Translate

dissabte, 2 de novembre de 2013

Qui marca l'agenda

Article publicat a CatalunyaPress el 30 d'octubre de 2013

Repassant els esdveniments, em pregunto qui marca l’agenda política, econòmica o la social. Sempre he pensat que els partits polítics haurien de ser sobretot organitzacions de paticipació ciutadana,  amb la voluntat d’analitzar i respondre als interrogants de cada moment. Des d’una visió de la política com a representació dels interessos ciutadans, però no només, també com a acció transformadora i projecció d’un model determinat de societat. 

Una mena de contracte amb la ciutadania i per això amb voluntat de governar. Però ara mateix veig que la tirania del curt termini no permet la mirada de gran angular tan necessària per projectar un futur esperançador i col.lectiu des del qual gestionar les decisions del present. Em pregunto si els programes electorals, com el plec de clàusules del contracte amb la ciutadania, tenen vigència.

I ho dic, perquè l’agenda econòmica, i per tant amb conseqüèncis socials, es decideix des de l’Europa alemanya, també fruit dels excessos dels temps anteriors que ens ha portat a la situació actual, siguem sincers. I ho dic també perquè a Catalunya tinc la impressió que qui marca l’agenda política del Govern són els moviments ciutadans amb l’anomenat “procés”, sobre un President atrapat entre les seves pròpies interpretacions des de la diada del 2011.

Em pregunto si els actuals Governs, català i espanyol, tenen full de ruta o no a mig i llarg termini pensant en el conjunt, o improvisen en funció dels moviments que es produeixen, o del poder pel poder embolcallats pel paraigües. Veig més tacticismes que estratègies, més eufemismes que sinceritats. Mentrestant continuo pensant que la gestió de les crisis actuals –sí, crisis en plural- desborden i al mateix temps s’utilitza per implantar un model social que ens fa retrocedir en drets i cohesió. No estic d’acord en absolut que la crisi s’acabi ni que el pitjor hagi passat, perquè el que s’està construint és una societat a dues velocitats. I si venen inversors estragers, és com a boltors a la recerca de gangues. 

Sí veig una mena de traçat en el Govern del PP, a cops de decrets o de lleis imposades des de la majoria absoluta, com la LOMCE o la Reforma Laboral que respon claríssmament a un model de societat i que aprofito per denunciar perquè ens fa més pobres i vulnerables mentre el poder resta en mans d’altres interessos que no són els col.lectius. I pel que fa al Govern català el veig molt gris, trist i atrapat, sincerament. Atrapat en com gestionar el dia a dia del “procés” i sense respostes a la crisi econòmica i social sobre la qual no hi ha tapadora que valgui.

Les darreres enquestes publicades mostren una atomització de parlaments de difícil governança. Les enquestes només són tendències, i amb la rapidesa dels fets, el que serveix per avui, ves a saber si per demà. Atomització i pèrdua de centralitat dels “partits de govern” tal i com els coneixem fins ara.


I amb tot, són les iniciatives ciutadanes les que intenten resoldre els problemes diaris. Resilència, que es diu ara. Tot plegat, per reflexionar una bona estona…