El debat sobre la sobirania de Catalunya no pot oblidar ni amagar el debat sobre quin model de país volem.
Això no vol dir que defugi el primer, ben al contrari, perquè són íntimament relacionats i perquè defenso que cal fer-ho de forma serena, sense pors, raonada i democràticament. Cal respondre al que més ens convé d’acord amb un món globalitzat amb sobiranies interdependents que, ens agradi més o menys, no podem obviar. Darrera de cada proposta, sigui la independència, sigui el federalisme, cal explicar el model de país. Sí cal defugir d’actituds que poden provocar més frustració, enfrontaments interns, o ambigüitats que es mouen en el tactisme per encobrir d’altres mancances. Catalunya té avui reptes crucials i profunds que no es poden amagar ni poden esperar. En aquests moments crec que la ciutadania també vol respostes a aquests reptes. Dit d’una altra manera, no es pot entendre un projecte nacional sense un projecte social.
Em permeto enumerar alguns a títol d’enunciat.
La crisi econòmica que arrosseguem i de la que no es veu sortida. Quan passi, res serà igual que abans. Com ens preparem i quin model de desenvolupament volem per a Catalunya? Demostrat que l’austeritat com a dogma provoca més recessió. Com és que l´únic projecte d’inversió sigui Eurovegas o el BarcelonaWorld? Si el que patim és la conseqüència de la substitució de l’economia productiva i real per l’especulativa, el que necessitem és més inversió en coneixement. Contràriament, comencem un curs que posa en risc l’educació i el coneixement com a pilar fonamental per a un nou model de desenvolupament, de progrés i de cohesió. És necessari buscar respostes a la situació de les classes mitjanes ubicades en la incertesa i davant el risc d’una societat més perillosament bipolar; respostes al 22% de joves que ni estudien ni treballen, una generació avocada a la frustració que com a país no ens podem permetre. Com afrontem els reptes de les nostres ciutats, especialment d’algunes zones urbanes, quan la pobresa ja no es mesura només per col·lectius, sinó també per territoris i en la qualitat de l’espai públic i en l’accés als recursos culturals o de mobilitat social. Com afrontem la gestió de la diversitat fruit de la immigració, ara debat callat, però latent. Quines reformes s’han de fer per mantenir l’Estat de Benestar on actualment els drets socials estan amenaçats.
Aquestes són algunes de les qüestions que també necessitem respondre amb un projecte polític nacional, clar, col·lectiu i esperançador que tingui en compte les realitats i els riscos actuals.
Si els debats s’obvien, s’utilitzen, o s’amaguen, si no es dóna sortida a la frustració i el desconcert dels ciutadans en un moment de crisi econòmica i política, correm el risc que el descontent es manifesti de forma més contundent en un trencament identitari i social. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada