M'agrada, perquè la curiositat ens fa veure les coses des de diferents perspectives. El CCB és un bon espai de creació i producció sobre cultura urbana, i com dèia Ramoneda, des d'una mirada barcelonina sense complexos al món.

Precisament el CCB està situat en un barri barceloní que conté el món, el Raval. I està bé que no sigui un barri només que es caracteritzi pel 55% d'immigració, sinó per ubicar, entre altres, un centre de creació, producció, coneixement, i exibició de la cultura urbana. Potser estudiant i entenent el barri, ens ajuda a entendre millor el món. I més, molt més, des de la curiositat que no pas des de la proclama.

foto: pròpia, des de les escales de la Tour Eiffel

L'acollida de les persones immigrades

Comencem la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. Una llei important, molt. Sempre he defensat que cal invertir en integració, i estic convençuda que la ciutadania també ho entén així.

És cert que la integració és un procés bidireccional. O millor dit, la immigració ha transformat la nostra societat, i per això les polítiques s'han d'adreçar a tota la societat. No és fácil incorporar a més d'un milió de persones d' arreu en menys de deu anys. Catalunya és diversa i ho serà per sempre més, assumir-ho és començar a actuar. Invetir en integració és beneficiós per a les persones immigrades perquè dóna més eines per viure en la nostra comunitat, i invertir en integració té beneficis socials per a tothom, perquè ajuda a la cohesió i la convivència.

La Llei d'Acollida vol reforçar l'autonomia de les persones, la igualtat d'oportunitats, i la mobilitat social. Per fer-ho cal oferir i posar els recursos necessaris en formació lingüística, formació en el coneixement del país, i formació ocupacional. La llengua (les dues, el català i el castellà), és la comunicació per viure en societat, i sí es prioritza el català, com a invitació a compartir el nostre patrimoni. No podem exigir si no expliquem, i per això es fa necessari donar les eines perquè les persones immigrades coneguin els drets i els deures, els principis democràtics, el funcionament del nostre sistema, i el coneixement del municipi on viuen,... I la tercera pota, la feina, clau per a la inserció social.

Crec que tothom, o molts, compartim que no ens podem permetre tenir una bossa de ciutadans i ciutadanes al marge, excloses, o comunitats aïllades en sí mateixes sense cap relació ni pertinença en un conjunt comú.

És del tot necessari, que la gent que viu aquí, que paga els seus impostos aquí, que els seus fills i filles van a l'escola aquí,... se sumi a un projecte col.lectiu, se senti part, no resti exclosa. El contrari és trencament. I no parlo d'identitat de forma exclusiva i excloent, perquè cadascú pot tenir la seva o les seves identitats, sí parlo de la capacitat d'identificar-se amb una societat on pot contribuir i de la que pot rebre. Un marc comú, un espai públic comú.

No és a partir d'ara que es comença a fer acollida. El món local i una bona xarxa d'entitats i agents socials fa anys que ho fan. Vull reconèixer que gràcies al treball de tota aquesta xarxa hem pogut sumar tantes persones vingudes sense masses conflictes de convivència. La Llei d'Acollida és també una oportunitat per recullir tota la experiència que és molta i és bona.

Aquesta Llei té dues referències: l'Estatut i el Pacte Nacional per a la Immigració. L'Estatut és també assumir les nostres responsabilitats i l'article 138 ens dóna competències en immigració, especialment en acollida i integració. El Pacte Nacional per a la Immigració ens dibuixa les estratègies a seguir (de fet, les varem dibuixar els signants), transversals, per a tota la societat, per viure junts i juntes.

Esperem fer una bona feina en el tràmit parlamentari, o millor dit, continuar, perquè fa temps que hi treballem, i aconseguir el màxim consens possible, com amb el Pacte.

Si voleu més:
Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya
Pacte Nacional per a la Immigració

L'acollida de les persones immigrades

Comencem la tramitació parlamentària del Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya. Una llei important, molt. Sempre he defensat que cal invertir en integració, i estic convençuda que la ciutadania també ho entén així.

És cert que la integració és un procés bidireccional. O millor dit, la immigració ha transformat la nostra societat, i per això les polítiques s'han d'adreçar a tota la societat. No és fácil incorporar a més d'un milió de persones d' arreu en menys de deu anys. Catalunya és diversa i ho serà per sempre més, assumir-ho és començar a actuar. Invetir en integració és beneficiós per a les persones immigrades perquè dóna més eines per viure en la nostra comunitat, i invertir en integració té beneficis socials per a tothom, perquè ajuda a la cohesió i la convivència.

