El Papa Francesc

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de març de 2013

Els canvis de Papa sempre generen gran expectació, suposo que per una barreja de moment històric, amplificació mediàtica, de liturgia calculada i simbòlica, i amb la monumentalitat de Roma com a escenari. Aquesta vegada més que d’altres. Primer amb la renúncia, insòlita, del Papa Benet XVI, i després amb la proclamació del nou Papa Francesc, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà. En qualsevol cas, sentim una mena d’atracció per tot el que envolta i concentra esdeveniments com aquests.
Algunes reflexions.
Els primers passos i paraules de qualsevol líder són estudiats i engrossits, sigui per la necessitat immediata de conèixer i valorar, sigui per la necessitat de titulars. Però  de les primeres impressions es comença a dibuixar l’aparença del personatge. Un fet gens menyspreable en el món de la imatge i les comunicacions com el que vivim. I els primers gestos del Papa denoten canvi, o potser el que s’ha destacat són els canvis. Els primers signes, alguns de petits com les sabates, el primer passeig prescindint del clàssic papa mòbil, trencar el protocol per saludar la gent, somriure i fins i tot tenir sentit de l’humor, han omplert titulats, comentaris i fotografies. Em fa pensar que tenim com una necessitat col.lectiva de veure en els grans mandataris gestos que els facin més propers, més humils, més humans en definitiva. Potser per reconfortar-nos amb la nostra mateixa condició humana, grandiosa i vulnerable alhora. I més en aquest moments d’incerteses on tot està qüestionat. Ja sigui en l’àmbit religiós o polític, entre els creients o entre els que no.

El fet que sigui jesuïta i llatinoamericà m’ha fet recordar l’església de comunitats de base i la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica. Perseguida i castigada, pel poder i sovint pel mateix Vaticà. I les trajectòries de gent compromesa que va pagar amb la vida com Oscar Romero, Ignacio Ellacuria o d’altres. És l’evangeli de les benaurances com a missatge, compromís i lluita per la justícia, la redempció i l’emancipació contra tan de patiment i pobresa. No sé què pensa el nou Papa, però Llatinoamèrica necessita un nou ressorgiment amb noves oportunitats, en tots els sentits, sobretot en l’econòmic, polític i social, i crec que hi ha condicions. 

“Francesco, ripara la mia chiesa” citava una pancarta cassolana a la Piazza di San Pietro, en referència al sant d’Assís, i significativa demanda al nou pontífex (per cert, que significa constructor de ponts). Molt a reparar. Ara, quan marxin tots, el desplegament espectacular de mitjans, les delegacions governamentals i l’expectació del primer moment, quan resti el silenci, també resten les dificultats, els escàndols, la urgent modernització acord amb els temps,  i la necessitat de restaurar. Reptes als quals el nou Papa ha de fer front, i segurament les inèrcies i les lluites de poder no ho posaran fàcil. S’han creat altes expectatives, veurem com es condueixen.

I tot això em porta a la darrera reflexió, quanta necessitat tenim de reparació, renovació, de nou cicle positiu i esperançador. No em refereixo a l’església, sinó a tot plegat.