Translate

dimarts, 26 d’octubre de 2010

La clàssica fórmula de la dreta: retallades i privatitzacions dels serveis públics

Fa uns dies CIU va anunciar algunes de les seves mesures d'austeritat: reducció d'un 20 o 25% de l'administració pública i privatitzar serveis com el ferroviari, sanitat, gestió d'infraestructures i educació. Reduir tant l'administració pública de la Generalitat no és reduir els càrrecs eventuals com diuen (per cert, experts en aquests càrrecs quan governaven), amb aquests percentatges significa reduir treballadors dels serveis públics i per tant reduir prestacions. Privatitzar serveis com els que proposen significa privatitzar el patrimoni col.lectiu, i posar en risc una funció elemental que han de tenir aquests serveis: l'accés universal i la garantia de qualitat. La gestió privada no sempre és millor que la pública.

Fa uns dies el primer ministre britànic, del Partit Conservador, anunciava també la major retallada de l'Estat de Benestar britànic, com la reducció de mig milió de treballadors públics, o les retallades espectaculars dels sistemes de protecció.

Paradoxes, la crisi del capitalisme no qüestiona les males pràctiques que han provocat aquesta crisi, amenaça les polítiques socialdemòcrates que han construït l'Estat de Benestar europeu.

He recuperat un anàlisi que fa Tony Judt sobre el que va suposar la retallada de serveis i prestacions i les privatitzacions en l'etapa Thatcher que il.lustra les contradiccions i perills d'aquestes mesures. S'ha calculat que les privatizacions en l'era Thatcher dels actius públics va resultar una transferència neta de 14.000 milions de lliures dels contribuents als accionistes o inversors. Primera conseqüència: renunciar al patrimoni col.lectiu costa diners als contribuents. Alguns dels serveis que van passar a mans privades, ni van guanyar en eficiència ni en eficàcia, al contrari, van perdre valor i funcionaven pitjor, com a efecte de la reducció de costos, i l'adminstració va haver d'acudir en ajuda dels usuaris . Segona conseqüència: empreses privades recolçades indefinidament per fons públics, però sense el control públic. I tercera, tampoc s'ha demostrat a llarg termini que aquestes mesures hagin ajudat al creixement econòmic.

Però hi ha unes reflexions de Judt que em semblen de calat. Atacar el sector públic és posar en risc el concepte de col.lectiu i augmenta el dèfici democràtic. Copio literalment de l'autor " si no respectem els béns públics; si permentem o fomentem la privatitizació de l'espai, els recursos i els serveis públics, ... no ens hauria de sorprendre una disminució constant de la participació cívica en la presa de decisions públiques. (...) Els sondejos d'opinió reflexen un desinterés cada vegada més gran per les eleccions i un cínic despreci vers els polítics i les institucions polítiques".
Com a conclusió, l'onada conservadora que amenaça l'Estat de Benestar va acompanyada pel despreci vers la política i el foment del desinterés de la ciutadania. Perillós.

Aquest és el debat al que assistim. La ideologia no ha mort, normalment qui ho diu és un conservador. Hi ha dos models confrontats que responen a interessos confrontats, i són els clàssics: més Estat o menys Estat, públic o privat, més societat o més individu. Ho veiem a Europa, a Estats Units ( Tea Party, i això que EEUU és el paradigma de l'Estat no intervencionista), i ho veiem a Catalunya en les propostes electorals (CIU aplica la clàssica fórmula conservadora, com ho fa també el PP).

Davant les amenaces, cal defensar doncs el nostre sistema de benestar, el que pot crear igualtat d'oportunitats i progrés col.lectiu. I som conscients que en aquests moments, defensar-lo i consolidar-lo, significa també fer les reformes adients, lluny dels cants que criden a la seva minimització.

Acabo amb una cita d'Adam Smith , "cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats".