Translate

dijous, 1 d’agost del 2013

Perquè el PSC ha de ser al Pacte pel Dret a Decidir

Article publicat a CatalunyaPress el 31 de juliol de 2013

Recupero una reflexió de Jordi Solé Tura al seu llibre, Una història optimista, sobre els debats i el procés de la Constitució del 78: “… per aconseguir un canvi d’aquelles dimensions seria decisiva l’empenta de l’esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, el residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer els seus dirigents d’acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d’Estat, com així va ser”.

Significativa. Molts anys i molts canvis hem viscut des d’aleshores. El pacte constitucional del 78 ha estat, en general, un model d’èxit per al conjunt de l’Estat, però necessita, des de fa temps, una revisió precisament perquè no es trenqui, si és que no s’ha trencat ja.

A Catalunya sumem a les crisis actuals el debat sobre l’encaix o no amb l’Estat Espanyol. Un debat en alguns espais omnipresent, i amb frustacions, ambivalències i manipulacions partidistes incloses.

Des de la meva convicció federalista, crec que el PSC ha de ser-hi al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I exposo les meves raons:

1. Perquè ho porta al seu programa de les eleccions del 2012 i ha aprovat, tant al Congrès com al Parlament de Catalunya, diverses declaracions perquè es porti a terme amb les condicions oportunes. Perquè és un partit profundament defensor de la democràcia. Perquè ha jugat un paper històric en la Catalunya d’avui, en la defensa de les llibertats, l’autogovern i la unitat civil del poble. Especialment des del municipalisme, la Catalunya en xarxa de ciutats plurals. Perquè representa el catalanisme integrador, inclusiu i transversal.
                                                                                                                   
2. Perquè l’espai polític que deixes, l’ocupa un altre. El PSC ha de liderar l’alternativa al sobiranisme nacionalista actual on no tothom se sent representat. Una alternativa catalanista de progrés, com sempre ha estat la seva raó, on les realitats socials i el model social forma part del projecte nacional. Perquè sota el paraigües del dret a decidir, hi ha diferents graus de sobiranisme que arreplega a tanta gent diversa.

3. Precisament per defensar la seva opció, un federalisme real, inequívoc, convincent i engrescador. Fitxa que sobretot hauria de moure l’Estat, de la mà del PSOE, alertant, com deia Pallach, “que la idea d’Espanya fracassarà si no reconeix les fortes nacionalitats territorials”. Per combatre el model d’Estat recentralitzador i una imatge de Catalunya cap a fora equívoca. O com deia el President Maragall “volem canviar el tot perquè formem part del tot” (i ja sabem com va acabar tot plegat i el que ens ha portat a aquesta situació). En aquests moments no és possible un federalisme creïble sense una negociació bilateral entre Catalunya i Espanya. Per fer front a aquest idependentisme embafador, que pertany a uns però no representa a tot el  poble. Perquè el dret a decidir no ha de ser una declaració unilateral, ha de ser l’expressió radicalment democràtica de tot el poble.

Cert que no podem continuar a remolc d’aquest Govern que no governa i que s’embolcalla d’etiquetes i excuses. També precisament per això la veu del PSC ha de ser-hi, per teixir altres complicitats des d’un relat compartit.  

Perquè s’ha de dir que la darrera sortida és refer el pacte constitucional del 78. I el temps corre.