La Llei d'Acollida vol reforçar l'autonomia de les persones, la igualtat d'oportunitats, i la mobilitat social. Per fer-ho cal oferir i posar els recursos necessaris en formació lingüística, formació en el coneixement del país, i formació ocupacional. La llengua (les dues, el català i el castellà), és la comunicació per viure en societat, i sí es prioritza el català, com a invitació a compartir el nostre patrimoni. No podem exigir si no expliquem, i per això es fa necessari donar les eines perquè les persones immigrades coneguin els drets i els deures, els principis democràtics, el funcionament del nostre sistema, i el coneixement del municipi on viuen,... I la tercera pota, la feina, clau per a la inserció social.

Crec que tothom, o molts, compartim que no ens podem permetre tenir una bossa de ciutadans i ciutadanes al marge, excloses, o comunitats aïllades en sí mateixes sense cap relació ni pertinença en un conjunt comú.

És del tot necessari, que la gent que viu aquí, que paga els seus impostos aquí, que els seus fills i filles van a l'escola aquí,... se sumi a un projecte col.lectiu, se senti part, no resti exclosa. El contrari és trencament. I no parlo d'identitat de forma exclusiva i excloent, perquè cadascú pot tenir la seva o les seves identitats, sí parlo de la capacitat d'identificar-se amb una societat on pot contribuir i de la que pot rebre. Un marc comú, un espai públic comú.

No és a partir d'ara que es comença a fer acollida. El món local i una bona xarxa d'entitats i agents socials fa anys que ho fan. Vull reconèixer que gràcies al treball de tota aquesta xarxa hem pogut sumar tantes persones vingudes sense masses conflictes de convivència. La Llei d'Acollida és també una oportunitat per recullir tota la experiència que és molta i és bona.

Aquesta Llei té dues referències: l'Estatut i el Pacte Nacional per a la Immigració. L'Estatut és també assumir les nostres responsabilitats i l'article 138 ens dóna competències en immigració, especialment en acollida i integració. El Pacte Nacional per a la Immigració ens dibuixa les estratègies a seguir (de fet, les varem dibuixar els signants), transversals, per a tota la societat, per viure junts i juntes.

Esperem fer una bona feina en el tràmit parlamentari, o millor dit, continuar, perquè fa temps que hi treballem, i aconseguir el màxim consens possible, com amb el Pacte.

Si voleu més:
Projecte de Llei d'Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya
Pacte Nacional per a la Immigració

Per què tenim la immigració que tenim i què passa amb la crisi

Varem coincidir amb en Miguel Pajares en una taula rodona i em va semblar molt interessant la seva exposició sobre per què tenim la immigració que tenim. Amb el seu permís, em permeto la confiança de compartir algunes dades des del blog perquè crec que són del tot il.lustratives. Per cert, molt recomanable Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009, que podeu trobar en el seu link.

L'any 1994 hi havia a Espanya 12 milions de treballadors ocupats, la darrera crisi, amb el 25% de desocupació i una taxa femenina d'ocupació del 25%. En el període de 1994 a 2001 es produeix un increment econòmic acompanyat , per tant, d'un increment de l'ocupació (3.800.000 més)treballadors i treballadores espanyols, tenint en compte que veníem d'una taxa d'atur important i d'una baixa taxa femenina, la qual cosa fa que l'atur baixi fins el 10 i el 8%, una taxa molt baixa tenint en compte l'estructura espanyola.

De l'any 2001 al 2008 passen dues coses: l'important creixement econòmic, i que l'estructura espanyola fa que comenci a esgotar l'aportació de treballadors espanyols. El creixement econòmic basat principalment en la construcció (4t país del món en consum de ciment), opció de practicament tothom, especialment pel ministre d'aleshores, Rodrigo Rato (liberalització del sòl, el ciment del llevant,...) i en l'hosteleria i serveis. Un nou desarrolismo. Són sectors que necessiten molta mà d'obra, però com dèia, l'estructura espanyola comença a esgotar-se i no aporta els treballadors i treballadores que es necessita (entre altres coses perquè hi ha poca població de 16 ays per la baixada de la natalitat). Tot plegat fa que de les 4.600.000 persones de més ocupades en aquest període, 2.200.000 són espanyols i 2.400.00 són estrangers, que si no s'haguessin incorporat no s'hagués arribat a la taxa de creixement d'aquesta dècada. Treballadors estrangers que també són consumidors. I treballadors estrangers que s'han quedat i també són ciutadans.

