Tot el realisme, zero pessimisme

Ahir i avui hem celebrat al Parlament el debat de política general, per demà queden les propostes de resolució. Cal dir sobre el debat que una mica de tot. Però he de dir que els tòpics ja són cansinos.

Apunto algunes reflexions del discurs del President Montilla. No l'exposió de l'acció del Govern que va fer, cal dir que espectacular, malgrat que a alguns els pesi i per això no han entrat gaire en aquest debat. Apunto reflexions més de fons i que trobo molt encertades davant tanta proclama, i temps tindrem en un altre moment també de veure la gestió del Govern, que torno a dir, espectacular.

"La base de la nostra actitud és el màxim realisme i el mínim pessimisme", perquè el pessimisme que alguns s'empenyen a conrear, és inapropiat per a qualsevol governant que vol afrontar el futur. "Els líders del pessimisme no avancen, no lideren, i fan recular el país". La situació actual necessita de confiances i no precisament dels que es recreen en la queixa i l'amargor. Arribo a pensar que alguns no podrien viure sense veure els mals (ja sigui Espanya, Madrid, l'Estatut, la crisi,...), els exita, perquè d'això s'alimenten precisament. Per contra, la confiança significa recuperar el valor dels nostres actius, imprescindible per sortir de la crisi. La gent, les empreses, el país, ... reclama confiances, necessiten confiances, i el pessimisme que proclamen alguns és tot el contrari. Això vol dir també que s'actuï amb el màxim realisme, reconeixent les dificultats de la situació per encarar millor les respostes adequades.

El President Montilla ha destacar els tres grans eixos del relat, el que ens porta a treballar pel que treballem: l'alternança política, per acabar amb la pretensió que el catalanisme és només d'uns i la societat també; la millora de l'autogovern, que tothom estava d'acord, però han estat les esquerres quan han arribat que ho han aconseguit, l'Estatut fixa la nostra exigència i la nostra responsabilitat; nova orientació de les polítiques públiques, serveis públics de proximitat, vertebrar el país social i territorial, i cohesió en una societat més complexa.

Però "el risc de la política catalana és restar segrestada pel titular, per la proclama, per la impaciència", com ha dit el President, però alerta! perquè aquestes actituds només generen insatisfacció, i això és el que menys necessitem en aquests moments, i és això el que provoca la desafecció de la gent vers la política, també. Segurament la política està presonera de "la tiranía del corto plazo", aquest és el problema, un dels problemes.

M'ha agradat especialment les darreres paraules del discurs del President: "jo vull anar lluny, però no a destemps ni sense la majoria",... "ni invents, ni sorpreses, ni resignació, ni passos enrera". I això és lideratge.

Tot el realisme, zero pessimisme

Ahir i avui hem celebrat al Parlament el debat de política general, per demà queden les propostes de resolució. Cal dir sobre el debat que una mica de tot. Però he de dir que els tòpics ja són cansinos.

Apunto algunes reflexions del discurs del President Montilla. No l'exposió de l'acció del Govern que va fer, cal dir que espectacular, malgrat que a alguns els pesi i per això no han entrat gaire en aquest debat. Apunto reflexions més de fons i que trobo molt encertades davant tanta proclama, i temps tindrem en un altre moment també de veure la gestió del Govern, que torno a dir, espectacular.

"La base de la nostra actitud és el màxim realisme i el mínim pessimisme", perquè el pessimisme que alguns s'empenyen a conrear, és inapropiat per a qualsevol governant que vol afrontar el futur. "Els líders del pessimisme no avancen, no lideren, i fan recular el país". La situació actual necessita de confiances i no precisament dels que es recreen en la queixa i l'amargor. Arribo a pensar que alguns no podrien viure sense veure els mals (ja sigui Espanya, Madrid, l'Estatut, la crisi,...), els exita, perquè d'això s'alimenten precisament. Per contra, la confiança significa recuperar el valor dels nostres actius, imprescindible per sortir de la crisi. La gent, les empreses, el país, ... reclama confiances, necessiten confiances, i el pessimisme que proclamen alguns és tot el contrari. Això vol dir també que s'actuï amb el màxim realisme, reconeixent les dificultats de la situació per encarar millor les respostes adequades.

El President Montilla ha destacar els tres grans eixos del relat, el que ens porta a treballar pel que treballem: l'alternança política, per acabar amb la pretensió que el catalanisme és només d'uns i la societat també; la millora de l'autogovern, que tothom estava d'acord, però han estat les esquerres quan han arribat que ho han aconseguit, l'Estatut fixa la nostra exigència i la nostra responsabilitat; nova orientació de les polítiques públiques, serveis públics de proximitat, vertebrar el país social i territorial, i cohesió en una societat més complexa.

