Translate

dimecres, 28 de febrer de 2007

La Llei del Dret a l'Habitatge al Parlament


Amb la vivenda tenim un problema, un greu problema. Especialment pels joves, les noves famílies, o la gent gran que necessita de millors condicions d'accessibilitat. Hem parlat molt, massa, i s'ha actuat poc.

Un dret reconegut tant en la Constitució com en l'Estat d'Autonomia, reconegut però no suficient. Considero que s'ha deixat massa en mans del mercat i que patim la falta d'una veritable política pública d'habitatge des de fa temps i contúa en el temps.

La compra de pisos s'ha convertit en una font d'inversió i d'especulació, les "facilitats" de les hipoteques que han resignat la gent davant els preus, (segurament falses facilitats), la falta de rehabilitació del parc de vivendes vers la nova construcció i consum de nou sòl, la falta de pisos de lloguer a preus decents, la demanda de més vivenda per l'increment de la població i l'increment de més creació de noves famílies, la nostra economia es sosté encara massa en la construcció, ... Segurament moltes causes, conseqüències insostenibles i falta d'intervenció real.

Ha entrat en tràmit parlamentari la Llei del Dret a l'Habitatge, una de les lleis més importants del Govern. En el debat parlamentari la oposició ha argumentat contra aquesta llei pel seu component intervencionista. Doncs sí, precisament és intervencionisme el que es necessita per corregir l'actual situació. El grup parlamentari de CIU i del PP han presentat una esmena a la totalitat, que vol dir la petició de retirada de la proposta. No deuen considerar un dels principals problemes dels ciutadans, o deuen considerar que amb un xec està solucionat. Els xecs només podríen representar una ajuda pels mobles a Ikea, però continuaria sent una subvenció pels promotors i no pels usuaris. Després es diu que no hi ha diferècies entre polítiques d'esquerra i dreta, però la diferència està en els interessos que es defensen.

Segurament la Llei és imprescindible però no suficient. Es necessita ampliar l'acord amb altres agents per solucionar aquest problema. I és per això que el President Montilla ha anunciat un Acord Nacional per l'Habitatge, amb l'objectiu d'augmentar les possibilitats d'accés a una vivenda digna. La llei ha de regular, definir els mecanismes i instruments de les administracions públiques per tal d'intervenir a favor de l'accés a la vivenda.

Amb la llei com a pilar, cal una estratègia més global: de construcció de vivenda pública d'acord amb les realitats actuals, de canvi en la cultura de la propietat, de consolidació d'una economia competitiva i no tan centralitzada en el mercat immobiliari, de responsabilitat social del sector empresariat (del no feta la llei feta la trampa), de l'anàlisi i adequació de les caracterìstiques de la vivenda amb els usos actuals, de la falta d'escrúpuls del sector immobiliari i la banca en molts casos,...

Més enllà de l'accés a la vivenda, la política d'habitatge també és fonamental en el disseny i equilibri social i territorial. La tipologia de la vivenda, la falta de rehabilitació del parc de vivendes, i la estratègia publicitària del sector immobiliari, també està causant una preocupant segregació social. Aquest tema el deixo per una altre escrit, perquè crec que s'ho mereix.

Tornant a la llei que ara es tramita al Parlament i que serà l'eix de la política del Govern. Alguns apunts sobre el que regularà la llei: la definició d'habitatge digne i la definició de les polítiques com a servei a l'interès general, la necessària planificació a nivell territorial, la importància de la qualitat del parc de vivendes, la protecció dels consumidors, els mecanismes per controlar les vivendes sobreocupades i l'infrahabitatge (desgraciadament punts conflictius en molts barris), la responsabilitat dels agents públics i privats, les reserves obligatòries de sòl per a habitatge de protecció oficial, la creació de l'Observatori de l'Hàbitat i la Segregació Urbana, els mecanismes pel control de les vivendes buides, ...

Intervencionisme, doncs sí. És necessària una política pública d'habitatge com a política social d'interès general que defineixi les estratègies, convidant també als diferents agents que se sumin. És un reclam, sovint resignat, que cal afrontar amb contundència.