Què necessita l'escola pública?

Em faig algunes reflexions, fruit de les darreres xerrades-col.loquis que he realitzat sobre la LEC, i especialment com a usuària de l'escola pública. El debat sobre l'educació ja és important, això sí, sempre i quan sigui sobre l'educació i siguem capaços de deixar per un moment el tacticisme o el corporativisme. Lamento aquestes actitud quan el que necessitem és un debat amb més amplitud de mires.

Es demostra que una de les principals variables que influeixen en el procés d'aprenentatge dels infants i adolescents, i en el seu grau d'èxit o fracàs, i en la seva continuïtat o no en la postobligatòria, és la família. Siguin en centres públics o concertats. L'escola necessita reformes, però l'atenció amb les famílies també o més encara. Comprenc la desconfiança que provoca entre el professorat d'algunes escoles públiques l'aposta per l'autonomia dels centres que impulsarà la futura Llei d'Educació de Catalunya. Una autonomia que depén dels equips docents i directius, però també i especialment de l'entorn de l'escola, i de les famílies com a part implicada, o no, de la comunitat educativa. És cert que el punt de partida, segons quina sigui la situació, no és el mateix.

L'escola pública funciona i funciona bé, cal reconèixer-ho per guanyar en confiança, així com també la seva heterogènia per ser més conseqüents. Ni equitat ni excel.lència (els dos principis als que aspirem) sense analitzar què passa a les escoles públiques d'alguns dels nostres barris. Què fer per una major implicació dels pares i mares, fins i tot per augmentar el seu nivell formatiu. Com frenar la fugida de les classes mitjanes (cal un anàlisi més profund del que es fa actualment i és clau!!). Què fer per uns entorns urbans propicis a la formació, la cultura i la mobilitat social. Què fer amb equips docents o desmotivats o estancats en la rutina. Com governar la diversitat,...

Sincerament considero preguntes que cal respondre amb certa urgència. De les respostes depèn la cohesió. La resposta fàcil: més recursos, però, només recursos?. I és aquí on discrepo una mica amb algunes postures d'alguns mestres. En aquests moments, per molt que invertim, si no som capaços de canviar algunes inèrcies, servirà de poc. I una altra, no podem deixar a l'escola amb tota la càrrega, necessita d'un acompanyament còmplice.

Des de l'atreviment, i també des de les mateixes propostes de la LEC, intento apuntar alguns elements, conscient que no existeixen les fórumules màgiques. No ens podem quedar quiets, cal combatre algunes reticències als canvis.

• un paper diferent i més reforçat de la tutoria: compartir mètodes, seguiment del procés formatiu de l'infant, recolçament mutu entre la mestre i els pares,



• accés a la informació i comunicació per part dels pares i mares que motivi el compromís,



• més confiança en les famílies que hi participen a l'escola, guanyar en confiança entre l'equip docent, el directiu i les ampes motivades (sense confiança no hi ha motivació). Les famílies formen part de la comunitat educativa, és un tot, i s'ha de ser capaç de transmetre que l'escola també és comunitat de la que formem part,



• escola de mares i pares, incrementant la formació, i insistir, i insistir,...



• les activitats extraescolars (organitzades per l'AMPA), les activitats de menjador,... han de formar part també del projecte educatiu (aquest no pot quedar relegat només a la formació acadèmica),



• una direcció amb capacitat i lideratge renovat, format, reconegut, i capaç d'establir complicitats amb la resta de la comunitat educativa, les administracions, i altres organismes de l'entorn,



• marketin i qualitat en la informació que transmet l'escola i els actes públics que realitza, sovint també és una qüestió d'imatge i dignitat,



• entorns propicis per l'educació i la cultura, on els ajuntaments tenen un paper central (plans d'entorn, urbanisme cohesionador, cultura de qualitat a l'abast de tothom, ...)



• igualtat d'oportunitats, però no anivellant per baix, sinó donant les oportunitats perquè cada infant pugui desenvolupar les seves capacitats, igual d'important és atendre els que necessiten reforç per arribar als mínims com els que poden arribar a màxims i corren el perill de caure en la desmotivació,



• revisar el model de les aules d'acollida, la matrícula oberta al llarg del curs és bastant insostenible, pels infants que arriben que no acaben d'assolir els coneixements adequats, com pels mestres i la resta del grup classe,



• estabilitat de les plantilles i els millors professionals,

L'autonomia de centre precisament ha de permetre elements per innovar i adequar el projecte educatiu a l'entorn de l'escola. Així com l'avaluació, que no és una censura, és una revisió del que funciona i del que no, per reconduir i millorar.

Recursos, sí, i nous instruments també. La Llei d'Educació és una oportunitat i desitjo que s'aprofiti, posa deures a les escoles, però sobretot a les administracions competents. També és veritat que no tot es pot solucionar o millorar per llei, és evident, sí governant, en l'ampli sentit de la paraula, també des d'una renovada gestió de l'escola.

Volem que l'escola pública, tota escola pública, sigui el referent d'equitat i excel.lència del nostre sistema educatiu. Per això cal incrementar els recursos addicionals a certes escoles públiques urbanes, però sempre i quan sigui a través d'un bon programa de treball.