Translate

dimecres, 21 de febrer del 2007

Obviar el tema no soluciona el problema

Dilluns 12 de febrer vaig assistir al col.loqui de Tribuna Barcelona "La qüestió de l'Islam a Espanya: debats i prespectives" amb Gema Martín Muñoz, directora de Casa àrabe i del Instituto de Estudios Árabes y del Mundo Musulman.

Gema Martín va fer una exposició apasaionada i contundent, especialment en les respostes a les aportacions i preguntes dels assistents.
Vull destacar un anàlisi que em sembla suggerent per entendre la evolució de les persones immigrades musulmanes i la percepció de la societat vers aquesta immigració. Gema Martín apuntava tres etapes en referència als musulmans que han vingut i s'han instal.lat a Europa: el treballador invisible, el veí reivindicatiu, i l'extrany indesitjat.

Una primera etapa que es caracteritza per l'arribada d' homes treballadors amb mentalitat del retorn i com a referent la societat d'orígen. El treballador invisible.
Una segona etapa on es produeix el reagrupament familiar i un canvi de referència. La societat de referència ja no la d'orígen, sinó que és Europa i per tant comença la reivindicació de drets per voler i ser d'Europa. On es produeix també una reacció davant el debat d'admetre o no la presència i la visibilitat del fet musulmà a les nostres ciutats europees. És quan es creen les primeres associacions i els primers passos en la creació d'espais de culte. El veí reivindicatiu.
I una tercera etapa després del 11-S on creix un sentiment de por i de perill davant el món musulmà també atiat per la guerra preventiva. Moments on seguretat i control han prevalgut per sobre de conceptes com els d'integració. L'extrany indesitjat.

Gema Martín defensa, i crec que amb raó, que el rebuig és terreny abonat pel fonamentalisme. Especialment els joves poden reaccionar davant el rebuig des del replec identitari.
També crec que l'Islam a Europa s'ha de reinterpretar des del mateix espai europeu. És a dir, la societat de referència ja no és la d'orígen, és la europea i per tant, és necessari aquesta readaptació a les normes i principis democràtics dels nostres països, que no vol dir perdre els orígens sinó reinterpretar, adaptar, fer-se amb una nova societat. Això sí, només des de l'acceptació que el món musulmà forma part de la nostra societat, serà possible aquesta adequació serena de l'Islam a l'entorn europeu de forma normalitzada. I l'acceptació del món musulma a Europa i l'adequació de l'Islam, és el que pot frenar precisament sentiments de rebuig contra la societat d'acollida i de replec identitati amb risc fonamentalista.

La integració és una cosa de dos perquè sigui en positiu. El no rebuig de la societat d'acollida, però també el no rebuig a la societat d'acollida per part de les persones estrangeres que han decidit viure aquí. És a dir, necessari també la voluntat de pertinença, de respecte, d'estimació pel lloc on les persones immigrades veuen créixer els seus fills. Necessari el respecte dels drets que està per sobre dels dogmes. Necessari el respecte dels drets a la llibertat religiosa. I necessari el treball contra els fonamentalismes, treball també a fer des de la mateixa comunitat musulmana.

Crec que encara fa bastant por afrontar aquestes qüestions de forma global, però temps que deixem passar, és temps preciós que perdem. Mentrestant pot ser terreny abonat per créixer l'extrany idesitjat i per créixer el sentiment de replec identitati, malgrat les moltes i petites experiències que ajuntaments i entitats treballen i tiren endavant.

Tribuna Barcelona es caracteritza pel debat ordenat i seré. Aquesta vegada va ser bastant més mogut. Reconenc que la conferenciant va ser provocadora, o millor dit, contundent en la defensa de les seves idees. Però potser ja és bo i necessari que comencem a abandonar l'ambigüitat per afrontar les coses tal com som i no tal i com ens agradarien que fossin, perquè és la única manera de trobar sortides. Reconec que al principi em van sorprendre algunes reaccions per part de la concurrència, però només és senyal del debat i del repte que tenim al davant.
Com deia Lopez Borniol en un article sobre el debat a Tribuna Barcelona, el senyal del foc apunta on està el foc.