Contra la pobresa

Dues maneres de lluitar contra la pobresa: afrontant les causes, o pal.liant les conseqüències; justícia i solidaritat, o caritat puntual. Aquest crec que és el veritable debat. Marató per la pobresa? o marató per la justícia?.

La Marato per la pobresa organitzada per TV3 aquest cap de setmana ha encés el debat, com a mínim a les xarxes socials (#maratopobresa).

Primer de tot em sembla imprescindible fer un reconeixement a tanta gent i tantes entitats que treballen arreu per la inserció i per la dignitat de les persones. En conec moltes i en conec el treball rigorós i amb voluntat de transformació. Admiro i valoro sincerament la fortalesa del compromís social  i el que significa de societat capaç de crear xarxa i benestar. Si la marató serveix perquè puguin disposar de més recursos per fer front als projectes en els que treballen, benvinguda. Més quan el Govern ha congelat totes les subvencions i quan les entitats reben en aquests moments més demandes que mai.  I més benvinguda la marató  si provoca un debat seriós i desperta una societat perquè ho sigui més organitzada, crítica i compromesa. 

Hi ha quelcom però que grinyola d'aquesta posada en escena de la marató. Contradiccions que fan mal.

M'atreveixo a enumerar algunes polítiques que fan augmentar el risc de pobresa i de fractura social. La pèrdua de qualitat de l'educació, quan l'educació és la garantia de la igualtat d'oportunitats. La reforma laboral, que provoca més precarietat i debilitat laboral. La falta d'inversió en els barris amb més risc de vulnerabilitat. La desigualtat en la salut que pot provocar un canvi de model. La nul.la política ocupacional. La falta d'incentius per al creixement, quan el que necessitem és créixer per poder crear més riquesa i millorar la distribució d'aquesta,...
I més contradiccions que fan mal, com l'estafa de les preferents que ha deixat  a miliers de persones sense els seus estalvis de tota la vida precisament en aquests moments i sense resposta, només la impotència, o el rescat astronòmic de Bankia sense que ningú exigeixi i assumeixi responsabilitats,...

Combatre la pobresa seria sobretot augmentar els recursos públics per tal de garantir els nostres drets socials: recuperant l'impost de successions, perseguint el frau i l'evasió fiscal (tot el contrari que l'amnistia fiscal!), una fiscalització més justa socialment, ...

L'austeritat com a dogma ens està ofegant. Però a uns més que a altres.
La tasca de la societat civil organitzada és imprescindible, però no pot substituir una veritable política pública que és responsabilitat dels governs. Ja no és una qüestió de pressupostos,  és sobretot el model de benestar social el que està en joc. No es pot substituir un model que ha de ser de benestar, equitatiu i universal, per l'assistencialisme que intenta pal.liar conseqüències i tranquil.litzar consciències.

El que sobrava, per contradictori, era la foto dels consellers rebent les trucades.