Però "el risc de la política catalana és restar segrestada pel titular, per la proclama, per la impaciència", com ha dit el President, però alerta! perquè aquestes actituds només generen insatisfacció, i això és el que menys necessitem en aquests moments, i és això el que provoca la desafecció de la gent vers la política, també. Segurament la política està presonera de "la tiranía del corto plazo", aquest és el problema, un dels problemes.

M'ha agradat especialment les darreres paraules del discurs del President: "jo vull anar lluny, però no a destemps ni sense la majoria",... "ni invents, ni sorpreses, ni resignació, ni passos enrera". I això és lideratge.

Si les mares estudien, el nens també

La política educativa s'ha desenvolupat al nostre país en les darreres dècades de forma expansiva, però no tothom s'ha beneficiat igual. Ningú nega el progrés que hem fet, la meva generació té més estudis que la dels meus pares. Però els indicadors demostren que l'èxit educatiu o no, es transmet de forma intergeneracional, és a dir, que els recursos dels pares i mares és determinant. No en quant recursos econòmics exclusivament, parlem de capital formatiu, social, cultural,... I també és determinant els entorns territorials o dels col.lectius.

Interessant l'informe sobre Inclusión social en Espanya 2009, de Caixa Catalunya conjuntament amb l'Institut d'Infància i Món urbà. Aquesta és una de les principals conclusions. La fractura educativa corre el risc que es materialitzi en una fractura social. I atenció a la immigració que registra nivells de fracàs més elevats.

Fa uns mesos, arran del debat de la Llei d'Educació vaig escriure sobre això. Podem invertir molts recursos a les escoles, ho hem de fer, però el principal repte són les famílies i el seu capital. I principal repte també els recursos dels nostres barris perquè siguin accessibles a la cultura i l'educació. En aquest enllaç es pot trobar http://consol-prados.blogspot.com/2009/03/que-necessita-lescola-publica.html.

Aquest estudi també ens indica que la diferència dels resultats entre escoles públiques i concertades no es deu a la seva categoria de pública-concertada, sinó a l'entorn on s'ubiquen i les característiques de les famílies. En definitiva no ens diu res de nou. Però sí torna a posar de manifest que no podem carregar sobre l'escola la culpa de tot, ni la responsabilitat de tot. Com va dir algú que no recordo, "és la tribu la que educa".
Si som capaços de pujar el nivell de participació i compromís de les famílies per l'educació, d'entorns accessibles i atractius per la cultura, de donar valor a la formació, d'incrementar la curiositat,... de conciliar millor els temps familiars i laborals, ... segur que tot el nostre capital serà més ric.

Si les mares estudien, el nens també

La política educativa s'ha desenvolupat al nostre país en les darreres dècades de forma expansiva, però no tothom s'ha beneficiat igual. Ningú nega el progrés que hem fet, la meva generació té més estudis que la dels meus pares. Però els indicadors demostren que l'èxit educatiu o no, es transmet de forma intergeneracional, és a dir, que els recursos dels pares i mares és determinant. No en quant recursos econòmics exclusivament, parlem de capital formatiu, social, cultural,... I també és determinant els entorns territorials o dels col.lectius.

Interessant l'informe sobre Inclusión social en Espanya 2009, de Caixa Catalunya conjuntament amb l'Institut d'Infància i Món urbà. Aquesta és una de les principals conclusions. La fractura educativa corre el risc que es materialitzi en una fractura social. I atenció a la immigració que registra nivells de fracàs més elevats.

Fa uns mesos, arran del debat de la Llei d'Educació vaig escriure sobre això. Podem invertir molts recursos a les escoles, ho hem de fer, però el principal repte són les famílies i el seu capital. I principal repte també els recursos dels nostres barris perquè siguin accessibles a la cultura i l'educació. En aquest enllaç es pot trobar http://consol-prados.blogspot.com/2009/03/que-necessita-lescola-publica.html.

Aquest estudi també ens indica que la diferència dels resultats entre escoles públiques i concertades no es deu a la seva categoria de pública-concertada, sinó a l'entorn on s'ubiquen i les característiques de les famílies. En definitiva no ens diu res de nou. Però sí torna a posar de manifest que no podem carregar sobre l'escola la culpa de tot, ni la responsabilitat de tot. Com va dir algú que no recordo, "és la tribu la que educa".
Si som capaços de pujar el nivell de participació i compromís de les famílies per l'educació, d'entorns accessibles i atractius per la cultura, de donar valor a la formació, d'incrementar la curiositat,... de conciliar millor els temps familiars i laborals, ... segur que tot el nostre capital serà més ric.