L'ideòleg Wert no pensa en una llei d'educació

Article publicat a CatalunyaPress el 2 d'octubre de 2013

El ministre Jose Ignacio Wert, en la seva condició de sociòleg, va escriure un informe per a la FAES a l’any 2006 titulat “España, ¿la nación deconstruida?”. Un treball amb altíssimes dosis d’ideologia recentralitzadora.

En aquell mateix any, 2006, es firmava a Catalunya el Pacte Nacional per l’Educació, una bona iniciativa a nivell social i polític per tal d’establir les bases de la LLei d’Educació de Catalunya i amb l’objectiu de governar l’educació des de la corresponsabilitat dels agents, ja siguin administracions o actors implicats de la comunitat educativa, i des de l'estabilitat política tan necessària. Va ser l’any de l’Estatut, pactat políticament i refrendat pel poble català.

Com molt bé diu Joan Manuel del Pozo –professor de Filosofia de la Universitat de Girona i Conseller d’Educació en aquelles dates- el criteri de la LOMCE no respon a un canvi necessari per a la millora de l’educació, sinó a la preocupació ideològica de l’autor de l’informe. En paraules seves, “l’ideòleg del partit s’ha menjat el ministre del conjunt”.

Segons del Pozo, i jo li dono tota la raó, la llei de Wert és ideologisme. És a dir, una llei imposada des de la majoria absoluta però sense participació ni consens, sense una necessitat clara i reclamada per la població, i amb poc o gens respecte per la Constitució (en el seu Article.3 pel que fa al valor i el respecte de les llengües oficials).

L’ideòleg del partit parla en l’informe de l’existència de nacionalismes en la perifèria però no en el centre, i d’aquí la justificació expressa de la necessitat de reconstrucció d’aquest “centre”. És curiós, per dir-ho així, la intencionalitat que porta aquesta afirmació, gens gratuïta. Perquè olviden, obvien o justifiquen deliberadament,  que en els darrers anys el PP ha liderat, provocat, influït,  precisament en la deconstrucció d’Espanya. I segueixen, crec que encara de forma més concloent. Una deconstrucció territorial, pel fet de no reconèixer les nacionalitats i fins i tot enfrontant els pobles, però també una deconstrucció econòmica, social i moral.

No és la crisi, és la ideologia, o millor dit l’ideologisme, a cop de decrets (menystenint el debat democràtic del Parlament) o de lleis imposades per una majoria absoluta. L’exemple més clarificador és la utilització de la llengua catalana i l’agressió com a arma llancívola, com promou la LOMCE, o  el decret de Bauzà del Tractament Integrat de Llengües (un eufemisme més) i que ha cohesionat famílies i docents en una vaga indefinida.

Recullo una frase escoltada i agafada al vol: “quan manen els mercats, tot el camp és pels nacionalismes”. Si la línea del PP, partit del Govern Espanyol, és la confrontació nacionalista per tapar o fins i tot gestionar els problemes del país, auguro mals temps. Perquè tot té conseqüències.

Aquests darrers dies hem vist com es manifesten alguns residus feixistes. Un concepte que només pronunciar, ja fa por. No es pot banalitzar, ni frivolitzar, en absolut, s’ha de ser totalment contundent en la seva condemna.

Atenció que aquest nacionalisme ideològicament calculat, no alimenti encara més algunes passions.