S'ha parlat sovint del efecto crida, especialment des de la dreta en el seu ànim de desgastar la convivència. Però només hi ha crida allà on hi ha feina, ni lleis, ni regulacions, ni res més. Cal considerar també que en aquests anys de creixement econòmic, hi havia un gran nombre de persones immigrades en situació irregular, hi eren en situació d'irregularitat perquè hi havia molta economia submergida, per males pràctiques empresarials, per una falta de respecte i inspecció per les condicios laborals,... la qual cosa crec que ha precaritzat el nostre sistema laboral. Per altra banda, són sectors econòmics que no necessiten massa qualificació, ni pels treballadors autòctons ni pels immigrats. I la capacitació està demostrat que és necessària per ser més competitius.

I ara, què passa? Més població activa que s'ha incorporat al nostre mercat laboral, més taxa d'atur. Creixement econòmic fonamentat en la construcció, fa que la destrucció d'ocupació aquests sectors afecti sobretot a la població immigrada.

Umm, hauríem de prendre algunes notes. Una és que per gestionar el present, hem de dissenyar el futur. Segurament no es van fer bé els càlculs del model econòmic del futur, encara que immediat, perquè ara ja és present.

Per què tenim la immigració que tenim i què passa amb la crisi

Varem coincidir amb en Miguel Pajares en una taula rodona i em va semblar molt interessant la seva exposició sobre per què tenim la immigració que tenim. Amb el seu permís, em permeto la confiança de compartir algunes dades des del blog perquè crec que són del tot il.lustratives. Per cert, molt recomanable Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009, que podeu trobar en el seu link.

L'any 1994 hi havia a Espanya 12 milions de treballadors ocupats, la darrera crisi, amb el 25% de desocupació i una taxa femenina d'ocupació del 25%. En el període de 1994 a 2001 es produeix un increment econòmic acompanyat , per tant, d'un increment de l'ocupació (3.800.000 més)treballadors i treballadores espanyols, tenint en compte que veníem d'una taxa d'atur important i d'una baixa taxa femenina, la qual cosa fa que l'atur baixi fins el 10 i el 8%, una taxa molt baixa tenint en compte l'estructura espanyola.

De l'any 2001 al 2008 passen dues coses: l'important creixement econòmic, i que l'estructura espanyola fa que comenci a esgotar l'aportació de treballadors espanyols. El creixement econòmic basat principalment en la construcció (4t país del món en consum de ciment), opció de practicament tothom, especialment pel ministre d'aleshores, Rodrigo Rato (liberalització del sòl, el ciment del llevant,...) i en l'hosteleria i serveis. Un nou desarrolismo. Són sectors que necessiten molta mà d'obra, però com dèia, l'estructura espanyola comença a esgotar-se i no aporta els treballadors i treballadores que es necessita (entre altres coses perquè hi ha poca població de 16 ays per la baixada de la natalitat). Tot plegat fa que de les 4.600.000 persones de més ocupades en aquest període, 2.200.000 són espanyols i 2.400.00 són estrangers, que si no s'haguessin incorporat no s'hagués arribat a la taxa de creixement d'aquesta dècada. Treballadors estrangers que també són consumidors. I treballadors estrangers que s'han quedat i també són ciutadans.

S'ha parlat sovint del efecto crida, especialment des de la dreta en el seu ànim de desgastar la convivència. Però només hi ha crida allà on hi ha feina, ni lleis, ni regulacions, ni res més. Cal considerar també que en aquests anys de creixement econòmic, hi havia un gran nombre de persones immigrades en situació irregular, hi eren en situació d'irregularitat perquè hi havia molta economia submergida, per males pràctiques empresarials, per una falta de respecte i inspecció per les condicios laborals,... la qual cosa crec que ha precaritzat el nostre sistema laboral. Per altra banda, són sectors econòmics que no necessiten massa qualificació, ni pels treballadors autòctons ni pels immigrats. I la capacitació està demostrat que és necessària per ser més competitius.

I ara, què passa? Més població activa que s'ha incorporat al nostre mercat laboral, més taxa d'atur. Creixement econòmic fonamentat en la construcció, fa que la destrucció d'ocupació aquests sectors afecti sobretot a la població immigrada.

Umm, hauríem de prendre algunes notes. Una és que per gestionar el present, hem de dissenyar el futur. Segurament no es van fer bé els càlculs del model econòmic del futur, encara que immediat, perquè ara ja és present.

Què hem fet al Parlament?

Què quedarà del debat de política general d'aquests dies?.

Després del debat, hem aprovat les propostes de resolució, és a dir, les coses que ens comprometem a fer i que demanem al Govern que faci. Costa que quedi recollit als mitjans, i possiblement és el que més interessa a la gent, els compromisos.

