Recupero una
reflexió de Jordi Solé Tura al seu llibre, Una
història optimista, sobre els debats i el procés de la Constitució del 78: “… per aconseguir un canvi d’aquelles
dimensions seria decisiva l’empenta de l’esquerra catalana unida en un mateix
projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, el
residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer
els seus dirigents d’acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d’Estat,
com així va ser”.
Significativa. Molts anys i molts canvis hem viscut
des d’aleshores. El
pacte constitucional del 78 ha estat, en general, un model d’èxit per al
conjunt de l’Estat, però necessita, des de fa temps, una revisió precisament
perquè no es trenqui, si és que no s’ha trencat ja.
A Catalunya
sumem a les crisis actuals el debat sobre l’encaix o no amb l’Estat
Espanyol. Un debat en alguns espais omnipresent, i amb frustacions, ambivalències
i manipulacions partidistes incloses.
Des de la
meva convicció federalista, crec que el PSC ha de ser-hi al Pacte Nacional pel
Dret a Decidir. I exposo les meves raons:
1. Perquè ho porta al seu programa de les
eleccions del 2012 i ha aprovat, tant al Congrès com al Parlament de Catalunya,
diverses declaracions perquè es porti a terme amb les condicions oportunes. Perquè
és un partit profundament defensor de la democràcia. Perquè ha jugat un paper
històric en la Catalunya d’avui, en la defensa de les llibertats, l’autogovern
i la unitat civil del poble. Especialment des del municipalisme, la Catalunya
en xarxa de ciutats plurals. Perquè representa el catalanisme integrador,
inclusiu i transversal.
2. Perquè l’espai polític que deixes, l’ocupa
un altre. El PSC ha de liderar l’alternativa al sobiranisme nacionalista actual
on no tothom se sent representat. Una alternativa catalanista de progrés, com sempre ha estat
la seva raó, on les realitats socials i el model social forma part del projecte
nacional. Perquè sota el paraigües del dret a decidir, hi ha diferents graus de
sobiranisme que arreplega a tanta gent diversa.
3. Precisament per defensar la seva opció, un federalisme real, inequívoc, convincent i engrescador. Fitxa que sobretot
hauria de moure l’Estat, de la mà del PSOE, alertant, com deia Pallach, “que la idea d’Espanya fracassarà si no
reconeix les fortes nacionalitats territorials”. Per combatre el model d’Estat
recentralitzador i una imatge de Catalunya cap a fora equívoca. O com deia el
President Maragall “volem canviar el tot
perquè formem part del tot” (i ja sabem com va acabar tot plegat i el que
ens ha portat a aquesta situació). En aquests moments no és possible un federalisme creïble sense una negociació bilateral entre Catalunya i Espanya. Per fer front a aquest idependentisme
embafador, que pertany a uns però no representa a tot el poble. Perquè el dret a decidir no ha de ser una declaració unilateral, ha
de ser l’expressió radicalment democràtica de tot el poble.
Cert que no podem
continuar a remolc d’aquest Govern que no governa i que s’embolcalla d’etiquetes
i excuses. També precisament per això la veu del PSC ha de ser-hi, per teixir altres
complicitats des d’un relat compartit.
Perquè s’ha de dir que la darrera sortida és refer el
pacte constitucional del 78. I el temps corre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada