Paciència o resiliència

Article publicat a CatalunyaPress el 4 de setembre de 2013

Aquests dies tothom coincideix a assenyalar la importància transcendental i les dificultats del nou curs que comença. I certament que és així. Jo diria que comencem el curs amb la fatiga d’esperar, un cop més, quelcom nou que no arriba. Veig fatiga i grisor al carrer, i veig fatiga i grisor en les forces polítiques immerses en la confusió d’aquests temps convulsos. Veig més titulars que debat, més tacticismes que projectes. Desorientació en general a l’hora d’articular respostes a la complexitat.

Amb gairebé sis anys de crisi a les esquenes i sense perspectives realment esperançadores, se’ns demana encara més paciència. La paciència, aquesta capacitat de tolerar i suportar una situació serenament. Però és un concepte passiu, pretesament passiu com a mínim en aquesta situació en la que el concepte és sinònim d’assumir, des de la resigació,  els sacrificis com a única sortida. Però sacrificis d’uns, de les classes treballadores i mitjanes. I la pregunta immediata és, per a què?. No es pot demanar paciència sense compromís per part dels que governen. No es pot exigir sacrificis sense transmetre confiança, totalment perduda davant la opacitat, la falta de sinceritat i de relats creïbles.

Crec que algunes forces polítiques també han optat per la paciència. És a dir, esperar surfejant a que el temporal escampi. I crec també que no és un bon senyal, perquè la finalitat d’una opció política és transmetre un ideari amb el qual s’identifiqui i engresqui una gran majoria de la ciutadania. I perquè no sé si escamparà el temporal, o si més no, res serà igual. Cal pensar en un nou temps que ja és present. 

Em diran que a Catalunya sí en tenim un, de projecte, el del dret a decidir o l’independentisme. Però pensem per un moment que potser en bona mesura és tan present per la falta d’altres traçats. O en tot cas, manquen d'altres programes que contestin a les diferents crisis que vivim.

En moments com els actuals sempre es reinventen paraules, encara que sovint temo que no arribin a conceptes. Com resiliència, una nova paraula que emergeix de tant en tant. Potser és un pèl més activa que la paciència. És la capacitat de sobreposar-se a períodes de dificultat, i em sembla que utilitzat en la psicologia emocional, es refereix a fer camí per sortir més enfortit.

En qualsevol cas, diria que són temps de prescindir de la paciència, en el sentit passiu del terme, i cercar itineraris més creatius. Hi ha moviments, petites empreses, gent en xarxa, i plataformes ciutadanes, que ja ho estan fent. Contra la resignació, innovació social. Altres formes de fer política, en el sentit d'acció i resposta, iniciatives que caldrà veure l’impacte que tindrà en nous escenaris polítics i com poden influir en els programes i dinàmiques dels partits. Si els partits no canvien, potser sí ho fan d'altres experiències amb la voluntat d’incidir, articular, connectar,… Tot cavia i la paciència, com a espera resignada, no és cap solució.

foto pròpia