Els tres grups de la majoria, PSC, ERC i ICV-EuA, hem aprovat tot un llistat de resolucions que podem concentrar en tres grans blocs, com molt bé va explicar el nostre company Joan Ferran: afrontar la crisi, la seguretat (en un sentit ampli), i l'autogovern. Tres blocs que no s'entenen per separat, formen part d'una mateixa estratègia.

Perquè a la gent ens preocupa la crisi, perquè la gent vol seguretats (en els serveis de benestar), i perquè l'autogovern és la responsabilitat i l'exigència per avançar. Apunto algunes de les mesures que hem aprovat.

Afrontar la crisi amb mesures de xoc per pal-liar les situacions de dificultats de treballadors, famílies i empreses, i mesures que provoquin canvis a mig i llarg termini per sortir-ne més capacitats i forts. El curt termini i l'estratègia a mig i llarg termini, les dues coses. Cal dir que el Govern està invertin més de 9.200 milions d'euros, que representa el 4,2% del nostre PIB. Alguns exemples: diàleg ecnòmic i social amb el desplegament de polítiques econòmiques transformadores, impuls de la formació professional amb una atenció especial a les persones joves que ni treballen ni estudien, recerca i innovació, responsabilitat social corporativa, nous instruments financers de suport al teixit empresarial, incrementar els recursos pels plans locals d'ocupació, rehabilitació d'habitatges, programa de renda formació per a emprenedors i autònoms,...

Garantir les seguretats, amb les receptes de la socialdemocràcia de serveis públics de proximitat i de xarxa. Davant les incerteses, necessitem seguretats, a la feina, en l'educació, en la xarxa sanitària, en l'atenció social, en la qualitat dels nostres barris, quan ens fem grans,... i més enllà, si volem una societat emprenedora i rica, la qualitat de vida i el sistema de protecció social també són actius del nostre capital. Les propostes aprovades en aquest sentit són molt extenses. Destaco algunes: el desplegament de la Llei d'Educació; l'increment de les beques; els intineraris professionals al llarg de la vida; el reforç del sistema sanitari reduint les desigualtats i executant el Pla d'Inversions en equipaments sanitaris (fins 2015); el reconeixement i els ajuts per a les famílies monoparentals; les inversions en la xarxa de serveis socials i en l'atenció a la dependència; l'increment dels recursos dels ajuntaments; les inversions en els barris a través de les convocatòries de la Llei de barris; la millora del transport públic especialment el Pla de rodalies; vetllar per minimitzar l'impacte dels expedients de regulació de les empreses, garantint la viabilitat econòmica, el manteniment dels llocs de treball i l'elaboració de plans socials; l'esforç per nous sectors econòmics com els serveis d'atenció a les persones amb un increment d'ocupació de qualitat; el suport i la concertació amb entitats socials amb vocació pública i prestadors de serveis,...

Desplegar l'autogovern, en el tercer any (només tres) de desplegament de l'Estatut, cal reconèixer el lideratge del Govern i del President, especialment pel nou model de finançament, més just, més equitatiu i més federal. Convençuts de la legitimitat de l'Estat (aprovat pel Parlament, per les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya), la millor manera de defensar-lo és amb el seu desplegament. L'Estatut és un Pacte, i és també un instrument i un full de ruta. No només respecte les relacions amb l'Estat (i els traspassos), sinó amb les nostres pròpies responsabilitats. Tot un seguit de compromisos. Per posar alguns exemples en relació amb l'Estat, la creació del consorci de l'Agència Tributària de Catalunya o el traspàs de rodalies. I els nostres propis compromisos, com la creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (que va desmuntar Pujol, per cert), la creació del Consell de Governs Locals (els ajuntaments també són governabilitat de Catalunya), la Llei d'Acollida de les persones immigrades, la Llei de nova ciutadania per la igualtat entre dones i homes,...

En aquests tres dies hem intentat analitzar la situació a Catalunya, assenyalar les prioritats, i hem aprovat les mesures per continuar treballant. La ciutadania té tot el dret a saber-ho. No són proclames, no són titulars, sí és la voluntat de treballar per una societat socialment avançada i capacitada per superar les crisis. Perquè tenim molts actius per fer-ho, i la mateixa societat és un dels seus principals actius. Algú s'ateveix a dir que no hi ha projecte?.

Després dels tres dies de debat, crec que queda clar qui continua fomentant el pessimisme, i qui pensa i treballa per Catalunya en positiu.

El discurs de Miquel Iceta

Les resolucions

Què hem fet al Parlament?

Què quedarà del debat de política general d'aquests dies?.

Després del debat, hem aprovat les propostes de resolució, és a dir, les coses que ens comprometem a fer i que demanem al Govern que faci. Costa que quedi recollit als mitjans, i possiblement és el que més interessa a la gent, els compromisos.

Els tres grups de la majoria, PSC, ERC i ICV-EuA, hem aprovat tot un llistat de resolucions que podem concentrar en tres grans blocs, com molt bé va explicar el nostre company Joan Ferran: afrontar la crisi, la seguretat (en un sentit ampli), i l'autogovern. Tres blocs que no s'entenen per separat, formen part d'una mateixa estratègia.

Perquè a la gent ens preocupa la crisi, perquè la gent vol seguretats (en els serveis de benestar), i perquè l'autogovern és la responsabilitat i l'exigència per avançar. Apunto algunes de les mesures que hem aprovat.

Afrontar la crisi amb mesures de xoc per pal-liar les situacions de dificultats de treballadors, famílies i empreses, i mesures que provoquin canvis a mig i llarg termini per sortir-ne més capacitats i forts. El curt termini i l'estratègia a mig i llarg termini, les dues coses. Cal dir que el Govern està invertin més de 9.200 milions d'euros, que representa el 4,2% del nostre PIB. Alguns exemples: diàleg ecnòmic i social amb el desplegament de polítiques econòmiques transformadores, impuls de la formació professional amb una atenció especial a les persones joves que ni treballen ni estudien, recerca i innovació, responsabilitat social corporativa, nous instruments financers de suport al teixit empresarial, incrementar els recursos pels plans locals d'ocupació, rehabilitació d'habitatges, programa de renda formació per a emprenedors i autònoms,...

Garantir les seguretats, amb les receptes de la socialdemocràcia de serveis públics de proximitat i de xarxa. Davant les incerteses, necessitem seguretats, a la feina, en l'educació, en la xarxa sanitària, en l'atenció social, en la qualitat dels nostres barris, quan ens fem grans,... i més enllà, si volem una societat emprenedora i rica, la qualitat de vida i el sistema de protecció social també són actius del nostre capital. Les propostes aprovades en aquest sentit són molt extenses. Destaco algunes: el desplegament de la Llei d'Educació; l'increment de les beques; els intineraris professionals al llarg de la vida; el reforç del sistema sanitari reduint les desigualtats i executant el Pla d'Inversions en equipaments sanitaris (fins 2015); el reconeixement i els ajuts per a les famílies monoparentals; les inversions en la xarxa de serveis socials i en l'atenció a la dependència; l'increment dels recursos dels ajuntaments; les inversions en els barris a través de les convocatòries de la Llei de barris; la millora del transport públic especialment el Pla de rodalies; vetllar per minimitzar l'impacte dels expedients de regulació de les empreses, garantint la viabilitat econòmica, el manteniment dels llocs de treball i l'elaboració de plans socials; l'esforç per nous sectors econòmics com els serveis d'atenció a les persones amb un increment d'ocupació de qualitat; el suport i la concertació amb entitats socials amb vocació pública i prestadors de serveis,...

Desplegar l'autogovern, en el tercer any (només tres) de desplegament de l'Estatut, cal reconèixer el lideratge del Govern i del President, especialment pel nou model de finançament, més just, més equitatiu i més federal. Convençuts de la legitimitat de l'Estat (aprovat pel Parlament, per les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya), la millor manera de defensar-lo és amb el seu desplegament. L'Estatut és un Pacte, i és també un instrument i un full de ruta. No només respecte les relacions amb l'Estat (i els traspassos), sinó amb les nostres pròpies responsabilitats. Tot un seguit de compromisos. Per posar alguns exemples en relació amb l'Estat, la creació del consorci de l'Agència Tributària de Catalunya o el traspàs de rodalies. I els nostres propis compromisos, com la creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (que va desmuntar Pujol, per cert), la creació del Consell de Governs Locals (els ajuntaments també són governabilitat de Catalunya), la Llei d'Acollida de les persones immigrades, la Llei de nova ciutadania per la igualtat entre dones i homes,...

En aquests tres dies hem intentat analitzar la situació a Catalunya, assenyalar les prioritats, i hem aprovat les mesures per continuar treballant. La ciutadania té tot el dret a saber-ho. No són proclames, no són titulars, sí és la voluntat de treballar per una societat socialment avançada i capacitada per superar les crisis. Perquè tenim molts actius per fer-ho, i la mateixa societat és un dels seus principals actius. Algú s'ateveix a dir que no hi ha projecte?.

Després dels tres dies de debat, crec que queda clar qui continua fomentant el pessimisme, i qui pensa i treballa per Catalunya en positiu.

El discurs de Miquel Iceta

Les resolucions